El tresoret d´Òrrius: un conjunt de monedes de l’època de Berenguer Ramon I (1018-1035)

En el 1981, el Rector Mossèn Joan Capell i Gorina va realitzar unes obres de restauració de la Capella de Nostra Senyora del Roser de la parròquia de l’església de Sant Andreu d’Òrrius. En les mateixes, un cop tret l’arrebossat que amagaven la construcció, va quedar al descobert l’aparell dels murs que portava a pensar que aquella capella era l’antic absis del primitiu edifici preromànic. El projecte de reforma va consistir en realitzar un buidat de la junta de les pedres i una reforma de l’enllosat. La inutilització del enllosat existent i el procés de realitzar la nova pavimentació va permetre descobrir l'antic ossari de la família Conill i un tresor de monedes comtals de billó acunyades en temps de Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I.
Aquesta troballa va arribar en coneixements del Sr. Pau Ubach del Grup Arqueològic del Museu Municipal de Vilassar de Dalt, el qual va notificar-ho al Dr. Manuel Riu del Departament de Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. La troballa del tresoret i el fet de coincidir amb les obres de remodelació del temple va portar a iniciar una campanya d’excavacions. La Direcció General del Patrimoni Cultural va dictaminar una resolució en data del 27 de gener de 1982, en la qual feia càrrec de les excavacions al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. La Direcció Tècnica de l’excavació va ser encarregada a J.I. Padilla i Lapuente. La campanya d’excavacions va ser feta entre el 28 de gener al 22 de febrer de 1982 i publicada més tard.
L’anomenat “Tresoret d’Òrrius” esta composat per 216 diners d’argent o de billó ric, que estan acunyades amb algunes tipologies monetàries desconegudes fins el moment de la troballa. Sembla que el conjunt va ser amagat entre el 1032 i el 1041, per tal de protegir-les davant d’un atac o ràtzia aprofitant la seguretat de la sagrera parroquial.
Les monedes d’Òrrius es poden classificar en tres grups:

• El primer conjunt, compost per 211 peces, es poden atribuir a l’època de Berenguer Ramon I (1018-1035) i es poden datar a l’entorn del 1035 com a darrera emissió del comte. Mostren a l’anvers un bust amb el cap cobert per un mocador i una diadema de perles i amb la mà alçada. Porta la inscripció BARCHINONA CIV. En el revers hi ha una creu amb braços iguals amb la inscripció B-E_G_CO (Berengarius comes).
• El segon grup presenta una tipologia inèdita fins el moment. Es tracta d’una peça, molt malmesa, que presenta en l’anvers una roseta de set pètals dins de cercles i la llegenda [...]NGER CO[...] que s’ha interpretat com a part de la inscripció de Berengarius comes. Al revers hi ha una creu amb la inscripció [...]CINON [..] corresponent a Barchinona. Es tracta d’una emissió del Rosselló del comte Guislabert (991-1013).
• L’últim grup correspon a 4 diners episcopals de Girona. A l’anvers mostren el bust d’estètica bizantina de la Mare de Déu i la inscripció S.M (Sancta Maria). En el revers hi ha un arbre o flor amb la llegenda CIVITAS GIRVNDA. Sembla que aquest tipus va ser acunyat prop de l’any 1030.

Actualment aquest conjunt es mostra exposat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a la col·lecció de numismàtica (MNAC/GNC 302276-302473).

BIBLIOGRAFIA

• BALAGUER, Anna M.; CRUSAFONT I SABATER, M.: “Troballa de diners comtals a Orrius (Maresme)” a L’arqueologia a Catalunya avui, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1982, pàg.180.
• BALAGUER, Anna M.; CRUSAFONT I SABATER, M.: "Estudi preliminar de la troballa de monedes comtals." a Les excavacions a l’església de Sant Andreu d’Órrius. Dep. de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1983. Pàg.59-104.
• CAMPO, Marta; ESTRADA-RIUS, Albert; CLUA, Maria: Guia numismàtica. MNAC. Barcelona, 2004. Pàg.78-80
• F.X.C: “Un importante hallazgo en la iglesia parroquial de Orrius (Barcelona)” a Gaceta Numismàtica, núm.64, Barcelona, març de 1982 , pàg.31-32
• GRAUPERA GRAUPERA,Joaquim: “Sant Andreu d’Órrius” a Catalunya Romànica, vol.XX. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992. Pàgs. 499-501
• PADILLA LA PUENTE,J.I.: “El hallazgo de un tesorillo de moneda condal de fines de siglo XI, en Òrrius (Barcelona). Nuevos tipos inéditos atribuibles a Berenguer Ramon II (1076-1096) a Acta historica et archaeologica mediaevalia, núm.2. Dep.Història Medieval; Ins. d’Història Medieval. Barcelona, 1981. Pàgs.231-241
• UBACH, Pau: Memòries etno-arqueològiques. Vilassar de Dalt 1934-1993. 6000 anys d’història en el Maresme. L’Aixernador. Argentona, 1994 (El Montalt, 17). Pàgs.211-216

