divendres, 19 de març del 2010

El clima i les aigües en el Maresme Medieval

El Maresme és una zona de pluviositat mitjana, però que varia segons les estacions de l’any amb un règim de pluges típic mediterrani. Hi ha un màxim enregistrat pels mesos de tardor (més de 70 l/m2 aprox.), una segona màxima més reduïda per la primavera i la mínimes a l’estiu i a l’hivern (menys de 30 l/m2 aprox . ).
En quan a les temperatures solen ser suaus i benignes a causa de l’efecte amortidor del mar. Les mitjanes anuals són de 16’1ºC a Mataró i 13’8ºC a la Conreria. Les mitjanes de l’hivern solen fluctuar al voltant dels 6ºC i a l’estiu al voltant dels 25ºC, sense arribar a les fortes glaçades ni secades. Hom considera que hi ha tres elements que poden fer variar la temperatura i crear microclimes particulars: les inversions tèrmiques, les boires i l’orientació. Al Maresme, les inversions tèrmiques es produeixen al fons de les valls. L’orientació també és molt important, sempre al vessant nord, a l’obaga, les temperatures són més baixes que als vessants sud, solell.
Coral Cuadrada va afirmar en el seu Premi Iluro a l’estudiar el clima del Maresme, que en l'època medieval aquest deuria ser semblant a l’actual, ja que les dades documentals així ho afirmaven. Potser amb un xic més de pluviositat, deguda a la vegetació, sens dubte més abundant. Malgrat tot, hom admet que a l'etapa medieval hi va haver una etapa de clima suau, el que s'anomena Òptim Climàtic Medieval.
Els cursos fluvials de la comarca solen ser rieres i torrents curts, que a la major part de l’any solien estar secs. Les pluges torrencials convinades amb la pendent de les falles perpendiculars de la Serralada Litoral provoquen fortes rierades sobretot a la tardor i primavera.
Les rieres més grans d’aquest territori són les rieres d’Argentona, la d'Arenys-Vallalta i La Tordera, que apareix documentades des d'antic. En la confirmació de privilegis de Lluís ‘el quec ‘ a la Seu de Barcelona l’any 878 cita entre els béns dotats la capella de Sant Martí,cita “...iuxta rivo d’Argentona". El seu cabal no és perenne però en temps de pluges gràcies a la quantitat de rieres i torrents que té com a afluents, la seva corrent dura molts dies.
A part de les esmentades, hi ha les rieres de Tiana, d’Alella, de Teià, de Premià, de Vilassar, de Cabrera, de Cabrils, d’en Cintet, d’Agell, de Clarà, d’Órrius, de Dosrius, de Pins, de Riudemeia, de Lledó, de Cirera, de Valldeix o Sant Simó, de Mata, la de Llavaneres, de Catà, de Vall, el Balís, la de St. Vicenç, la de Caldes o Torrentbó, dels Oms, Sant Pol, Calella, Pineda, etc, de cabal més curt, i una gran quantitat de torrents.
Aquestes rieres van ser utilitzades a l’època medieval com a fites de partió de terrenys, com a nuclis d’atracció de població per l’aprofitament de l’aigua (poblacions, recs, molins...) i per vies de comunicació. Aquests dos últims elements fan que els senyors feudals intentessin controlar-les per fer valer els seus privilegis sobre la canalització de l’aigua, l’ús de les fonts i el control de les vies de comunicació.

