Visita comentada al monestir de Sant Jeroni de la Murtra (Badalona)

El passat dissabte 7 de març de 2009 es va organitzar una visita comentada al monestir de Sant Jeroni de la Murtra (Badalona), en la qual hi van participar unes 16 persones. L’acte va estar organitzat per la filial de l’Institut d’Estudis Catalans “Amics de l’Art Romànic” i jo mateix vaig ser la persona encarregada de realitzar els comentaris de la visita.
El monestir de Sant Jeroni va ser fundat l’any 1416, pel mercader barceloní Bertran Nicolau, en el lloc que hi havia el mas de Ça Murtra. La comunitat inicial procedia del monestir de Sant Jeroni de Mont Olivet que s'havia fundat el 1413 a Sant Pere de Ribes (Garraf) degut a les condicions precàries que tenien . El 1431 es va voler unir amb el monestir de sant Jeroni de la Vall d’Hebron de Barcelona, fet que no va ser permès pel rei Joan II.
El monestir presenta una planta organitzada al voltant del claustre on hi donen totes les dependències: refetor, cuina, refetoret ( menjador pels hostes) i església. Al llarg dels s.XVI i XVII, l’edifici va experimentar diverses reformes a l’església i al lloc en què es coneix com l’Obra Nova.. Diverses parts de la construcció van patir una important destrucció a causa de la desamortització de Mendizábal el 1835.
D’aquest monestir podem destacar el fet de que va tenir com a promotors importants, a banda de diferents famílies de mercaders de Barcelona en el moment de la seva fundació, als reis Joan II, Ferran II, Carles I i Felip II. Com a anècdota destacar, que va ser el lloc en que Ferran II va recuperar-se de l’intent de regicidi efectuat pel pagès remença Joan de Canyamars i degut a aquest fet, va rebre a Colom en la seva tornada del primer viatge americà. A nivell constructiu, la part més interessant és el claustre, que consta de dos pisos cobertes amb volta de creueria els permòdols de la qual es troben decorats amb els retrats i escuts d'armes dels seus benefactors. A les claus de volta s’hi representen sants i temes heràldics i al pis superior s'observen quinze arcs escarsers rebaixats.

"L'orfebreria gòtica al Maresme". Una conferència a l'Institut d'Estudis Catalans

El dilluns 2 de març de 2009, a la sala Pere Coromines de l'Institut d'Estudis Catalans, vaig tenir el plaer d'impartir la conferència "L'orfebreria gòtica al Maresme". Aquest acte va estar organitzat per la filial Amics de l'Art Romànic. Després d'una petita introducció sobre els condicionants que presenta un estudi com aquest(documentació utilitzada, peces conservades, zona estudiada...) , es va anar presentant l'estat de la qüestió sobre aquest tema. En primer lloc es va començar parlant dels artífexs, el quals majoritàriament pertanyien al gremi barceloní fins la creació del Col·legi d'Argenters de Mataró el 1772. Al llarg del s.XV i XVI tenim documentats uns 14 argenters que van obrar peces de tot tipus al Maresme: Ramon Valls, Francesc Guardiola, Ferran Guerau, entre d'altres. Seguidament es va tractar el tema dels promotors i les fases de producció, acabant amb una descripció de la tipologies de peces conservades: bordons, píxides o copons, ostensoris, portapaus, reliquiaris, veracreus i creus processionals. Al llarg de la conferència també es va fer referència a les peces documentades però no conservades.

Bibliografia:

• GRAUPERA, Joaquim: L’orfebreria i argenteria gòtica en el Maresme. Estat de la qüestió. Treball de curs de l'assignatura “Anàlisi de l'argenteria gòtica i l’esmaltaria gòtica en el món meridional” de la Dra. Núria de Dalmases dins el programa de doctorat “Art i Interdisciplinarietat” (1993-95). Mataró, agost del 1994 (Inèdit).
• GRAUPERA, Joaquim: “La creu processional d'argent daurat de Mataró (s.XVII)” a Felibrejada. Revista del Grup d’Història del Casal-Mataró, Època II, Any I, núm.8 (setembre 1994), pàgs.s/n
• GRAUPERA, Joaquim: “ Baixa Edat Mitjana - Fitxa 2: Custòdia gòtica de la parròquia de Sant Julià d’Argentona (Maresme)” a Felibrejada. Revista del Grup d’Història del Casal-Mataró, Època II, Any I, núm 15( abril 1995) s/n
• GRAUPERA, Joaquim: “Els Desbosch, promotors d’obres d’art en temps del gòtic” a XXII Sessió d’Estudis Mataronins, 19 de novembre de 2005.Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 2006. Pàgs.71-92
• GRAUPERA, Joaquim: “La creu processional de Teià” a Teià . Butlletí parroquial, any XLV, núm.530 ( 04/XI/2007).
• GRAUPERA, Joaquim: “Les veracreus gòtiques i del temps del renaixement al Maresme” a XXII Sessió d’Estudis Mataronins, 1 de desembre de 2007. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 2008. Pàgs.79-95

