Sant Martí de Montgat, una capella romànica que es va salvar de l'expansió urbanística

La capella de Sant Martí de Montgat es troba situada al barri marítim de Tiana, avui Montgat, dins els terrenys de la finca de Can Galceran, que formava part de la hisenda de Can Ribas. La capella es va poder salvat d’una intensa activitat urbanística en la zona on estava situada i actualment es troba al costat d’unes pistes d’un club de tenis entre l’autopista A-19 i la pota nord de les rondes (B-40), un paisatge molt allunyat al que tenia en època medieval. En aquella etapa, depenia de la parròquia de Tiana a nivell eclesiàstic i estava situada dins una gran propietat del terme de Tiana, anomenada Monesteriolo, la qual era propietat del monestir de Sant Cugat del Vallès.
Marià Ribas i Marta Prevosti li atribueixen un origen relacionat amb una vil·la romana ja que prop d’ella s’hi van trobar abundants materials romans, alguns dels quals van ser reaprofitats en el mur, com una mola de molí, alguns carreus i altres materials.
La capella, apareix documentada per primer cop el 18 de març del 1026, quan una dona, Ega, dóna al monestir de Sant Cugat del Vallès una peça de terra que li prové del seu pare “et ipsa eclessia qui ibi est fundata Sancti Martini, qui mi advenit...”. Aquesta finca afrontava a tramuntana amb la muntanya de “Tizana” (Tiana); a llevant amb l’ “areneo de vila Elela” (la riera d’Alella); a migdia amb les ones del mar i a ponent amb un sorral.
L’any 1098, aquesta capella apareix documentada amb la doble advocació de Sant Martí i Sant Romà de "Monte Gato” (Montgat), quan el papa Urbà II confirma les possessions del cenobi de Sant Cugat. De la mateixa manera, el papa Calixt II, l’any 1120, al confirmar un altre cop les possessions del cenobi la torna a citar. Segons Madoz, en el 1849, “del citado barrio (Mongat) hácia el N., una capilla ruinosa, titulada de Sant Martin de Tours, con un pequeño cementerio en donde se dió sepultura á los cadáveres hasta el año 1814...”.
La capella de Sant Martí és de nau única de planta rectangular (6’50 x 5,50 mts), amb un absis semicircular en la capçalera que s’uneix a la nau mitjançant un arc triomfal de mig punt. La coberta és de volta de canó i l’absis esta cobert per una volta de quart d’esfera.
Diferents historiadors han identificat aquesta capella amb la desapareguda de Santa Susanna que apareix en les afrontacions de l’acta de consagració de l’església de Tiana, el 1104 (Galera-Artés, 1975). Aquest fet va ser descartat recentment, ja que la capella de Sant Martí apareix esmentada abans, el 1026 i també en la confirmació del 1098 apareix documentada juntament amb Sant Romà de Tiana. (Vellvehí-Graupera, 1997).

Bibliografia

• GALERA, Lluís; ARTÉS, Salvador: Notes històriques de la parròquia de Sant Feliu d’Alella. 2ª ed. Ajuntament d’Alella. Alella, 1975
• PLADEVALL, Antoni: “La capella de Sant Martí” a Catalunya Romànica. Vol.XX- El Barcelonès, El Baix Llobregat, El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992, pàgs Pàg. 498
• PREVOSTI, Marta: Cronologia i poblament a l’àrea rural de Baetulo. Museu de Badalona; Ajuntament de Badalona. Badalona, 1981.
• RIBAS I BERTRAN, Marià: El Maresme en els primers segles del Cristianisme. Caixa d'Estalvis Laietana., Matar, 1975. (Premi Iluro, 24).
• VELLVEHÍ, Jaume; GRAUPERA, Joaquim: “Notes sobre la localització de les capelles romàniques de Sant Martí de Montgat i Santa Susanna d’Alella” a XIII Sessió d’Estudis Mataronins, 28 de novembre de 1996, Comunicacions presentades. Museu-Arxiu de Santa Maria; Patronat Municipal de Cultura. Mataró, 1997. Pàgs.79-97

Una nova torre al castell de Mata (Mataró)

