La creu processional de Teià

Dins l’orfebreria dels s.XV i XVI, les creus processionals són una de les peces més abundants a Catalunya i moltes d’elles, les tenim documentades i conservades, aquest és el cas de la creu de la parròquia de Teià. Aquesta està obrada amb argent daurat i presenta un perfil flordelisat amb una magolla que la uneix a la tija.
La creu presenta una ànima de fusta que es troba recoberta per una planxa metàl·lica decorada amb motius repussats i cisellats i amb incrustacions d’elements de fosa. Aquests motius presenten fulles de cards en la superfície dels braços, escardots de fosa en el perfil i fullatge en la superfície flordelisada de l’acabament dels braços. En els extrems de la creu i en la intersecció apareixen també una sèrie de figures de fosa amb una iconografia relacionada amb el simbolisme de la creu, els evangelistes i l’advocació del sant titular de la parròquia.
A l’anvers, hi trobem en el creuer la imatge de Crist crucificat, representat amb uns trets iconogràfics que es van imposant des d’època gòtica. Crist, clavat amb tres claus a la creu, va vestit solament amb el perizonium i ens mostra el cos nu amb les senyals de la passió. També en aquesta part de la creu, apareixen el pelicà a la part superior i la figura d’Adam en la part inferior. La figura d'Adam es representa amb les mans alçades en actitud de pregària vers els peus de Crist, implorant els fruits que han de redimir el seu primer pecat i els pecats de tota la nissaga humana. El pelicà també representa simbòlicament la figura de Crist. Hi ha diverses versions sobre el seu simbolisme. Una d’elles és la que parla de què sentia un amor tant fort pels seus fills, que en cas que passessin fam, s’obria el ventre amb el seu propi bec per alimentar-los i una altra, ens diu què, amb les seves llàgrimes ressusciten les seves cries mortes. El simbolisme de totes aquestes imatges hi és, doncs, ben clar: la Majestat redemptora i la Humanitat pecadora. En els braços horitzontals d’aquest costat de la creu hi figuren les imatges de dos evangelistes com a testimonis de la mort de Crist: l’evangelista sant Marc, a l’esquerra, es troba assegut sobre un faristol i escrivint l’evangeli, el qual es troba decorat a la part baixa per la testa d’un lleó, la seva representació simbòlica en el tetramorf. A la part dreta, hi ha l’evangelista Sant Lluc, amb la mateixa actitud que l’anterior i representat simbòlicament amb el cap d’un brau.
Al revers, hi figura en la part central la imatge de Sant Martí representat amb la indumentària de bisbe el qual es troba beneint amb la dreta i sostenint el bàcul amb l’esquerra. Un plafó quadrat amb la intersecció inclou de forma cisellada un nimbe decorat amb quatre pètals. Aquest representa el sant titular de la parròquia. Aquest va néixer a Sabària a Panònia vers el 316 i va morir el 397. Va ser soldat, ermità i fundador de varis cenobis i finalment bisbe de Tours a partir del 371. Va ser la figura més important de la cristianització de les Gàl·lies i la seva vida va ser molt coneguda a partir de l’activitat evangelitzadora de Sulspici Sever. En els braç horitzontal de la creu hi apareixen els dos evangelistes restants, disposats de la mateixa manera que a l’altra cara de la creu. A la part esquerra, hi ha l’evangelista sant Joan amb una àliga com a representació simbòlica i a la dreta, sant Mateu amb un àngel decorant el faristol. A la part superior d’aquesta part de la creu hi figura la imatge de sant Joan amb actitud de dolor davant la mort de Crist i sostenint l’evangeli amb la mà esquerra i la part inferior hi figura la imatge de la Verge Dolorosa. Aquests dos personatges també apareixen de forma freqüent en les creus com a testimonis de la mort de Crist.
Sota de la creu hi ha una magolla o nus. Aquesta part representa el punt de sosteniment amb la tija de fusta que calia per tal de ser portada en una processó. El nus, intenta simular una microarquitectura i és utilitzat ja en l’argenteria catalana del s.XV i molt utilitzada en les creus del s. XVI. Esta formada per una base hexagonal en forma de balcó amb uns florons en els xamfrans i decorada amb una senefa geomètrica. Sota d’aquesta part, apareixen uns motius arquitectònics simulant petits finestrals lobulats amb arc apuntat com si fossin vitralls cecs, a sota dels quals, ja hi ha la part d’acoblament amb la tija de fusta per a ser portada.
A nivell documental, coneixem el contracte, datat el 13 de novembre de 1521 i signat per Pere Fontanils i Joan Llaurador, síndics de la parròquia amb l’argenter barceloní Pere Sumes. A partir d’una àpoca conservada el 2 de juny de l’any següent, sabem que va cobrar 118 lliures i 13 sous per l’or, l’argent i la feina de realització.Aquesta creu es força coneguda i estudiada arran de la seva presència en l’exposició de creus del Ir. Congrés d’Art Cristià celebrat a Barcelona el novembre de 1913, amb el número d’inventari 177. Mn Josep Gudiol, en el seu estudi sobre les creus processionals de Catalunya, que va fer com a complement a l’exposció hi va observar paral·lels amb les creus de Cardona i de sant Pere de Vilamajor. Núria de Dalmases en la seva tesi doctoral, l’analitza a partir d’unes fotografies antigues conservades a l’Arxiu Mas de Barcelona, creient-la desapareguda. Interpreta per l’ornamentació que la creu va ser obrada en dues etapes: la creu pròpiament dita, obrada al primer quart del s.XV amb una relació directa amb la creu de Cardona, documentada l’any 1420 i realitzada per l’argenter barceloní Marc Olzina, i la magolla que va ser feta a l’entorn del 1530-1550.