L’ús del concepte de preromànic en les obres historiogràfiques del Maresme

Joan Ainaud de Lasarte esmenta el volum 11 de la sèrie Minerva, amb el títol de Col·lecció popular de coneixements indispensables, publicat l’any 1916 pel Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona, com el text en què apareixen ja fixats els termes de “preromànic” per definir l’art dels segles IX i X i “romànic” per designar el realitzat entre els segles XI al XIII.
El més difícil d’introduir va ser el mot “preromànic” per definir l’art anterior al romànic. A principis de segle no hi havia la diferenciació entre “preromànic” i “romànic”, sinó que el segon servia per donar nom a totes les construccions fetes des de la conquesta carolíngia fins el gòtic, ja que les capelles del s.IX al X ens apareixen esmentades com a capelles ermitanes o construccions antigues però descrites sense denominar-ne l’estil. Cal recordar que l’església de Sant Salvador de Vilassar de Dalt encara no s’havia descobert com a tal i l’església de Sant Cristòfor de Cabrils estava tapada per guixos barrocs a l’igual que Sant Jaume de Traià.
El primer cop que es diferencia un estil anterior al romànic és l’any 1934 en l’obra Origen i fets històrics de Mataró de Marià Ribas en què al parlar de la capella de Sant Cristòfol de Cabrils ens la descriu com a “... muçàrab...” gràcies a l’ús de l’arc de ferradura. Com veiem M.Ribas s’apunta a la tesi mossarabista de Gòmez Moreno que segurament havia estat induïda pel seu amic Puig i Cadafalch. Aquesta teoria indentifica l’ús de l’arc de ferradura com una influència dels monjos mossàrabs de la mateixa manera que les miniatures dels beatus.
Anys més tard, el mateix Marià Ribas, l’any 1963, ens mencionarà aquesta capella com a “...construccions pre-romàniques de segell mossàrab” on introdueix el terme de preromànic però sense oblidar el mossarabisme. La capella de Sant Martí de Mata es cita com a “visigòtica” i Sant Cugat de Traià es cita com “una arquitectura del s.IX” o una arquitectura del “temps de la reconquesta” al no tenir l’arc de ferradura identificatiu del mossarabisme. Com veiem, a partir de l’obra de Marià Ribas es pot veure la dificultat de la historiografia recent per anomenar l’art produït entre els segles IX i X a Catalunya.
Els Amics de l’Art Romànic, varen celebrar un Col·loqui de terminologia dels períodes de l’art romànic a Catalunya i dels seus precedents cristians a Barcelona entre el 17 i el 18 d’octubre de l’any 1980. En aquest col·loqui es van debatre els termes de “art carolingi”, “art visigot” i “art mossàrab” per a designar aquest estil i es va imposar el terme de “preromànic”.
A partir de M.Ribas, el terme de “preromànic” serà utilitzat plenament per designar les construccions religioses entre el s.IX i X sense arc de ferradura, tal com demostra Ferrer i Clariana, quan al parlar de Santa Maria de Mataró, l’any 1968, ens diu que una columneta de marbre conservada és l’únic testimoni del “... temple pre-romànic de reduïdes dimensions” però de la capella de Sant Cristòfol de Cabrils segueix essent “mossàrab”.
A partir del 1975, amb l’obra D’Iluro a Mataró d’Esteve Albert, ja queda fixat de forma definitiva a la comarca el terme de “preromànic” per designar les construccions al voltant del s.X , citant com exemples de l’església de Santa Maria de Mataró i d’altres construccions de la comarca, com la capella de Sant Cristòfol de Cabrils.

Bibliografia

• GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Volum 1. La Comarcal edicions. Argentona, 2001. Pàgs.17-19

Capella gòtica de Sant Miquel de Mata (Mataró)

El temple de Sant Miquel de Mata es troba situat en el terme municipal de Mataró, en el veïnat de Mata, prop de l’església de Sant Martí, en una elevació de terreny entre el torrent de la Caseta i el torrent de Sant Miquel a uns 225 m.alçada.
La capella apareix documentada per primer cop en la visita pastoral del 1446 en que el visitador la descriu com a parròquia sufragània de Santa Maria i ordena que es facin misses els diumenges i festivitats. Roser Salicrú en el seu estudi sobre els efectes del terratrèmol del 1448, especifica que no va afectar gaire a la capella de Sant Miquel donada la seva recent construcció. En aquest treball a més, documenta la consagració del temple a partir d’un document del 23 de febrer del 1448 on el bisbe de Barcelona, encomana al bisbe de Sulcis entre altres coses que consagrés la capella de Sant Miquel i Sant Martí de Mata.
El temple de Sant Miquel és un temple de construcció gòtica d’una sola nau amb tres cruixies cobertes amb volta de creueria. Els nervis de pedra acaben en la part central en tres claus de volta. En el mur nord hi ha una capella dedicada a la Mare de Déu, que Marià Ribas data del s.XVII o XVIII i una sagristia que comunica amb una porta amb el baptisteri. L’entrada al temple es troba en el mur de migdia. A l’exterior del temple hi ha el cementiri del veïnat construït el 1805. Adossada a l’església hi ha la masoveria coneguda com a Cal Monjo. Marià Ribas busca l’origen de l’ermita en una vil.lae romana, donades les restes trobades prop de la mateixa. A la paret del temple hi havia encastat un fragment d’una làpida i ceràmica terra sigillata que ho fa correspondre al s.I dC. El culte a Sant Miquel es troba documentat en el veïnat des del 5 d’abril del 1065. La cita apareix en unes deixes per part de Berenguer Armengol a la seva germana Sança “...concessit dedicationi Sancti Michelis de Mata...”. En un altre document del 1177 també trobem documentat aquest culte a Mata en el testament de Saurina Desledó que llega tres diners al Sant. Aquests elements porta a Ferrer i Clariana a argumentar que el culte de Sant Miquel ja es practicava a la capella de Sant Martí. Des de la monografia de M.Ribas del 1933 s’atribuïa aquesta construcció al s.XV i la consagració s’explicava a partir d’una llegenda. Segons aquesta, la consagració es va produir el 1545 quan uns bisbes es dirigien al Concili de Trento durant el pontificat de Paül III. Malgrat això, Lluís Ferrer i Clariana discrepava i porta la datació al primer terç del s.XVI. El temple va ser destruït durant la guerra civil i el 1940 l’Obra de Sant Francesc va contribuir a la seva restauració. Sols es va poder salvar el basament de pedra del retaule i el 1941 es va crear la Junta de l’Obra de Mata, que és l’encarregada de la conservació dels dos temples. L’any 1974 es va restaurar la sagristia a més de resoldre alguns problemes d’humitats. L’any 1991 es va restaurar la teulada, fet que va permetre trobar un conjunt de ceràmica situada en els carcanyols de les voltes per tal de alleugerir el pes de la mateixa. Aquests elements ceràmics van ser estudiats per J.A.Cerdà i Joan Roldós i els va portar a la conclusió de que la capella entraria en una cronologia de construcció del s.XV per les raons següents: l’abundància de poals i l’absència de càntirs closos i la troballa de grans gerres de transport.