El campanar romànic d'Alella

L’església parroquial de Sant Feliu d’Alella apareix documentada per primer cop l’any 993. Segurament, per la forma de construcció amb arquacions llombardes i la tècnica de tallar els carreus, l’edifici romànic va ser bastit durant el s.XI o principis del s.XII i va ser engrandit en època gòtica des del 14 de juny del 1459 i fins el maig del 1463.
El campanar, un dels testimonis conservats d'època romànica, té una estructura de planta quadrada. En alçat presenta quatre pisos amb una alçada total de 20 mts. La decoració exterior és de lesenes laterals i quatre arcs llombards a l’alçada del segon pis que emmarquen una finestra adovellada d’arc de mig de punt. Aquesta decoració és repeteix en les façanes del campanar de l’est, al sud i a l’oest.
La decoració romànica en el pis superior va ser destruïda per l’ampliació dels finestrals de les campanes i per la reforma del campanar en època gòtica. En l’interior, la planta baixa resta ocupada per la capella gòtica de Santa Susanna i Sant Esteve, darrerament de la Verge del Roser. L’actual accés al campanar es produeix des del primer pis on s’entra a partir de la galeria de l’església des del cor. Aquesta planta s’hi troben quatre espitlleres tapiades a accepció de la cara nord. Al segon nivell, hi han finestres adovellades d’arc de mig punt. El tercer pis, on hi han actualment les campanes és el que presenta més modificacions de l’estructura romànica, doncs els finestrals es van mutilar a l’alçada de la línia d’imposta per donar pas a un eixamplament de l’obertura de l’arc que presenta una tipologia apuntada i que coincideix amb la reforma gòtica datada per la campana del 1496 i que deurien concloure les remodelacions efectuades a finals del s.XV.
L’aparell és de carreus de pedra granítica molt irregulars escodejats i col·locats a la manera isòdoma i en alguns indrets de forma psudo-isòdoma. Els carreus estan units amb morter de calç amb gruixos considerables en alguns indrets. Les dovelles de les arcades llombardes tenen el treball de la pedra més acurat desbastats a cops de maceta i descansen amb mènsules de secció triangular.
La única decoració present en el campanar són les arquacions llombardes i les bandes laterals. Es pot suposar que en el pis superior de les campanes també deurien existir aquestes motllures que van ser destruïdes en la remodelació gòtica. Una de les mènsules que aguanten les dovelles de les arquacions llombardes del mur est, presenta una decoració grafitada amb forma de branca seca. D’aquesta decoració podem trobar paral·lels a la decoració del campanar de Sant Ponç de Corbera (Baix Llobregat) (Catalunya Romànica, vol.XX, pàg.347)
La importància d’aquest edifici rau en que és la única resta conservada al Baix Maresme d’arquacions llombardes com a decoració exterior d’edificis romànics. A l’Alt Maresme ens queden més testimonis, concretament a la parròquia de Sant Pere de Riu (Pineda), el monestir de Sant Pau a Sant Pol de Mar i l’església parroquial de Sant Genís de Palafolls. El campanar d’Alella eren visibles tres de les façanes del campanar des de l’exterior, tal com queda palès a partir de la pintura del segle XIX que representa la parròquia d’Alella. A partir d’aquesta pintura es pot observar que el campanar quedava exempt pel pas d’un carrer. Aquest pas va ser inutilitzat al construir-se la capella del Santíssim, a partir del 1886, gràcies a una permuta entre la Cúria i l’Ajuntament per obrir el carrer del rector Desplà en el lloc on antigament ocupava la sagristia. Actualment sols és visible de forma complerta la cara del campanar que dona a la plaça de l’Ajuntament, la resta queda tapada per diverses construccions.

