GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim. (2025) "La construcció de l’església de Santa Anna de l’Escola Pia, un exemple del darrer barroc acadèmic (1737-1789". PUIGVENTÓS LÓPEZ, Eduard. (ed.). Actes de la II Jornada de Recerca de l’Escola Pia de Catalunya. Mataró, 15 de març de 2025. Barcelona: Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya. (Col·lecció l’Estilet, núm. 3), pp. 99–131.
ACTES DISPONIBLES A: PUBLICACIÓ EN PDF
El meu article reconstrueix, a partir de documentació municipal, notarial i de l'arxiu escolapi, el procés fundacional de l’Escola Pia de Mataró i les capitulacions de 1737 amb l’Ajuntament, que van establir l’advocació a Santa Anna per a l'església, les condicions econòmiques per a la manutenció dels religiosos i l’ús provisional de cases llogades com el Mesón del Pardal o la Sínia d’en Ramis abans de la construcció del conjunt definitiu. Es detallen la compra dels terrenys prop del portal de Barcelona el 1739, la col·locació de la primera pedra i les fases constructives del col·legi i la primitiva capella, amb especial atenció als usos docents, litúrgics i als inventaris que permeten reconstruir l’espai interior, les imatges i els altars del primer temple.
Entre les principals aportacions destaca l’anàlisi d’un projecte arquitectònic setcentista conservat (en còpia) a l’Arxiu Provincial i que ja havia difós previament, que revela una nau única amb capelles laterals intercomunicades, creuer amb cúpula i una solució inspirada en models jesuítics contrareformistes com l’església del Gesù de Roma, posant Santa Anna com un exemple madur de darrer barroc acadèmic català en paral·lelisme amb temples com Betlem o la Mercè de Barcelona i altres esglésies escolàpies.
També s'identifica el germà operari Josep Guàrdia com a figura clau en la talla de pedra de la portada i bases columnàries, amb hipòtesis sobre l’autoria teòrica de la façana (possiblement Josep Morató i Codina o mestres vinculats a la catedral de Vic i Santa Maria de Mataró), així com el programa de retaules —amb l’altar major de Salvador Gurri— i les donacions de famílies i confraries.
L’estudi tanca amb la pervivència del conjunt litúrgic i escultòric fins a la Guerra Civil de 1936-1939, documentant el saqueig del temple, la destrucció de retaules, imatges exteriors i elements com l’estàtua de Sant Josep Calassanç a la cantonada —substituïda posteriorment—, i la reconfiguració de l’espai, oferint així un recorregut complet des dels orígens barrocs fins a la memòria contemporània del lloc. 
Entre les hipòtesis proposades destaca l’existència d’una cripta sota la capella del Santíssim (o del Sacrament) al transsepte del costat de l’Evangeli, prevista en el projecte original de l’església com a absis semiesfèric amb accés des de la sagristia i disposició de nínxols per a sepultures, segons la planimetria conservada a l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia (c. 50 núm. 12) i un pla posterior de les aules del final del segle XVIII que mostra la seva estructura. Aquesta hipòtesi es recolza en el dret de sepultura concedit als escolapis des del 1737, en els nombrosos enterraments documentats al Llibre de Cosas Notables (1739-1829) —tant de religiosos com de benefactors laics—, en el trasllat de restes de l’antiga església el 1789 i en el testament de Francesc Gemmir Llauder i Gelabert (1775), que demana una sepultura interna “en forma” a la nova capella del Sacrament.
