Un capitell romànic a Caldes d'Estrac

La comarca del Maresme és una comarca que conserva poques restes plàstiques de l'estil romànic. Aquest fet fa encara més valorables les poques restes conservades. En l'església parroquial de Santa Maria de Caldes d'Estrac es conserva un capitell romànic, reutilitzat amb funcions de pica d'aigua beneïda, que per les seves característiques iconogràfiques es presenta com una obra relacionada amb els tallers rossellonesos.
Les primeres notícies de l'església de Santa Maria de Caldes, arrenquen en l'any 1219, quan es troba una imatge d'una verge sota el Puig de Caldes, segons la llegenda per uns bous que pasturaven. Aquest fet i la relació en l'indret de fonts termals curatives ja conegudes pels romans, porten a Pere Gruny i altres nobles a fundar un monestir hospitaler en aquest indret. Acte seguit apareixen documentalment tot una sèrie de donacions per dotar al monestir de propietats. El capítol va autoritzar la construcció de la nova capella de Caldes amb un hospital i la va fer dependre directament de la Seu de Barcelona, escapant-se de la jurisdicció eclesiàstica de les anteriorment esmentades. A nivell jurisdiccional, es convertiria en una quadra de la demarcació del Castell de Mataró.
El capitell, de marbre blanc (33 x 26 x 26) derivat del model corinti, es presenta treballat a les quatre cares, element que ens fa pensar en una situació exempta del mateix. L'escalaborn és troncocònic, sense àbac i en presència de collarí. El tambor s'organitza a partir de tres nivells: a la part inferior s'hi representen fulles, de forma molt llisa i uniforme amb manca de decoració, en el segon nivell apareix des del centre del cistell unes tiges que arrenquen d'un cordat doblegant-se en els xamfrans, semblant a les volutes jòniques però reproduint poncelles i finalment en l'últim nivell apareixen en els angles uns caps de lleons de la boca dels quals surten unes tiges que acaben en una fulla, tot cargolant-se en el centre del capitell. L'estat de conservació del capitell és bo a excepció del collarí que resta fracturat en la part més visible. Els estilemes del capitells ens fan pensar en paral·lels propers dels tallers rossellonesos. Hi han tres elements que ens acosten plenament a les obres d'aquests tallers, els caps de lleons en els angles, l'ús del marbre com a material constructiu i l'estètica classicista que caracteritza l'obra en el seu conjunt.
La cronologia fundacional de la capella de Santa Maria de Caldes vers el 1219 i la inexistència d'una capella anterior en el mateix indret, al menys amb la categoria decorativa que demana com entorn el capitell estudiat, pressuposa la procedència exterior del capitell. Donada la manca de documentació, ja que va ser destruïda durant el període de la Guerra Civil (1936-39) sols podem abordar l'anàlisi del capitell per la via estilística. El capitell no presenta paral·lels ni a la població (altres peces reaprofitades o conservades) ni a la comarca. Els paral·lels estilístics més propers pertanyen a les obres de tallers rossellonesos propers a la Tribuna de Serrabona, el claustre de Cuixà, el monestir de Sant Pere de Rodes, els capitells de Sant Serni de Tavèrnoles o la Seu d'Urgell per citar alguns de més propers.
Aquests paral·lels ens porten a una cronologia que es pot moure aproximadament entre el 1120 i principis del s.XIII, anteriors a la construcció del convent-hospital de Caldes elements que podrien fer pensar en la tesi de la importació del capitell.

Bibliografia

• GRAUPERA, Joaquim: “ Un capitell romànic d’influència rossellonesa a Caldes d’Estrac (Maresme)” a Lambard. Estudis d’art medieval.Volum.VII (1993-94). Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1995. Pàgs. 81-88

Tiana conserva la única pintura romànica del Maresme

La pintura mural romànica de Sant Romà de Tiana, representa una crucifixió. La pintura es troba en un estat de conservació molt lamentable fet que dificulta el seu anàlisi i per conseqüència la seva datació. Lladó i Fortuny daten les pintures, en el moment de la seva troballa en el 1973, en el s.IX , a partir de la comparació amb altre models. Carabasa i Loosvelt discrepen d'aquesta datació i presenten una cronologia aproximada que va de finals del s.XI a principis del s.XII discrepant de J.Sureda que les data a la segona meitat del segle XI.

