dissabte, 23 de setembre del 2017

Conferència «Josep Goday i Casals i Josep Puig i Cadafalch. Història d’una col·laboració» a l’Associació Amics de Ca l’Arenas

El passat Dijous 14 de setembre de 2017, a les 19.30h a Can Palauet (c/ d’en Palau, 32) va tenir lloc la conferència «"Josep Goday i Casals i Josep Puig i Cadafalch. Història d’una col·laboració». L’acte va estar organitzat per l’Associació Amics de Ca l’Arenas que amb aquesta activitat es va sumar als actes de l’Any Puig i Cadafalch.

L’interès sobre aquest historiador de l’art i arquitecte, em va arribar a finals dels anys 80 del segle passat, a mans de Marià Ribas, que va ser deixeble seu. Sobre el personatge ja vaig protagonitzar un programa de ràdio a “El Racó” (05/11/2009 - Programa 116).
En aquesta conferència es pretenia posar en valor l’obra de l’arquitecte mataroní Josep Goday i Casals (Mataró, 6 de setembre de 1881 – Barcelona, 1936). En primer lloc es va analitzar les influències que definiren la seva personalitat. Sabem que es va formar a Valldemia i a l’Escola d’Arts i Oficis amb professor i familiars molt implicats en la vida cultural de la ciutat. Es va llicenciar com a arquitecte l’any 1905, formant-se com a deixeble de Puig i Cadafalch amb el qual van compartir diversos projectes. Entre altres van dissenyar junts, l’any 1909 l'església neogòtica del Cor de Maria a Buenos Aires. El 1907 van participar conjuntament en l'expedició històrico-arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans a la Vall d'Aran i la Ribagorça, organitzada per l'IEC. Anaven acompanyats, a més per Josep Gudiol, Guillem Maria Brocà i Adolf Mas amb la missió de catalogar el patrimoni artístic pirinenc per a la seva salvaguarda. També va col·laborar amb Puig com a professor ajudant a la seva càtedra d'Història de l'Art i juntament amb Antoni de Falguera va editar tots tres el llibre L'arquitectura romànica a Catalunya (1909-1919), llibre que encara és un referent pels estudiosos del romànic català. A banda d'aquest treballs i altres articles aïllats no es va dedicar més als camps de la història de l'art ni de l'arqueologia sinó que dedicà la seva obra professional a l’arquitectura. La xerrada va inventariar la seva participació en espais museístics al servei de la Junta de Museus.
A la conferència, a banda de posar en valor l’obra de l’arquitecte mataroní, va servir motivar la suggerència de sol·licitar la inclusió de Josep Goday en la Galeria de mataronins il·lustres. Aquesta proposta que vaig oferir va ser ben acollida pel públic assistent i l’Associació Amics de Ca l’Arenas es va comprometre a fer-hi els passos pertinents per demanar-ho al Ple Municipal.

L'acte va ser molt emocionant ja que entre el nombrós públic assistent, va comptar amb la presència de la filla i diversos néts de l'arquitecte.


Presentació de la conferència a càrrec de Ramon Manent [Fotografia Joan Turà]
Moment de la conferència  [Fotografia Joan Turà]
Públic assistent [Fotografia Joan Turà]
Record de la conferència. Reproducció del paviment de Ca l'Arenas [Fotografia Joan Turà]
En companya de la filla de Josep Goday i diversos néts. [Fotografia Joan Turà]

dissabte, 16 de setembre del 2017

L’historiador Joaquim Llovet ens va deixar el passat mes d’agost del 2017

El passat diumenge 27 d’agost del 2017 va morir Joaquim Llovet i Verdura, un dels historiadors més destacats de Mataró, a l’edat de 95 anys. Llovet, especialitzat en època moderna, va ser autor d’importants estudis sobre la història de Mataró, de la marina catalana i sobre tot del comerç del Maresme i de Catalunya amb Amèrica. A tall d’exemple podrem citar Constructors navals de l’ex-província marítima de Mataró de 1816 a 1875 (1971), Cartas a Veracruz (1974), La matrícula de mar i la província de Marina de Mataró al segle XVIII (1980), Alsina, March i Cona (1794-1808). Tràfic colonial, bloqueig marítim i comerç de neutrals (1986), entre d’altres.

