Exposició “La missió arqueològica del 1907 als Pirineus”, una altra oportunitat perduda

El passat dijous 17 de setembre de 2009, es va inaugurar l’exposició “La missió arqueològica del 1907 als Pirineus” al Museu de Mataró. Com passa altres cops, la manca de coordinació de l’agenda cultural de l’IMAC va fer que coincidís amb la obertura de la col·lectiva Sant Lluc a l’Ateneu de Caixa Laietana, fet que va provocar que l’acte passés una mica desapercebut.
Com ja hem informat anteriorment en aquest bloc, aquesta mostra, realitzada conjuntament per L'Obra Social La Caixa i la Fundació Institut Ametller d'Art Hispànic, descriu l'expedició enviada l'any 1907 a la Vall d'Aran i a l'Alta Ribagorça per l'Institut d'Estudis Catalans amb l'objectiu de recollir informació sobre l'arquitectura romànica, els béns mobles d'interès i els costums jurídics d'uns territoris que en aquells moments eren de difícil accés.
Aquesta mostra no es la primera vegada que visita les terres del Maresme ja que s’havia exhibit prèviament a finals del 2008 en els locals del Museu de l’Estampació de Premià de Mar de la qual em van fer una petita crònica.
Tal com vàrem avançar en aquell moment, en l’esmentada expedició hi van participar dos mataronins, Josep Puig i Cadafalch i Josep Goday i Casals, tots dos arquitectes modernistes – noucentistes, historiadors i teòrics brillants del romànic català, la vàlua dels quals ja vàrem destacar.
Esperava, que aprofitant el fet de portar aquesta mostra a Mataró, el Museu Municipal dedicaria algun espai a ampliar la relació d’aquests membres de l’expedició amb la nostra ciutat, a més de tenir en compte que un d’ells, Josep Puig i Cadafalch, com a membre de l'Associació Artístic Arqueològica Mataronesa va col·laborar en la creació d’aquesta mateixa institució (Museu de Mataró) l’any 1894. Crec que amb el personal que disposa el Museu i la tradició que hi ha en l’estudi de l’art medieval en la mateixa ( Secció Amics de l’Art Romànic), hi hauria gent amb les capacitats necessàries per tal de fer aquest annex de l’exposició o bé per organitzar un cicle de conferències dedicada a aquest tema.
Un cop més lamentablement es desaprofiten oportunitats. Sembla que ens limitem a anar programant exposicions itinerants llogades a altres entitats, mentre que la ciutat disposa d’un ampli patrimoni que moltes vegades es difon molt poc i d’una gran tradició historiogràfica desaprofitada. Enyorem una etapa passada en que el Museu era un espai obert per fer xerrades, col·loquis, tertúlies i altres activitats sobre la nostra història i el nostre patrimoni i on tots hi érem benvinguts.
Malgrat aquesta crítica, us recomano de forma entusiasta que no deixeu de visitar la mostra, que restarà oberta fins el diumenge 18 d’octubre de 2009, ja que presenta una interessant informació, ben plantejada en la forma i en el fons.

La creació del primer Museu de Mataró per l'Associació Artístic Arqueològica Mataronesa (1894)

El 29 de desembre de 1888 va constituir-se a Mataró l'Associació Artístic Arqueològica Mataronesa. A la Junta d'aquesta Associació hi figuraven persones importants de la cultura de la ciutat i de Catalunya com Terenci Thos i Codina, Josep Puig i Cadafalch, Emili Cabanyes, Josep Ma Pellicer, entre d'altres.
La creació d'un Museu d'Arqueologia i Art per intentar recuperar el passat de la nostra ciutat, va ser un objectiu explicit ja en l'acta fundacional de l'Associació. També lligat a aquest objectiu fundacional, entenien que calia fer un pas previ, la realització d'una important exposició artística arqueològica, que va ser organitzada en el marc de les festes de les Santes del 1889 en els locals de l'Escola Pia de Mataró.

Aquesta exposició va ser concebuda com a una formalitat necessària que permetria catalogar el patrimoni artístic i arqueològic que estava dispers per la ciutat, i en alguns casos, en perillava l'estat de conservació, i per evidenciar també el potencial de patrimoni que s'amagava darrera les cases en diferents col.leccions privades.
Un altre tipus d'activitats organitzades per l'Associació es va centrar en el control dels materials arqueològics que anaven apareixen a Mataró. Recordem que en aquells moments s'estava duent a terme la construcció de la xarxa de clavegueram a la part vella de la ciutat. Des de la fundació de l'Associació el 1888, trobem que van controlant les troballes arqueològiques que van apareixen en al terme municipal per tal de crear un fons arqueològic pel futur museu municipal i per assegurar la seva conservació correcte. A partir d'aquí els hi cal controlar les noves descobertes arqueològiques i pressionar amb la importància d'aquestes, fent-ne donació a l'Ajuntament, per tal de convèncer al consistori per la creació de l'esmentat museu. A més també instarien a la casa mare, l'Associació Artístic Arqueològica de Barcelona perquè pressioni a l'Ajuntament per la creació del mateix.
J.M.Pellicer en variats articles en la premsa local denunciava la destrucció de restes arqueològiques a la que l'antiga Iluro es veia sotmesa: "Varios otros objetos y monedas podríamos describir, si por una parte la ignorancia de los trabajadores no les llevase tirar ó romper lo mismo que se les viene las manos y por otra si una mal entendida especulación no se opusiese la inversion del tiempo necesario para recojer los hallazgos, cuanto la fortuna los depara. Es la milésima vez que esto se repite, la milésima vez que la antigua Iluro, rompiendo la espesa capa de tierra en que yace sepultada, ha querido en vano hacer oír su voz ¿Hasta cuando nos negaremos escucharla?" (Setmanario de Mataró, VII, núm.18 (4/V/1887)) .

Pellicer feia esment de que els objectes serien lliurats al Museu de l'Associació. Ja des del principi, el grup contava amb una de les dependències de la Fleca per a ús de l'Associació. L'edifici de la Fleca, era un edifici situat entre el Carreró i el carrer d'en Palau, on hi tenia la seu l'Escola d'Arts i Oficis, que va obrir les portes el 20 d'abril del 1886. Projectada des del 1882, com a Escola Pública Municipal per ensenyament de les arts, estava pensada en una planta baixa pels estudis i un primer pis per ubicar-hi un Museu que fins el moment no estava en funcionament. Es normal que l'Ajuntament assignés a aquest una sala d'aquest local, ja que la totalitat dels seus professors com podríem veure a les biografies eren membres de la Junta directiva de l'Associació.
Pel juliol del 1892, com que l'Ajuntament no mostrava cap mena de flexibilitat en la seva postura sobre la creació del Museu, l'Associació de Mataró, demana ajut a l'Associació de Barcelona, per tal de forçar una decisió de l'Ajuntament de forma immediata. Així la Junta Directiva de Barcelona demana una entrevista amb l'alcalde de Mataró per tal de activar l'afer. Les entrevistes es van portar per l'octubre, directament amb l'alcalde Sr. Camín, el qual va prometre que un cop acabat l'edifici dels Arts i Oficis, destinaria un local pel Museu Arqueològic. "Con lo cual se llena una necesidad de mucho tiempo sentida en aquella antigua población, reuniéndose en sitio adequado los dispersos ejemplares de la poca romana y medioeval que existen en Mataró; cumpliéndose la vez los deseos de las personas ilustradas de tan importante población y en especial de la Asociación Arqueológica de la misma." (Boletín de l'Asociación Artístico Arqueológica de Barcelona, any II, núm. 9 ( setem.1892).
Finalment, s'acorda el 3 de novembre del 1894, crear un museu en l'Escola d'Art i Oficis: "Art.4. Se crea en la propia escuela un Museo artístico arqueológico con los ejemplares própios de este ayuntamiento y existentes en las Casas Consistoriales y con aquellos otros que en calidad de depósito puedan adquirirse asi del Estado,de la Provincia, como de los particulares, administrandose asi los objectos de arte antiguos y modernos como los muestrarios industriales. Art.5. Se nombra director y conservador del Museo de la escuela de Artes i Oficios al profesor de dibujo de la misma D.José Vinardell y Rovira con caracter interino y sin retribución especial." (Arxiu Hist. Municipal de Mataró: Acords Municipals (3 de novembre del 1894) pàg.158-160
Envers aquest punt, Emili Cabanyes es va oposar a que les places municipals que s'anaven creant no s'adjudiquessin per concurs sinó a dit i va sortir de la sala de plens com a mesura de protesta. A nivell de d'arxius, la pressió de l'Associació també es va deixar sentir per tal de que el fons de documents de l'Arxiu Municipal fos catalogat, inventariat i arxivat correctament. D'aquesta forma, Josep Manén, arxiver municipal i secretari de l'Associació, és nomenat per tal de revisar, seleccionar els documents històrics de l'Arxiu de la desapareguda Comandància de Marina de Mataró i que havien estat cedits a l'Arxiu Municipal i que en aquell moment eren a Barcelona.
El Grup d'Història del Casal ja va fer un homenatge a l'Associació Artístic Arqueològica Mataronesa aprofitant el centenari de la restauració de la basílica de Santa Maria de Ripoll i que d'alguna va continuar al restituir l'Estendard que aquesta Associació va donar a Ripoll.
Crec que el Museu de Mataró, institució hereva d'aquell primer museu, hauria de dedicar especial atenció a fet. Durant el 1988, centenari de la creació de l'Associació Artístic Arqueològica Mataronesa, i l’any 1994, que es feia 100 anys de la fundació del Museu de Mataró, els actuals responsables del Museu no va organitzar res, solament una persona anònima va denunciar el primer fet omplint la ciutat de Mataró de cartells on hi figurava el lema Cent anys d'oblit. El Grup d'Història del Casal amb les seves activitats han fet possible que no tornem a veure la ciutat de Mataró plena de cartells repetint el mateix lema.