BIBLIOGRAFIA:

• BORRAS, Agàpit i altres; Pla Especial de Protecció de Patrimoni de la Parròquia de Sant Feliu d’Alella. Ajuntament d’Alella. Alella,1988
• GALERA, Lluís; ARTÉS, Salvador: Notes històriques de la parròquia de Sant Feliu d’Alella. 2ª ed. . Ajuntament d’Alella. Alella, 1975. Pàgs. 27-37
• GRAUPERA, Joaquim: “El campanar romànic de Sant Feliu d’Alella” a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal-Mataró, núm. 49 (novembre-desembre, 1999). Pàgs. 28-29
• GRAUPERA, Joaquim : “L’arquitectura religiosa romànica al Baix Maresme” a Ipsa Arca, núm. 4 (desembre del 2000). Museu Arxiu Municipal. Vilassar de Dalt, 2000. Pàgs.13-23
• GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Volum 1. La Comarcal edicions. Argentona, 2001. Pàgs. 114-117
• GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Monografies. Volum 2. La Comarcal edicions. Argentona, 2002. Pàgs.15-19
• GRAUPERA, Joaquim: “ La parròquia de sant Feliu a l’època romànica” a Revista Alella, núm.261 (desembre-gener 2003), pàgs.57-59
• MAS, Joseph: “La parròquia de Sant Feliu d’Alella” dins de Notes històriques del bisbat de Barcelona, vol.III. Soc.Gen d’arts gràfiques. Barcelona, 1909. Pàgs. 1-56
• ONTIVEROS, Núria: “Sant Feliu d’Alella” dins de Catalunya Romànica. Vol.XX- El Barcelonès, El Baix Llobregat, El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992 . Pàgs. 473
• Sobre la puesta en valor del campanario romànico de la iglesia de Sant Feliu de Alella. Universidad Politècnica de Catalunya. Càtedra Gaudí. XVII Curso de restauración y conservación de Monumentos y Ambientes. Barcelona, 1984-1985 (Inèdit)
• VELLVEHÍ, Jaume: “Sant Feliu d’Alella” a Catalunya Romànica. Vol.XX- El Barcelonès, El Baix Llobregat, El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992 . Pàgs. 473-474

La creu processional d'argent daurat de Mataró (1611)

La Creu processional d'argent daurat de Mataró va ser contractada pels jurats de la vila de Mataró, mossèn Joan Jofre i mossèn Antoni Major amb l'argenter barceloní Gabriel Ramon, el 7 de novembre de 1610, amb la condició de que la creu estigués acabada per la festivitat de la Mare de Déu d'Agost del 1611.
Malgrat conservar l'encàrrec abans esmentat que atribueix l'obra a l'argenter barceloní Gabriel Ramon, coneixem també un altre document datat dos dies desprès de l'anterior, és a dir, el 9 de novembre, en que Gabriel Ramon subencarrega dita creu a un altre argenter barceloní, Domènec Baró amb les mateixes condicions que l'anterior. Sempre però Gabriel Ramon apareixerà com a intermediari entre Domènec Baró i els jurats de la vila.
Entre les condicions imposades pels jurats, hi consten que la creu havia de ser feta a imatge de la que ja existia a la parròquia de Sant Just i Pastor de Barcelona (obrada per Salvador Verdera el 11 de gener de 1605). També es citen algunes dades econòmiques del seu cost i pes. La creu havia de pesar 50 marcs d'argent aproximadament (1 marc=230 grams.). Els jurats li varen pagar per obrar-la 7 lliures i 4 sous per marc per la plata i i 3 lliures per marc per la feina. Pel daurat 46 doblons. Els terminis dels pagaments s'estipularen s'aquesta manera, es pagarien 150 lliures, els dies de Carnestoltes, Sant Joan i Sant Miquel i per Tots Sants, desprès d'entregar la creu, la resta.
La creu és cisellada i de mig relleu amb els extrems flordelissats decorats amb uns caps de Serafí. Els plans es decoren amb foliacions geomètriques seguint una estètica classicista i en el perfil apareixen cresteries gòtiques. En els braços de la creu apareixen medallons amb imatges en relleu. El nus o magolla és de fanal decorat amb un fons arquitectònic gòtic (gàrgoles, dosserets, pinacles...) emmarcant unes capelletes amb la representació dels apòstols amb un atribut a les mans que l'identifica. Entre mig, en els contraforts s'hi representen uns Serafins amb els improperis de la passió. La creu conserva els punxons identificatius de l'argent, la data i l'orfebre.
A nivell iconogràfic, la creu manté dues cares. La primera on hi ha la figura central del Crist ressuscitat, apareixen en els medallons decoratius, les imatges de Santa Maria i Sant Juan en els braços, com a testimonis del Calvari, el pelicà i la resurrecció de Llàtzer com a símbols de la resurrecció al peu i capçalera de la creu. En la cara inversa, es centra amb la imatge de la Verge Maria i en els medallons apareixen els quatre evangelistes (Lluch, Marc, Mateu i Joan).
La creu es va salvar de la destrucció del 1936 i actualment es conserva a la Basílica de Santa Maria, exposada a la sala de síntesi del Museu Arxiu de Santa Maria. El seu estat de conservació es força bo.