Va obtenir el Premi Iluro de monografia històrica atorgat pe Caixa Laietana i la Fundació Iluro en 6 ocasions i, és de fet, qui més vegades s'ha adjudicat aquest premi d'investigació històrica de la ciutat. L'última ocasió va ser vuit anys enrere, quan va tornar a guanyar el premi de 2008 amb l'obra Els viatges del capità Moreu (1808-1815)
 És autor del llibre Mataró. Dels orígens de la vila a la Ciutat Contemporània (2000) que es considera un manual enciclopèdic d’obligada referència sobre la història de la ciutat. De fet, aquest llibre va ser la posta al dia dels llibres publicats sobre Mataró per l’editorial Barcino sobre la ciutat de Mataró (1956-61). 
 Va ser nomenat membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1967) i de la Real Academia de la Historia (1990) i va col·laborar amb l’Equip del Museu Arxiu de Santa Maria.
Malgrat que Joaquim Llovet es centrà en la història moderna, també va realitzar alguns estudis sobre l’època medieval
  • «Historia de las santas Juliana y Semproniana», Fiestas de las Santas (Mataró 1939) Programa Fermalli 
  • «Antiguas competencias gremiales», periòdic MATARÓ, 13 de gener de 1944
  • «El problema de l’origen de les santes Juliana i Semproniana», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, II (Barcelona 1955).
  • La Ciutat de Mataró, I-II (Barcelona 1959 i 1961).
  • «Sobre l’anomenat primer cens de Catalunya», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, III-IV (Barcelona 1963).
  • «La imposició de l’onzè a Mataró l’any 1392», a Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 8 (juliol de 1980).
  • Mataró, «Síntesi geogràfica». «Del Mataró medieval al segle XIX», dins “Pla especial del catàleg del patrimoni històric-arquitectònic de Mataró.- Memòria històrica” (Matarò 1981).
  • «El senyor del castell de Mataró versus la universitat del terme» (amb Josep M. Pons i Guri), a Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 14 (juliol de 1982).
  • «Esclaus a Mataró al final del segle XIV», a Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 26 (juliol de 1986).
  • «La nòmina de les families de Mataró i l’exacció del llòçol segons el capbreu de Pere de Màrgens», a Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm, 32 (juliol de 1988).
  • «Les ordinacions de bon govern de Mataró de l’any 1494», a Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 33(gener de 1989)
  • «El Molí de Vent i la torre de Cogoll», Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 57 (gener de 1997).
  • Mataró. De l’orígen de la vila a la ciutat contemporània (Mataró 2000).
  • «El mil·lenari de la parròquia de Santa Maria», Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 90 (Mataró 2008).
  • «El temple de Santa Maria en l’origen de Mataró» 1000 anys de Santa Maria, 1000 anys de Mataró (Mataró 2009), 15-17
Descansi en pau!
Per a saber-ne més : 
Joaquim Llovet, a la Sessió d'Estudis Mataronins de 1985.
[Foto: Miquel Sala - (Tot Mataró, Dimecres, 30 Agost 2017)]
Imatge de Joaquim Llovet.
[Foto: Joan Castellà (Tot Mataró, Dimecres, 30 Agost 2017)]

diumenge, 13 d’agost del 2017

El patrimoni militar del Maresme medieval a la revista Capgròs de l'agost

Aquest mes d'agost del 2017 la revista Capgròs publica una sèrie de monogràfics per difondre a nivell turístic el patrimoni medieval del Maresme. En el número 1467 que es distribueix de forma gratuita durant la setmana del 11 al 17 d'agost ha tractat el tema de les fortificacions del Maresme escrit pel periodista Albert Calls. Molt amablement em va demanar assessorament fet que ha fet constar en l'autoria de l'article, fet que agraeixo. En el Maresme encara queden vestigis de castells medievals que cal difondre. De forma encertada discriminina en un punt a part els castells aixecats a fins la de la centúria del XIX i principis del s.XX fruit de la revalorització de l'arquitectura medieval que es va produir durant el modernisme.
Crec que és una bona iniciativa per fer difondre, al públic no especialitzat, un patrimoni que es coneix  vegades menys del que voldríem.


Per consultar la revista : Premeu aquí



dissabte, 12 d’agost del 2017

Restauren el retaule de la Pietat Desplà de Bartolomé Bermejo

GRAUPERA, Joaquim (2017). "La pietat Desplà". Revista Alella, any 57, núm. 348 (juny-juliol de 2017), p.31-33

En el darrer número de la revista Alella han publicat un article divulgatiu sobre la darrera restauració del retaule de la Pietat Desplà pintada per Bartolomé Bermejo el 1490 i conservat a la Sala Capitular de la Catedral de Barcelona.
El passat mes de març es va donar a conèixer la restauració d’una de les obres més emblemàtiques promocionades pels Desplà: la Pietat pintada per Bartolomé Bermejo pel palau de Ca l’Ardiaca de Barcelona. La restauració de l’obra mestra de Bermejo ha estat possible gràcies al mecenatge de la Fundació Banc Sabadell i la Catedral de Barcelona. L’ha realitzada Ana Ordóñez, amb la col·laboració de Mariana Kahlo, ambdues restauradores de la Catedral de Barcelona. Aquest procés ha comptat amb l’assessorament de José de la Fuente l’especialista en suports de fusta del Museu del Prado i amb tots els estudis tècnics previs com analítiques, radiografies RX o la RIR reflectografia infraroja, en els quals va participar el MNAC i va col·laborar el CRBMC. L’obra presidirà una exposició sobre el pintor Bermejo que tindrà lloc el 2018 al Museu del Prado i que serà comissariada pel professor d’Història de l’Art de la Universitat de Girona, Joan Molina.

Paral·lelament al procés de restauració de l’obra, la Fundació ha editat un llibre on s’inclou un estudi de l’historiador Daniel Rico (UAB) sobre l’obra i el seu context històric. En aquest es reprodueix la taula a escala 1/1, la qual cosa permet apreciar el detall amb el qual treballava Bermejo. També s’inclouen els estudis dels diferents especialistes que han intervingut en la restauració. Per difondre-la també s’ha produït un documental elaborat per 15-L.Films sota la direcció de Carlota Coloma i Adrià Lahuerta, en el qual es recull el procés de restauració i alhora suggereix, basant-se en el text de Daniel Rico, les possibles reflexions de Lluís Desplà davant el retaule encarregat a Bartolomé Bermejo.

