La capella romànica de Sant Mateu de Premià

La capella es troba situada al cim de la serra de Sant Mateu, al punt més alt de la carena (495 mts d’altitud) i prop del mas de Can Riera. A l’època medieval es trobava sota la jurisdicció de la domus de Premià i dels castells de Vilassar i Burriac. A nivell religiós depenia de la parròquia de Sant Pere de Premià.
La capella apareix documentada a partir del 30 de setembre del 993 quan Borrell empenyorà al bisbe Vives, les propietats situades en lo terme de Vilazar (Vilassar) dins el terme del bisbat de Barcelona. Aquesta propietat afrontava a tramuntana amb la serra que va per Sant Mateu cap el Mogent. El mateix topònim, apareix també el 28 de maig del 995 en un altre afrontació per a anomenar la serralada i en el 3 de maig del 1057 per a designar una riera (...areneo de Sancti Mathei).
Sembla que la capella formava part d’un mas segons podem deduir en una relació d’alous feta el 1070 on consta “...petiam que est iuxta casa de Sancti Matei”. La capella sempre surt esmentada al llarg del s.XI i XII en les afrontacions de venda de peces de terra, així trobem el 29 de març del 1075, una venda de terra que afronta a tramuntana amb l’església de Sant Mateu apòstol i en un altre del 13 de març del 1143 en que Gaucefret de Santa Coloma i la seva muller Guila ofereixen a l’altar de Sant Silvestre de la catedral de Barcelona una peça de terra situada a Viastrel dins el terme de la parròquia de Sant Pere de Premià, aquesta peça de terra afronta a migdia amb un alou de Sant Mateu.
El 3 de febrer del 1148 es documenta la primera capella quan Ramon Seniarius “presbiter Sant Mathei” que es reconeix com a deutor del canonge barceloní Guillem Rotlan, amb la quantitat de nou maravedis per l’empenyorament d’unes finques de Vilassar, Premià i Teià.
La primera noticia de la capella la trobem en la visita pastoral del 28 de maig del 1498 en que consta com a desbastada i destruïda, en la qual no es pot fer missa i es demana la reconstrucció. Anys més tard, en la visita del 6 d’octubre del 1508 consta que pertanyia al priorat de Sant Miquel del Fay. Segurament en aquesta etapa ja existien donats en la casa i la capella, malgrat que no coneguem els seus noms. No passa així, en temps més tardans, en que la documentació ens parla dels donats com el cas d’Andreu Bastida, natural Creixac del bisbat de Coors (Fr.), que el 1578, llega 25 lliures per l’obra de la capella, cosa que a més ens documenta una altre reparació.
L’any 1949 es van fer obres de restauració de la capella pels seus propietaris, que va consistir en canviar l’arrebossat interior i van fer algunes cates a l’absis i als murs per a veure si hi havia pintures amb resultats negatius.
L’església és de nau rectangular (6’50 x 5’25 metres), que en planta sembla que va patir un escurçament, en el s. XVI, que motiva una planta actual quadrada. La capella esta adossada a una masia pel mur del sud. La capella es troba orientada al est esbiaixada uns 5 graus al nord.
La façana actual no pertany a l’etapa romànica i permet datar el moment de l’escurçament de la nau. L’absis és de planta semicircular amb finestra central de doble biaix i arc de mig punt. La volta de la nau és de mig punt i la de l’absis és de quart d’esfera ambdues amb cobertes de teules. A la nau hi ha un banc paral·lel al mur d’obra que actua com a reforç de la fonamentació.
L’aparell permet veure en el mur de tramuntana diferents etapes . A la part baixa s’observa un fonament de carreus ben alineats i tallats a fil que ens situaria la capella dins l’art romànic amb una cronologia del s.XII. A l’alçada de dos metres i mig s’observa un fris mensulat llis que decora tot el perímetre del temple i a partir d’aquí hi ha un metre més de mur fins arribar al sostre amb un aparell diferent. Aquest testimoni ens documenta un enrunament de la volta i la reparació de la mateixa en el s.XVI.
Com hem vist, la capella de Sant Mateu deu tenir un origen als ss.IX-X a l’igual que una gran part de les capelles de la comarca. Es molt probable que el culte de la mateixa fos més antic i es remuntés a l’època visigòtica. Aquesta església deuria subsistir fins la construcció de la capella actual al s.XII. Aquesta capella es deuria abandonar a finals de l’època medieval i deuria patir un procés d’enrunament que deuria afectar principalment al sostre i al mur de tramuntana, que com ja hem vist era el més afectat. Camprubí creu que el testimoni d’obres del 1578, data l’escurçament de la nau .
Bibliografia

