El final del culte a l’església de Clarà es pot datar el 1713, quan l’església va ser profanada i es va retirar la potestat de celebrar-hi l’eucaristia “...quia dicitur ecclesia fuit polluta, amplius in ea non fuit missa celebrata...” i en el 1752, la capella encara constava abandonada i ruïnosa i feia trenta anys que no tenia culte. El 1877, en una memòria d’excursió de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques, s’esmenta que en el temple hi havien dues velles imatges de fusta de Maria i de Jesús en la creu que havien estat cremades feia poc pels seus amos per evitar profanacions.
Carreras Candi, en el 1891, descriu l’ús que tenia en aquells moments l’edifici : “al present convertida en corral hont s’hi crían barrejats porchs y gallines. Junt á ella poden observarse molts fonaments de parets, ran de terra, que assenyalam la planta de la primitiva mansió hont habitaren los monjos benedictins...”.
La restauració de l’edifici al culte es va realitzar l’any 1920 a instàncies del propietari Jaume Figueres. La tasca va ser encarregada a l’arquitecte Joan Rubió i Bellver. Aquest arquitecte va néixer a Reus (Baix Camp) el 24 d’abril del 1870, fill de Jaume Rubió i Almirall i Bonaventura Ballvé i Tarrats. La seva trajectòria acadèmica s’inicià a l’obtenir el títol de batxillerat l'any 1885 i va rebre finalment la seva titulació d'arquitecte el 1893.
Entre els seus mestres a l'Escola d'Arquitectes hi trobem Domènech i Montaner, Joaquim Bassegoda, Francesc de P. del Villar entre altres altres. Un cop obtingut el títol d'arquitecte, començà a treballar al taller d'Antoni Gaudí, del que va ser deixeble i ajudant entre 1893 i 1905 a la Sagrada Família, a la Casa Batlló i al Parc Güell, fet que se’l porta a considerar com un dels últims representants del Modernisme i destaca com a sintetitzador de les idees arquitectòniques de Gaudí. Rubió considerava que els dissenys i estructures de Gaudí eren la solució als problemes que plantejava l'eclecticisme durant el seu predomini al segle XIX. Va ser l'arquitecte de la Diputació de Barcelona i gràcies a aquest càrrec va participar en nombrosos projectes com per exemple la reforma de la Casa dels Canonges (Generalitat de Catalunya), amb la construcció del pont neogòtic que uneix el Palau amb la casa dels Canonges, al carrer del Bisbe, que contribueix a donar caràcter a l'anomenat "Barri Gòtic".
La seva particular visió del que havia de ser la Ciutat Vella està resumida en l'obra Taber Mons Barcinonensis (1927). També va escriure una monografia sobre la catedral de Mallorca (1912). Va guanyar dos cops el Concurs anual d'edificis artístics (premi municipal al millor edifici barceloní) els anys 1913, per la Casa Roviralta, i 1917, per la Torre dels Pardals, avui desapareguda. L'obra de Rubió i Bellver és molt important i és present per tot Catalunya i a l'illa de Mallorca. Els seus edificis més interessants són: la Casa Macari Golferichs (1901), la Casa Roviralta - El Frare Blanc - (1903), els seus edificis de l'Escola Industrial (Actualment Universitat, Col·legi Ramon Llull al Carrer Urgell de Barcelona) (1912), i l'Asil del Sant Crist d'Igualada. A l’igual que altres arquitectes del moment de tots coneguts, també s’interessà per participar en la vida política fet que el va portar, l'any 1905 a ser elegit regidor de la ciutat de Barcelona. Fou militant de la Lliga Regionalista i coŀlaborà amb la Mancomunitat de Catalunya. Fou president del Cercle Artístic de Sant Lluc en dues ocasions (1904-1906 i 1912-1914). És l'avi dels arquitectes barcelonins Ignasi de Solà-Morales i Rubió i Manuel de Solà-Morales i Rubió. Rubió va morir a Barcelona el 30 de novembre de 1952.
Bibliografia i referències:
 |
| Dibuix de Joaquim Renart |
Enguany, els Amics del Pessebre Vivent d’Òrrius, amb la col·laboració del Grup d’Història del Casal i la Secció d’Arqueològica del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, han organitzat una sèrie d’activitats per conmemorar la troballa fa 30 anys del Tresoret d’Òrrius, una col·lecció de monedes única encunyades en època de Ramon Berenguer I (1018-1035). El divendres 9 de setembre, a les 8 del vespre vaig tenir el plaer d'iniciar les activitats amb una conferència que va servir per donar una idea de la situació d’Òrrius en l’època de les monedes del Tresoret, i sobre l’art de l’època i la seva pervivència a Òrrius. Després d’unes emocionades paraules del Sr. Pau Ubach, que havia estat al capdavant de les excavacions originals que van donar origen a la troballa, es va passar a la inauguració de l’exposició. Aquesta mitjançant una sèrie de plafons i d’objectes exposats, recull la informació conservada sobre el Tresoret i la seva troballa. Més tard, els Ministrers del Sabre amb Pol Ducable van fer un concert de música medieval amb instruments de l’època. Entre cada una de les peces interpretades van anar explicat, de forma molt didàctica l’essència de cada instrument i la seva història.
L’endemà, dissabte dia 10, es va fer una visita a les ermites de Sant Pere de Clarà, Sant Bartomeu de Cabanyes, i la capella preromànica de l’església de Sant Andreu. La visita va estar guiada per l’historiador local, Josep Ma. Roqué, el qual va fer algunes precisions sobre el paisatge d’Òrrius a l’alta edat mitjana i va aventurar una hipòtesi sobre les raons de l’amagatall del Tresoret a principis del s.XI. Al vespre, el poble d’Òrrius va poder saber del valor real del seu Tresoret de la mà del Sr. Miquel Crusafont, President de la Societat Catalana de Numismàtica. Va destacar que el seu valor no es tant crematístic sinó de la informació que donar sobre emissions comtals de Ramon Berenguer I inèdites fins el moment. Finalment es van concloure molt animadament el dia en una plaça engalanada, amb un sopar medieval a base de mongetes del ganxet i botifarra d’Òrrius, que va deixar molt content a tothom.