Per a més informació:

  • CUADRADA, Coral: El Maresme medieval: habitat, economia i societat. Segles X-XIV. Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró, 1988. (Premi Iluro,42).
  • CUADRADA, Coral: “El marc històric” a a Catalunya romànica. Vol.XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992. Pàgs.435-466
  • GRAUPERA, Joaquim: “L’organització de l’espai en el Maresme medieval.” a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal-Mataró, núm.10 (novembre 1994). Pàgs.3-9
  • Fotos: Joan Miquel

divendres, 12 de març del 2010

El Maresme Medieval en un llibre

Autors: Joaquim Graupera i Anton Briansó (Fotògraf)
Títol: Catalunya Medieval - Els pobles medievals de Barcelona – El Maresme
Editorial: March Editor
Ciutat/ Any: El Vendrell, 2007
Idioma: Català
Enquadernació: Encuad. en tela

ISBN: 8496638022
Pàgines: 140
Preu: 34 €
El Maresme és una comarca trinxada per autopistes i urbanitzacions, però amb un patrimoni ric que sovint passa desapercebut i que, per tant, cal reivindicar. Aquest ha estat un dels principals objectius que s’ha marcat Joaquim Graupera, historiador mataroní, a l’hora d’editar “El Maresme medieval” (March Editor) juntament amb el fotògraf reusenc Antoni Briansó. Es tracta d’un recull de l’ampli numero de vestigis medievals que existeixen a la comarca.
“Està pensat en part com un llibre de viatge” explica Graupera, que presenta tots els pobles de la comarca ordenats alfabèticament, nombrant tots els vestigis que s’hi poden visitar, i acompanyats per una fitxa tècnica del mateix municipi. Un llibre, per tant, que serà molt útil per als lectors que pensin en una escapada de cap de setmana, però que també es postula com un rigorós estudi del patrimoni medieval maresmenc. “Vull mostrar una faceta de la comarca que passa inadvertida” assegura l’autor. Segons ell, vivim en una comarca “de pas”, afectada per una “gran pressió urbanística” que sovint amaga els bens culturals entre autopistes i urbanitzacions. Però entre cotxes i cases adossades sorgeixen joies com la Cartoixa de Montalegre (Tiana), el Monestir de Santa Maria de Roca Rossa (Tordera) o el Castell de Vilassar de Dalt.
A part dels monuments més evidents, Graupera destaca a “El Maresme medieval” el patrimoni en forma de masies i parròquies desperdigades per la comarca. “Hi ha masies que són veritables joies, algunes molt ben conservades pels seus propietaris però altres estan pràcticament abandonades i que cal rehabilitar, ja sigui com a equipaments públics o per al turisme rural”. Graupera aposta per reivindicar tot aquest patrimoni, amb una senyalització en condicions i uns accessos menys difícils que avui en dia. “S’ha de buscar l’equilibri entre el progrés i la conservació dels nostres valors arquitectònics –explica l’autor-. No vull creure que avançar és destruir el què tenim. La nostra comarca ja ha patit prou en aquest sentit, així que hem de fer l’esforç per salvaguardar el patrimoni que ens queda”. Bon treball fotogràfic
L’autor ha volgut destacar la feina feta pel fotògraf, Toni Briançó. “Ha tingut una gran sensibilitat a l’hora de captar els edificis” diu Graupera. “Un bon exemple és l’església de Sant Martí de Montgat. Està enmig de dos autopistes, però ell ha estat capaç d’isolar l’edifici de les carreteres i urbanitzacions. Així, li dóna molt més valor”.

Entrevista de Vern Bueno a la Revista "Capgros" (18/04/2007). Pel text complert a http://www.capgros.com/noticies/detall.asp?id_noticia_portal=13343

Web Anton Briansó fotògraf: http://www.antonbrianso.com/

Per comandes:
ROBAFAVES Carrer nou, 9 08301 Mataró (Barcelona) Tel. 93 790 55 82 Fax 93 790 65 96
robafaves@robafaves.com
March Editors: fsanchez@marcheditor.com