• CAMPRUBÍ, Fèlix: “Sant Mateu de Premià” a Full informatiu del Romànic, núm.23 (setembre 1980). Artestudi. Barcelona, 1980.
• FÀBREGA, Àngel: “Origenes del culto a San Mateo en España” a Annalecta Sacra Tarraconensia, voll.XXIX. Balesiana. Barcelona, 1957. Pàgs 3-24
• GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Monografies. Volum 2. La Comarcal edicions. Argentona, 2002 .Pàgs.59-61

La capella de la Mare de Déu de Lorita a Sant Andreu de Llavaneres

La capella de la Mare de Déu de Lorita es troba en el terme de Sant Andreu de Llavaneres a dalt d’un turó prop de la masia de Can Lloreda i forma part d’aquesta propietat. La primera referència coneguda de la capella es troba en una visita pastoral del 1601, en que es citen les capelles de la parròquia de Llavaneres com les de Sant Pere del Morrell, la de Sant Sebastià i la “capella de Sant Jacint i Sant Antoni, construïda en lo terme in districti de la casa de Antoni Loreda, pagès”
L’any 1605 en el testament de Baltasar Ramis, pagès de Santa Agnès de Malanyanes, indicava que va cobrar d’Antoni Lloreda, la quantitat de 16 lliures per tal de fer un pou al costat d’una ermita.Per les visites pastorals sabem que l’ermita posseïa des del 18 d’octubre del 1698 un breu del papa Innocenci XII durador per set anys pel qual es concedia indulgència als pelegrins de l’ermita en el dia del 8 de setembre. A partir d’aquí s’inicia un aplec que s’abandona en el s.XIX. L’ermita estava administrada pel Comú o Ajuntament de Llavaneres i estava regentada per un ermità o donat que vivia a la casa del costat de l’ermita.
Aquesta masia va estar en propietat de la família Lloreda fins el 1783 en que la última hereva, la va llegar a la consagració de Sant Felip Neri de Barcelona.El 7 de maig del 1805, Francesc Colom, doctor en medicina de Barcelona, va comprar la finca del mas Lloreda per 90.220 lliures. La intenció del Sr. Colom era la de considerar privada l’ermita i hi va prohibir l’accés al poble. Aquest fet va portar un plet entre el doctor i el comú del poble que es va aturar per la Guerra del Francès però va continuar un cop acabada la guerra. El 16 de març del 1816, l’Ajuntament de Llavaneres va escriure al bisbat de Barcelona per demanar permís per a celebrar-hi missa.
El 9 de maig del 1821 en mans del notari Magí Berdós es conserva la compra legal del Mas Lloreda per part de Francesc Colom i el 5 de juliol del 1827, aquest escriu al bisbat perquè denegui l’autorització de l’existència d’un ermità. En aquell moment, l’ermità era Francesc Graupera que hi vivia amb la seva dona, tres fills i un altre home. El doctor Colom va demanar també, la supressió perpètua del títol de donat o ermità de l’ermita de Lorita. No va agradar gaire a la població de Llavaneres que el doctor Colom els hi prohibís l’accés i la devoció a la Verge de Lorita i van dedicar unes dècimes al doctor per haber-los privat de poder visitar una capella pública, demostrant així la seva indignació.

Les dècimes diuen així:
“Tenint alas de Culom
hats bolat a Llavaneras
Encenent novas teyeras
al despich de tot lo mon.
Si tens vergonya Culom
te aconsello que a
la malalt
deslliurant hi pots del mal
fotis el camp de presa
pues ya
saps non interesa
lo soroll de ton tabal.
Que lo poble hats disgustat
y la Verge de Lurita
ho sap la tia Julita
y la pusma del beynat
yt diem de veritat
los behins de Llevaneras
y malas manyas de obrar
totas vindran a pasar
fins las nostras ratoneras”

El 9 de març del 1826 l’autoritat eclesiàstica prohibeix definitivament la celebració de la missa a la capella i també l’aplec . A més, en data del 12 de juliol del 1828, el Bisbat va autoritzar el trasllat del retaule i la imatge de la Verge a la parròquia de Llavaneres al costat de l’altar de Sant Joan. El 31 d’agost del 1828, el “Gobierno Militar y político de la Ciudad de Mataró” comunica a l’Ajuntament de Llavaneres que han perdut el plet i el 17 de setembre del 1829 es redacta el plet definitiu de l’adjudicació de l’ermita a Francesc Colom L’ajuntament va lliurar les claus al propietari el 10 d’octubre del mateix any.
En un relat d’una excursió efectuada el dia 3 de maig del 1885, s'explica que “…seguirem pujant suaument y als 6 minuts arrivabam á un grandiós casal que trovarem tancat, d' aspecte antich, sense cap ordre arquitectónich, que es lo Santuari de la Mare de Deu de Lorita, de ell res puch dir, perque, res vegí y lo guía molt práctich de la encontrada, no 'm pogué dar altre noticia; sino que fa molt temps que está tancat y que no s' hi diu misa, ni en ell te lloch cap aplech y que 's suposa que fou un convent de Templaris; lo que si puchasegurar, que de Lorita qual altitut escassament arrivará á 400 metres, tirant molt llarch; 's gosa de un panorama encisador y dilatat de la costa de Llevant, vegent sota meteix á vol d' aucell, la important y alegre vila de Llavaneras”