Bibliografia

• GRAUPERA, Joaquim: “Les activitats de l’Associació Artístic Arqueològica Mataronesa”a Mataronins en la restauració de Ripoll. Grup d’Història del Casal. Mataró, 1993. Pàgs.29-52
• GRAUPERA I GRAUPERA, Joaquim: "1er. Centenari de la creació del primer Museu de Mataró per l'Associació Artístic Arqueològica Mataronesa." a Crònica de Mataró, núm.2355 (3 de novembre de 1994), pàg.8
• GRAUPERA I GRAUPERA, Joaquim : Mataró medieval. Art i arqueologia. 1/ Historiografia i llocs de culte. Grup d’Història del Casal. Mataró, 1996. (Col. Ramon Muntaner, 1).
• GRAUPERA I GRAUPERA, Joaquim : Josep puig i Cadafalch i l’Associació Artístich Arqueològica Mataronesa. Grup d’Història del Casal. Mataró, 2001 (Col. Josep Rius, 5)

Una rèplica de la Coca de Mataró a l’exposició “Un mar de lleis. De Jaume I a Lepant”

A la capella de Santa Àgata del Palau Reial Major (a la Plaça del Rei de Barcelona) es pot visitar fins el proper 4 de febrer l’exposició “Un mar de lleis. De Jaume I a Lepant”.
L’objecte de l’exposició es mostrar el context històric, polític i comercial de la Mediterrània entre els segles XIII i XVI, marcats per les tensions i conflictes entre les dues riberes, però també per un constant intercanvi comercial. Per tal de regular aquesta pràctica comercial, van sorgir diverses normes que, en l’àmbit català, van quedar recollides dins del Llibre de Consolat de Mar.
En aquesta exposició es mostra una rèplica de la “Coca de Mataró”, un ex-vot mariner considerat dels més antics d'Europa i construït al segle XV, probablement el 1450. Es creu que originàriament, es trobava a l'ermita de Sant Simó de Mataró, on va romandre fins el 1920 quan aparegué al mercat d'antiguitats de Munic. Poc després, el 1929, es va subhastar en els Estats Units i fou adquirit per un antiquari alemany que el va fer arribar a les mans d'un reconegut milionari holandès qui, finalment, el deixà en dipòsit al Maritime Museum Prins Hendrik de Rotterdam en el qual es conserva en dipòsit.
Segons alguns autors, la "Coca" procediria de Calella, lloc des d'on per causes desconegudes aniria a parar a Mataró. Representa una gran nau comercial que s'ha vingut identificant com les "coques" nòrdiques. Aquest tipus de vaixell era emprat en tasques comercials per anglesos i normands en el període que abraça els segles XII i principis del XIV, moment en què es substituí per un nou model: l'hulk. Documentalment, hi ha constància de coques nòrdiques a la Mediterrània en documents del segle XIII. Un dels motius que ha encetat més polèmica ha estat la seva arboradura. Les diverses opinions a l'entorn de si el vaixell fou d'un sol pal originàriament, o si n'arborà dos, major i messana, i fins i tot tres si és que tenia trinquet, no han pogut concretar-se en un sentit o en un altre. El primer autor que va publicar el resultat d'un estudi acurat de l'exvot fou Culver, que ho féu quan la Coca encara arborava els tres pals. Ell mateix apuntà la possibilitat de què el seu constructor ho fes amb només un pal central donat que els altres dos eren més rústecs i no semblaven construïts per les mateixes mans. Amb tot però, altres autors com Nouhuys, Winter o Landstrom defensen posicions que van des dels tres pals fins a la més generalitzada de major i messana. Abans de què la Coca passés a mans de l'acabalat holandès, se li van desmuntar els dos pals de proa i popa deixant-li només el central, aspecte amb el qual es conserva fins avui.