divendres, 5 de març del 2010

La fundació Noguera, una font de recursos

Des de l'inici de la seva activitat professional a Barcelona i al llarg de tota la seva vida, Raimon Noguera va esmerçar molts esforços, temps i diners a mostrar i demostrar l'enorme valor històric dels fons notarials antics. Com a notari, però també com a historiador, arxiver i humanista, Noguera tenia ple convenciment de que aquests documents constitueixen les principals fonts per a conèixer la formació i l'evolució del dret català al llarg dels segles. La culminació de la seva tasca en favor de la preservació, l'estudi i la divulgació d'aquest patrimoni, va ser, sens dubte, la constitució de la Fundació Noguera. Des que la va crear, l'any 1976, l'activitat de l'entitat mai no s'ha aturat. La Fundació treballa sempre en estret contacte amb la junta del Col·legi de Notaris de Catalunya, que acull la seva seu. La trajectòria i projecció de la Fundació Noguera han rebut el reconeixement institucional, essent-li atorgada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l'any 2000.
La Fundació realitza un seguit d'activitats d'impuls i de difusió de la recerca sobre el patrimoni documental antic, en especial l'esdevingut de l'activitat notarial, en els àmbits del dret públic i del dret privat. Entre els objectius cal destacar la publicació de les fonts per a la història del dret i de les institucions catalanes.
Pel que fa al Maresme, a la seva web podem consultar la versió en pdf de diversos index dels llibres publicats i altres que indirectament hi podrem trobar informació sobre la història medieval de la comarca. D'aquests cal destacar:
Crec que iniciatives d'aquesta mena faciliten la cerca i la investigació.

divendres, 26 de febrer del 2010

La veracreu gòtica de Sant Andreu de Llavaneres

De la Veracreu de Sant Andreu de Llavaneres solament es conserva la part superior de la creu i es troba soldada en un peu incorporat en una reparació posterior. Es tracta d’una creu llatina de plata realitzada amb la tècnica de la fosa i correspondria al tipus 1 (Graupera,2008). A nivell tècnic es configura a partir d’un cordó que va definint els braços calats amb acabaments estrellats rematats per florons motllurats flordelisats. El quadrat central es divideix en quatre quarters calats també acabats amb una decoració flordelisada a les puntes. En una de les cares s’hi troba la teca en forma de creu que conté en el seu interior dos estelles de la Veracreu disposats de forma perpendicular dins una capseta de vidre.La creu te com a paral·lels directes una creu d’altar del Museu Diocesà de Lleida,(Museu Diocesà de Lleida: núm . inv. 588.) la Veracreu de Sant Esteve de Granollers (Martí, 1981. Pàg. 517, fot. pàg. 526 ) i la Veracreu de plata daurada de Sant Esteve de Palautordera .(Martí, 1981. Pàg. 517, fot. pàg. 526) A nivell documental coneixem que l’obra va ser realitzada per l’argenter Ramon Valls, segons consta en l’àpoca signada el 21 d’abril de 1490 i per la qual va percebre 24 lliures i 5 sous barcelonins.
L’autor, argenter Ramon Valls, era un argenter de Barcelona i el trobem documentat entre el 1478 i el 1508. De la seva vida familiar solament coneixem que era fill de Ramon Valls i Constança i que el seu fill, Joan el va succeir en l’obrador familiar. El 12 d'octubre del 1478 va firmar uns capítols amb els administradors de la Confraria de Sant Marc dels Sabaters de Barcelona per a la confecció d'una imatge del Sant protector.
Durant el 1483, tenim constància, segons pagaments del clavari municipal de Barcelona, que Valls es va dedicar a adobar uns canelobres i una canadella d'argent pel consistori. També el 1487 i el 1496 se’l tornà a contractar per adobar les vergues dels porrers de la ciutat de Barcelona. El 1485 torna a aparèixer documentalment actuant com a testimoni instrumental en un contracte d'arrendament entre el mestre argenter de Barcelona Pere Camps i Bernat Pelegrí. El 1494 va ser contractat per a realitzar un creu processional a Miralles (Barcelona) i l’any següent apareix com a administrador de la Confraria de Sant Llop. El final de la seva vida el podem datar entre el 1497 i el 1503, doncs en la primera va ordenar testament i en la segona, la seva muller, que ja figura com a vídua, va atorgar una àpoca a favor de fra Felip Alemany, tresorer i sagristà de Ripoll pel treball d'uns canelobres d'argent.

Per a referències bibliogràfiques i documentals: