Les propietats del monestir de Sant Pere de Rodes al Maresme

Les primeres notícies sobre Sant Pere de Rodes les trobem l'any 878, en un precepte del rei Lluís II el Tartamut, on és citat com a cel·la monàstica depenent del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Però la primera referència explícita de l'existència d'una comunitat monàstica és del 902 quan l'església i els monjos reben la donació d'una vinya. 

El 944 per un precepte del rei Lluís IV va obtenir la independència i el seu primer abat fou Hildesind (947-991), fill del prior Tassi, el gran impulsor del monestir en aquesta etapa junt als comtes emporitans. El 1022 l'església fou consagrada, i encara que parcialment modificada amb posterioritat és la que ha arribat fins avui.

De la documentació d'aquests temps inicials del monestir tenim referències de la presència del cenobi de Sant Pere de Rodes al Maresme. La primera notícia és de l'any 974 en la butlla del papa Benet VI confirmant-li les possessions, entre les que trobem al comtat de Girona hi ha l'església de Santa Maria a Blanes i la vila de Fogars amb l'església de Sant Cebrià "et villam Felgari com Ecclesia sancti Cypriani...". I al comtat de Barcelona esmenta també una propietat a Agell. L'any 982 el rei Lotari confirmava en un precepte les possessions del monestir del document anterior. Sembla que hi haurien hagut altres propietats en la baixa Tordera entre les que hi podria haver l'església de Sant Esteve. A més, tradicionalment, s'ha identificat una església de Sant Genís de Pineda que apareix en els dos documents com a Sant Genís de Palafolls, identificació que no deixa d'oferir seriosos dubtes.

Aquestes possessions al Maresme degueren ser poc duradores: es van confirmar sobre el paper però no degueren fer-se prou efectives doncs entre els segles XI i XII aquestes propietats i drets figuren en mans del monestir de Sant Salvador de Breda. I no deixa de ser curiós que entre aquests béns de Breda hi figuri també Sant Genis de Palafolls cosa que ens remunta a la possible i antiga propietat de Rodes.

En canvi molt més tardana és la notícia d'una peça de terra a Sant Martí d'Arenys que Bartomeu Fortuny ven a Ponç Tria l'any 1334 i que és tinguda sota domini directe del monestir de Sant Pere de Rodes.

Per a més informació: 

GRAUPERA I GRAUPERA,Joaquim; VELLVEHÍ I ALTIMIRA, Jaume (2011). "Les propietats dels monestirs catalans en el Maresme". Revista Felibrejada. Els monestirs medievals. IV Jornades d'Història i Arqueologia Medieval del Maresme, núm. 93 (2011). Mataró: Grup d’Història del Casal. 

Entra en vigor el nou catàleg de Patrimoni d'Argentona

Aquest dissabte 1 d’agost de 2015 va entrar en vigor el Pla especial i Catàleg del patrimoni arquitectònic, arqueològic, paisatgístic i ambiental d’Argentona després que el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya ha comunicat aquest divendres la seva aprovació definitiva.
Es posa així punt i final a un llarguíssim procés d’esmenes, al.legacions i texts refosos que finalment culmina amb l’aprovació d’aquest document que recull al voltant de 240 elements arquitectònics, i més d'un centenar de béns arqueològics i elements naturals i paisatgístics. El treball, elaborat a nivell tècnic per l’equip Taller d’Arquitectura i Territori, format per l’arquitecte José González Baschwitz, la biòloga Cristina Prats González i jo mateix com a historiador i historiador de l’art, ha comptat amb el suport de tècnics municipals, el Consell de Patrimoni, així com entitats  i moltes persones que de manera desinteressada han volgut contribuir a posar en valor el patrimoni local.

Aquest catàleg permetrà a partir d’ara tutel.lar totes les llicències de béns catalogats arquitectònics o paisatgístics del municipi. L’Ajuntament d’Argentona i la regidoria de Patrimoni es feliciten per aquesta fita i fan extensiu el seu agraïment a tots els qui han fet possible l’elaboració i aprovació del Catàleg de Patrimoni d’Argentona. Per a més informació :http://argentona.cat/32741

Les esglésies gòtiques del Maresme presents al Curs d’Estiu de la Universitat de Lleida del 2015

Dimarts dia 21 de juliol de 2015 de 12 a 14h. al Centre Cultural Les Monges, de la Seu d’Urgell i dins del marc del Curs “L’Artista Medieval II” organitzat per la Universitat de Lleida i Amics de l’Art Romànic de l’Institut d’Estudis Catalans vaig poder presentar una comunicació que té per protagonistes les esglésies gòtiques de la comarca del Maresme. 

Amb el títol “Lligats pel contracte: límits i condicionants creatius de l’artista medieval”, vaig analitzar quins condicionants van establir els promotors d’aquestes esglésies sobre els artífex i mestres d’obres per tal que aquests s’ajustessin al màxim al seu projecte. 

En el s. XVI el Maresme va veure un esclat constructiu de renovació dels edificis parroquials. Es van aterrar els vells edificis romànics per substituir-los pels gòtics. Era necessari perquè els romànics s’havien quedat petits per a la població, però també va ser una oportunitat perquè els nous promotors, els incipients ajuntaments, fessin una demostració del seu poder amb aquestes edificacions que s’adaptaven a les noves modes. Aquests promotors van procurar controlar al màxim les noves construccions amb contractes molt detallats dels que ara podem extreure informació, com per exemple els models utilitzats, d’on s’extreien els material, els pagaments, etc. 