Bibliografia

• DALMASES, Núria de: Orfebreria catalana medieval: Barcelona 1300-1500 (aproximació a l'estudi). 2 vols. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1992. (Monografies de la Secció Històric- Arqueològica, I/1 i I/2)
• GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: L’orfebreria i argenteria gòtica en el Maresme. Estat de la qüestió. Treball de curs de l'assignatura “Anàlisi de l'argenteria gòtica i l’esmaltaria gòtica en el món meridional” de la Dra. Núria de Dalmases dins el programa de doctorat “Art i Interdisciplinarietat” (1993-95). Mataró, agost del 1994 (Inèdit).
• GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: “El culte a Sant Martí de Tours en el Maresme durant el pre-romànic i el romànic” a VIII sessió d’estudis mataronins. 19 d’octubre del 1991. Comunicacions presentades. MASM; PMC. Mataró, 1992. Pàgs.27-36
• GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: “La creu processional d'argent daurat de Mataró (s.XVII)” a Felibrejada. Revista del Grup d’Història del Casal-Mataró, Època II, Any I, núm.8 (setembre 1994), pàgs.s/n
• GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: “La creu processional de Teià” a Teià . Butlletí parroquial, any XLV, núm.530 ( 04/XI/2007).
• GUDIOL i CUNILL, Josep, Pvre.: “Les creus d'argenteria a Catalunya” a Anuari d'Estudis Catalans, vol. VI. Barcelona, 1920.
• GUDIOL i CUNIL, Josep. Pvre.: Nocions d'arqueologia sagrada catalana. 2 vols. 2a. ed.. ed - Imp. Balmesiana, Vic 1931 - 2 vols.
• MADURELL i MARIMON, Josep Maria: L’art antic del Maresme (Del final del gòtic al barroc salomònic). Notes documentals. Caixa Estalvis Laietana, Mataró 1970, (Premi Iluro, 16).

Una rèplica de la Coca de Mataró a l’exposició “Un mar de lleis. De Jaume I a Lepant”

A la capella de Santa Àgata del Palau Reial Major (a la Plaça del Rei de Barcelona) es pot visitar fins el proper 4 de febrer l’exposició “Un mar de lleis. De Jaume I a Lepant”.
L’objecte de l’exposició es mostrar el context històric, polític i comercial de la Mediterrània entre els segles XIII i XVI, marcats per les tensions i conflictes entre les dues riberes, però també per un constant intercanvi comercial. Per tal de regular aquesta pràctica comercial, van sorgir diverses normes que, en l’àmbit català, van quedar recollides dins del Llibre de Consolat de Mar.
En aquesta exposició es mostra una rèplica de la “Coca de Mataró”, un ex-vot mariner considerat dels més antics d'Europa i construït al segle XV, probablement el 1450. Es creu que originàriament, es trobava a l'ermita de Sant Simó de Mataró, on va romandre fins el 1920 quan aparegué al mercat d'antiguitats de Munic. Poc després, el 1929, es va subhastar en els Estats Units i fou adquirit per un antiquari alemany que el va fer arribar a les mans d'un reconegut milionari holandès qui, finalment, el deixà en dipòsit al Maritime Museum Prins Hendrik de Rotterdam en el qual es conserva en dipòsit.
Segons alguns autors, la "Coca" procediria de Calella, lloc des d'on per causes desconegudes aniria a parar a Mataró. Representa una gran nau comercial que s'ha vingut identificant com les "coques" nòrdiques. Aquest tipus de vaixell era emprat en tasques comercials per anglesos i normands en el període que abraça els segles XII i principis del XIV, moment en què es substituí per un nou model: l'hulk. Documentalment, hi ha constància de coques nòrdiques a la Mediterrània en documents del segle XIII. Un dels motius que ha encetat més polèmica ha estat la seva arboradura. Les diverses opinions a l'entorn de si el vaixell fou d'un sol pal originàriament, o si n'arborà dos, major i messana, i fins i tot tres si és que tenia trinquet, no han pogut concretar-se en un sentit o en un altre. El primer autor que va publicar el resultat d'un estudi acurat de l'exvot fou Culver, que ho féu quan la Coca encara arborava els tres pals. Ell mateix apuntà la possibilitat de què el seu constructor ho fes amb només un pal central donat que els altres dos eren més rústecs i no semblaven construïts per les mateixes mans. Amb tot però, altres autors com Nouhuys, Winter o Landstrom defensen posicions que van des dels tres pals fins a la més generalitzada de major i messana. Abans de què la Coca passés a mans de l'acabalat holandès, se li van desmuntar els dos pals de proa i popa deixant-li només el central, aspecte amb el qual es conserva fins avui.