L’ardiaca Lluis Desplà va encarregar el retaule per decorar la seva capella privativa al palau de l’Ardiaca de Barcelona. L’oratori es trobava situat en l’interior de la torre romana que actualment forma part del palau bisbal de Barcelona. L’accés originalment es realitzava a partir d’un pont que comunicava amb el palau de l’Ardiaca, que encara es pot observar en gravats antics, però desprès de la seva supressió el 1822 la torre va quedar aïllada del palau ardiaconal i s’hi pot accedir solament des del palau episcopal. L’estança encara conserva la decoració de la volta de creueria amb la clau de volta decorada amb les armes dels Desplà-Oms. Del seu mobiliari litúrgic sabem de l’existència d’una imatge de Sant Jeroni, que l’Ardiaca va acabar regalant a la catedral de Barcelona. Per descripcions sabem que era de plata daurada amb un pes superior als 31 marcs; la va cedir a la sagristia de la Seu el 21 de març de 1510. La part més coneguda del mobiliari litúrgic d’aquesta capella és l’esmentat retaule elaborat per Bartolomé Bermejo dedicat a la Pietat. No es coneix documentació escrita sobre l’encàrrec de l’obra però l’autoria per part de Bermejo, el comitent Lluis Desplà i la seva data de realització (el 23 d’abril de 1490) està referenciat a partir d’una inscripció en el guardapols del retaule: OPUS BARTHOLOMEI VERMEIO CORDUBENSIS IMPENSA LODOVICI DE SPLA BARCINONENSIS ARCHIDIACONI ABSOLUTUM XXIII APRILIS ANNO SALUTIS CHRISTIANAE MCCCC.LXXXX".( Obra de Bartomeu Bermejo, cordovès, sufragada per Lluís Desplà, ardiaca de Barcelona, acabada el 23 d’abril de l’any 1490 de la Redempció cristiana” ). El quadre-retaule, amb unes dimensions de 175 x 189 cm., es conserva actualment al Museu de la Catedral de Barcelona. És possible que el retaule fos més gran i tingues dues portes que el protegissin, ja que hi ha traces en el marc original de la presència d’unes frontisses per sostenir-les. Hi ha també qui especula en l’existència d’una pradel.la a la part inferior.

El seu autor, Bartolomé Bermejo es considera un dels pintors gòtics més importants i un dels introductors de la corrent gòtic-flamenc a la Corona d’Aragó, juntament amb Lluís Dalmau, malgrat que el seu estil no quallà. Es coneixen poques dades de la seva etapa efímera a Catalunya. Sabem que va néixer a Còrdova cap el 1440. Va estar a València, on hauria entrat en contacte amb el pintor d'origen flamenc, Lluís Alimbrot, el qual li facilità l'estada a Flandes entre 1450 i 1460. Hi ha peces documentades seves a Saragossa (1474 - 1477) i Barcelona (1486 - 1495) i, després, és possible que es traslladés a Castella, per encàrrec d'Isabel la Catòlica. El seu pas per Barcelona es documenta per primer cop el 1486 en la confecció de les portes de l’orgue de Santa Maria del Mar. 
El retaule en qüestió representa una Pietat amb la Verge Maria sostenint en braços el cos del seu fill mort i es troba flanquejada per les figures del promotor l’Ardiaca Lluis Desplà a la dreta del quadre i la figura de Sant Jeroni llegint La Vulgata al cantó oposat. L’escena es desenvolupa en un ampli paisatge natural amb unes ciutats idealitzades d’arquitectura nòrdica al fons. La figura de Sant Jeroni es representa com a cardenal amb el cap descobert i el capell penjant del coll cap a l’esquena i amb una actitud concentrada en la lectura del llibre obert de la La Vulgata que porta a les mans, que ha de llegir amb l’ajuda d’unes ulleres. L’Ardiaca també es mostra agenollat, pregant i mal afaitat amb un aspecte més aviat descuidat. La forma de presentar el donant en el mateix nivell que la divinitat evidencia un cop més aquesta clara influència flamenca.
Del quadre, que ha estat profusament analitzat en les seves múltiples vessants, s’han recalcat els trets realistes de la pintura flamenca del seu estil, que segons es valora, arriben en Bermejo a la seva màxima expressió en aquest quadre i per altra banda, els aspectes de la sensibilitat artística, cultural i religiosa de l’ardiaca Desplà en la forma de voler ser representat. La recent restauració del quadre ha deixat palès l’alt grau de realisme en la pintura de Bermejo, tret comú de la corrent del gòtic flamenc. Un equip de botànics i zoòlegs de la Universitat de Barcelona (UB) coordinats per Joan Vallès, catedràtic de Botànica de la UB, ha identificat plenament les diferents espècies vegetals del quadre, des d’una palmera datilera, a un salze i diverses espècies arbustives com la murtra, la sàlvia o la calèndula. Aquest realisme també s’exten a les espècies animals com les orenetes i diversos insectes representats.

Per poder llegir l'article en la seva integritat: baixar en pdf