BIBLIOGRAFIA

• FERRER i CLARIANA, Lluís.: Santa Maria de Mataró. La parròquia. El temple. Vol.1. Museu Arxiu Històric Arxiprestal. Mataró, 1968. (Obra de Sant Francesc, IV).- Pàgs.104-105
• GUDIOL,Josep: “Les creus d'argenteria a Catalunya”. a Anuari d'Estudis Catalans, vol.VI.- Barcelona, 1920.
• GRAUPERA, Joaquim: L'orfebreria i argenteria gòtica en el Maresme. Estat de la qüestió.- Treball inèdit. Mataró, 1994.-Pàg.12-14
• GRAUPERA, Joaquim: “La creu processional d'argent daurat de Mataró (s.XVII)” a Felibrejada. Revista del Grup d’Història del Casal-Mataró, Època II, Any I, núm.8 (setembre 1994), pàgs.s/n
• MADURELL,Josep Maria: L'art Antic al Maresme. Caixa d’Estalvis Laietana, Dalmau. Mataró,1970. (Premi Iluro) . Pàg. 80-82
• RIBAS,Marià: "La creu processional de Santa Maria de Mataró" a Bloc Mataroní (1926). Edició Facsímil. PMC, Altafulla. Mataró,1990.- Pàg.518-519

Més sobre la destrucció de restes arqueològiques al Castell de Mata

El passat diumenge, 27 d'abril de 2008 vàrem publicar i donar a conèixer en aquest bloc, la notícia de la destrucció d'estrats arqueològics del castell medieval de Mata.
Per part del Grup d'Història del Casal, vàrem donar a conèixer els fets i vàrem dirigir a l’Ajuntament una instància informant i demanant detalls de la suposada omissió de la recerca arqueològica prèvia a la instal·lació de la torre. També amb l'edició digital del Diari Maresme del 23 de maig de 2008 es feien ressò de la notícia.
Segons publica avui Lluís Martínez al diari El Punt (edició Maresme) - dijous, 29 de maig de 2008, el regidor del govern local Francesc Teixidó (ERC) ha informat que l'estiu passat va arribar de la Diputació la sol·licitud per construir el nou punt de guaita i que de seguida es va donar l'autorització per la necessitat urgent de disposar de l'element. El regidor afirma a l'esmentat diari que «És cert que hauríem d'haver fet abans les prospeccions, però en aquell moment no ho vam fer». A més, puntualitza que la construcció, que es podria moure de lloc, no s'ha fet al damunt mateix de les restes, però sí en l'àmbit arqueològic, i que difícilment la torre haurà fet malbé el jaciment perquè «els fonaments no són gaire profunds» i s'ha encarregat a un arquitecte que ho comprovi i que determini els danys.
Pels entesos en arqueologia us publico una fotografia a la part superior d'aquesta noticia, on es pot observar la destrucció evident d'estrats arqueològics. A més, en l'esmentada notícia, s'informa que la torre construïda esta provista d'un orinari que segurament, a més de la fonamentació de la torre, presenta alguna canonada de desguàs que per fer-se ha d'haver malmès restes arqueològiques.
Ara per ara, al Grup d'Història del Casal no ha arribat cap comunicació oficial de l'Ajuntament amb la informació sol·licitada.

Creiem que aprofitant aquest fet caldria fer una recerca rigurosa i científica, com les que ens tenen acostumats l'Àrea d'Intervenció Arqueològica de l'Ajuntament de Mataró que permeti documentar a nivell arqueològic un castell que va ser destruït al s.XV i que representa una de les restes més emblemàtiques del Mataró medieval.