Torí: quatre dies descobrint l’art i el poder dels Savoia amb Arqueonet

Els passats dies 9, 10, 11 i 12 d’octubre vaig fer un viatge a Torí amb Arqueonet, com a guia i professor d’història de l’art, acompanyant un grup de 16 persones. L’objectiu del viatge era descobrir la promoció artística del barroc impulsada per la dinastia dels Savoia i comprendre com aquesta família va utilitzar l’arquitectura, les arts i la transformació urbana per expressar el seu poder i donar projecció a la seva capital. El recorregut, plantejat sota el títol «La Ruta de les Cúpules: llum, espai i espiritualitat al barroc de Torí», ens va permetre relacionar palaus, esglésies, col·leccions i residències cortesanes dins d’un mateix relat històric. Van ser quatre dies intensos, en què les visites culturals es van combinar amb el plaer de passejar per la ciutat i gaudir de la seva gastronomia. Torí va agradar molt al grup, tant pel patrimoni que vàrem veure com per l’ambient dels carrers i els moments compartits al voltant de la taula. Més enllà dels monuments, el viatge ens va permetre descobrir una ciutat que convidava a caminar, observar i assaborir-la amb calma.

Divendres, 9 d’octubre: sortida de Barcelona i primer contacte amb Torí

Vàrem sortir de l’aeroport de Barcelona el divendres 9 d’octubre amb destinació a Torí. Començava així un viatge que tenia com a fil conductor la relació entre art i poder: no es tractava només de visitar edificis singulars, sinó d’entendre per què havien estat construïts, quina imatge volien transmetre i quin paper havien tingut en el projecte polític dels Savoia. L’arribada i el trasllat a l’hotel ens van oferir un primer contacte amb l’ambient de la capital piemontesa. La ciutat seria, durant els dies següents, el nostre principal objecte d’estudi: un escenari en què les residències de la cort, els temples i els espais urbans ens ajudarien a resseguir l’ambició d’una dinastia que va fer de la promoció artística un instrument de prestigi. Les obres de Guarino Guarini i Filippo Juvarra ocuparien un lloc especialment destacat en aquest recorregut. Aquest primer dia va servir també per començar a compartir impressions i situar les visites que ens esperaven. Des del principi, vaig voler que el viatge combinés les explicacions històriques amb l’observació directa dels edificis: mirar les façanes, entendre els espais i descobrir com la llum i la decoració contribuïen a construir el llenguatge del barroc.

Dissabte, 10 d’octubre: poder i devoció al cor de la ciutat

El dissabte vàrem dedicar la jornada a les esglésies i als espais cortesans del centre de Torí. El recorregut ens havia de permetre observar dues dimensions estretament relacionades de la promoció artística: la representació del poder polític i l’expressió de la devoció religiosa. 

Vàrem iniciar la jornada a la Piazza San Carlo, amb les esglésies de San Carlo Borromeo i Santa Cristina. El conjunt ens ajudava a posar en relació els edificis amb l’espai urbà: la ciutat barroca es construïa també a través de les places, les perspectives i el diàleg entre arquitectura religiosa i vida ciutadana. L'urbanisme de la ciutat va ser un continuador de la trama urbana de la Torinno romana. Varem continuar remarcant el vessant cortesà de la ciutat. Vàrem observar l’exterior del Palazzo Chiablese i entrar a la Real Chiesa di San Lorenzo, una de les obres més destacades de Guarini. La seva cúpula ens va permetre centrar l’atenció en la geometria, l’estructura i la llum, elements fonamentals per entendre la singularitat d’aquesta arquitectura. Era una visita especialment adequada al fil conductor de la nostra «Ruta de les Cúpules». EL final d'aquesta passejada del matí ens va portar també davant del Palazzo Madama i del Palazzo Carignano. El primer ens va permetre parlar del protagonisme de les dones de la dinastia i de la intervenció de Juvarra; el segon, amb la seva original façana de maó, ens va acostar de nou al llenguatge arquitectònic de Guarini i a un edifici que també tindria un paper rellevant en la història política italiana.

Abans de dinar, vàrem fer una petita pausa perquè cada un pogués tastar el vermut típic de Torí, un dels costums més estimats de la ciutat. Va ser un bon moment per relaxar-nos, compartir impressions sobre les visites del matí i entrar encara més en l’ambient torinès. La pausa per fer  dinar va ser un moment per descansar i comentar el que havíem vist. La gastronomia va tenir un paper important al llarg del viatge i va ser un dels aspectes que més va agradar als participants: els àpats també formaven part de la descoberta de Torí i de la convivència del grup.

Desprès de dinar varem continuar cap a l’església del Santo Sudario i l’antic Ospedale dei Pazzerelli. Aquests espais ens van permetre ampliar la mirada més enllà dels grans palaus i abordar la relació entre devoció, beneficència i prestigi social. La vinculació amb el Sant Sudari introduïa, a més, un dels temes que retrobaríem l'última dia al conjunt del Palau Reial. Vàrem completar el recorregut del dia amb l’església de la Madonna del Carmine, una altra de les visites previstes per aprofundir en l’arquitectura religiosa torinesa i l'interessant edifici del santuari de la Consolata, on les intervencions de Guarino Guarini i Filippo Juvarra ens van donar l’oportunitat de parlar de la construcció dels espais barrocs i del paper de la llum en l’experiència religiosa i el paper de les reiuies i els ex-vots. L’articulació de l’interior i la riquesa decorativa ens ajudaven a comprendre que, en aquesta arquitectura, l’espai no és només un contenidor, sinó una part essencial del missatge que es vol transmetre.

