Conferència a l'institut d'Estudis Catalans sobre «Josep Puig i Cadafalch: les arrels d’un home de la Renaixença».

El passat dilluns 14 de novembre de 2011, dins el cicle L'art romànic a l'abast, vaig tenir el plaer de realitzar la conferència «Josep Puig i Cadafalch: les arrels d’un home de la Renaixença» a la sala Pere i Joan Coromines de l'IEC (carrer del Carme 47, Barcelona).L'acte va estar organitzat pels Amics de l'Art Romànic, filial de l'Institut d'Estudis Catalans.

El contingut va ser semblant al que vaig realitzar a Mataró el divendres dia 7 d'octubre de 2011 amb el títol “Puig i Cadafalch: l'art i la història al servei de la reconstrucció nacional”  en el marc del Open 48 Hores Puig i Cadafalch que es va tenir lloc per primera vegada. L'assistència també va ser nombrosa, entre 40 i 45 persones i va tenir una forta acollida.

Presentació de la conferència pel Dr. Joan Valero dels AAR,

Sortida de camp a les restes del monestir de Sant Pere des Bosch (o des Puig) de la Roca del Vallès.

Avui dissabte, un grup d’amics i col.laboradors del Grup d’Història del Casal hem fet una visita de camp a l’antic monestir de Sant Pere del Bosch, també conegut com monestir de Sant Pere des Puig, al terme de La Roca del Vallès prop de la masia de Can Santpere. El grup de treball ha estat integrat per Joan Carles Alay (Societat Catalana d’Arqueologia), Joan Francesc Clariana, Josep Vinyals i jo mateix del Grup d’Història del Casal de Mataró. L’objectiu però era trobar les restes del poblat ibèric de Can Sanpere conegut com el Poblat Blau.

Ja fa uns mesos, l’amic i col.laborador Francesc Costa  ens havia posat en coneixement de les restes d’aquest petit cenobi i em va passar també un petit article que havia recollit, escrit per mossèn Francesc Soler, el qual es conservava a la parròquia de Sant Sadurní de la Roca.

Aquest petit monestir, regentat per una petita comunitat de l’orde benedictina integrada per cinc monges el 1340,  depenia de Sant Pere de les Puel.les de Barcelona. Les primeres dades documentals que es recullen són del 1306. El monestir deguè entrar en decadència a principis del s.XV i les últimes dades conegudes són del 1513. Sembla que les restes visibles consisteixen en una sèrie de murs envoltats per la brolla del bosc i pels arbres que les han anat engolint. La part més interessant és una paret de dos metres d’alt que conserva la meitat d’un portal adovellat. Segons el text de mossèn Soler “... la iglesia está enterrada, no así la de fuera. A unos seis metros del muro de la capilla hay otra boca de la cisterna o galería. De lo que fue la iglesia no queda nada, ni tan siquiera el ara. E la única dovela que aún queda en pie, hay una pequeña capilla, no más grande de 30 centímetros de altura por unos 10 centímetros de fondo. Según se cree había una imagen de la Virgen María. (...). La parte del muro de mediodía, que aún se conserva en pie, tiene una altura de 4 metros. Detrás de él hay una terraza de unos 2 metros de ancho. En la parte baja del muro observamos una pequeña ventan que comunica las dos estancias.”

El Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya de l’any 1893 ens dóna dades de la imatge, avui perduda, que es venerava a la capella: “La imatge és petita, tenint 28,5 centímetres d’alsada. La Verge té lo cap entregirat mirant al Nen Jesús, sentat en son bras esquerra. La base poligonal, és de vuit cares. Lo cos és curt i desproporcionat i los plechs de sos ropatges, treballats y amples. Al que sembla, pertant a la segona meitat del s. XV, i tot en ella acusa lo Renaixement”. 

Masia de Can Santpere (La Roca del Vallès)

Josep Vinyals, Joan Carles Alay, Joan Francesc Clariana i Joaquim Graupera

Nou article sobre l'art romànic al Maresme en el butlletí dels AAR del Bages.

En l'últim número del Butlletí d’Amics de l’Art Romànic del Bages [núm. 165 (juliol-setembre 2011), pàgs.3-18] m'han publicat un article sobre “L’arquitectura religiosa Romànica en el Baix Maresme (S.XI-XII)”. 

