Dilluns 11 i dimarts 12 de novembre de 2013 va tenir lloc als locals de l'Institut d'Estudis Catalans, el Simposi Internacional "Les pedreres medievals a la Corona d'Aragó" organitzat per Amics de l'Art Romànic. Entre les comunicacions que contenia el programa vaig presentar la que portava per titol «Usos, artifexs i comerç de la pedra de Montjuïc [Barcelona] a l’època medieval».
La muntanya de Montjuïc s’alça entre el mar i la ciutat de Barcelona. Situada al S de la ciutat, constitueix un petit turó adossat a la costa que sobresurt de la plana del delta del Llobregat. El seu perfil és escarpat al vessant E i suau al vessant W, té una altitud màxima de 191,7 m (Castell de Montjuïc) i mínima de 7,8 m i una extensió aproximada de 360 ha. A nivell geològic està formada per roques sedimentàries (argiles, gresos i conglomerats) dipositats en un delta que, durant el Miocè (fa 15 milions d'anys), desembocava a la mar Mediterrània.
La seva pedra, molt apreciada, és compacta i resistent de coloracions blanques, vermelloses o violàcies. Segons la terminologia utilitzada per la gent que treballava en l’explotació de la “pedra de Montjuïc”, la pedra es classificava en dos categories: el blanquet i el rebuig. El blanquet és la pedra de bona qualitat, dura i compacta però fàcil de treballar. El rebuig és la de mala qualitat, desagregable i poc útil per a construcció.
Hi ha evidències arqueològiques de l’explotació d’aquestes pedreres des de l’època romana, ja que en unes excavacions efectuades l’any 1990 arran dels treballs per realitzar els nous accessos cap a la Ronda del Litoral, entre el carrer de Nostra Senyora del Port i la pujada cap el Fossar de la Pedrera, va aparèixer una pedrera romana a cel obert.
Durant l’època medieval el gres de Montjuïc va ser força utilitzat per la construcció de la majoria d’edificis de la ciutat i es van exportar també a un entorn relativament proper (zona del Maresme, Vallès, Baix Llobregat) fins un entorn relativament llunyà (Benicarló, Perpinyà, etc). La pedra de Montjuïc, a banda dels carreus, proporcionava material en brut per a la confecció d’elements ornamentals com capitells, claus de volta, finestres, arcs, entre altres. De tots ells, un dels productes que va assolir més prestigi van ser les moles de molí, fet que va determinar que els obrers d’aquestes pedreres de Barcelona s’anomenessin “molers”. Aquests estaven integrats a la Confraria de mestres de cases i molers, els privilegis dels quals es remunten al 1218 concedits pel rei Jaume I i ratificats en temps posteriors per altres monarques de la Confederació Catalano-aragonesa.
La documentació dels contractes d’obra ens aporta una gran riquesa de dades sobre l’exigència per part dels promotors en el fet de que s’utilitzi la pedra de Montjuïc per a una construcció determinada. També conservem una gran varietat d’informació sobre la seva compra, preus, transport, noms de picapedrers, etc., però ens falta a hores d’ara, dades més precises sobre el nom i la localització de les pedreres en època medieval. A partir de la documentació treballada, una de les pedreres a la qual hem pogut identificar la seva explotació des del s.XV és la pedrera Safont, situada a la vessant Est de la muntanya amb un topònim encara conservat. En aquesta comunicació varem presentar testimonis que evidencien l’existència, a partir del s.XV, d’un comerç de materials prefabricats que tingueren un ressò i una prosperitat fins ben entrat el s.XVI, seguint un esquema semblant al que la Dra. Francesca Español va poder documentar per la pedra de Girona i que va tenir per clients molts promotors de la zona del Maresme.
 |
| Inauguració del simposi a càrrec del Dr. Carles MANCHO, Director de l’Institut d’investigació en cultures medievals (IRCUM) i de la Dra. Francesca ESPAÑOL, Presidenta d'Amics de l'Art Romànic (IEC). |
 |
| Públic assistent al Simposi. |
 |
| Moment de la lectura de la comunicació «Usos, artifexs i comerç de la pedra de Montjuïc [Barcelona] a l’època medieval». |
.jpg)