Ja fa una colla de dies que me’n vaig adonar de que una nova torre havia aparegut al castell de Mata. Sembla cosa impossible que apareguin noves torres al castell, ja que des de una cronologia poc precisa, pels volts de Setmana Santa d’entre els anys 1414 al 1416, es va produir l’assalt, crema i destrucció del castell de Mataró en mans de les forces del sagramental i del castell de Mata o de Mataró no en queda pràcticament res.
El castell de Mata o de Mataró estava situat al cim del turó d’Onofre Arnau, al costat de la masia de Can Triter, de la qual encara s’alça, malgrat que mal restaurada, la torre de defensa del s.XVI.
L’alçada del turó d’Onofre Arnau (uns 133 mts) i la seva zona estratègica com a punt d’observació, ha fet possible que es reutilitzés com a punt d’observació per la prevenció d’incendis. El que em sap més greu és que, per la fonamentació de la torre per l’observació, s’ha malmès una àrea on es deixen visibles una sèrie d’estrats arqueològics que ,de ben segur, no s’han excavat prèviament.
Malgrat que aquest castell és un punt important de referència per la història de Mataró, no ha tingut la mateixa sort que el veí castell de Burriac (Cabrera). És a dir, els responsables del patrimoni, no han apostat mai per plantejar un estudi a fons del castell, ni un programa d’excavacions que deixin entreveure la seva estructura i extreure’n més informació.
L’any 1977, els membres de la Secció Arqueològica del Museu Municipal de Mataró, varen practicar una excavació d’urgència en un camí que havia obert el propietari d’una masia propera al peu del turó i que deixaven veure restes d’uns murs que podien formar part de les estructures del castell. De la mateixa manera, els arqueòlegs del Museu de Mataró varen realitzar divereses excavacions entre l'any 1981 i el 1983 amb l’assessorament del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona i des d’aquelles dates no s’hi ha fet pràcticament res més.
Ben segur que aplicant el decret 78/2002, de 5 de març de 2002 que publica el Reglament de protecció del patrimoni arqueològic i paleontològic, (DOGC núm. 3594 - 13/03/2002) podríem qualificar als obrers d’aquesta magna torre com a destructors d’informació arqueològica. Crec que les administracions públiques haurien d’anar més en compte i ser més respectuoses amb el patrimoni arqueològic, que en definitiva és de tots, i aplicar-se ells mateixos, allò que exigeixen als altres a cop de decret.

Bibliografia

• CERDÀ, J.A.; MARTI, Carles; SANTANDREU, Marta.: “Les excavacions al castell de Mata (Mataró)”a L’arquitectura militar medieval. Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Actes (del 13 al 30 d’octubre de 1999). Grup, d’Història del Casal. Mataró, 2000. Pàgs.57-64
• CAMPO i JORDÀ, Ferran del: Castells medievals dels Maresme. 20 castells i 68 torres de guaita del Maresme. Brau edicions. Figueres, 1998 (Guies del Patrimoni Comarcal, 13)
• GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim : Del feudalisme medieval al sindicalisme agrari. Visites comentades a les restes del castell de Mata, Can Tria de Mata i a les esglésies de Sant Martí i Sant Miquel. Grup d’Història del Casal. Mataró 1999. ( Sèrie Viatges, 9)
• ROIG GRAU, Jesús. Les fortificacions medievals del Maresme. Mataró, 2006.
• SALICRÚ i LLUCH, Roser: “ A foc! A foc!. Assalt, incendi i destrucció del castell de Mataró per part del sagramental a mitjan segona dècada del segle XV” a Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm.60 (Gener 1988), pàgs.6-14

La història medieval del Maresme a la ràdio. Una proposta interessant.

Fa ja més d'un any, que juntament amb els companys del Grup d'Història del Casal, estem portant a terme, setmana rera setmana l'emissió del programa " El Racó" a Mataró Ràdio (89.3 fm). En aquest programa s'han pogut tractar temes de la història medieval del Maresme i crec que d'una manera divertida i amena, presentant els temes amb rigor, però alhora de forma divulgadora, canviant la forma que tradicionalment ho hem anat fent a partir de conferències i comunicacions en jornades i congressos. Crec que aquesta forma diferent, s'acosta a un públic que d'altra manera no hi arribaríem. Amb el suport de la pàgina web del Grup, podeu descarregar-vos els programes emesos en MP3. Hi esteu convidats !!!

Els programes que hem amès de contingut medieval fins ara són:

