L'art romànic a l'Alt Maresme a Mataró Ràdio

El passat dijous 1 de març de 2012 vaig poder participar en el programa  de ràdio 197 de “El Racó” (Mataró Ràdio - 89.3 fm) realitzat pels companys del Grup d’Història del Casal de Mataró. El programa, conduit per la Sandra Cabrespina i la Núria Gómez, va tractar sobre la recent visita pel romànic de l’Alt Maresme que vaig fer amb els Amics de l’Art Romànic de Sabadell. En el programa es va repassar la història dels monuments visitats: l’església de l’antic monestir benedictí de Sant Pol de Mar, el castell de Palafolls i el conjunt de la parròquia de Sant Pere de Riu, integrat per l’església parroquial, el comunidor i la necròpoli. Els comentaris del molí de Can Marquès, l’aqüeducte romà de Can Cua i el forn de calç van ser explicats per David Pavón de l’associació “Salvem la Vall de Pineda” que va poder participar en el programa per via telefònica.
Per poder escoltar el programa de ràdio:
http://www.ivoox.com/2012-03-01-el-raco-audios-mp3_rf_1082023_1.html

Sortida pel romànic de l’Alt Maresme amb AAR de Sabadell

El passat diumenge  26 de febrer de 2012 vaig poder col·laborar amb Amics de l’Art Romànic de Sabadell en una visita comentada per l’Art Romànic de l’Alt Maresme. La sortida va iniciar-se a l’antic monestir benedictí de Sant Pol de Mar, on es va poder visitar l’interior, l’exterior i la cripta que representa l’espai més antic del conjunt. Tot seguit es va fer un petit itinerari per la vall de Pineda amb la col·laboració de David Pavón de l’associació “Salvem la Riera de Pineda”. A la vall de Pineda s’hi concentren una sèrie de vestigis medievals com el molí de Can Marquès i la parròquia de Sant Pere de Riu, que aplega, a part de l’edifici religiós, altres elements interessants com el cementiri, el comunidor i unes quatre làpides amb relleus dels magnats medievals amb dret a sepultura a la parròquia (els Roger, els Coll, els Montpalau i els Colom). A la vall de Pineda també vàrem visitar altres elements patrimonials que no són pròpiament romànics com l’aqüeducte romà de Can Cua i un forn de calç d’època moderna. Un cop ben dinats, vàrem visitar les restes del castell de Palafolls, on es va cloure l’itinerari. Amb aquesta sortida, amb una 50 llarga d’assistents, es va poder veure una amplia mostra de diversos edificis representatius com un edifici parroquial, un monestir, un molí, un forn de calç i un castell.
[Fotografies: LLuis Fernández-AAR Sabadell]
Per a més informació:http://www.amicsartromanic.com/pdf/activifeb.pdf 

Conferència al Museu de Sabadell sobre l’art romànic al Maresme

El passat dimecres 22 de febrer de 2012 vaig estar convidat al Museu de Sabadell per realitzar la conferència “L’art Preromànic i Romànic al Maresme” per l’associació Amics de l’Art Romànic de Sabadell on hi van assistir una quarantena de persones.

Vaig començar la xerrada exposant els orígens de l’art medieval a la comarca del Maresme amb les primeres troballes de la necròpoli tardoromana d’Iluro (Mataró) fins als primers vestigis  arqueològics de la cristianització de les vil.les.  A l’època carolíngia és quan apareixen esmentats per primer cop la majoria d’edificis religiosos de la comarca i d’aquesta etapa ens han arribat alguns edificis preromànics : Sant Cristòfol de Cabrils, Sant Salvador de Vilassar de Dalt, entre altres.   Al moment de parlar del romànic vaig exposar la dificultat de fer-nos una idea en el Maresme d’aquest estil ja que solament ens han pervingut les ermites rurals i poques restes dels edificis parroquials i altres edificis d’ús civil i militar. Desprès de repassar aquests testimonis vaig acabar la xerrada amb els vestigis d’escultura i pintura dels quals en teniu referències.

Per a més informació: http://www.amicsartromanic.com/pdf/calendari12.pdf

Nou article sobre l'art romànic al Maresme en el butlletí dels AAR del Bages.