Les pintures es troben situades al mur de tramuntana de l'església del segle XI (actualment mur de contenció de l'edificació gòtica) que es troba situada al costat de la masia. El seu estat de conservació, ja quees degut a la seva ubicació a l'aire lliure. Caldria fer un esforç per intentar salvar-les doncs son les úniques restes conegudes de pintura romànica que es conserva actualment a la comarca.
Aquesta pintura mural, es troba realitzada seguit la tècnica del fresc, representa sota un fons de color blau fosc una creu amb restes del cos de Crist seguint l'esquema de Crist Majestat, típic de la representació romànica del crucificat. A la seva esquerra apareix un personatge, tampoc conservat del tot, vestit amb túnica vermella i amb els braços seguint l’actitud de sustentar una llança, indicant-nos que es refereix a la figura de Longí, es a dir, el soldat que va travessar amb una llança el cos de Crist.
Les pintures van ser descobertes per Jaume Lladó i donades a conèixer per Epifani Fortuny el 1973. Van ser trobades desprès d'haver separat tres capes de guix sobreposades que ocultaven les pintures. El tema representa una escena que va ser representada bastant sovint en el romànic. L'esquema compositiu representa a un Crist majestàtic amb poder sobrenormals al qual la mort no li afecta. Aquest Crist se li atribueixen atributs reials, túnica i corona, amb un hieratisme que reafirma el distanciament amb els humans. Aquest concepte de Crist anirà evolucionant cap el s.XIII, el qual es representarà d'una forma més humana, despullat i amb les nafres del torment ben clarament representades. L'aspecte de la mort quedarà més emfasitzat i fins i tot el tema s'adaptarà més a aquesta concepció, el devallament de la creu..

Epifani Fortuny i Jaume Lladó van trobar trets paral·lels en la Bíblia de Ripoll o de Farfa (Biblioteca Apostòlica Vaticana. ms.Lat.5729. fol.369 v.) datada del s.XI i altres obres carolíngies més antigues com l'Evengeliari de Francesc II, el Sagramentari de Metz i el Saltiri de Lluís el Germànic.

Bibliografia:

• CARABASA, L.; LOOSVELDT, M.: "Sant Romà de Can Sant-romà" a Catalunya Romànica, vol XX, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1992, pàg.520-521
• COOK,W.S.; GUDIOL,J.: "Pintura e imagineria románicas"a Arts Hispaniae, vol.VI, Madrid 1950, pàg.68
• FORTUNY, E.: "Les pintures murals romàniques" a Sentromà, Tiana 1973. Pàg.2-6
• GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Volum 1. La Comarcal edicions. Argentona, 2001. Pàgs.112-114
• SUREDA,J.: La pintura romànica a Catalunya, Alianza Ed., Madrid 1981, pàg.321

La custòdia gòtica de Sant Julià d’Argentona (s.XV) desapareix durant la Guerra del Francès (1808)