Bibliografia:

• VELLVEHÍ I ALTIMIRA, Jaume: “La Coca de Mataró” a Felibrejada. Revista del Grup d'Història del Casal, núm, 1
• NOÈ i PEDRAGOSA, Joan: "La nau de Mataró", a Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 32, pàg.37-42.
• SJOERD DE MEER: "La nau de Mataró: model d’embarcació medieval "a Mediterraneum. El esplendor del Mediterráneo medieval s. XIII-XV [Museu d'Història de Catalunya ; Museu Marítim de Barcelona , Barcelona, 18 de mayo - 27 de septiembre de 2004], Madrid, 2004, pàg. 572-579 Text complert a http://www.iemed.org/activitats/2004/mediterraneum/documentacio/cnau.pdf
• Sobre la coca del Maritime Museum Prins Hendrik de Rotterdam: http://www.maritiemmuseum.nl/pix/tentoon/mataro/online/eng_mataronline.pdf

Les forques del castell de Burriac.

En el marc de la justícia senyorial, les forques dels castells són utilitzades per tal de castigar les infraccions o els delictes les persones sotmeses a una jurisdicció senyorial. A més de ser una eina de repressió i de càstig també serveixen per exemplificar el càstig i persuadir a un possible delinqüent o malfactor d’un nou delicte.
La relació de delictes i penes ja es troba tipificada en els Usatges. Concretament en el capítol XCIV ens diu que “Quia iusticiam facere de malefactoribus datum est solummodo potestatibus, slicet de homicidiis, adulteriis, de vereficiis, de latronibus, de raptoribus, de bausatoribus, et de aliis mominibus ut faciant de illis sicut eis visum fuerit; truncare pedes et manu, thahere oculos, tenere captos in carcere longo tempore; ad ultimum vero, si opus fuerit, eorum corpora pendere.” És a dir, que com últim càstig, es pot penjar el cos.
Els senyors exercien sobre la seva jurisdicció el poder de jutjar delictes menors, des de l’incompliment per part del pagès dels monopolis senyorials (dret de moldre al molí, ferreries...) o bé l’incompliment del pagament de les rendes, adulteris i fins i tot delictes de sang, robatoris etc. Alguns d’aquests delictes, depenen de la gravetat podia ser castigat amb la forca o la mort del presumpte delinqüent.
L’any 1343, els senyors del castell de Burriac van adquirir per 12.000 sous la jurisdicció alta i baixa, mer i mixt imperi, civil i criminal de Pere III i amb ella la capacitat d’ajusticiar amb les forques. “... sed sola mea propria auctoritate et meorum, furcas, perticas et alia quis signa fustea seu lapìdea denotancia merum imperium et iurisdiccionem omnimodam pertinentem”.
Les forques de la jurisdicció del castell de Burriac, han estat documentades des del s.XIV per Coral Cuadrada i es trobaven situades al puig del Montcabrer, al pujol d’en Bera, a un camp sobre el mar, al camp d’en Berenguer d’en Pou, també al costat del mar i al Puig de Cerdanyola “...in altitudine dicti podii de Cerdanyola, iuxta furchas que ibi sunt...”. D'aquestes vàrem poder identificar en un estudi anterior les forques del Turó de Cerdanyola a Mataró i les del Turó de l'Infern a Cabrera. Les forques van esdevenir un referent per la pedagogia del càstig, és a dir, hom aprenia què li podia passar si delinquia contra el poder senyorial. També van esdevenir un referent del límit del poder del castell, amb aquest sentit podem llegir “...et aigües versants versus castrum de sancto Vincencio, cum ipsis furquis, sit de terminis castri de sancto Vincencio...”.