En l'últim número del Butlletí d’Amics de l’Art Romànic del Bages [núm. 165 (juliol-setembre 2011), pàgs.3-18] m'han publicat un article sobre “L’arquitectura religiosa Romànica en el Baix Maresme (S.XI-XII)”. 

En el mateix es sintetitza l'arquitectura religiosa romànica a la zona. En un primer apartat s'analitza el marc històric: La revolució feudal i les noves pautes d'organització del territori. A continuació s'analitzen les causes de la necessitat de renovació dels temples i la febre constructora del segle XI, atenent en la part central de l'article,  les característiques generals de l'arquitectura romànica al Baix Maresme. En aquest punt també s'analitza de forma aprofundida en la dificultat de classificar els edificis en el primer o segon romànic. Finalment es descriuen les característiques tècniques i formals dels edificis romànics del Baix Maresme tot incidint en la poca decoració conservada dels edificis.

Si voleu llegir l'article complert el podeu trobar a:

http://www.aarb.cat/publicacions/165.pdf 

Les finestres en el romànic del Baix Maresme

Les finestres del romànic tenen una factura similar en tots els casos conservats al Baix Maresme i responen quasi totes a una estructura d’arc de mig punt sobre uns muntants. Totes són de doble esqueixada, obtinguda per l’obliqüitat dels muntants, arc i ampit de la finestra. D’una esqueixada s’han conservat les finestres de Sant Cebrià i Santa Margarida de Cabrera.

Es troben situades generalment al centre de l’absis, com els casos de Sant Martí de Montgat, Sant Mateu de Preià de Dalt i a Sant Bartomeu de Cabanyes. A Santa Maria del Viver, a banda de l’absis, es troba també en el mur de migdia i en el mur de ponent. El cas més excepcional és a la parròquia de Sant Esteve de Canyamars, on s'ha conservat una finestra al mig de les capelles del creuer i també hi han dos finestres més al mur de migdia, segurament una tercera es deuria perdre en obrir la capella lateral al s.XVII. En el cas del campanar de Sant Feliu d’Alella, es conserven les quatre finestres del primer pis, d’estructura adintellada, i les quatre finestres del segon pis, amb arc de mig punt. També es conserven dues finestres a l’absis de Sant Pere de Clarà (Argentona) de tipus adintellat i d’una sola esqueixada. A l’absis de Sant Cebrià i Santa Margarida de Cabrera és l'únic cas amb totes les finestres situades en el absis i orientades a migdia i tramuntana.

Tots aquests tipus de finestres deixen un pas d’obertura de llum molt estret, que juntament a les poques obertures existents, porten a una atmosfera fosca a l’interior de l’edifici. Segons Puig i Cadafalch, “Nosaltres hem vist en les esglésies romàniques catalanes atenuarhi encara la llum per medi de veles y cortines. per altra part la fosquetat es un element que cerca exprofés la gent del migdia en els temples, trobant en son misteri quelcom propi del lloch sagrat.”

A partir d'aquestes finestres conservades es pot establir la tipologia de finestres següent:

Tipus 1: Finestres adintellades de filiació preromànica. Són finestres adintellades fetes amb els muntants de carreus regulars i un dintell monolític. En aquest cas es poden entendre com a una pervivència inercial de la forma de resoldre les obertures de les finestres del preromànic. Tenen com a paral•lels les finestres de Sant Andreu d’Órrius i les trobem conservades a l’absis de Sant Pere de Clarà. En aquest cas, els models son propers en l’espai, ja que els dos temples son molt a prop. En el cas del campanar de Sant Feliu d’Alella, les finestres del primer pis són petites i adintellades. En aquest cas, aquesta estructura es deu a la necessitat de estalviar mur i fer les menys obertures possibles en la part baixa del campanar per donar més paper sustentant al mur del mateix en la part baixa. A mida que l’alçada s’incrementa, augmenta la grandària de les finestres, ja que el mur en els pisos superiors ha de sostenir menys pes. També tenim aquest tipus de finestra, però d’una sola esqueixada, al mur de migdia de l’absis de Sant Cebrià i Santa Margarida de Cabrera. Aquesta tipologia la podem situar cronològicament, entre el s.XI i la primera meitat del s.XII.