• Programa núm. 3 (28/09/06) Les fortificacions medievals del Maresme Tertúlia amb Jesús Roig i Grau. Presenten, Joaquim Graupera, Jaume Vellvehí i Sandra Cabrespina. Assessora i coordina, Maria Salicrú-Maltas. Tècnic, Carles Capella
• Programa núm. 18 (8/2/07) L'art romànic al Maresme Tertúlia amb Joaquim Graupera. Presenten, Jaume Vellvehí i Sandra Cabrespina. Assessora i coordina, Maria Salicrú-Maltas. Tècnic, Carles Capella.
• Programa núm. 40 (4/10/07) L'orfebreria gòtica al Maresme.Tertúlia amb Joaquim Graupera i Graupera, historiador. Presenten, Sandra Cabrespina, Jaume Vellvehí i Núria Gòmez. Assessora i coordina, Maria Salicrú-Maltas. Tècnic, Carles Capella.
• Programa núm. 45 (15/11/07) La cuina d'un monestir medieval: Santa Maria de Roca Rossa a Tordera. Tertúlia amb Jaume Vellvehí, historiador. Presenten, Sandra Cabrespina, Joaquim Graupera i Núria Gòmez. Assessora i coordina, Maria Salicrú-Maltas. Tècnic, Carles Capella
• Programa núm. 46 (22/11/07) La música medieval. Tertúlia amb Maria Salicrú-Maltas, historiadora i musicòloga. Presenten, Sandra Cabrespina i Núria Gòmez. Assessora i coordina, Maria Salicrú-Maltas. Tècnic, Carles Capella.
• Programa núm. 61 (3/4/08) Burgs, viles i llocs, urbanisme al Maresme medieval. Amb Joaquim Graupera. Presenten Sandra Cabrespina, Jaume Vellvehí i Núria Gómez. Tècnic, Carles Capella

Un capitell romànic a Caldes d'Estrac

La comarca del Maresme és una comarca que conserva poques restes plàstiques de l'estil romànic. Aquest fet fa encara més valorables les poques restes conservades. En l'església parroquial de Santa Maria de Caldes d'Estrac es conserva un capitell romànic, reutilitzat amb funcions de pica d'aigua beneïda, que per les seves característiques iconogràfiques es presenta com una obra relacionada amb els tallers rossellonesos.
Les primeres notícies de l'església de Santa Maria de Caldes, arrenquen en l'any 1219, quan es troba una imatge d'una verge sota el Puig de Caldes, segons la llegenda per uns bous que pasturaven. Aquest fet i la relació en l'indret de fonts termals curatives ja conegudes pels romans, porten a Pere Gruny i altres nobles a fundar un monestir hospitaler en aquest indret. Acte seguit apareixen documentalment tot una sèrie de donacions per dotar al monestir de propietats. El capítol va autoritzar la construcció de la nova capella de Caldes amb un hospital i la va fer dependre directament de la Seu de Barcelona, escapant-se de la jurisdicció eclesiàstica de les anteriorment esmentades. A nivell jurisdiccional, es convertiria en una quadra de la demarcació del Castell de Mataró.
El capitell, de marbre blanc (33 x 26 x 26) derivat del model corinti, es presenta treballat a les quatre cares, element que ens fa pensar en una situació exempta del mateix. L'escalaborn és troncocònic, sense àbac i en presència de collarí. El tambor s'organitza a partir de tres nivells: a la part inferior s'hi representen fulles, de forma molt llisa i uniforme amb manca de decoració, en el segon nivell apareix des del centre del cistell unes tiges que arrenquen d'un cordat doblegant-se en els xamfrans, semblant a les volutes jòniques però reproduint poncelles i finalment en l'últim nivell apareixen en els angles uns caps de lleons de la boca dels quals surten unes tiges que acaben en una fulla, tot cargolant-se en el centre del capitell. L'estat de conservació del capitell és bo a excepció del collarí que resta fracturat en la part més visible. Els estilemes del capitells ens fan pensar en paral·lels propers dels tallers rossellonesos. Hi han tres elements que ens acosten plenament a les obres d'aquests tallers, els caps de lleons en els angles, l'ús del marbre com a material constructiu i l'estètica classicista que caracteritza l'obra en el seu conjunt.
La cronologia fundacional de la capella de Santa Maria de Caldes vers el 1219 i la inexistència d'una capella anterior en el mateix indret, al menys amb la categoria decorativa que demana com entorn el capitell estudiat, pressuposa la procedència exterior del capitell. Donada la manca de documentació, ja que va ser destruïda durant el període de la Guerra Civil (1936-39) sols podem abordar l'anàlisi del capitell per la via estilística. El capitell no presenta paral·lels ni a la població (altres peces reaprofitades o conservades) ni a la comarca. Els paral·lels estilístics més propers pertanyen a les obres de tallers rossellonesos propers a la Tribuna de Serrabona, el claustre de Cuixà, el monestir de Sant Pere de Rodes, els capitells de Sant Serni de Tavèrnoles o la Seu d'Urgell per citar alguns de més propers.
Aquests paral·lels ens porten a una cronologia que es pot moure aproximadament entre el 1120 i principis del s.XIII, anteriors a la construcció del convent-hospital de Caldes elements que podrien fer pensar en la tesi de la importació del capitell.

Bibliografia

• GRAUPERA, Joaquim: “ Un capitell romànic d’influència rossellonesa a Caldes d’Estrac (Maresme)” a Lambard. Estudis d’art medieval.Volum.VII (1993-94). Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1995. Pàgs. 81-88