En el marc d'aquest curs de la UdL vaig poder participar també en la visita guiada al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell on vaig presentar un resum de la història del Museu i del sentit i ordenació museogràfica de la col·lecció medieval exposada.

Per consultar el programa general del curs: premeu aquí.

Obertura del Curs d'Estiu de la UdL a càrrec dels Dr. Francesc Fité i Francesca Español

Presentació de la meva comunicació a càrrec de la Dra.Francesca Español.

Presentació de la meva comunicació “Lligats pel contracte: límits i condicionants creatius de l’artista medieval”

 Visita comentada al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell

 Visita comentada al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell

Alumnes participants en el curs.

Un calze gòtic de plata procedent de ca l’Arquer d’Arenys de Munt

Sembla que els Arquer de la quadra de Gascons d’Arenys de Munt van poder reunir una col·lecció àmplia d’objectes litúrgics d’orfebreria (calzes, reliquiaris, etc). Aquest tresor es va anar dispersant al llarg dels segles, especialment després de la Guerra del Francès. Malgrat tot, se'n va conservar una petita part que romangué en mans dels descendents a la capella del mas i també algunes peces disperses es van anar conservant en col·leccions particulars i museus, com el Museu d’Art de Girona i el Museu Marès de Barcelona. Circula una llegenda poc versemblant de que l'origen d'aquest tresor formava part del tresor càtar ja que els Arquer provenien de la zona occitana.

La casa de subhastes Sedart (http://blog.setdart.com/caliz-cataluna-u-occitania-principios-del-siglo-xiv-lote-34003935/ ) va posar a subhasta el 2013 un calze gòtic de principis del segle XIV (21 x 14,5 cm.) procedent del mobiliari litúrgic dels Arquer.

La peça presenta un peu de perfil lobulat i esglaonat, el qual es troba decorat en el seu alçat amb una banda gravada a força de rombes. En ell hi figuren en els  seus lòbuls tres gravats repussats relacionats amb la Passió de Crist i a l'Eucaristia, coherent a la funcionalitat de la peça. En un d'ells veiem la creu acompanyada pels instruments de la Passió (tenalles, llança, esponja xopa de vinagre, etc.) i  situada sobre un terra rocós puntejat. En un altre lòbul veiem una túnica flanquejada per soldats fent referència a l'episodi en el qual els soldats li treuen la túnica a Crist i se la juguen als daus. Finalment, el tercer lòbul allotja la representació de la columna a la qual van lligar a Crist per la seva flagel·lació, acompanyada per dos fuets i envoltada per la soga amb què es va lligar a Crist.

Des del centre del peu arrenca el fust de la copa, que presenta una secció poligonal de set cares típicament gòtica en una certa gradació en alçat separada per motllures llises imitant estructures arquitectòniques. Tocant a la part del receptacle de la copa hi ha el nus o magolla amb la mateixa secció del peu. En la seva part superior, llisa, ostenta la inscripció “DEUS ARCUM SUUM TENDIT” (“Déu tensa el seu arc”) que identifica la peça amb el llinatge dels Arquer. El seu perfil està decorat amb xarxes de rombes gravades, mantenint una clara unitat estilística amb el peu i la resta del fust. Sobre aquest nus veiem un rodet de nou facetat, que dóna pas a la copa, llisa ja trencant amb l'uniforme facetat, si bé el manté en la subcopa, molt reduïda. Aquesta està formada per una corona de fulles, de les quals les més grans coincideixen amb els angles del facetat inferior.

Tal com vàrem descriure en l'altra notícia esmentada d'aquest bloc, la força de Gascons era una jurisdicció senyorial d’Arenys de Munt, vinculada al castell de Montpalau, del qual també n'eren castlans els Goscons, sota el domini dels Cabrera. Es troba situada a l’inici del camí de Vallalta, al veïnat de Goscons, al tram mig de la vall de Goscons i comprenia els actuals llocs de Goscons, Sacreu i Vallalta.

 Els Gascons es troben documentats a l’indret des del s.XI. El primogènit  de la nissaga, era tradicionalment anomenat Tomàs. El darrer Tomàs de Goscons va morir al darrer quart del s.XIII, i juntament amb la seva muller Ferrara van ser pares de Brunissenda l'última hereva que va portar el cognom. Aquesta, l’any 1266,  es va casar amb Pere d'Arquer que va portar un nou cognom a la jurisdicció. Els Arquer, Arquier o Arque sembla que provenien d’una família occitana que va emigrar fugint de la represàlia de la croada albigesa i buscant protecció dels comtes de Barcelona.

A la masia s’hi conserva un hipogeu amb una sala rodona amb set urnes i una creu càtara esculpida al centre, a vint metres de profunditat sota el celler. Una antiga llegenda popular diu que en aquesta força al segle XIII s’hi va amargar un important tresor càtar consistent en uns reliquiaris de gran valor i un suposat Sant Calze.

Per la cronologia aquest calze gòtic no podria pertànyer a un hipotètic tresor càtar del s.XIII.
.