Tipus 2: Finestres amb arc de mig punt i doble esqueixada amb dovelles i montants de carreus escairats a cops de maceta. Aquesta tipologia és la més freqüent en el romànic del Baix Maresme. Consisteix en uns muntants fets de carreus fins la línia d’imposta, allí des del salmer, les dovelles es disposen de forma radial. Totes solen tenir doble esqueixada i la disposició i tècnica de l’arc es reprodueix a l’interior. Solament en el cas de l’interior de la finestra de l’absis de Sant Bartomeu d’Órrius, l’arc es troba retallat en una pedra monolítica. S’han conservat finestres d’aquest tipus als absis de Sant Bartomeu de Cabanyes i Sant Martí de Montgat. Aquesta tipologia la podem situar en el s.XI i de forma inercial en el s.XII.

Tipus 3: Finestres amb arc de mig punt, de doble esqueixada elaborat amb dovelles i amb montants de carreus llisos i ben escairats. Aquesta tipologia de finestra evidencia ja una tècnica del s.XII en que les parts més nobles de l’edifici son obrades per picapedrers més experimentats. Aquesta tipologia la podem trobar a Sant Esteve de Canyamars i Santa Maria del Viver (Argentona). Les finestres de Sant Mateu de Premià, podrien pertanyer a aquesta tipologia, però no es pot observar actualment en claredat ja que es troben tapades per una capa de guix. La datació d’aquestes finestres pertany com hem dit al s.XII. Aquesta datació la podem deduir per la tècnica constructiva dels murs, malgrat que no presenten brancals decorats amb escultura monumental.

Bibliografia

GRAUPERA, GRAUPERA, Joaquim: L'arquitectura religiosa preromànica i romànica en el baix Maresme. Vol.1. La Comarcal edicions. Argentona,2001. p.110-112

Aplec de sant Pere de Clarà - 2010

La passada tarda del diumenge 27 de juny de 2010 va tenir lloc a l'ermita de Sant Pere de Clarà l'aplec anual. L'acte, organitzat per la família Figueras propietària del mas, va començar amb una celebració eucarística a la capella de l'antic Priorat, oficiada pel Mn. Josep Ma Vendrell, rector d'Òrrius. Acabat l'acte es van cantar els goigs de Sant Pere de Clarà. Seguidament davant de la masia de Can Marc, vaig presentar el tercer col•leccionable, sobre la història del Priorat, com a col•laboració del Grup d'Història del Casal de Mataró a l'aplec. Tot seguit, ballada de sardanes acompanyada d’un petit refrigeri de coca i vi moscatell.

Aquest tercer col•leccionable va tractar sobre l’etapa en què la capella va dependre dels senyors del castell de Burriac (1025-1080). A principis del s.XI, Sant Pere de Clarà no era més que una petita capella preromànica. Sembla ser que els Sant Vicenç són els responsables d’establir una petita comunitat i convertir aquesta domus en un petit priorat benedictí que dependria eclesiàsticament de Sant Cugat del Vallès. En el Llevador de Rèdits de Pere des Bosc (1360), on el senyor de Burriac i Vilassar es fa anotar tots els seus drets que li corresponen d’antic, hi apareix respecte a Clarà que “ ... es estat fundat per lo senyor del dit castell...”.

L'acte va estar molt concorregut i amb una amplia participació.