En el mateix es sintetitza l'arquitectura religiosa romànica a la zona. En un primer apartat s'analitza el marc històric: La revolució feudal i les noves pautes d'organització del territori. A continuació s'analitzen les causes de la necessitat de renovació dels temples i la febre constructora del segle XI, atenent en la part central de l'article,  les característiques generals de l'arquitectura romànica al Baix Maresme. En aquest punt també s'analitza de forma aprofundida en la dificultat de classificar els edificis en el primer o segon romànic. Finalment es descriuen les característiques tècniques i formals dels edificis romànics del Baix Maresme tot incidint en la poca decoració conservada dels edificis.

Si voleu llegir l'article complert el podeu trobar a:

http://www.aarb.cat/publicacions/165.pdf 

El remença Pere Joan Sala ataca Mataró (març de 1485)

Malgrat que la guerra civil catalana va acabar amb la signatura de la Capitulació de Pedralbes, el 24 d'octubre de 1472, alguns dels problemes que causaren la guerra van continuar sense solució, com la política respecte als pagesos de remença i l’abolició dels mals usos. En aquests moments encara estava vigent la Sentència lnterlocutòria del 14 de gener de 1455, en què el rei Alfons el magnànim donava la raó als pagesos i suspenia el dret dels senyors a cobrar els mals usos, fins que aquests s'avinguessin a respondre de la demanda presentada pels pagesos. Davant la pressió dels senyors per l’impagament per part dels pagesos dels tributs, el nou rei Ferran II va promulgar la constitució Com per lo Senyor (8 d'octubre de 1481) en què derogava la sentència interlocutòria d'Alfons el Magnànim i retornà als senyors els drets sobre remences. Però quan els procuradors senyorials van intentar d'aplicar l'acord de l'assemblea, els camperols van reaccionar violentament i van iniciar el que es coneix com al segona guerra remença (1483-1486).
Malgrat que el rei Ferran II va decidir pacificar el conflicte amb l’edició d’una nova concòrdia (Salvaguarda del 1483) amb la qual autoritzava el dret a reunió del Sindicat Remença i imposava uns talls per aconseguir la redempció dels mals usos, un grup de pagesos més radicals encapçalats per Pere Joan Sala, s'hi oposaren violentament. La primera acció de la nova guerra fou la desfeta d'una host reial a Mieres (22 de setembre de 1484) i posteriorment, un miler d'homes, després de derrotar la host del veguer de Barcelona Antoni Pere de Rocacrespa (Montornès, 4 de gener de 1485), van prendre la vila de Granollers (3 de febrer). 
Les hostilitats van afectar de ple les terres del baix Maresme a principis del 1485. El gener, la ciutat de Barcelona ja va avisar als mataronins, com a “carrer”, que es preparessin contra un possible atac dels remences i que no participessin a favor d’ells. La defensa de Mataró es va centrar altre cop al voltant de l’edifici fortificat de l’església parroquial i en l’organització d’una defensa pròpia capitanejada per Joan Seguí i el barceloní Antoni Malvet i l’ajut de les parròquies del baix maresme que s’organitzaren en sometent dirigit per Pere Ballot d’Argentona. L’atac de les tropes remences de Joan Sala es va produir el 18 de març amb un segon atac efectuat quatre dies després, els quals van provocar la rendició de la ciutat de Mataró. Les tropes reials i de la ciutat de Barcelona interceptaren i derrotaren el 24 de març a les tropes de Pere Joan Sala a Llerona després que aquests haguessin pres Granollers.
Aquesta guerra va tenir efectes negatius per a Mataró. En primer lloc, el fet de convertir-se la parròquia de Santa Maria de Mataró en un espai fortificat, va comportar seriosos danys a l’edifici. Un cop acabada la guerra, l’any 1488, quan Ferran II va resoldre a Saragossa sobre les reparacions que calia aplicar per la guerra a diversos llocs, va destinar , entre altres, “...a la vila de Matero per la obra de la iglesia quaranta lliures, a Joan Seguí de Matero cinc lliures i a Pere Seguí de Matero sis lliure i vuit sous.”. Els efectes destructors de les tropes de Sala a l’església també s’evidencien en el text corresponent a la deliberació del Consell de la Universitat de Mataró, del 13 d’abril del mateix any, en què el batlle Salvador Jofre s’esmenta que “...é stat conclòs e determinat que sien elegides personeas per fer vintè o quorantè o tayll la quantitat del qual (...) percehirà no puxe servir a neguns cosos sinó tant solament per la obre de la sglésia de la dita vila de Matheró la qual stà en molt grandíssim perill...” Mataró també va haver de participar en el pagament de les despeses militars, ja que la ciutat de Barcelona va imposar la contribució de 30 lliures per aquest concepte.