Bibliografia:

• CERDÀ,J.A; ROLDÓS,J: “Troballa de terrissa catalana a l’església de Sant Miquel de Mata (Mataró, El Maresme)” a Fulls,núm.52 (abril 1995). Pàgs. 27-31
• FERRER i CLARIANA,Lluís: IV centenari de la consegració del temple de Sant Miquel i Sant Martí de Mata. Obra de Sant Francesc .Mataró, 1961
• GRAUPERA I GRAUPERA, Joaquim : Mataró medieval. Art i arqueologia. 1/ Historiografia i llocs de culte.Grup d’Història del Casal. Mataró, 1996. (Col.Ramon Muntaner, 1).
• GRAUPERA I GRAUPERA, Joaquim : Del feudalisme medieval al sindicat agrari. Visites comentades a les restes del castell de Mata, Can Tria de Mata i a les esglésies de Sant Martí i Sant Miquel de Mata. Grup d’Història del Casal; CATAM. Mataró, 1999
• GRAUPERA I GRAUPERA, Joaquim : “La capella de Sant Miquel de Mata” a Papers de Mata, núm.1. Junta de l’Obra de les ermites de Sant Miquel i Sant Martí de Mata. Mataró, 1998
• RIBAS,M.: Notes històriques de Mata. La Hormiga de Oro. Barcelona,1933. Pàg.47-50
• SALICRÚ,Roser: “Mataró 1453. Efectes i emmarcament del terratrèmoldel 1448” a Fulls, núm.46 (abril 1993).Pàgs. 3-21
• SALICRÚ i PUIG,Manuel: “Recopilació de dades de les dues parròquies antigues de Mataró, Santa Maria i Sant Martí de Mata” a Fulls núm.7(abril 1980) s/p

La Masia gòtica de Can Molas (Premià de Dalt)

La masia es troba situada a l’entrada del nucli urbà de Premià de Dalt. La construcció pot datar-se entre els segles XIV i XV, segons testimonia la finestra coronela. Malgrat això, la casa ha patit algunes intervencions posteriors, com testifiquen l’acabat de la façana i la llinda de la finestra de la façana on apareix la data.
L’edifici està composat d’un cos central, amb portal de mig punt dovellat amb grans carreus i, a la part superior, s’hi troba una finestra gòtica de dos ulls amb arcs lobulats retallats en una llinda sustentada per un mainell. A banda i banda hi ha dues finestres a cada pis, algunes d’originals i altres de refetes. L’estructura interior, ens mostra una planta molt irregular, amb arcs de diafragma gòtics al cos central, L’estructura esta completada per una torre de cinc pisos, que en l’època estudiada podia haver estat exempta. Dins el segle XVIII, els propietaris van fer una reforma adaptant la masia al gust barroc, es va canviar la capçalera, adornada a la part superior amb gerros de ceràmica, a més, s’amplià el celler i es va unir la torre amb el mas, amb una nau que presenta, en el segon pis, una bonica porxada de sis arcs carpanells. També es va construir un safareig porxat amb una font d’aigua. La masia es complementa amb un cos lateral que tanca el pati i un doble portal cobert amb ràfec. Al front de la casa, la balustrada donava una perspectiva, avui perduda, dels camps de conreus.
Els propietaris han estat la família Botey, i després els Molas, aquests últims són els que deixaren la seva inscripció en la llinda "Pere Molas 1759". Els propietaris actuals la van fer restaurar. La masia està catalogada per Lluís Bonet , en el grup II. L’estructura bàsica d’aquests tipus és de quatre parets disposades en rectangle, amb tres cossos interiors i tenen la teulada a dues vessants, per enviar les aigües a les façanes laterals, i frontó a la façana principal. Lluís Bonet, en el 1983, ens va descriure algunes peces d’art que decoraven el seu interior: "… a la capella, s’hi guarda un retaule del s. XV, com a obra més important. També hi ha, a la casa, un llit imperi, amb elements de talla indicats per posar el cobricel de roba segons l’estil, el qual havia pertangut a la família Bonaplata. A més, un llit isabelí. Entre les pintures, s’hi pot admirar una obra del pintor Viladomat, el nostre artista del segle XVIII".

