Una obra sobre el gòtic civil català publicada a Mataró el 1935.

Malgrat que a Josep Puig i Cadafalch, se'l recorda bàsicament com a historiador del romànic, va fer també algunes incursions a l'estudi de l'art gòtic català. Durant la IIa República Espanyola, concretament l’any 1935, es va publicar a Mataró un llibre sobre el gòtic civil català, L’architecture Gothique Civile en Catalogne. El seu contingut va difondre les conferències efectuades l’any 1934 per la Fundation per l’étude de l’art et la civilisation de la Catalogne, realitzades a l’Institut d’art et archéologie de la Universitat de Paris.
El llibre, escrit totalment en francès, manté en la tapa la referència de la seva publicació a Paris per l’editorial Henri Laurens, però a la portada interior apareix la referència de la impressió en els tallers de la Impremta Minerva, situada al carrer de Barcelona número 13 de Mataró.
Aquesta publicació va ser promoguda pel director de la Institució organitzadora M. Pierre Lavedan i va estar subvencionada per la Generalitat de Catalunya, amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Catalans i la Societat d'Atracció de Foresters amb una important dotació econòmica de Francesc Cambó.
La impressió d’aquesta obra a Mataró és deu òbviament a la tasca de Josep Puig i Cadafalch, fill de la ciutat i coautor del llibre juntament amb Ricardo Filangieri di Candida Gonzaga, Adolf Florensa i Ferrer, Guillem Forteza Pinya, César Martinell i Brunet i Jordi Rubió Balaguer. Molts d’ells arquitectes i col·laboradors culturals de la Generalitat Republicana i de l’Institut d’Estudis Catalans.
El contingut del llibre repassa en els diferents capítols els temes principals de l’arquitectura civil gòtica catalana: els ajuntaments, les drassanes, les llotges, els hospitals, els banys públics, la decoració de les habitacions, la casa particular, els castells, les viles i la composició estructural dels edificis. Cada capítol, escrit per un autor diferent, conté una bibliografia al final i es troba il·lustrat per diferents dibuixos i plantes dels principals edificis referenciats. Al final del llibre hi ha unes làmines de fotografies.
Puig i Cadafalch i va escriure els capítols referents a la Maison particulière (I) (p.94-105) i Les Villes (p.126-137). En el llibre també hi ha referències diferents edificis gòtics del Maresme, com el castell de Vilassar (p.109-110), Can Verboom de Premià de Dalt (làm.XXIII), i Can Gaetà o Gaietano de Tiana (p.95), en aquest cas hi ha la col·laboració del deixeble de Puig i Cadafalch, l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, que anys més tard publicaria una monografia sobre les masies del Maresme.

Bibliografia

• GRAUPERA, Joaquim: "Josep Puig i Cadafalch, com a historiador de l’Art Medieval i arqueòleg" a Felibrejada. Revista del Grup d'Història del Casal-Mataró, núm. 37 ( juliol 1997), pàg. 9-13.

La Creu de terme gòtica de Can Quintana de Pineda de Mar

Al carrer Major núm. 62 de Pineda, al pati de Can Quintana, es conserva una creu de terme gòtica del s.XIV obrada amb pedra granítica.
La creu presenta en una de les cares, la imatge del Sant Crist crucificat acompanyat de la Mare de Déu, en el braç esquerra, i de la imatge de Sant Joan Evangelista al costat dret de la mateixa. A l’altre costat hi figura la Mare de Déu amb el Nen acompanyats de dos àngels amb filacteris a cada braç de la creu. La part superior apareix decorada amb elements vegetals. A la Macolla, de planta octavada, hi figuren imatges de diversos sants i màrtirs en que dos d’ells sostenen un escut heràldic.
Aquesta peça es conserva gairebé intacta gràcies al fet que la família Quintana va tenir cura d'amagar-la i restaurar-la un cop acabada la guerra.
La creu de terme són creus monumentals, habitualment de pedra, que s'ubicaven prop de l'entrada de les poblacions o monestirs o vora els camins. Acostumaven a estar decorades amb els temes descrits i s’alçaven sobre un pedestal o base poligonal amb graons. L'origen de les creus de terme és incert però es creu delimitaven els termes de les poblacions. Sempre es situaven al costat d'un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar els transeünts que havien passat per la població en qüestió.