La primera vegada que aquesta custòdia apareix esmentada és en una visita pastoral del 25 de setembre de l’any 1421. Sabem que va ser ofrenada a la parròquia per Miquel Desbosch, senyor dels castells de Burriac i de Vilassar (1389-1429). Per tant, pot ser datada entre finals del s.XIV i principis del s.XV. Coneixem el seu aspecte a partir d’un brodat de la bandera del Centre Parroquial d’Argentona, la fotografia de la qual va ser publicada en el llibre de Jaume Clavell, Argentona història i records (1990). La peça també apareix descrita en la visita pastoral del 25 de setembre del 1421: “Custòdia d’argent daurada per dinç i per fóra en forma de Monument i amb vuit esmalts en el cos, a quins cuatre hi ha les armes del honorable Miquel Desbosch, senyor del castell de Vilassar i en altres dos castells. Al peu de dita custòrdia hi ha cuatre semblants esmalts amb forma de castells. Al peu de dita custódia hi ha cuatre semblants esmalts amb forma de botó. Dos àngels d’argent, amb el cos i ales daurats al costat de dita custódia a, amb un espigó d’argent, amb pua i sobre, un crucifix d’argent” (Arxiu Diocesà de Barcelona: Visites pastorals, vol..14, fol. 342 ).
La custòdia formava part del mobiliari litúrgic que bastia l’altar de les esglésies gòtiques. Les custòdies o ostentoris tenien la funció de guardar les sagrades formes o feien la funció de viàtic. A partir del s.XIV apareix la festa del “Corpus Christi”, que consisteix en una festa religiosa d’exaltació del cos eucarístic de Crist. L’hòstia consegrada es portava de forma triomfant en el centre de la processó en aquesta diada. A Barcelona tenim constancia que aquesta processó es va efectuar per primera vegada el 1320 la qual va ser copiada per moltes poblacions catalanes.
La custòdia d’Argentona pot ser classificada segons la tipologia catalogada per Núria de Dalmases com un Copó-ostentori dels s.XIV-XV. Aquesta tipologia apareixen com evolució de les píxides o arquetes de la reserva eucarística i dels copons per guardar les sagrades formes dins el sagrari. La caixa imitava la foma d’un sepulcre gòtic en miniatura com a representació simbòlica del sepulcre del cos de Crist. Per recalcar aquesta simbologia parteixen del dues branques amb un àngels portant elements relacionats a la mort i passió de Crist. Com a paral.lel a la custòdia d’Argentona podem citar el copó- ostentori de la Seu d’Urgell i el de Tortosa (1420).
Segons la documentació, la peça va ser restaurada per ordre del visitador el 26 d’octubre del 1586 (A.D.B.: Visites pastorals, vol.48, fol.202). El 1621 s’ordena de reparar el baldonet de la custódia. Sembla ser que la peça es podia haver pogut perdre segons J.Clavell durant la Guerra del Francés del 1808, quan les tropes napoleòniques imposen als pobles catalans un subsidi en espècies. Consta a partir de la documentació estudiada que Argentona no va poder satisfer la quatitat estipulada i va entregar la plata de l’església en dipòsit (8/VII/1808) i no va ser tornada al final de l’ocupació francesa.

Bibliografia:

• CLAVELL i NOGUERAS; Jaume: Programa de la Festa del Corpus. Argentona, 1955
• CLAVELL i NOGUERAS; Jaume: Programa de la Festa Major de Sant Domènec. Argentona, 1968
• CLAVELL i NOGUERAS; Jaume: “Les custòdies o mostrances de la parròquia de Sant Julià d’Argentona” a Argentona, història i records. Ajuntament d’Argentona. Argentona, 1990. Pàgs.177-181
• DALMASES, Núria de: Orfebreria catalana medieval: Barcelona 1300-1500 (aproximació a l’estudi).- 2 vol..- IEC. Barcelona, 1992.- (Monografies de la Secció Històrico-arqueològica, I/1 i I/2)
• GRAUPERA, Joaquim: “ Baixa Edat Mitjana - Fitxa 2: Custòdia gòtica de la parròquia de Sant Julià d’Argentona (Maresme)” a Felibrejada, núm 15( abril 1995). Grup d’Història del Casal. Mataró, 1995
• GRAUPERA, Joaquim: “Els Desbosch, promotors d’obres d’art en temps del gòtic” a XXII Sessió d’Estudis Mataronins, 19 de novembre de 2005.Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 2006. Pàgs.71-92

La capella preromànica de Sant Vicenç anterior al castell de Burriac.