Referències sobre el nom dels artífexs romànics del Maresme

D’aquest tema, en tenim molt poques referències en la documentació. Malgrat tot, segons dades d’altres comarques on hi ha més estudis, podem parlar d’alguns elements sobre aquests assumpte.
A partir de la tècnica emprada en els edificis, podem deduir, coneixent com funcionava en altres indrets, que els autors de les obres devien ser un grup d’obrers que devien anar movent-se pel territori segons les demandes, de nobles i eclesiàstics, de reparació o construcció dels edificis. A partir de la recerca arqueològica, es fa evident el contrast entre la tècnica emprada en les restes d’edificis funcionals (masos, molins...) i en edificis singulars (esglésies, monestirs...) que evidencia l’existència de gent especialitzada.
En aquest cas, a diferència del que sabem en el preromànic, aquests equips els podríem descriure com a experts en l’art de construir. És a dir, ja no serien els mateixos pobladors de la zona, qui es dedicarien a construir, com en l’etapa anterior, sinó que ho ferien un grup de artesans destres en l’ofici, sense descartar per això que els pagesos participessin per ajudar a l’obra, en el transport de pedra, pastar el morter etc. Aquesta col·laboració podia ser voluntària, pro Dei amore, o bé forçada pels vincles de dependència feudal, com deixa clar la carta de població atorgada pel comte Borrell II als habitants de Cardona (23 d’abril del 986).
En el romànic no hi ha costum de documentar el nom dels tallers ni dels operaris. Solament tenim casos comptats, com el cas de la referència del 1010 a Sant Cugat del Vallès d’un tal Fedantius, architectus et magister edorum, també Raiundus Lombardus, a la Seu d’Urgell el 1040 o bé Arnalli Catelli, també a Sant Cugat en uns documents del 1207 i representat en un pilar del claustre, que esdevenen casos excepcionals.
A vegades no s’ha de confondre el nom del comitent amb el nom de l’operari, com el cas de Baio a Sant Pere de Clarà que actua com a comitent. L’únic esment d’un operari en la documentació relativa al Maresme apareix en un de datat l’11 de novembre de l’any 1006 quan Rodolf dóna al monestir de Sant Cugat del Vallès el castell de Montgat amb la seva torre i pertinences. Entre les signatures del document, apareix “Fedancio, Artificem petre” fent referència a un constructor que actua com a testimoni de la donació.

Les portades romàniques del Maresme

En la majoria de les portes romàniques del Maresme conservades són portades molt senzilles amb una clara absència de relleus i capitells esculpits. Segurament els edificis amb més decoració deurien correspondre als edificis parroquials i aquest van ser substituïts per altres en èpoques més modernes (gòtic, renaixement, barroc...)
Les portades conservades ens mostren una tipologia única d’arc de mig punt en la part exterior i a l’interior, hi ha una estructura adintellada o d’arc molt rebaixat que crea una obertura esbiaixada cap a l’interior i donen accés al temple des del mur de ponent o el mur de migdia. La majoria d'edificis conservats solen ser ermites rurals que són molt més senzilles i modestes de factura.
A Sant Martí de Montgat, l’accés es dona en el mur de ponent i la porta es troba coberta per un arc de mig punt realitzat amb dovelles radials per la part exterior i a la part interna la porta presenta una llinda de fusta. En aquest cas, el desnivell de la nau i l’exterior fa que s’hagi de baixar dos graons. D'una estructura similiar tenim la portada de Sant Bartomeu de Cabanyes, adovellada amb arc de mig punt. A l’interior l’arc tendeix a l'adintellament amb un arc de mig punt molt rebaixat.

La majoria de portades de les esglésies i ermites romàniques conservades van ser refetes posteriorment com el cas de Santa Maria del Viver (Argentona) on la porta s’obra en el mur de migdia i ha estat reformada en temps posteriors. A Sant Esteve de Canyamars, l’accés es manté al mur de ponent i tampoc s’ha conservat degut a la reforma gòtica del mateix. A Sant Mateu de Premià de Dalt, la nau es va escurçar i la façana és més moderna. A Sant Feliu d’Alella, segons la documentació, la porta romànica es trobava en el mur de ponent, i va ser destruït per fer l’ampliació del s.XVII a l'igual que a Sant Pere de Riu a Tordera.

Porta de l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes (Òrrius) (Fotografia Esteve Garcia)

Porta de l'ermita de Sant Martí de Montgat (Fotografia Esteve Garcia)

Bibliografia

GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Volum 1. La Comarcal edicions. Argentona, 2001. Pàgs. 109-110

El castell de Montalt. Un castell per descobrir

El castell de Montalt estava situat al cim del Montalt (580 m. d’altitud sobre el nivell del mar). Aquest cim és el vèrtex que parteix els termes de Dosrius, Arenys de Munt, Sant Vicenç de Montalt i Sant Andreu de Llavaneres. Des del cim hi ha l’origen del torrent de Canyamars, afluent de la riera de Dosrius.