Bibliografia:

• VELLVEHÍ I ALTIMIRA, Jaume: “La Coca de Mataró” a Felibrejada. Revista del Grup d'Història del Casal, núm, 1
• NOÈ i PEDRAGOSA, Joan: "La nau de Mataró", a Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 32, pàg.37-42.
• SJOERD DE MEER: "La nau de Mataró: model d’embarcació medieval "a Mediterraneum. El esplendor del Mediterráneo medieval s. XIII-XV [Museu d'Història de Catalunya ; Museu Marítim de Barcelona , Barcelona, 18 de mayo - 27 de septiembre de 2004], Madrid, 2004, pàg. 572-579 Text complert a http://www.iemed.org/activitats/2004/mediterraneum/documentacio/cnau.pdf
• Sobre la coca del Maritime Museum Prins Hendrik de Rotterdam: http://www.maritiemmuseum.nl/pix/tentoon/mataro/online/eng_mataronline.pdf

La col•lecció de ceràmica medieval del Museu del Càntir d’Argentona

Amb motiu del 25è aniversari de la Festa del Càntir, l'any 1975, es va obrir a Argentona el primer museu monogràfic sobre càntirs. El museu va ser instal·lat en un edifici d'estil gòtic tardà donat a l'Ajuntament pels fills de Joan Rectoret i el contingut inicial va estar format per la donació del seu impulsor, en Jaume Clavell. La nova seu actual va ser inaugurada l’any 2000, just al davant de l’estatge antic.
Dins dels 2.300 exemplars aproximats que conté el Museu, destaquem aquí la col·lecció de càntirs medievals que es troben situats en dues vitrines del tercer pis del Museu.
El càntir és un recipient ceràmic per emmagatzemar i beure líquids (especialment aigua), més estret de la base que de dalt, amb un broc petit per beure'n, el galet, i un broc més ample per a omplir-lo del tot i sovint dotat d’un peu per a reposar-lo. La majoria solen ser fets de terrissa ja que permet la conservació de l’aigua fresca.
En època alt medieval, el càntir com a forma ceràmica va desaparèixer pràcticament de la península i solament s’han conservat alguns de factura islàmica almohade (aprox. entre 1146-1228). El càntir pròpiament dit, apareix en territori català, a partir de la conquesta carolíngia com una de les peces ceràmiques característiques d’aquest territori. Molts dels que ens han pervingut pertanyen a l’etapa baix medieval (s.XIV i XV) i la majoria d’ells van ser utilitzats en la construcció dels carcanyols de les voltes ja que disminueixen el pes a suportar i mantenen l’espai ocupat per material. Molts dels càntirs medievals són de terrissa vermella amb la part superior envernissada en verd però també podem trobar càntirs de terra negra o fumada realitzats seguint la tècnica de cocció reductora.
En la primera de les vitrines, apareixen tres “canteretes” islàmiques que estan exposades com a dipòsit del Museu de la Ceràmica de Barcelona ( Num. Inv.- 1598; 1608 i 1607). Una d’elles va ser fabricada a Manises (València) entre els s. XIV i XV.

En la segona vitrina s’exposen 6 peces, també com a dipòsit de l’esmentat museu (Num.Inv. 264,1561,252, 1590, 1551 i 1553). Aquest segon conjunt es composa per una varietat de peces provinents de les voltes de l’església gòtica del Pi, de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona i del convent de Carmelites Calçats de Barcelona. Les formes exposades són bàsicament càntirs a més d’una gerra i un poal. El Poal és un càntir d’un broc amb nansa que era utilitzat per treure aigua dels pous. La majoria de peces van ser obrades a Barcelona entre els s. XIV i XV.