Diumenge, 11 d’octubre: Superga, la memòria dinàstica i la residència de Stupinigi

El diumenge vàrem dedicar a visitar la basílica de Superga. La visita iniciava el recorregut amb un edifici que reunia tres dels grans temes del viatge: la fe, la representació del poder i la memòria dels Savoia. Encarregada per Víctor Amadeu II i projectada per Filippo Juvarra entre 1717 i 1731, la basílica estava vinculada a l’acció de gràcies per la victòria sobre els francesos durant el setge de Torí de 1706. La seva situació elevada ens permetia relacionar el monument amb la ciutat que havíem recorregut durant el dia anterior. La cúpula, la monumentalitat del conjunt i la presència de les tombes dinàstiques donaven a Superga un significat que anava més enllà de l’arquitectura religiosa: era també un espai de commemoració i de continuïtat del llinatge.

Després de dinar ens vàrem desplaçar a la Palazzina di Caccia di Stupinigi. Aquesta residència, promoguda per Víctor Amadeu II i projectada per Filippo Juvarra a partir de 1729, ens va mostrar una altra cara de la vida cortesana: la caça, les celebracions i l’oci aristocràtic. La seva funció era diferent de la del Palau Reial, però compartia la mateixa voluntat de magnificència. El gran saló central el·líptic, l’organització dels espais i la riquesa dels interiors ens van permetre comentar la integració de les arts pròpia d’aquestes residències. Arquitectura, pintura, mobiliari i objectes decoratius participaven d’un mateix projecte de refinament. La decoració mitològica vinculada a Diana, deessa de la caça, reforçava el sentit de l’edifici i la seva relació amb l’activitat per a la qual havia estat concebut.

En tornar al centre de Torí, el temps lliure va permetre continuar gaudint de la ciutat d’una manera més personal. Les passejades i els moments de lleure complementaven les visites guiades i donaven espai a una de les experiències que més va valorar el grup: l’ambient dels carrers.

Dilluns, 12 d’octubre: La magnificència de la cort al Palau Reial i el retorn

El matí del darrer dia  va servir per visitar el Palau Reial i el conjunt dels Museus Reials. La visita al Palau Reial ens va situar al centre de la representació política i cerimonial dels Savoia. Les sales, la decoració i el mobiliari ens permetien comprendre com una residència cortesana expressava jerarquies, prestigi i continuïtat dinàstica. El recorregut continuava per l’Armeria Reial, amb la seva col·lecció d’armes i armadures. Un dels punts centrals del matí va ser la capella del Sant Sudari, la Cappella della Sindone, projectada per Guarino Guarini. La visita ens va permetre reprendre el tema de la vinculació entre devoció i poder dinàstic i, sobretot, observar una arquitectura en què l’ascens de la mirada i el tractament de la llum tenen una importància decisiva. La capella constituïa una nova oportunitat per comparar les solucions de Guarini amb les que havíem vist a San Lorenzo.

A la Galleria Sabauda, l’atenció es va desplaçar de l’arquitectura al col·leccionisme. Les obres d’art reunides al llarg del temps ens ajudaven a entendre una altra dimensió del prestigi de la cort: la possessió i l’exhibició de pintura. El programa incloïa obres de mestres com Van Dyck, Rubens, Mantegna, Veronese, Orazio Gentileschi i Guido Reni, dins d’un recorregut que connectava la col·lecció amb els interessos artístics i les relacions culturals dels Savoia. El conjunt museístic ens oferia també una perspectiva més àmplia de la història del territori, a través de les col·leccions arqueològiques i del Museu d’Antiguitats, mentre que els Jardins Reials completaven la relació entre el palau i el seu entorn.  Aquesta última visita ens va permetre posar en comú moltes de les idees del viatge. 

Al llarg de quatre dies havíem vist com la promoció artística dels Savoia adoptava formes diverses: el palau com a escenari de govern i representació; l’església com a espai de devoció; la col·lecció com a expressió de prestigi; la residència de caça com a lloc de sociabilitat cortesana, i el panteó com a instrument de memòria. Amb aquest últim contacte amb el centre de Torí, ens vàrem dirigir a l’aeroport per tornar a Barcelona. Acabàvem així un viatge molt ben rebut pels 16 participants, que van gaudir tant de les visites com de la gastronomia i de l’ambient de la ciutat.

Per a mi, com a guia, va ser especialment gratificant compartir aquest recorregut i ajudar a llegir els monuments dins del seu context. Torí ens va permetre veure que el barroc dels Savoia no era només una suma d’obres esplèndides, sinó un projecte de ciutat i de representació dinàstica. I, al costat d’aquesta descoberta artística, ens emportàvem també el record dels àpats, de les converses i de les passejades compartides: aquella part del viatge que transforma un itinerari cultural en una experiència col·lectiva.