El 8 de desembre del 1016 en una venda que van fer Raimon i el seu germà Guitard, fills de Godfred de Toldell, d’un senyoriu i heretats que posseïen en el terme del castell de Montalt als cònjuges Arnust, anomenat Lupó i Riquelda, apareix esmentat per primer cop el castell. En el text es cita l’existència d’una torre en el cim del Montalt, “Quantum in ipsas afrontaciones includum sic vindimus vobis in ista hec omnia ipsa turre de Castro Monte Alto...”
L’existència del castell de Montalt ja no apareix més en la documentació conservada. En el 1042 en la venda que va efectuar Adaleis, esposa de Guillem de Castellvell, d’aquest senyoriu al seu fill Ramon, ja no es menciona el castell de Montalt, sinó el de Mata: “...in kastrum que dicunt Mata ubi dicunt Lavaneres”. En els límits de les terres venudes apareix “...de aquilonis vero in comitato gerundensis sive ad ipsa olzina comtali et vadit per montem nigro (Montnegre) et pergit ad Arens (Arenys) et vadit per torrente malo (Torrentbó) vel per ipsas kalles usque in littore mari”. Això indica que els territoris del castell de Montalt van ser dividits pel castell de Mata i el castell de Dosrius i la torre ja no deuria funcionar com a tal.
Segons Carreres Candi, els límits que hauria de tenir el castell de Montalt abans de la seva desaparició deurien de ser els següents: A llevant el mar, des de la desembocadura de la riera de Caldes fins a la riera d’Argentona o la de Cirera; pel sud des de la riera al turó de Cerdanyola seguint a l’altra banda de la carena fins la riera de Dosrius; a ponent des de la riera de Dosrius pel torrent de Rials fins a la serra del Corredor, i pel nord, des del Corredor seguint pel Torrent Mal (actualment Torrentbó) i la riera de Caldes d’Estrac fins al mar.
A nivell estratègic, el castell dominava el pas de la via Augusta per la depressió litoral i els passos de la zona de Llavaneres i Caldes vers la vall de Canyamars i el Vallès. A més el castell de Montalt dominava el límit oriental del comtat de Barcelona envers el comtat de Girona, separats per la riera de Caldes. Aquesta riera des del 1169, limitava també els territoris dels dos bisbats. Aquesta partió va ser aprovada i confirmada pel papa Alexandre III al bisbe Guillem de Torroja. A nivell jurisdiccional doncs, la part nord de la comarca actual del Maresme, pertanyia a nivell jurisdiccional al comtat de Girona i al vescomtat de Cabrera i a nivell religiós pertanyia aquest territori al Bisbat de Girona i adscrita a l’ardiaconat silvensis. La part sud pertanyia a nivell jurisdiccional al Comtat de Barcelona dins de la zona de l’Oficialat de Barcelona a accepció de Dosrius-Canyamars que va formar part des del 1324 al deganat del Vallès.
La curta existència del castell va fer que el coneixement de les restes materials del castell quedés en l’oblit. A finals del s.XIX, el record del castell de Montalt es va anar recuperant gràcies a l’estudi de la documentació esmentada, a l’auge de l’excursionisme i a la mentalitat historiogràfica de la renaixença i el modernisme de recuperar el coneixement de l’època medieval. A partir d’aquí, comencen a aparèixer descripcions de les restes del castell. L’any 1904, Carreres Candi, descriu les restes observades en una excursió al cim del Montalt :“ Examinat detingudament el cim del Mont –Alt , hi aparegueren senyals d’aquella antiquíssima construcció. Consisteixen en grans quantitats