La capella de Sant Vicenç de Burriac es troba a la banda est del recinte sobirà del castell de Burriac o de Sant Vicenç, que s’alça al cim del mateix nom (401 mts) al límit de Cabrera i Argentona. A nivell eclesiàstic depenia de la parròquia de Sant Feliu de Cabrera. La capella apareix documentada per primer cop el 23 de març del 894, en les afrontacions de la venda d’una vinya a vila lotone (Lledó) feta per Adrila i Ermensenda a Rammio i Adalvira. Aquesta vinya afrontava a tramuntana “...in via qui discurrit a domum Sancti Vicenti". El castell no apareixerà documentat fins el 1023, entre la llista de castells que la comtessa Ermessenda va donar en penyora al seu fill Ramon Berenguer I.
A la visita pastoral del 29 de setembre del 1379 feta per Bernat Maler, delegat del bisbe de Barcelona Pere de Planella a la parròquia de Sant Feliu de Cabrera, s’esmenta per primer cop la visita a la capella del castell. El visitador ens la descriu com a “...mal endressada e rojasa que peria femer ho stabbla”(...)“a vegades hi canten”. Carreras Candi cita una mostra de llegats testamentaris amb els quals els senyors i castlans del castell dotaren la capella. Així es coneixen les donacions de Berenguer Guadalt, castlà el 1141, els senyors de Sant Vicenç Guillem i Guillelma el 1214 i de particulars del terme com Berenguera de Clarà (1291) entre d’altres. El culte es va perdre el 20 de gener del 1836, amb el trasllat de la imatge de Sant Vicenç des de la capella del castell a la parròquia de Cabrera amb el seu retaule. Fins aquell moment hi havia un romiatge que es feia el dia 22 de gener i va ser suprimit pels escàndols i ireverències que se’n feien.

La capella es troba situada dins el recinte sobirà del castell en el mur est. La capella és d’una sola nau amb planta trapezoïdal, orientada a l’est (3 mts. d’amplada per 3,5 mts. i 2,6 de llargària). Aquesta estructura queda condicionada pel desnivell del terreny i la integració d’aquest espai dins l’àmbit sobirà del castell. L’aparell és de rebla lligat amb una capa gruixuda de morter de calç. A la capella encara es va dir missa el 1836 però anys mes tard, Madoz la descriu entre el 1848-1850, ja com “...una ermita tambien derruida denominada de Sant Vicente de Burriac”. Segons Carreras Candi, la capella encara conservava el 1900, la decoració pintada en el mur, segurament d’estètica barroca, que dibuixava l’espai on hi havia l’altar de Sant Vicenç, reproduint un doser rogenc en la volta. L’estat de deteriorament de la capella en el 1900 ja era evident doncs “...dintre de breus anys no será axís. Les parets haurán caygut del tot, puix s’están axamplant les esquerdes tan depressa, que no pot tardar á venir á terra la volta de canó..".

Després de la degradació que ha patit durant aquests últims temps, finalment es van consolidar les restes a partir de la col·laboració de ACESA, els serveis d’Arqueologia i Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Cabrera i el Museu Comarcal del Maresme-Mataró, del gener al maig del 1994. Els treballs de consolidació van ser dirigits pel Dr.J.A.Adell i l’aparellador A.Rodon. Segons l’estudi previ a la restauració, Adell dedueix que “es veu molt clar que la capella actual correspon a l’extrem de llevant d’una església d’una sola nau, coberta amb volta de canó, avui desapareguda, i rematada per un absis (la capella actual) separada de la nau per un arc triomfal". Segons això, Adell llança la hipòtesi d’una església pre-romànica del s.X amb una planta semblant a Sant Cristòfol de Cabrils, en què la part conservada actualment, sols en seria l’absis. Aquest origen preromànic de la capella, també vindria confirmat pel document del 984, en que apareix testimoni d’una domus de Sant Vicenç, és a dir, que l’advocació a aquest Sant durant el s.X ja existiria a Burriac.

Per a més informació...

• ADELL, Joan Albert.: “La restauració del castell de Burriac” a El col.leccionable de la Fundació Burriac, núm. 4 (juny 1994): La restauració del castell de Burriac.Fundació Burriac. Cabrera, 1994. Pàgs.6-8
• CARRERAS CANDI, Francesc: Lo castell de Burriach o de Sant Vicents. Abadal. Mataró, 1900. (Biblioteca històrica del Maresma, vol.II).
• GRAUPERA, Joaquim : “El Baix Maresme durant el període carolingi. De la conquesta a l’organització del territori” a XVI Sessió d’Estudis Mataronins. 27 de novembre del 1999. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 2000. Pàgs.75-88
• GRAUPERA, Joaquim: “L’arquitectura religiosa dins l’arquitectura militar. Les capelles dels castells en el Baix Maresme” a Jornades de Història i Arqueologia Medieval del Maresme.Actes. Del 13al 30 d’octubre de 1999. Grup d’Història del Casal. Mataró, 2000. Pàgs.81-86
• GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Monografies. Volum 2. La Comarcal edicions. Argentona, 2002 pàgs.108-111