Bibliografia:

• BONET I GARÍ, Lluís: Les Masies del Maresme. Montblanc. Martín-CEC. Barcelona, 1983. Pàgs. 192-196.
• GRAUPERA, Joaquim : “La masia de Can Molas (Premià de Dalt) (s.XIV-XV)”a Felibrejada. Revista del Grup d’Història del Casal, Fitxa núm.22 (desembre 1995)
• Per vaure més imatges: http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2225

La creu processional de Teià

Dins l’orfebreria dels s.XV i XVI, les creus processionals són una de les peces més abundants a Catalunya i moltes d’elles, les tenim documentades i conservades, aquest és el cas de la creu de la parròquia de Teià. Aquesta està obrada amb argent daurat i presenta un perfil flordelisat amb una magolla que la uneix a la tija.
La creu presenta una ànima de fusta que es troba recoberta per una planxa metàl·lica decorada amb motius repussats i cisellats i amb incrustacions d’elements de fosa. Aquests motius presenten fulles de cards en la superfície dels braços, escardots de fosa en el perfil i fullatge en la superfície flordelisada de l’acabament dels braços. En els extrems de la creu i en la intersecció apareixen també una sèrie de figures de fosa amb una iconografia relacionada amb el simbolisme de la creu, els evangelistes i l’advocació del sant titular de la parròquia.
A l’anvers, hi trobem en el creuer la imatge de Crist crucificat, representat amb uns trets iconogràfics que es van imposant des d’època gòtica. Crist, clavat amb tres claus a la creu, va vestit solament amb el perizonium i ens mostra el cos nu amb les senyals de la passió. També en aquesta part de la creu, apareixen el pelicà a la part superior i la figura d’Adam en la part inferior. La figura d'Adam es representa amb les mans alçades en actitud de pregària vers els peus de Crist, implorant els fruits que han de redimir el seu primer pecat i els pecats de tota la nissaga humana. El pelicà també representa simbòlicament la figura de Crist. Hi ha diverses versions sobre el seu simbolisme. Una d’elles és la que parla de què sentia un amor tant fort pels seus fills, que en cas que passessin fam, s’obria el ventre amb el seu propi bec per alimentar-los i una altra, ens diu què, amb les seves llàgrimes ressusciten les seves cries mortes. El simbolisme de totes aquestes imatges hi és, doncs, ben clar: la Majestat redemptora i la Humanitat pecadora. En els braços horitzontals d’aquest costat de la creu hi figuren les imatges de dos evangelistes com a testimonis de la mort de Crist: l’evangelista sant Marc, a l’esquerra, es troba assegut sobre un faristol i escrivint l’evangeli, el qual es troba decorat a la part baixa per la testa d’un lleó, la seva representació simbòlica en el tetramorf. A la part dreta, hi ha l’evangelista Sant Lluc, amb la mateixa actitud que l’anterior i representat simbòlicament amb el cap d’un brau.
Al revers, hi figura en la part central la imatge de Sant Martí representat amb la indumentària de bisbe el qual es troba beneint amb la dreta i sostenint el bàcul amb l’esquerra. Un plafó quadrat amb la intersecció inclou de forma cisellada un nimbe decorat amb quatre pètals. Aquest representa el sant titular de la parròquia. Aquest va néixer a Sabària a Panònia vers el 316 i va morir el 397. Va ser soldat, ermità i fundador de varis cenobis i finalment bisbe de Tours a partir del 371. Va ser la figura més important de la cristianització de les Gàl·lies i la seva vida va ser molt coneguda a partir de l’activitat evangelitzadora de Sulspici Sever. En els braç horitzontal de la creu hi apareixen els dos evangelistes restants, disposats de la mateixa manera que a l’altra cara de la creu. A la part esquerra, hi ha l’evangelista sant Joan amb una àliga com a representació simbòlica i a la dreta, sant Mateu amb un àngel decorant el faristol. A la part superior d’aquesta part de la creu hi figura la imatge de sant Joan amb actitud de dolor davant la mort de Crist i sostenint l’evangeli amb la mà esquerra i la part inferior hi figura la imatge de la Verge Dolorosa. Aquests dos personatges també apareixen de forma freqüent en les creus com a testimonis de la mort de Crist.
Sota de la creu hi ha una magolla o nus. Aquesta part representa el punt de sosteniment amb la tija de fusta que calia per tal de ser portada en una processó. El nus, intenta simular una microarquitectura i és utilitzat ja en l’argenteria catalana del s.XV i molt utilitzada en les creus del s. XVI. Esta formada per una base hexagonal en forma de balcó amb uns florons en els xamfrans i decorada amb una senefa geomètrica. Sota d’aquesta part, apareixen uns motius arquitectònics simulant petits finestrals lobulats amb arc apuntat com si fossin vitralls cecs, a sota dels quals, ja hi ha la part d’acoblament amb la tija de fusta per a ser portada.
A nivell documental, coneixem el contracte, datat el 13 de novembre de 1521 i signat per Pere Fontanils i Joan Llaurador, síndics de la parròquia amb l’argenter barceloní Pere Sumes. A partir d’una àpoca conservada el 2 de juny de l’any següent, sabem que va cobrar 118 lliures i 13 sous per l’or, l’argent i la feina de realització.Aquesta creu es força coneguda i estudiada arran de la seva presència en l’exposició de creus del Ir. Congrés d’Art Cristià celebrat a Barcelona el novembre de 1913, amb el número d’inventari 177. Mn Josep Gudiol, en el seu estudi sobre les creus processionals de Catalunya, que va fer com a complement a l’exposció hi va observar paral·lels amb les creus de Cardona i de sant Pere de Vilamajor. Núria de Dalmases en la seva tesi doctoral, l’analitza a partir d’unes fotografies antigues conservades a l’Arxiu Mas de Barcelona, creient-la desapareguda. Interpreta per l’ornamentació que la creu va ser obrada en dues etapes: la creu pròpiament dita, obrada al primer quart del s.XV amb una relació directa amb la creu de Cardona, documentada l’any 1420 i realitzada per l’argenter barceloní Marc Olzina, i la magolla que va ser feta a l’entorn del 1530-1550.

