El testimoni dels monjos eremites a Céllecs: La cova d’en Nadal

“La cova d’en Nadal” o “del ermità es pot situar a la mateixa serralada de Céllecs, prop del Mas Nadal, seguint el camí d’Órrius al Raval de la Roca (actualment Vilanova del Vallès). Aquest formaria part d’un conjunt que es troba situat a una alçària de 300 m. sobre el nivell del mar. El conjunt va ser donat a conèixer per Carreras Candi l’any 1909 i va interpretar les restes com un conjunt de “tombes cristianes primitives” que amb els paral·lels citats (Olèrdola, Tavertet...) els situa a l’època carolíngia. Aquest grup d’eremitoris va ser excavat pel Grup Arqueològic de Vilassar de Dalt l’any 1951 dirigits pel Sr. Jaume Ventura. Els resultats de les excavacions van ser publicats anys més tard per Pau Ubach dins les seves memòries.
“La cova d’en Nadal” o “del ermità” presenta una cavitat buidada a cop d’escoda que presenta les marques de la mateixa en algunes de les parets. La construcció va estar habilitada en temps modern en una barraca de vinya i va ser utilitzada molt de temps pels carboners de la zona. L’entrada és de secció quadrangular (1’08 mts d’alçada x 0’95 mts d’ample) i presenta un mur de pedres i morter de calç per regularitzar l’entrada. A l’extradós de l’obertura també s’hi pot observar uns encaixos de secció quadrada per sostenir les frontisses d’una porta. L’edicle interior té estructura rectangular arrodonida en el sostre i els cantons i es troba orientada a 10 º N-NE. A la part final hi ha una petita cúpula que permet estar-s’hi dret. Les mides són de 4’20 m. de fondària i una amplada de 2 m. l’alçada interior de la cova és de 1’48 m. a la zona mitja i de 2’20 m. a la part més fonda. En la paret del fons, s’hi va practicar una fornícula plana amb una creu amb aspes gravada a la pedra (0’35 m.) que es podria interpretar com un oratori rupestre o altaret. En aquesta part també s’hi troben uns petits forats quadrats on encaixarien estaques de fusta per sostenir un petit sostre o armari. Aquests forats són posteriors a la creu ja que l’escapcen en un dels braços. Antigament a l’interior hi havia un banc per seure en tot el seu perímetre menys a l’entrada. Aquest banc va ser reduïda al nivell del terra l’any 1967, per engrandir l’interior per tenir més espai per dormir-hi, en dates modernes, quan s’usava de refugi pels carboners. A l’exterior de la cova s’hi troba un banc per al descans de l’eremita, també excavat a la roca, i en la roca del davant s’hi troba un plat de molí que deuria servir per la fabricació de farina per a la seva subsistència. Aquest eremitori pot tenir com a paral·lel el descobert per M.Riu l’any 1974 prop de Martorell a la zona de la carretera de Gelida al costat del Puig del Pou d’en Merlí i identificat com “eremitori núm.1”.
L’eremitisme és una forma de vida religiosa d’alguns cristians que, a partir del s.III, per motius ascètics, es retiren a la solitud. Es considera Pau de Tebes com el primer eremita conegut i sant Antoni, seguidor seu, com a propagador de la vida eremítica a l’Alt Egipte, des d’on s’estengué per tot l’Orient. L’existència d’eremites és ja coneguda a la península des d’època visigoda. El cànnon 5è del VII concili de Toledo (any 646) diferencia clarament entre eremites dignes que duen una vida santa “in cellulis propiis reclusos” i altres de costums més indignes. A Catalunya, durant el període carolingi, la fi del s X tingué una especial importància el nucli eremític format entorn de Cuixà, amb sant Pere Ursèol, sant Romuald i Marí. Els eremites de Céllecs es poden situar a l’època carolíngia, amb una finalitat possiblement repobladora i evangelitzadora. Malgrat tot, degut a la manca de restes arqueològiques també es poden situar des de l’antiguitat tardana a l’època carolingia (s.IV al X.).
Els conjunts eremitics solen tenir unes característiques comunes: solen aprofitar els conjunts rocosos de la serralada, però sovint es presenten isolats, allunyats de camins importants i es troben prop de camins secundaris que, en aquest cas, comuniquen la serralada amb la plana o el Vallès i el Maresme. Aquest fet ens porta a pensar en la presencia individual i no en l’establiment de colònies eremítiques més poblades. Segurament es buscava la solitud i l’aïllament. Segons Manuel Riu, “Alguns eremitoris del s.X pogueren ésser habitacles permanents però altres, relacionats amb monestirs, els s.XI i XII foren llocs d’habitació temporal o llocs de penitència, quan arribava el temps de quaresma, pels monjos que es retiraven a meditar.” L’allunyament d’aquest nuclis eremítics d’alguna capella, església parroquial o monestir proper ens referma en el caràcter individual i permanent de l’ocupació del nucli eremític lluny de la interpretació que configuraren una comunitat d’eremites.
Per la seva banda, Enrich classifica els eremitoris catalans en dos grans grups dividits pel riu Llobregat. Els conjunts descoberts a la riba dreta ( els situats a Martorell i el Baix Llobregat) tenen paral·lels tipològics més propers a Àlaba, anomenades cabidades-nicho per Azcàrate. Aquests nuclis eremítics estarien més relacionats amb una influència dels monjos mossàrabs i la migració de comunitats cristianes de zona musulmana durant la conquesta d’aquests territoris. El segon grup situat a la riba esquerra (dins la Catalunya Central i amb exemples al Berguedà), estarien relacionats amb el repoblament pagès i amb l’evangelització de la ruralia. Dins aquest conjunt podríem situar els del Maresme-Vallès Oriental.

