L'església romànica de Sant Pere de Riu o de Pineda

La parròquia de Sant Pere de Riu, pertanyia jurídicament al temple del Castell de Montpalau. El topònim fa referència a la seva situació dins la vall de Pineda o de Riu. El topònim Riu apareix relacionat a la família dels Riu, documentada des del s.XIII a la zona. La noticia més antiga que es conserva referida a la parròquia de Sant Pere de Pineda data del 18 de maig de 1185, en un establiment fet per Guillem de Marata amb el consentiment de la seva família a favor de Maria de Cànoves i els seus descendents d'un mas i unes terres situades al pla de Riudalfatà (actualment Santa Susana). Segons el Cartulari de Santa Maria de Roca Rossa i seguint la documentació conservada, es coneixen vàries famílies establertes al veïnat de Sant Pere: en Pere Martí i Pere Martorell (1207), en Guillem Cornell (1214), entre d’altres. En el 1221, coneixem l’existència de Pere de Riu i la seva germana Dolça de Riu, casada amb Ros de Pineda els quals tenien un fill anomenat Otó i el 1248, en el mas de Riu hi consta que hi residia en Bernat de Riu.
A l’època baix medieval, la parròquia va passar a mans del monestir de Sant Salvador de Breda segons una Butlla Papal de Innocenci IV (1246) i el domini directe de les propietats que estaven dins el terme parroquial, estava en mans de la casa aloera de la família Ros de Pineda i del Monestir de Sant Salvador de Breda. El terme parroquial comprenia aleshores les terres del pla amb la sufragània de Santa Maria de Pineda i Santa Susanna. El 1362 va passar a dependre de la Seu de Girona com totes les parròquies del terme.
L’església guarda bàsicament l’estructura romànica d’una sola nau amb una capella sota el campanar i un absis de planta semicircular i una decoració a l’exterior amb arquacions llombardes.
L’època d'auge de la parròquia es pot centrar en el s.XVIII, quan la població bàsicament pagesa, comptabilitza 91 habitants distribuïts en 18 masos. La riquesa del moment i l'augment de la població de la parròquia va obligar a fer obres d’ampliació de l’església romànica per engrandir-la i incorporar nous altars, segons consta en la visita pastoral del 28 de maig de 1743. Consta que l’església romànica tenia un altar major dedicat a Sant Pere i un altar lateral dedicat a Sant Llop, possiblement en la capella situada sota de l'estructura del campanar, totes dues en molt bon estat. El visitador va autoritzar en primer lloc a retirar el retaule de l'altar major per tal d’engrandir el presbiteri; en segon lloc, els autoritza a obrir un portal nou sota el cor, que hauria de tenir unes reixes per poder entrar aire per tal d’assecar la humitat existent a l'església. S’esmenta especialment el problema de la humitat ja que perjudicava els daurats de les robes i del retaule. Segons la inscripció de la dovella del portal, aquestes obres es van acabar el 1744. Juntament amb la porta també es va autoritzar l'enderrocament del cor, l’enrajolament de nou de la nau i la obertura d’una finestra circular a la façana que va destruir la doble finestra romànica existent. En el lloc on hi havia la antiga porta romànica, a la paret de migdia, es va donar permís per construir-hi una capella dedicada a Nostra Senyora del Roser, la qual hauria de contenir la imatge del Sant Crist que estava situada amb anterioritat a la paret lateral. També‚ s'autoritza que l’emblanquiment de la nau i la construcció d’una sagristia lateral amb entrada de del presbiteri. Aquesta construcció va provocar l’anul·lació d’una de les tres finestres romàniques de l'absis romànic. Pel finançament d'aquestes reformes els pagesos del veïnat havien de contribuir en mà d'obra i donatius.
A partir del s.XIX, Sant Pere de Riu va formar part, juntament amb Vallmanya, del Municipi de Horsavinyà i anys després van integrar-se al municipi de Tordera.
Els fets de juliol de 1936 van produir el saqueig i la crema de l’església juntament amb la rectoria. Malgrat tot, l’església va retornar al culte després de la guerra però va ser finalment abandonada l'any 1968 desprès de la mort de l’últim rector Mossèn Lluís Seguer. La església i la masia van ser ocupades per una agrupació de caçadors que va ocasionar el seu deteriorament.
L’aspecte actual de l’església i la seva restauració es deuen al rector de Pineda, Mossèn J.M. Gispert que a part de la restauració de l’església ha convertit la rectoria en casa de colònies, amb l'ajut del Bisbat de Girona, de la Generalitat de Catalunya (campanya de Camps de Treball de l'Estiu 1984) i de la parròquia de Santa Maria de Pineda. Malgrat a l'actualitat el veïnat pertany administrativament a Tordera com a Municipi Agregat, la parròquia de Sant Pere de Riu depèn eclesiàsticament de Santa Maria de Pineda.