Biblioteca de Catalunya : Fons Salvany SaP16601, Any 1914

Fotografia: Quim Graupera

Fotografia : Pobles de Catalunya

Les espases Vilardella i Tisó, les Excalibur catalanes

Hi moltes llegendes, com la del Sant Graal o Excalibur, que atribueixen a certs objectes el poder del triomf i la victòria. A la veïna ciutat de Sant Celoni (Vallès Oriental) hi ha la llegenda de Soler de Vilardell. Aquesta llegenda explica que a prop de Sant Celoni, hi vivia un drac que tenia espantada la gent de la comarca, i els viatgers que passaven pel camí reial de Barcelona a Girona, tot resseguint la Tordera entre el Montseny i el Montnegre. Un dia, Sant Martí, amb aparença d’un pobre que demanava caritat, va anar al Castell de Vilardell, que estava a la part baixa dels boscos del Montnegre. Quan en Soler, el cavaller i senyor de Vilardell, va sortir amb el pa i l’almoina, ja no hi havia ningú, però es va trobar una espasa com no n’havia vist mai cap.
La va provar amb un roure monumental i amb una roca, i els va partir sense cap esforç, llavors va encomanar-se a Déu i va decidir que mataria el drac.
De bon matí, es va guarnir la seva millor armadura, va protegir el seu cavall i va empunyar l’espasa de virtut. Acompanyat d’amics i fidels va anar a cercar el drac al seu cau.
El drac amenaçador va sortir llançat contra la seva pròpia imatge reflectida a l’escut, moment que va aprofitar en Soler de Vilardell per travessar la seva gruixuda pell amb l’espasa.
Va alçar el braç victoriós tot clamant davant del poble que l’observava:

Braç de virtut,

espasa de cavaller,

has mig partit la roca

i el drac, també.

En aquell moment d’emocions es va equivocar al recitar el conjur màgic que era:

Espasa de virtut,

braç de cavaller,

has mig partit la roca

i el drac, també.

Va donar més importància al braç que a l’espasa de virtut, per això, l’espasa el desprotegí, i quan la sang regalimant li tocà la pell, l’emmetzinà i caigué mort. Sembla que hi ha una polèmica sobre quina és l’espasa de la llegenda que a l’igual que l’ Excalibur, és una espasa de virtut que fa invencible al seu posseïdor, la màgia de les espases sagrades era reconeguda i temuda pels adversaris. Aquesta espasa té una història gloriosa vinculada a la dinastia comtal catalana, hi ha qui fins i tot la relaciona amb el llegendari Otger Cathaló, que la transmeté a Guifré el Pilós i als seus descendents, fins a Jaume II el dissortat.
Segons una de les opinions, l’espasa de la llegenda, anomenada "Espasa Vilardella" es la que es conserva al Museu Militar de París (Musée de l’Armée).

Per altres, l’espasa esmentada és l’espasa dita Tisó, i que es conserva al Museo de l’Exèrcit de Madrid.
Es tracta de l’antiga espasa dels primers comtes d'Urgell que ell havia heretat dels seus avantpassats. El comte de Barcelona Berenguer Ramon II “ el fratricida” (assassí del seu germà Ramon Berenguer II Cap d'Estopa) va perdre a mans de Rodrigo Diaz de Vivar “el Cid” a la batalla de Tevar (prop de Morella). Sembla que el Cid, abans de morir, la va cedir a la seva filla Maria esposa de Ramon Berenguer III "el Gran" que la rebé en dot pel seu casament amb Maria. L’espasa va pasar als templers de Montsó desprès de la mort de Pere “el catòlic” i va ser usada per Jaime I a la conquista de Burriana (1233). "...haviem nos auyta una espasa de Montsó que havia nom Tisó, que era molt bona e aventurosa a aquells qui la portaven, e volguem-la més levar que la llança..." (Llibre dels Feyts)
Pere III "el Cerimoniós" torna a parlar d'ella (i no de la Colada) juntament amb l'espasa Vilardella (o de Sant Martí) i, al seu testament de 1370, ens diu que era a l'Armeria Reial: "... et quinque enses quorum unus vocatur Sancti Martini alius de Vilardello alius Tison...".
Així seguí durant els Trastàmares fins a Ferran II "el Catòlic" que, molt generós ell, la regalà a un castellà (el marquès de Falces) la família del qual la conservà durant generacions al seu palau (al Palau de Marcilla) fins que, a la guerra civil, després del saqueig de la casa d'aquest noble castellà, va caure en mans del govern republicà que va tractar de vendre- la a Rússia. La dita espasa va estar al Castell de Figueres empaquetada i llesta per ser tramesa a Rússia i allà va caure en mans dels franquistes que la retornaren als nobles castellans aquests que, de retruc, la deixaren en dipòsit al Museo de l'Ejercito de Madrid. Al Museo del Ejercito la van tenir exposada 60 anys etiquetada, com no podia ser d'una altra manera, com "la Tizona, espada del Cid". Pel que sembla és més important que fos del Cid uns pocs anys que no pas que hagués sigut durant segles i segles i ja originàriament l'espasa dels comtes de Barcelona...