Bibliografia

• DALMASES, Núria de: Orfebreria catalana medieval: Barcelona 1300-1500 (aproximació a l'estudi). 2 vols. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1992. (Monografies de la Secció Històric- Arqueològica, I/1 i I/2)
• GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: L’orfebreria i argenteria gòtica en el Maresme. Estat de la qüestió. Treball de curs de l'assignatura “Anàlisi de l'argenteria gòtica i l’esmaltaria gòtica en el món meridional” de la Dra. Núria de Dalmases dins el programa de doctorat “Art i Interdisciplinarietat” (1993-95). Mataró, agost del 1994 (Inèdit).
• GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: “El culte a Sant Martí de Tours en el Maresme durant el pre-romànic i el romànic” a VIII sessió d’estudis mataronins. 19 d’octubre del 1991. Comunicacions presentades. MASM; PMC. Mataró, 1992. Pàgs.27-36
• GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: “La creu processional d'argent daurat de Mataró (s.XVII)” a Felibrejada. Revista del Grup d’Història del Casal-Mataró, Època II, Any I, núm.8 (setembre 1994), pàgs.s/n
• GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: “La creu processional de Teià” a Teià . Butlletí parroquial, any XLV, núm.530 ( 04/XI/2007).
• GUDIOL i CUNILL, Josep, Pvre.: “Les creus d'argenteria a Catalunya” a Anuari d'Estudis Catalans, vol. VI. Barcelona, 1920.
• GUDIOL i CUNIL, Josep. Pvre.: Nocions d'arqueologia sagrada catalana. 2 vols. 2a. ed.. ed - Imp. Balmesiana, Vic 1931 - 2 vols.
• MADURELL i MARIMON, Josep Maria: L’art antic del Maresme (Del final del gòtic al barroc salomònic). Notes documentals. Caixa Estalvis Laietana, Mataró 1970, (Premi Iluro, 16).

Una rèplica de la Coca de Mataró a l’exposició “Un mar de lleis. De Jaume I a Lepant”

A la capella de Santa Àgata del Palau Reial Major (a la Plaça del Rei de Barcelona) es pot visitar fins el proper 4 de febrer l’exposició “Un mar de lleis. De Jaume I a Lepant”.
L’objecte de l’exposició es mostrar el context històric, polític i comercial de la Mediterrània entre els segles XIII i XVI, marcats per les tensions i conflictes entre les dues riberes, però també per un constant intercanvi comercial. Per tal de regular aquesta pràctica comercial, van sorgir diverses normes que, en l’àmbit català, van quedar recollides dins del Llibre de Consolat de Mar.
En aquesta exposició es mostra una rèplica de la “Coca de Mataró”, un ex-vot mariner considerat dels més antics d'Europa i construït al segle XV, probablement el 1450. Es creu que originàriament, es trobava a l'ermita de Sant Simó de Mataró, on va romandre fins el 1920 quan aparegué al mercat d'antiguitats de Munic. Poc després, el 1929, es va subhastar en els Estats Units i fou adquirit per un antiquari alemany que el va fer arribar a les mans d'un reconegut milionari holandès qui, finalment, el deixà en dipòsit al Maritime Museum Prins Hendrik de Rotterdam en el qual es conserva en dipòsit.
Segons alguns autors, la "Coca" procediria de Calella, lloc des d'on per causes desconegudes aniria a parar a Mataró. Representa una gran nau comercial que s'ha vingut identificant com les "coques" nòrdiques. Aquest tipus de vaixell era emprat en tasques comercials per anglesos i normands en el període que abraça els segles XII i principis del XIV, moment en què es substituí per un nou model: l'hulk. Documentalment, hi ha constància de coques nòrdiques a la Mediterrània en documents del segle XIII. Un dels motius que ha encetat més polèmica ha estat la seva arboradura. Les diverses opinions a l'entorn de si el vaixell fou d'un sol pal originàriament, o si n'arborà dos, major i messana, i fins i tot tres si és que tenia trinquet, no han pogut concretar-se en un sentit o en un altre. El primer autor que va publicar el resultat d'un estudi acurat de l'exvot fou Culver, que ho féu quan la Coca encara arborava els tres pals. Ell mateix apuntà la possibilitat de què el seu constructor ho fes amb només un pal central donat que els altres dos eren més rústecs i no semblaven construïts per les mateixes mans. Amb tot però, altres autors com Nouhuys, Winter o Landstrom defensen posicions que van des dels tres pals fins a la més generalitzada de major i messana. Abans de què la Coca passés a mans de l'acabalat holandès, se li van desmuntar els dos pals de proa i popa deixant-li només el central, aspecte amb el qual es conserva fins avui.