BIBLIOGRAFIA

• AA.VV.: L’església romànica de Sant Pere de Riu (Tordera). Museu Comarcal del Maresme; Grup d’Amics de l’Art Romànic del Maresme. Mataró 1992. (El Maresme romànic, III).
• GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim: “Sant Pere de Riu” a Catalunya romànica. Vol.XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992.

La Vilanova de Palafolls o Malgrat de Mar

El terme actual de Malgrat de Mar pertanyia durant l’edat mitjana als termes del veí Castell de Palafolls, que formava part del vescomtat de Cabrera dins del Comtat de Girona. Aquestes terres estaven ocupades, abans del s. XIV, per una sèrie de masos i molins dependents de l’esmentat castell. Entre ells cal destacar la masia fortificada de Mas Palomeres, documentada des l’any 1288. Dels molins fariners, hi ha constància documental, des de l’any 1195, del Molí de Mar del qual no ens han arribat restes visibles. En canvi, d’un segon molí, el conegut com el molí del Pont o Molí Vell, s’han conservat vestigis del que podria ser la bassa. Aquest apareix documentat des del 1448 i es troba situat en un indret del poble que era conegut com el Pla del Molí. A la part baixa del terme prop del mar, i a la riba dreta de la riera de Palafolls, s’hi va instal·lar un barri mariner integrat per una sèrie de cases sota la protecció d’un turó que domina la vila pel nord i on els senyors de Palafolls hi van edificar una torre de defensa, actualment encara conservada.
Aquest primitiu nucli agrícola i mariner va anar creixent rebent alguns privilegis per part dels senyors del castell com ara els coneguts de 1336 i 1345. Amb els quals, rebé també el privilegi de tenir batlle propi que va recaure per primer cop en la persona de Bernat Estornell.
Les dificultats d’habitar la zona, degut als perills de corsaris i a les crisi agrícoles baix medievals, van obligar a Guillem de Palafolls d’atorgar una carta de poblament, l’any 1373, amb la qual facilitava l’arribada de nous pobladors a la zona, mercès a la concessió de diferents privilegis, i especificava els drets i deures dels nous habitants. Aquest nou poble s’anomenarà Vilanova de Palafolls ja que el nom de Malgrat no s’emprarà fins el s.XIX amb un origen del topònim encara ara molt discutit. Anys més tard, el 1403, Bernat IV de Cabrera va atorgar unes ordinacions sobre al pesca i el comerç del peix per protegir i regular aquesta activitat econòmica.
El nucli urbà segueix l’esquema urbanístic de les viles noves baix medievals amb carrers rectes i perpendiculars amb una plaça central. Dels edificis baix medievals, es conserva l’ Hospital Vell, fundat per Hug Descolomer l’any 1441 a partir de la donació dels seus béns per la construcció d’aquest hospital destinat als pobres i malalts. La seva construcció amb una capella gòtica annexa es va realitzar sobre una antiga masia preexistent. Entre les cases del poble, cal esmentar la casa senyorial fortificada de Can Clapers o Desclapers (actualment edifici de la Cooperativa), construïda a la fi del segle XVI en la qual han aparegut restes arqueològiques en la seva última restauració.