La masia gòtica de Ca l’Oriach o Uriach (Teià)

La masia es troba a la riba dreta de la part alta de la riera de Teià. Es tracta d’una casa amb la teulada a dues vessants i consta de planta baixa i pis amb dos cossos paral·lels a la façana. L’entrada es troba situada a la dreta de l’entrada amb un mirador rectangular. A l’esquerra hi ha la sala-menjador que havia tingut un rentamans. El cos posterior fa les funcions de celler. L’entrada junt amb la part posterior esta coberta amb bigues perpendiculars a la façana amb una jàssera de fusta a continuació del mur que separa els dos cossos. En la planta del pis, on hi ha les habitacions, els embigats es recolzen en el mur interior que separa els dos cossos. La façana presenta un portal de punt rodó amb una finestra gòtica adintellada, en el primer pis, que es troba decorada amb una motllura que en la part central insinua un arc conopial. Segons Cristòfor Ferrer la masia apareix documentada des de 1269 però sense constar el nom dels propietaris. A la baixa edat mitjana el mas era feudatari de Sant Miquel del Fai al qual hi pagava un cens. La família Oriach apareix esmentada per primer cop en el s.XVI. Posteriorment, per successius matrimonis, va passar a la família Botey, als Sabater i als Ramentol.
Aquesta masia es troba classificada per Bonet i Gari com a pertanyent al tipus II. Aquest grup es diferencia al presentar les crugies perpendiculars a la façana en la qual apareix un frontó triangular. Segons la classificació de Moner per la distribució dels espais es podria classificar com una masia de dos cossos. Aquesta tipologia s’ha anat definint a partir de les intervencions arqueològiques dels darrers anys. Consistiria en un mas exempt de dos cossos de planta rectangular o quadrada i dividida internament en dos espais. Pot disposar de dos pisos superiors (pis i golfes) o un de sol. La seva distribució interna es semblant la mas-torre. Les diferents plantes estarien separades per trespols de fusta fet que deixava passar l’escalfor dels animals. La teulada duria ser a dues vessants. Moltes vegades es poden confondre amb els masos torre, però es tractaria de construccions més senzilles. Aquestes construccions no serien anteriors al s.XIV i la majoria corresponen al s.XV o i es poden allargar fins el s.XVI-XVIII. Podríem citar com exemples el Mas de Viladordis (Sant Fruitós de Bages), el citat mas de la Posada a Calella, el mas Vilar a Olesa de Montserrat; el mas Torre del Senyor a Torrelles de Llobregat i el mas situat al costat de la capella de Sant Julià de les Alzinetes de Jorba i Can Fonolleda a Palafolls.
Bibliografia

• [Balada, Jordi]: Calendari 1991. Masies de Teià I. Ajuntament de Teià. Teià, 1990, Full del mes de setembre.
• BONET i GARÍ, Lluís: Les masies del Maresme. Montblanc-Martín; Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona, 1983.Pàg. 239-241
• FERRER, Cristòfol: Notes històriques i tradicionals de la vila de Teià. Departament de l’Arxiu Històric de Teià. Argentona, 1978
• FERRER I MALLOL, Maria Teresa: Els privilegis de Teià. El retorn a la jurisdicció reial (1505). Dalmau. Barcelona, 2006. (Episodis de la història, 344-345)
• MONER CODINA, Jeroni: “ L’origen de la masia clàssica” a L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura III: Dels palaus a les masies. Enciclopèdia catalana. Barcelona, 2003. Pàgs. 246-247