Bibliografia:

• VELLVEHÍ I ALTIMIRA, Jaume: “La Coca de Mataró” a Felibrejada. Revista del Grup d'Història del Casal, núm, 1
• NOÈ i PEDRAGOSA, Joan: "La nau de Mataró", a Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 32, pàg.37-42.
• SJOERD DE MEER: "La nau de Mataró: model d’embarcació medieval "a Mediterraneum. El esplendor del Mediterráneo medieval s. XIII-XV [Museu d'Història de Catalunya ; Museu Marítim de Barcelona , Barcelona, 18 de mayo - 27 de septiembre de 2004], Madrid, 2004, pàg. 572-579 Text complert a http://www.iemed.org/activitats/2004/mediterraneum/documentacio/cnau.pdf
• Sobre la coca del Maritime Museum Prins Hendrik de Rotterdam: http://www.maritiemmuseum.nl/pix/tentoon/mataro/online/eng_mataronline.pdf

Les forques del castell de Burriac.

En el marc de la justícia senyorial, les forques dels castells són utilitzades per tal de castigar les infraccions o els delictes les persones sotmeses a una jurisdicció senyorial. A més de ser una eina de repressió i de càstig també serveixen per exemplificar el càstig i persuadir a un possible delinqüent o malfactor d’un nou delicte.
La relació de delictes i penes ja es troba tipificada en els Usatges. Concretament en el capítol XCIV ens diu que “Quia iusticiam facere de malefactoribus datum est solummodo potestatibus, slicet de homicidiis, adulteriis, de vereficiis, de latronibus, de raptoribus, de bausatoribus, et de aliis mominibus ut faciant de illis sicut eis visum fuerit; truncare pedes et manu, thahere oculos, tenere captos in carcere longo tempore; ad ultimum vero, si opus fuerit, eorum corpora pendere.” És a dir, que com últim càstig, es pot penjar el cos.
Els senyors exercien sobre la seva jurisdicció el poder de jutjar delictes menors, des de l’incompliment per part del pagès dels monopolis senyorials (dret de moldre al molí, ferreries...) o bé l’incompliment del pagament de les rendes, adulteris i fins i tot delictes de sang, robatoris etc. Alguns d’aquests delictes, depenen de la gravetat podia ser castigat amb la forca o la mort del presumpte delinqüent.
L’any 1343, els senyors del castell de Burriac van adquirir per 12.000 sous la jurisdicció alta i baixa, mer i mixt imperi, civil i criminal de Pere III i amb ella la capacitat d’ajusticiar amb les forques. “... sed sola mea propria auctoritate et meorum, furcas, perticas et alia quis signa fustea seu lapìdea denotancia merum imperium et iurisdiccionem omnimodam pertinentem”.
Les forques de la jurisdicció del castell de Burriac, han estat documentades des del s.XIV per Coral Cuadrada i es trobaven situades al puig del Montcabrer, al pujol d’en Bera, a un camp sobre el mar, al camp d’en Berenguer d’en Pou, també al costat del mar i al Puig de Cerdanyola “...in altitudine dicti podii de Cerdanyola, iuxta furchas que ibi sunt...”. D'aquestes vàrem poder identificar en un estudi anterior les forques del Turó de Cerdanyola a Mataró i les del Turó de l'Infern a Cabrera. Les forques van esdevenir un referent per la pedagogia del càstig, és a dir, hom aprenia què li podia passar si delinquia contra el poder senyorial. També van esdevenir un referent del límit del poder del castell, amb aquest sentit podem llegir “...et aigües versants versus castrum de sancto Vincencio, cum ipsis furquis, sit de terminis castri de sancto Vincencio...”.

Deu anys més tard, Pere III el Cerimoniós aconsegueix redimir la venda del mer imperi i l’alta jurisdicció i al senyor de Burriac Pere des Bosch sols li queda el mixt imperi i la jurisdicció civil. Obligant a Pere des Bosch a derruir les forques “... quascumque furcas et perticas et alia quamvis signa denotancia merum imperium et aliam quancumque altam iurisdiccionem... affixas et appossitas, vel affixa seu apposita quoquomodo pertinus, diruant, evellant et ad perpetuum destruant...”.
Com podem observar, aquestes forques no degueren desaparèixer tal com ordena el monarca, ja que en un document del 1362, on es fixen les partions dels castells de Mataró i Burriac es descriuen les forques del turó de Cerdanyola “...en lo alt de dit puig de Cerdañola prop de les forques que son alli...”. Ma Josep Castillo, localitza encara la pervivència de l’existència de forques del castell de Vilassar en el topònim d’una de les confessions d’un capbreu del s.XVI, on en les afrontacions del castell apareix “...ad oriente in camino regali quo itur in locum vocatum les forques”.
Si anem als llocs indicats, que acostumen a ser un rocars, podem observar els forats dels encaixos dels pals de fusta de les forques. A partir de representacions en algun retaule gòtic, com el cas del retaule de Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà) conservat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, podem veure l'aspecte que deurien tenir aquests instruments repressius.

Les forques del Turó de Ceranyola (Mataró) [Fotografies. J .Graupera, 1996]

Les forques del Turó de l'Infern (Cabrera de Mar) [Fotografies. J .Graupera, 1996]

Per a consultar el text sencer:

• GRAUPERA, Joaquim: “Les forques del castell de Burriac” a Jornades de Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Actes. Del 13al 30 d’octubre de 1999. Grup d’Història del Casal. Mataró, 2001. Pàgs.87-91

Bibliografia

• CASTILLO, Maria Josep: Argentona i Vilassar a cavall de dues èpoques. L’Aixernador. Argentona, 1990. (El Montalt, 7)
• CUADRADA, Coral: El Maresme medieval: habitat, economia i societat. Segles X-XIV. Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró, 1988. (Premi Iluro,42)

El treball “Terra de Remences. Argentona al s.XV” d’Enric Subiñà va guanyar el Premi Burriac 2008.