BIBLIOGRAFIA

• AZKARATE, A,: Arqueologia cristiana de la Antiguedad Tardía en Álava, Guipúzcoa y Vizacaya. Dip. Foral de Álava. Vitoria-Gazteiz, 1988.
• CARRERAS CANDI, Francesc: “ Primitius sepulcres cristians a Céllecs” a Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona. . Reproduït traduït al català per Jaume Vellvehí a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal, núm.19 (agost 1995) pàgs. 9-10.
• ENRICH, Jordi; ENRICH, Joan; SALES, Jordina: “Eremitoris rupestres alt-medievals a la Catalunya central: una recerca sobre el cristianisme rural” a Ir. Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya.13-14-15 de novembre del 1998 Actes. ACRAM, 2000. Pàgs.260-277
• FORT i COGUL, Eufèmia: “L’eremitisme a la Catalunya nova” a Studia Monastica, vol.7 (1965) fascicle 1. Abadia de Montserrat, Barcelona, 1965. Pàgs. 63-124
• GRAUPERA, GRAUPERA, Joaquim: “Ruta per les coves dels monjos medievals de Céllecs (Vallès Oriental-El Maresme)” a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal-Mataró, núm.60 (gener-febrer-març, 2002), pàg.19
• GRAUPERA, GRAUPERA, Joaquim: “Testimonis de la vida eremítica a Céllecs” a III Jornades de Història i Arqueologia Medieval del Maresme. De Constantí a Carlemany. El pas de l’antiguitat tardana al món medieval. Actes. Del 16 d’octubre al 6 de novembre de 2004. Grup d’Història del Casal. Mataró, 2006. P`gas.143-153
• PUIG i GIRALT, Enric: Expedició núm. 7, 8 i 9 a Céllecs: Pica del llop / Coves de Can Nadal (Agost-Octubre del 1987). Grup Yl-Ur. [Inèdit]
• RIU i RIU, Manuel: “Els primers eremitoris mossàrabs de Catalunya” a Fonaments., núm.1. Curial. Barcelona, 1978.Pàgs.111-117
• UBACH, Pau: Memòries etno-arquològiques. Vilassar de Dalt, 1934-1993. L’Aixernador. Argentona, 1994. (El Montalt, 17)