[Fotografies: Pobles de Catalunya - Malgrat de Mar]
Bibliografia: GRAUPERA, Joaquim; BRIANÇÓ, Toni (fotògraf): El Maresme medieval. March Editors. Vallbona de les Monges, 2007

"Speculum Hospitale". Una nou bloc sobre hospitals medievals de la Corona d'Aragó

Des del 25 d'octubre de 2009 s'ha editat un nou bloc sobre els hospitals medievals de la Corona d'Aragó: Speculum hospitale . L'autora és Teresa Huguet , doctora en Farmàcia i estudiant de la Llicenciatura d'Història a la Facultat de Geografia i Història de la UB. Actualment esta treballant com a investigadora postdoctoral en una institució pública de recerca dedicada a les Humanitats i concretament en un projecte sobre la història de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona en el segle XV; tasca que compagina amb la col·laboració en la catalogació del seu fons documental. Pertany també a la International Network for the History of Hospitals amb responsabilitats com a vocal en la seva Junta directiva. Entre els seus altres interessos figuren la història de la medicina i de la terapèutica baixmedieval i de la primera època moderna així com dels espais on aquestes pràctiques i sabers es desenvolupen.

Tal com diu ella en la pàginca de ben vinguda:"... Animada, tanmateix, per iniciatives reeixides que des d'aquí i des de més enllà de les nostres fronteres i amb mitjans sovint humils estan posant en valor hospitals –que esvaïts o no dels nostres paisatges, haurien d'importar als historiadors dels nostres dies– des de camps com la Història, l'Art, l'Arqueologia, la Toponímia, l'Arxivística, etc., començo un bloc que sense aspiracions grandiloqüents, però amb una clara vocació interdisciplinària i alliberadora, pretén tractar i donar a conèixer temes relacionats amb els antics hospitals de la Corona d'Aragó com ara notícies històriques, informació sobre els seus fons documentals, sobre els seus arxius, sobre els seus historiadors, sobre trobades nacionals i internacionals dedicades als hospitals o bé a temes relacionats i fins i tot sobre projectes de reconstrucció virtual d'espais d'aquest tipus, entre d'altres coses."

El bloc es complementa amb un complert llistat d'enllaços de molt interès.
Voldria felicitar des d'aquí aquesta iniciativa i convidar-vos a fer-li un seguiment, que de ben segur ser`interessant.

Les creus de terme del Maresme. Objecte de la conferència a Ca l'Arenas

El passat dijous 19 de novembre de 2009 vaig ser convidat per realitzar una conferència al Museu de Ca l’Arenas. Centre d’Art del Museu de Mataró. L’acte va estar organitzat per l’associació Amics de Ca l’Arenas i va ser presentat per Nico Guanyabens. En la primera part de la conferència vaig plantejar el concepte de creu de terme. Malgrat que s’utilitza aquest concepte per designar-les, no totes les creus conservades tenien aquesta funció, ja que podien ser creus de cementiri, creus de camins, de comunidors etc. Aquest fet, fa que se les anomeni també creus monumentals o creus de pedra, termes també qüestionables ja que no totes tenen la presència d’escultures, i a més moltes d’elles estan obrades en ferro. Albert Bastardes va proposar el terme de creus al vent, per superar aquest atzucac, però el terme proposat no va fer gaire fortuna i se les segueix anomenant creus de terme.
En una segona part de la xerrada vaig repassar les creus documentades i conservades del Maresme, analitzant a priori, els materials i la iconografia. Les creus van estar ordenades per la seva cronologia i estil (gòtic, renaixentistes i neogòtiques), analitzant una per una els diferents aspectes tant formals com conceptuals i iconogràfics. De les conservades destacar d’època gòtica les d’Alella, Teià i Masnou, de les del renaixement la de Mataró i de les neogòtiques les obrades per Puig i Cadafalch i Domènech i Muntaner sobretot a Canet de Mar.
Al final hi va haver un torn de preguntes on es va veure clar que la gent coneix aquests bocins de patrimoni del passat ja que formen part d’un paisatge quotidià i molta gent les tenia identificades plenament per haver-les vist alguna vegada. Malauradament, la guerra civil del 1936-39 va fer que moltes d’elles es destruïssin i no arribessin a nosaltres, fet que va empobrir el nostre antic ric patrimoni.