Actualment la capella esta quasi en runes. L’edifici és d’una sola nau amb una capella lateral i sagristia a la banda esquerra. Adjunt a la capella, en el mur dret, hi ha el mas annex de l’ermità o donat. La nau és de 14’50 mts de llarg per 6 mts d’ample i els portals i angles són de pedra picada. Mn. Fortià Solà en la seva descripció de l’ermita, ens descriu el retaule i un hipogeu o pas soterrani des de la capella fins el mas Lloreda que ja era impracticable abans del 1936. El frontal de rajola de l’altar es conservava a la masia de Can Lloreda.

Bibliografia

• BONET i GARÍ, Lluís: Les masies del Maresme. Estudi de les masies, elements defensius, ermites i molins. Montblanc; Martín,CEC. Barcelona,1983.Pàgs.34-35
• BARTRÉS, Gaspar; MANAU, Ferran: Recull històric de Sant Andreu de Llavaneres. Llavaneres, 1986. Pàgs.107-108
• GRAUPERA, Joaquim: “Visita guiada a l’ermita de la Mare de Déu de Lorita de Llavaneres” a Aplec de Can Bruguera dels Planells. Mataró. 31 d’agost del 1997. Associació Cultural dels Planells. Grup d'Història del Casal. Mataró, 1997
• GRAUPERA, Joaquim: “L’ermita de la Mare de Déu de Lorita de Llavaneres” a Revista Capgros núm.285 (del 21 al 31 d’agost del 1997) pàg.2
• OSONA, Arthur : “ Excursió a Lorita, Serra y Turó de Montal, Corredor y Montnegre” a Butlletí de Centre Excursionista de Catalunya .- Any II, núm.5 (abril-juny 1892) pàgs.13-25
• SOLÀ, Fortià: Sant Andreu de Llavaneres. Caixa d’Estalvis de Mataró. Mataró,1968. Pàgs. 108-110

Les masies de Can Franquesa i Can Cisa de Premià de Dalt

El dissabte 18 de juliol del 2009 vàrem poder visitar les masies de Can Franquesa i de la Cisa de Premià de Dalt, gràcies a l’oferiment de realitzar una visita guiada pels companys de la Societat Cultural Sant Jaume de la població. En la visita, hi vàrem assistir alguns membres de la junta del Grup d’Història del Casal de Mataró i va estar conduïda i comentada pel restaurador d’art Josep Xarrié, Daniel Iglesies de la Societat Cultural Sant Jaume i Valerià Pujol , antic masover i arxiver del Mas Cisa, als quals els hi agraeixo molt sincerament l’atenció oferta.

Eva Ma.Llobet, Fiona Vellvehí i Marta Gómez al pis superior de la torre de Can Franquesa.

Josep Ma. Xarrié, Valerià Pujol, Sandra Cabrespina, Quim Graupera i Daniel Iglesies al pou del Mas Cisa.

La torre de Can Franquesa es troba situada prop de l’Ajuntament, en l’actual casc urbà. La torre consta de baixos, dues plantes i el mirador amb un matacà al pis superior i, a sota, una finestra amb llinda gòtica. El mas torre primitiu es va veure reformat el 1560 i ampliat en el s.XVIII (en el rellotge de sol hi figura la data de 1787), amb altres dos cossos perpendiculars, i la torre va quedar situada a l'angle. En el fogatge de 1497 ja hi apareix esmentada. L'any 1592 era propietat de Vicenç Franquesa, que fundà un benefici per a l'altar de Santa Maria del Roser de la parròquia de Sant Pere de Premià. Actualment és la seu de la Societat Cultural Sant Jaume, que recentment ha celebrat el seu centenari com a entitat. Com a element interessant en el segon pis de la torre s'hi conserven, a banda de les espitlleres, unes pintures d'unes galeres del s.XVI, segurament descrivint algun atac turc. La masia de can Cisa és una masia originalment de tipus basilical, altrament dita clàssica, que s’ha anat ampliant en diversos cossos. La primera ampliació, com a moltes masies, va consistir en la construcció del celler perpendicular a les tres naus de la masia original a la part del darrera, segurament en el s.XVI o principis del s.XVII. La masia encara conserva una portada gòtica i diversos finestrals gòtics d’art conopial decorats amb lobulacions. La masia es troba documentada en aquest indret des dels s.XIII amb documents relacionats amb les possessions de la Pia Almoina en el Maresme. Els altres afegits van anar-se incorporant en els segles moderns fins als últims vestigis que evidencien uns elements defensius que es poden remuntar a les guerres carlines. Actualment en aquest mas s’hi realitza per nadal el pessebre vivent de Premià de Dalt, del qual Valerià Pujol n'és un entusiasta col·laborador.