Deu anys més tard, Pere III el Cerimoniós aconsegueix redimir la venda del mer imperi i l’alta jurisdicció i al senyor de Burriac Pere des Bosch sols li queda el mixt imperi i la jurisdicció civil. Obligant a Pere des Bosch a derruir les forques “... quascumque furcas et perticas et alia quamvis signa denotancia merum imperium et aliam quancumque altam iurisdiccionem... affixas et appossitas, vel affixa seu apposita quoquomodo pertinus, diruant, evellant et ad perpetuum destruant...”.
Com podem observar, aquestes forques no degueren desaparèixer tal com ordena el monarca, ja que en un document del 1362, on es fixen les partions dels castells de Mataró i Burriac es descriuen les forques del turó de Cerdanyola “...en lo alt de dit puig de Cerdañola prop de les forques que son alli...”. Ma Josep Castillo, localitza encara la pervivència de l’existència de forques del castell de Vilassar en el topònim d’una de les confessions d’un capbreu del s.XVI, on en les afrontacions del castell apareix “...ad oriente in camino regali quo itur in locum vocatum les forques”.
Si anem als llocs indicats, que acostumen a ser un rocars, podem observar els forats dels encaixos dels pals de fusta de les forques. A partir de representacions en algun retaule gòtic, com el cas del retaule de Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà) conservat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, podem veure l'aspecte que deurien tenir aquests instruments repressius.

Les forques del Turó de Ceranyola (Mataró) [Fotografies. J .Graupera, 1996]

Les forques del Turó de l'Infern (Cabrera de Mar) [Fotografies. J .Graupera, 1996]

Per a consultar el text sencer:

• GRAUPERA, Joaquim: “Les forques del castell de Burriac” a Jornades de Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Actes. Del 13al 30 d’octubre de 1999. Grup d’Història del Casal. Mataró, 2001. Pàgs.87-91

Bibliografia

• CASTILLO, Maria Josep: Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques. L’Aixernador. Argentona, 1990. (El Montalt, 7)
• CUADRADA, Coral: El Maresme medieval: habitat, economia i societat. Segles X-XIV. Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró, 1988. (Premi Iluro,42)

El treball “Terra de Remences. Argentona al s.XV” d’Enric Subiñà va guanyar el Premi Burriac 2008.

El passat diumenge 11 de gener de 2009, es va lliurar en el Saló de Pedra de l’Ajuntament d’Argentona, el Premi Burriac 2008. El guanyador va ser l’historiador argentoní Enric Subiñà amb un treball titulat “Terra de Remences. Argentona al s.XV”. L'acte va estar presidit pel Sr. Regidor de Cultura de l'Ajuntament d'Argentona Ferran Armengol i per els membres del jurat d’enguany que va estar format per els historiadors: Assumpció Zapata, Ma Josep Castillo i jo mateix. Va actuar com a secretari en funcions el tècnic de l'Ajuntament d'Argentona Oriol Colomer.
L'historiador Enric Subinyà és membre de vàries associacions de recerca com el Centre d’Estudis Argentonins, el Grup d’Història del Casal i el Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró i ja havia guanyat prèviament una altra convocatòria del Premi Burriac fa set anys amb el llibre “Argentona, de la sagrera a la vila (1295-1900)”. Ha especialitzat el seu treball en l’estudi de la baixa edat mitjana del Maresme central, sobre tot, en temes relacionats amb la pagesia i la propietat de la terra i la història dels masos. Ha publicat també diferents estudis en revistes especialitzades i en diferents congressos.
El treball premiat realitza una radiografia del municipi durant la Baixa Edat Mitjana, tractant diversos aspectes de la vila, als quals ens té acostumats: la terra, les senyories, el poblament, els masos, els molins, la pagesia, entre d’altres. L’obra també inclou una recopilació de part de la documentació utilitzada per l’autor, que arriba a uns 300 documents, la majoria dels quals inèdits i que es conserven en arxius particulars dels masos del terme municipal i d’altres custodiats en arxius públics com l’Arxiu Municipal d’Argentona, l’Arxiu de Protocols de Barcelona, la Biblioteca de Catalunya o l’Arxiu de la Corona d’Aragó, entre d’altres. Al final del treball, hi ha una relació dels argentonins que consten documentats en el segle XV a la vila.
El Premi Burriac de recerca històrica i social sobre Argentona, dotat amb dos mil euros, premia el millor treball d’investigació en el camp de la història, sociologia, antropologia, patrimoni cultural i artístic o ciències socials en general, que tingui per objecte principal la Vila d’Argentona. La convocatòria és de periodicitat anual i es fa pública, habitualment, a principis d’any coincidint amb la festa major d’hivern de la vila sota l’advocació de Sant Julià.

Felicitem des d’aquí la feina realitzada per l’Enric Subiñà i pel resultat obtingut i animem a tothom a llegir-lo quan surti publicat properament.

Moment de la lectura del veredicte per part del juratEnric Subìñà en el moment de recollir el premiMa Josep Castillo en el moment de comentar el treball gaurdonat en nom del jurat.El públic assistent a l'acte