Pau Ubach premi “Drac alat” per una merescuda trajectòria com a arqueòleg

El passat diumenge 17 d’octubre de 2010 es va lliurar al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt el premi “Drac alat” a l’arqueòleg d’aquesta vila Pau Ubach i Font. En el transcurs de l’acte el mateix Pau Ubach va fer lliurament de l’arxiu del Grup Arqueològic de Vilassar de Dalt i una col•lecció de 80 puntes de sílex que ja formen part de la col•lecció arqueològica del Museu. L’acte va estar presidit per l'alcalde, Llorenç Artigas i Marc Pons representant del Grup Arqueològic de Vilassar de Dalt va presentar l’acte. L’arqueòleg Josep Maria Pedrós, exdirector del Museu de Badalona, va realitzar una emotiva conferència en la qual  va resumir l’activitat arqueològica d’una colla de voluntaris que en ple franquisme van col•laborar en el salvament del nostre patrimoni i, alhora, va fer un sentit reconeixement a Pau Ubach per la seva extensa trajectòria en aquest àmbit.

Pau Ubach va néixer el primer de maig de 1929. Per causa de l’asma que patia i pels estralls de la Guerra Civil la seva escolarització va ser intermitent. La seva malaltia el va convertir en autodidacta i un apassionat per la literatura i el món dels escacs. Als catorze anys va començar a treballar de manyà amb el seu pare i s’interessà per l’arqueologia a partir dels vint. La seva col•laboració va ser decisiva per la creació del Grup Arqueològic de Vilassar de Dalt. Des del punt de vista de l’arqueologia medieval cal destacar importants aportacions com ara el descobriment de la volta preromànica de la capella de Sant Salvador de Can Boquet i la posterior restauració de la capella. També cal esmentar el descobriment del tresoret de monedes de billó d’Òrrius els quals van propicià una excavació de la totalitat de l’església parroquial. També van col•laborar en la restauració de la capella preromànica de Sant Cristòfol de Cabrils juntament amb l’Obra de Sant Francesc de Mataró amb Marià Ribas i Lluís Ferrer i Clariana. Cal recordar la reconstrucció de la capella gòtica de Sant Sebastià a cavall entre Cabrils i Vilassar de Dalt. Un element a destacar és l’excavació de la cova d’en Nadal amb evidències d'haver estat habitada per monjos eremítics.

Felicito aquesta iniciativa i aquest merescut homenatge. En paraules de Joan Gómez i Ramon Coll en la presentació del llibre d’en Pau: “...La seva manera de redactar, a voltes agressiva, a voltes plena d’il•lusió i de poesia, ens porta a fer un recorregut per l’arqueologia “d’a peu” en època de la resistència cultural, potser no tant científica com alguns “savis” d’avui voldrien, però si l’única que és feia, amb ajut i benedicció dels arqueòlegs d’aquell temps, que necessitaven els grups d’afeccionats i se’n servien per a poder dur a terme les seves tasques d’investigació. Tots ells bastiren la nostra història i donaren naixement als primers museus, plens de referències històrico-culturals que portaren la població al coneixement de les arrels de cataluny i a sentir-se identificats amb una terra i un país.”. [UBACH, Pau: Memòries etno-arqueològiques .Vilassar de Dalt (1934-1993. 6000 anys d’història en el Maresme. L’Aixernador. Argentona,1994 (Col. Montalt,17)]
Per a més informació: http://diarimaresme.com/2010/pau-ubach-premi-drac-alat/

Marc Pons presentant la conferència de Josep Maria Pedrós, exdirector del Museu de Badalona

L’arqueòleg i tècnic del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, Enric Ortega llegint l'acta del premi.

L'alcalde de Vilassar de Dalt, Llorenç Artigas i Marc Pons glossant el premi.

Pau Ubach rebent el premi "Drac alat" en mans de l'alcalde de Vilassar de Dalt Llorenç Artigas.



Públic assistent a l'acte