El passat diumenge 11 de gener de 2009, es va lliurar en el Saló de Pedra de l’Ajuntament d’Argentona, el Premi Burriac 2008. El guanyador va ser l’historiador argentoní Enric Subiñà amb un treball titulat “Terra de Remences. Argentona al s.XV”. L'acte va estar presidit pel Sr. Regidor de Cultura de l'Ajuntament d'Argentona Ferran Armengol i per els membres del jurat d’enguany que va estar format per els historiadors: Assumpció Zapata, Ma Josep Castillo i jo mateix. Va actuar com a secretari en funcions el tècnic de l'Ajuntament d'Argentona Oriol Colomer.
L'historiador Enric Subinyà és membre de vàries associacions de recerca com el Centre d’Estudis Argentonins, el Grup d’Història del Casal i el Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró i ja havia guanyat prèviament una altra convocatòria del Premi Burriac fa set anys amb el llibre “Argentona, de la sagrera a la vila (1295-1900)”. Ha especialitzat el seu treball en l’estudi de la baixa edat mitjana del Maresme central, sobre tot, en temes relacionats amb la pagesia i la propietat de la terra i la història dels masos. Ha publicat també diferents estudis en revistes especialitzades i en diferents congressos.
El treball premiat realitza una radiografia del municipi durant la Baixa Edat Mitjana, tractant diversos aspectes de la vila, als quals ens té acostumats: la terra, les senyories, el poblament, els masos, els molins, la pagesia, entre d’altres. L’obra també inclou una recopilació de part de la documentació utilitzada per l’autor, que arriba a uns 300 documents, la majoria dels quals inèdits i que es conserven en arxius particulars dels masos del terme municipal i d’altres custodiats en arxius públics com l’Arxiu Municipal d’Argentona, l’Arxiu de Protocols de Barcelona, la Biblioteca de Catalunya o l’Arxiu de la Corona d’Aragó, entre d’altres. Al final del treball, hi ha una relació dels argentonins que consten documentats en el segle XV a la vila.
El Premi Burriac de recerca històrica i social sobre Argentona, dotat amb dos mil euros, premia el millor treball d’investigació en el camp de la història, sociologia, antropologia, patrimoni cultural i artístic o ciències socials en general, que tingui per objecte principal la Vila d’Argentona. La convocatòria és de periodicitat anual i es fa pública, habitualment, a principis d’any coincidint amb la festa major d’hivern de la vila sota l’advocació de Sant Julià.

Felicitem des d’aquí la feina realitzada per l’Enric Subiñà i pel resultat obtingut i animem a tothom a llegir-lo quan surti publicat properament.

Moment de la lectura del veredicte per part del juratEnric Subìñà en el moment de recollir el premiMa Josep Castillo en el moment de comentar el treball gaurdonat en nom del jurat.El públic assistent a l'acte

L’espitllera, un nou bloc sobre castells catalans fet des del Maresme

Aquesta setmana, s’ha obert a la xarxa un nou bloc sobre castells catalans anomenat “L’espitllera”. El seu autor, l’Enric Juhé, anomenat en el seu bloc el “Cavaller del Pou de Glaç”, és un company i amic amb el qual hem anat coincidint des de fa molts anys en diferents projectes de recerca del món medieval del Maresme. Tots dos vàrem formar part de l’equip de la difunta entitat Amics de l’Art Romànic del Museu Comarcal del Maresme, avui Museu de Mataró i vàrem col·laborar en el volum XX de la Catalunya Romànica dedicat al Maresme. En el cas de l’Enric, va tractar la història i la descripció de molts dels castells del Maresme, juntament amb la que avui és la seva companya Cristina Martí. L’Enric és un apassionat d’allò que fa, i ara, segons ell, torna a tocar el món dels castells, sense deixar oblidats altres de les seves dèries o passions: el maquetisme naval (que ha esdevingut la seva professió), l’arqueologia, la pintura mural romana, l’astronomia, entre d'altres. Segons la meva opinió una de les seves principals aportacions al món dels castells és el seu estudi interpretatiu, que juntament a les seves dots com a dibuixant, ha proporcionat bones recreacions de castells enrunats com ara el de Burriac.

Segons ell mateix, aquest bloc no esta destinat als especialistes, malgrat que tractarà el tema amb el màxim rigor possible. El que vol és fer un bloc per tal de què el gran públic pugui trobar-hi la informació essencial sobre cada un dels castells que visitarà o ha visitat, i pretén que aquesta informació sigui útil a la persona que ho llegeixi, ja sigui per fer un treball d’escola, o per una simple visita. De cada castell exposarà: una breu presentació, la ubicació del castell, una breu introducció històrica, una descripció el més extensa possible de les restes actualment visibles, el plantejament defensiu del castell i la interacció amb l’espai que l’envolta i amb altres castells i torres properes. El contingut es veurà complementat amb enllaços a galeries fotogràfiques el mes complertes possible de les quals també us facilito l'enllaç.
Demana la participació a tots aquells que ho desitgin fent la seva aportació. Segons l’Enric “...Si algú coneix algun detall que a mi se m’ha escapat, o creu que alguna cosa es incorrecta, pot deixar la seva opinió, així com fer totes les consultes que calgui, que miraré d’atendre el mes puntualment possible.”Enhorabona Enric per aquesta pàgina i esperem que tingui l’èxit i l’acollida que de ben segur és mereix, i convido a tothom a visitar-la

