dissabte, 12 de desembre del 2009

L'església romànica de Sant Pere de Riu o de Pineda

La parròquia de Sant Pere de Riu, pertanyia jurídicament al temple del Castell de Montpalau. El topònim fa referència a la seva situació dins la vall de Pineda o de Riu. El topònim Riu apareix relacionat a la família dels Riu, documentada des del s.XIII a la zona. La noticia més antiga que es conserva referida a la parròquia de Sant Pere de Pineda data del 18 de maig de 1185, en un establiment fet per Guillem de Marata amb el consentiment de la seva família a favor de Maria de Cànoves i els seus descendents d'un mas i unes terres situades al pla de Riudalfatà (actualment Santa Susana). Segons el Cartulari de Santa Maria de Roca Rossa i seguint la documentació conservada, es coneixen vàries famílies establertes al veïnat de Sant Pere: en Pere Martí i Pere Martorell (1207), en Guillem Cornell (1214), entre d’altres. En el 1221, coneixem l’existència de Pere de Riu i la seva germana Dolça de Riu, casada amb Ros de Pineda els quals tenien un fill anomenat Otó i el 1248, en el mas de Riu hi consta que hi residia en Bernat de Riu.
A l’època baix medieval, la parròquia va passar a mans del monestir de Sant Salvador de Breda segons una Butlla Papal de Innocenci IV (1246) i el domini directe de les propietats que estaven dins el terme parroquial, estava en mans de la casa aloera de la família Ros de Pineda i del Monestir de Sant Salvador de Breda. El terme parroquial comprenia aleshores les terres del pla amb la sufragània de Santa Maria de Pineda i Santa Susanna. El 1362 va passar a dependre de la Seu de Girona com totes les parròquies del terme.
L’església guarda bàsicament l’estructura romànica d’una sola nau amb una capella sota el campanar i un absis de planta semicircular i una decoració a l’exterior amb arquacions llombardes.
L’època d'auge de la parròquia es pot centrar en el s.XVIII, quan la població bàsicament pagesa, comptabilitza 91 habitants distribuïts en 18 masos. La riquesa del moment i l'augment de la població de la parròquia va obligar a fer obres d’ampliació de l’església romànica per engrandir-la i incorporar nous altars, segons consta en la visita pastoral del 28 de maig de 1743. Consta que l’església romànica tenia un altar major dedicat a Sant Pere i un altar lateral dedicat a Sant Llop, possiblement en la capella situada sota de l'estructura del campanar, totes dues en molt bon estat. El visitador va autoritzar en primer lloc a retirar el retaule de l'altar major per tal d’engrandir el presbiteri; en segon lloc, els autoritza a obrir un portal nou sota el cor, que hauria de tenir unes reixes per poder entrar aire per tal d’assecar la humitat existent a l'església. S’esmenta especialment el problema de la humitat ja que perjudicava els daurats de les robes i del retaule. Segons la inscripció de la dovella del portal, aquestes obres es van acabar el 1744. Juntament amb la porta també es va autoritzar l'enderrocament del cor, l’enrajolament de nou de la nau i la obertura d’una finestra circular a la façana que va destruir la doble finestra romànica existent. En el lloc on hi havia la antiga porta romànica, a la paret de migdia, es va donar permís per construir-hi una capella dedicada a Nostra Senyora del Roser, la qual hauria de contenir la imatge del Sant Crist que estava situada amb anterioritat a la paret lateral. També‚ s'autoritza que l’emblanquiment de la nau i la construcció d’una sagristia lateral amb entrada de del presbiteri. Aquesta construcció va provocar l’anul·lació d’una de les tres finestres romàniques de l'absis romànic. Pel finançament d'aquestes reformes els pagesos del veïnat havien de contribuir en mà d'obra i donatius.
A partir del s.XIX, Sant Pere de Riu va formar part, juntament amb Vallmanya, del Municipi de Horsavinyà i anys després van integrar-se al municipi de Tordera.
Els fets de juliol de 1936 van produir el saqueig i la crema de l’església juntament amb la rectoria. Malgrat tot, l’església va retornar al culte després de la guerra però va ser finalment abandonada l'any 1968 desprès de la mort de l’últim rector Mossèn Lluís Seguer. La església i la masia van ser ocupades per una agrupació de caçadors que va ocasionar el seu deteriorament.
L’aspecte actual de l’església i la seva restauració es deuen al rector de Pineda, Mossèn J.M. Gispert que a part de la restauració de l’església ha convertit la rectoria en casa de colònies, amb l'ajut del Bisbat de Girona, de la Generalitat de Catalunya (campanya de Camps de Treball de l'Estiu 1984) i de la parròquia de Santa Maria de Pineda. Malgrat a l'actualitat el veïnat pertany administrativament a Tordera com a Municipi Agregat, la parròquia de Sant Pere de Riu depèn eclesiàsticament de Santa Maria de Pineda.


BIBLIOGRAFIA
  • AA.VV.: L’església romànica de Sant Pere de Riu (Tordera). Museu Comarcal del Maresme; Grup d’Amics de l’Art Romànic del Maresme. Mataró 1992. (El Maresme romànic, III).
  • GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim: “Sant Pere de Riu” a Catalunya romànica. Vol.XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992.