de pedres arrencada i apilotada, sense cap vestigi de que un temps s’hagués lligat amb calç”. Josep Cabanyes, en una excursió del 1926, descriu “...Avui dia al cim del Turó de Montalt encara s’hi poden veure restos de la construcció, que són grans quantitats de pedra apilotada sense senyals d’haver estat un altre temps ajustades amb calç”. Aquestes descripcions antigues són qüestionades més modernament per A. Pladevall, (1992) “...Les suposades ruïnes són en realitat un munt de pedres sense cap traça d’edifici o altre edificació”.
De fet vam poder constatar en una prospecció en superfície en el Montalt que les restes visibles, mostren l’evidència d’una torre en el cim del castell. Les restes són clarament visibles, malgrat la forta erosió a que ha estat sotmès el cim pels agents climàtics. L’existència d’aquesta torre ha estat ja publicada per Ferran del Campo: “La planta era allargada (nord sud) si atenem a la forma del cim on s’aixecava. A la part superior del cim hi ha un vèrtex geodèsic sobre les restes d’una torre quadrada, potser la principal o simplement de defensa del sector nord de la fortificació.” .
L’observació acurada de les restes permet observar, discrepant de F.del Campo que la torre en qüestió tindria una secció circular. L’aparell seria elaborat a partir de carreus irregulars de diferents mides, disposats de forma isòdoma, formant fileres més o menys regulars. En el parament sudest de l’edificació és conserva una alçada de 0’44 mts de la cara exterior de l’esmentada torre. El diàmetre exterior de la torre seria de 4’50 mts i el diàmetre interior de 2’70 mts. El gruix del mur seria de 0’90 mts. tal com varem presentar a les I Jornades d’Història i d’Arqueologia i Medieval del Maresme. L’arquitectura militar medieval
També a la falda nord del cim, es pot observar les restes de l’enderroc de la torre. En una distància d’uns 50 a 100 mts fins el cim hi ha una gran quantitat de carreus dispersos en superfície fruit de l’enderroc de la torre. Aquesta gran quantitat de carreus fa suposar que al menys una bona part de la base de la torre seria feta d’obra. Segons Carreres Candi, la torre estaria feta, a excepció dels fonaments de la mateixa seguint la tècnica del tapial. També a la mateixa cara nord, a uns 150 mts del cim es poden observar restes d’estructures d’una edificació, concretament d’una habitació de planta rectangular, que per l’aparell es podria relacionar amb el conjunt.
Malgrat aquestes evidències, l’existència de gran quantitat de brolla i sotabosc fa difícil de poder observar a nivell de prospecció superficial l’existència de més estructures de la fortificació. Recomanem una neteja de l’indret i una prospecció arqueològica per analitzar les restes que encara hi deuen quedar.
El castell de Montalt deu ser una fortificació que en els seus orígens podria ser carolíngia per tal d’assegurar el control del límit del comtat de Barcelona i el control de les principals vies de comunicació del Vallès i el Maresme. En el s.XI, quan el territori es comença a organitzar amb altres pautes d’assentament, amb la divisió del territori en castells feudals termenats controlant un domini jurisdiccional propi i la reculada de la zona de frontera amb risc a la marca del Llobregat, aquesta torre, deuria perdre el sentit. Seria en aquest moment, que el territori a controlar va ser repartit entre els castells de Dosrius i Mata.