Si voleu contactar amb aquest bloc: http://lespitllera.blogspot.com/

Album de fotos de l'Enric Juhé: http://picasaweb.google.com/ejuhec

Notes sobre el culte a Sant Jaume a la Comarca del Baix Maresme

La comarca del Baix Maresme, per la seva situació entre la serralada litoral i la costa, va quedar al marge de les rutes de peregrinació tradicionals del Camí de Sant Jaume, que passaven bàsicament per la zona del Vallès. Malgrat això, el seu ressò i la seva importància es deixa sentir en testimonis dispersos a la comarca, com el d'alguns testaments que especifiquen la causa de testar en la inseguretat de fer aquesta peregrinació a Sant Jaume i en previsió que el camí fos d'anada i no de tornada.
La majoria dels edificis que tenen l'advocació de sant Jaume a la comarca del Maresme, són exemples tardans d'època moderna (segles XVI-XVII). Aquests testimonis que mostren un auge del culte al sant, estan clarament relacionats amb una forta immigració de població occitana al Maresme central. Aquest fet queda clarament testimoniat en la creació d'una confraria dedicada al sant a la parròquia de Sant Genis de Vilassar. D'aquesta mateixa època trobem una sèrie de capelles amb aquesta dedicació, com són els casos de Sant Jaume de Traià, a Mataró (ara del terme d'Argentona), que va canviar d'advocació ja que abans era dedicada a sant Cugat, i la capella de l'Hospital de Mataró (dedicada a sant Jaume i santa Magdalena).
A part d'això, s'han conservat dues talles de sant Jaume, una de gòtica –al priorat de Sant Pere de Clara (Argentona), possiblement fruit de l'afecció col·leccionista dels propietaris- i una de barroca de l'antic retaule de l'esmentada capella de Sant Jaume de Traià, i finalment l'ornamentació del retaule barroc de la capella de l'Hospital de Mataró. El fenomen de les peregrinacions a la comarca del Maresme es va traduir, a petita escala, en l'aparició d'aplecs o romiatges a escala regional vers santuaris, molts d'ells marians. La transformació de certes capelles ermitanes en santuaris en època del gòtic, van cobrir aquestes necessitats espirituals, en una societat en què fer el Camí de Sant Jaume era privatiu per a tota una sèrie de gent. D'aquesta manera tenim els santuaris de la Cisa a Premià de Dalt, o el santuari del Corredor a Dosrius/Llinars, que recollien la tradició mariana i tenien la mateixa funció que el Camí de Sant Jaume, però en un àmbit més reduït. A partir del segle XVII en el Baix Maresme apareix un auge del culte a sant Jaume, documentat per l'aparició de diferents capelles sota aquesta advocació.
Aquesta revifalla del culte al sant, la podem relacionar clarament amb l'augment de la població occitana a la comarca, fruit d'un moviment migratori intens que persisteix durant els segles XVI I XVII. Al Maresme s'ha estudiat a bastament aquesta migració a partir dels registres parroquials, els fogatges i els censos, en poblacions com Mataró, Vilassar de Dalt, Sant Andreu de Llavaneres, Arenys de Mar i Canet de Mar.
Una de les poblacions on podem relacionar clarament el culte a sant Jaume i els immigrants francesos és a la parròquia de Sant Genis de Vilassar. Els estudis sobre l'arribada de la població occitana a la comarca arriben a la conclusió que aquesta migració va ser molt intensa durant el període 1553 i 1708, en què el creixement de la població de la comarca experimenta un ascens de l'ordre del 166,60%, tot i que en poblacions com Vilassar el creixement va arribar a un 271,40%. En l'anàlisi dels matrimonis celebrats en aquesta població durant aquest període, veiem que en un 13,8% un dels nuvis declara provenir de l'altre costat dels Pirineus. Durant els anys centrals del segle XVII, degut a la Guerra dels Segadors, hi ha un retrocés important de l'arribada d'occitans a la comarca; es calcula que un 7% dels nuvis són d'origen occità, però en el mateix període, a Vilassar, es manté la xifra alta amb un 15%. A partir de 1661 el descens ja és evident, amb un 3% de nuvis casats d'origen occità. Aquestes dades donen testimoni que la immigració occitana va ser molt important a Vilassar. L'origen d'aquesta població nouvinguda procedia dels bisbats francesos dels Pirineus i Prepirineus, sobretot del bisbat de Cominges i Foix, també de Terres Altes i el Massís Central, Llenguadoc i conca del Garona. Bibliografia:

• GRAUPERA, Joaquim: “Notes sobre el culte a Sant Jaume a la Comarca del Maresme” a XX Sessió d’Estudis Mataronins, 29 de novembre de 2003. Museu-Arxiu de Santa Maria; Patronat Municipal de Cultura. Mataró, 2004. Pàgs.65-80
• GRAUPERA, Joaquim: “Notes sobre el culte a Sant Jaume a la Comarca del Baix Maresme” a El camí de Sant Jaume i Catalunya. Actes del Congrés Internacional celebrat a Barcelona, Cervera i Lleida els dies 16, 17 i 18 d’octubre de 2003. Publicacions Abadia de Montserrat; CSIC. Barcelona, 2007( Biblioteca Abat Oliva, 21) Pàgs.403-408

Si voleu llegir el text complert:
http://www.raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/view/113423/141216