Destruir o conservar, què en fem del nostre patrimoni?

L’any 1889, Mataró estava obrint els carrers del casc antic per tal de construir-hi la nova xarxa de clavegueram. En els treballs al carrer d’en Pujol, van aparèixer restes arqueològiques. En un article publicat al Semanario de Mataró [Any VII, núm.18, (4 de maig del 1889) pàgs. 3-4 ]i signat pel membre de l’Associació Artístic Arqueològica Mataronesa. Josep Maria Pellicer, sobre aquestes troballes, va denunciar que: "Varios otros objetos y monedas podríamos describir, si por una parte la ignorancia de los trabajadores no les llevase tirar ó romper lo mismo que se les viene a las manos y por otra si una mal entendida especulación no se opusiese la inversion del tiempo necesario para recojer los hallazgos, cuanto la fortuna los depara. Es la milésima vez que esto se repite, la milésima vez que la antigua Iluro, rompiendo la espesa capa de tierra en que yace sepultada, ha querido en vano hacer oír su voz. Hasta cuando nos negaremos escucharla?" .

Aquesta denúncia de fa 120 anys encara la podríem fer extensiva als nostres dies en el terreny del patrimoni arquitectònic. La dinàmica del creixement urbà, ens porta constantment a decidir en una doble alternativa: destruir o conservar.
La ciutat s’ha construït a partir d’una llarga suma de períodes constructius que han dibuixat la seva fisonomia. Cada racó, cada ambient és fruit d’un moment històric determinat i el respecte a aquests espais és un exercici de memòria col·lectiva vers les diferents lectures que la ciutat ha tingut al llarg de la seva història, de diferents formes de viure-la, d’entendre la vida en comú i d’organitzar-se.
La substitució indiscriminada d’aquests espais van esborrant a un ritme lent la memòria del nostre passat col·lectiu, de totes aquestes lectures de la nostra ciutat. Posem un exemple. Tothom esta d’acord que Mataró és l’hereva de la ciutat romana Iluro, què en queda d’aquesta ciutat? Com podem recordar als nostres fills i als alumnes de les nostres escoles que la nostra ciutat ja existia a l’època romana?. Què en queda del Mataró medieval? I els vapors de la industrialització, sols n’ha de quedar les xemeneies? .
És cert que no es pot conservar tot però tampoc podem anar substituint-ho tot. Cal una reflexió de què, com i per a què cal conservar. Un dels greus problemes per a la conservació són l’especulació i les dificultats econòmiques per a mantenir aquests espais. Cal un esforç imaginatiu per tal de buscar noves funcions a aquests espais, per exemple, s’ha salvat la masia de Can Xalant i ha esdevingut un centre de creació artística. Casals de joves, hotels d’entitats, galeries d’art, escoles d’adults, etc. Tots aquests exemples són funcions possibles per ocupar uns espais dignes de rehabilitació.
També a vegades, apareix la dificultat de compaginar la voluntat d’un arquitecte de fer una obra pròpia digne de ser recordada amb el respecte a mantenir la sensibilitat d’uns espais. Posem un altre exemple, destruïm un casal del s.XVIII, guardem numerades les peces més rellevants (finestres, portals, detalls esculpits, etc.) enderroquem l’edifici i el tornem a construir en nous pisos, noves distribucions del seu interior amb materials moderns amb una petita dosis de disseny d’interiors i de materials d’avantguarda de l’arquitecte de torn. Desprès col·loquem els portals i les finestres en el lloc original i desprès dels arrebossats finals, tenim un edifici que aparentment sembla l’original. És un edifici del s.XVIII o del s.XXI? Per a mostra Can Palauet, l'antic Ateneu de Mataró o la nau Gaudí de la Cooperativa Obrera Mataronesa.

Bibliografia
GRAUPERA, Joaquim: “Destruir o conservar” a Revista d’Òmnium Cultural de Mataró, núm.2 (abril del 2000), pàg.2

Finestra gòtica de Can Brufau de Vilassar de Mar abans i desprès d'una mala intervenció

Casa del carrer ciutadans de Pineda on s'hi reaprofiten alguns elements d'una construcció anterior amb una dubtosa qualitat estètica.

Imatge barroca de l'església de Sant Josep de Mataró amb una sèris de puntxes anti-coloms, que com es pot veure a la imatge, no acaba de ser eficient del tot, malgrat desvirtuar l'escultura estèticament.Antic casal de Ca l'Isern a Vilassar de Dalt, on s'hi ha reubicat una finestra gòtica reconvertida en balcó on solament hi ha d'original les pedres superiors.