BIBLIOGRAFIA

• Pel text complert i referències documentals i arxivístiques : GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: “Les restes del castell de Montalt” a I Jornades d’Història i d’Arqueologia i Medieval del Maresme. L’arquitectura militar medieval. Actes. Grup d’Història del Casal, Mataró, 2000, pàgs.93-96

L'església romànica de Sant Pere de Riu o de Pineda

La parròquia de Sant Pere de Riu, pertanyia jurídicament al temple del Castell de Montpalau. El topònim fa referència a la seva situació dins la vall de Pineda o de Riu. El topònim Riu apareix relacionat a la família dels Riu, documentada des del s.XIII a la zona. La noticia més antiga que es conserva referida a la parròquia de Sant Pere de Pineda data del 18 de maig de 1185, en un establiment fet per Guillem de Marata amb el consentiment de la seva família a favor de Maria de Cànoves i els seus descendents d'un mas i unes terres situades al pla de Riudalfatà (actualment Santa Susana). Segons el Cartulari de Santa Maria de Roca Rossa i seguint la documentació conservada, es coneixen vàries famílies establertes al veïnat de Sant Pere: en Pere Martí i Pere Martorell (1207), en Guillem Cornell (1214), entre d’altres. En el 1221, coneixem l’existència de Pere de Riu i la seva germana Dolça de Riu, casada amb Ros de Pineda els quals tenien un fill anomenat Otó i el 1248, en el mas de Riu hi consta que hi residia en Bernat de Riu.
A l’època baix medieval, la parròquia va passar a mans del monestir de Sant Salvador de Breda segons una Butlla Papal de Innocenci IV (1246) i el domini directe de les propietats que estaven dins el terme parroquial, estava en mans de la casa aloera de la família Ros de Pineda i del Monestir de Sant Salvador de Breda. El terme parroquial comprenia aleshores les terres del pla amb la sufragània de Santa Maria de Pineda i Santa Susanna. El 1362 va passar a dependre de la Seu de Girona com totes les parròquies del terme.
L’església guarda bàsicament l’estructura romànica d’una sola nau amb una capella sota el campanar i un absis de planta semicircular i una decoració a l’exterior amb arquacions llombardes.
L’època d'auge de la parròquia es pot centrar en el s.XVIII, quan la població bàsicament pagesa, comptabilitza 91 habitants distribuïts en 18 masos. La riquesa del moment i l'augment de la població de la parròquia va obligar a fer obres d’ampliació de l’església romànica per engrandir-la i incorporar nous altars, segons consta en la visita pastoral del 28 de maig de 1743. Consta que l’església romànica tenia un altar major dedicat a Sant Pere i un altar lateral dedicat a Sant Llop, possiblement en la capella situada sota de l'estructura del campanar, totes dues en molt bon estat. El visitador va autoritzar en primer lloc a retirar el retaule de l'altar major per tal d’engrandir el presbiteri; en segon lloc, els autoritza a obrir un portal nou sota el cor, que hauria de tenir unes reixes per poder entrar aire per tal d’assecar la humitat existent a l'església. S’esmenta especialment el problema de la humitat ja que perjudicava els daurats de les robes i del retaule. Segons la inscripció de la dovella del portal, aquestes obres es van acabar el 1744. Juntament amb la porta també es va autoritzar l'enderrocament del cor, l’enrajolament de nou de la nau i la obertura d’una finestra circular a la façana que va destruir la doble finestra romànica existent. En el lloc on hi havia la antiga porta romànica, a la paret de migdia, es va donar permís per construir-hi una capella dedicada a Nostra Senyora del Roser, la qual hauria de contenir la imatge del Sant Crist que estava situada amb anterioritat a la paret lateral. També‚ s'autoritza que l’emblanquiment de la nau i la construcció d’una sagristia lateral amb entrada de del presbiteri. Aquesta construcció va provocar l’anul·lació d’una de les tres finestres romàniques de l'absis romànic. Pel finançament d'aquestes reformes els pagesos del veïnat havien de contribuir en mà d'obra i donatius.
A partir del s.XIX, Sant Pere de Riu va formar part, juntament amb Vallmanya, del Municipi de Horsavinyà i anys després van integrar-se al municipi de Tordera.
Els fets de juliol de 1936 van produir el saqueig i la crema de l’església juntament amb la rectoria. Malgrat tot, l’església va retornar al culte després de la guerra però va ser finalment abandonada l'any 1968 desprès de la mort de l’últim rector Mossèn Lluís Seguer. La església i la masia van ser ocupades per una agrupació de caçadors que va ocasionar el seu deteriorament.
L’aspecte actual de l’església i la seva restauració es deuen al rector de Pineda, Mossèn J.M. Gispert que a part de la restauració de l’església ha convertit la rectoria en casa de colònies, amb l'ajut del Bisbat de Girona, de la Generalitat de Catalunya (campanya de Camps de Treball de l'Estiu 1984) i de la parròquia de Santa Maria de Pineda. Malgrat a l'actualitat el veïnat pertany administrativament a Tordera com a Municipi Agregat, la parròquia de Sant Pere de Riu depèn eclesiàsticament de Santa Maria de Pineda.

BIBLIOGRAFIA

• AA.VV.: L’església romànica de Sant Pere de Riu (Tordera). Museu Comarcal del Maresme; Grup d’Amics de l’Art Romànic del Maresme. Mataró 1992. (El Maresme romànic, III).
• GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim: “Sant Pere de Riu” a Catalunya romànica. Vol.XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992.