[Fotografies : Anna Maristany; Emmanuel Serrano 👌]

Descobrim el secret de les formes de Gaudí en una conferència a Premià de Dalt

El passat divendres 2 d’octubre de 2026, vaig oferir una conferència titulada «Gaudí i el secret de les formes» al Casal de la Gent Gran de Premià de Dalt, situat al carrer de Sant Crist, número 2. L’acte, organitzat per l’Associació Gent Gran de Premià de Dalt i obert a tothom, va comptar amb una nombrosa assistència.

Durant la conferència, vaig estructurar la meva intervenció en tres grans blocs. En primer lloc, vaig analitzar els referents artístics i culturals que van contribuir al naixement del Modernisme. Vaig parlar de la influència del Romanticisme i de la recuperació de les arrels medievals, del desenvolupament dels nacionalismes europeus i de la importància de la Renaixença catalana en la reivindicació de la història, la llengua, el patrimoni i les tradicions pròpies.

També vaig abordar l’arquitectura historicista i els diversos estils de recuperació del passat, com el neogòtic, el neoromànic, el neorenaixentista o el neoàrab, així com les reflexions d’arquitectes i pensadors com Augustus Pugin, John Ruskin, Eugène Viollet-le-Duc i Victor Hugo. En aquest context, vaig destacar el paper d’Elies Rogent i la recuperació del monestir de Ripoll com a exemples de la valoració del patrimoni medieval català.  A continuació, vaig explicar el rebuig a la uniformització de l’arquitectura industrial del ferro i la reivindicació dels oficis artesanals, especialment a través del moviment Arts & Crafts. Les idees de John Ruskin i William Morris em van permetre presentar la defensa del treball artesanal, la creativitat i la integració entre arquitectura, decoració i arts aplicades. Finalment, vaig exposar la influència de l’Art Nouveau europeu, un moviment caracteritzat per l’ús de la línia corba, l’asimetria, la inspiració en la natura i la voluntat de convertir l’edifici en una obra d’art total.

En aquest punt, vaig explicar que bona part d’aquestes influències (l’historicisme, la recuperació de les formes medievals, el rebuig de la uniformització provocada per l’arquitectura industrial del ferro i la reivindicació dels oficis artesanals) li van arribar a Gaudí a través dels seus professors i mestres durant la seva formació a l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona. Entre les figures que més van influir en la seva formació vaig destacar Elies Rogent i Amat, director de l’Escola d’Arquitectura i catedràtic, que defensava l’estudi de l’arquitectura medieval i recomanava el coneixement de les teories d’Eugène Viollet-le-Duc. També vaig parlar de Francesc de Paula del Villar i Lozano, arquitecte amb qui Gaudí va treballar com a delineant durant els seus estudis i que va ser el primer responsable del projecte de la Sagrada Família, i de Josep Fontserè i Mestre, amb qui va col·laborar professionalment i que va participar en projectes com la Cascada Monumental del parc de la Ciutadella.

El segon bloc el vaig dedicar a Gaudí com a artista modernista amb un llenguatge propi. Vaig explicar les seves investigacions sobre la geometria i les estructures, especialment l’ús de les maquetes funiculars i dels arcs catenaris, que li permetien trobar solucions constructives basades en l’equilibri i la natura. També vaig comentar les formes orgàniques presents en la seva arquitectura, la utilització de materials com la pedra, el ferro, la ceràmica i el trencadís, i la seva manera de treballar la llum i l’espai.  En aquest apartat, vaig insistir en la concepció gaudiniana de l’arquitectura com una síntesi d’arts, en què fusteria, vitralls, ceràmica, escultura i forja formen part d’un mateix projecte. Igualment, vaig dedicar una atenció especial a la seva profunda religiositat i a la relació entre fe, natura i arquitectura. Per a Gaudí, la construcció podia convertir-se en una forma de pregària, especialment en obres com la Sagrada Família, la cripta de la Colònia Güell o el Col·legi de les Teresianes.

En el tercer bloc, vaig presentar una semblança biogràfica de Gaudí i un recorregut pels seus principals encàrrecs. Vaig repassar els seus orígens a Riudoms i Reus, la seva formació a l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona i la influència dels professors que el van acompanyar durant aquesta etapa. A continuació, vaig presentar les diferents etapes de la seva trajectòria professional: els primers encàrrecs industrials i socials, com la Cooperativa Obrera Mataronense, els fanals de la plaça Reial o la Casa Vicens; el cicle d’obres relacionades amb Eusebi Güell, amb els Pavellons Güell, el Palau Güell, el Park Güell i la cripta de la Colònia Güell; i les grans cases de pisos i espais urbans de la seva maduresa, com la Casa Calvet, la Torre Bellesguard, la Casa Batlló i la Casa Milà. A la part final, vaig centrar-me en la dimensió religiosa de la seva obra i en la Sagrada Família, concebuda com la culminació del seu llenguatge arquitectònic i com una síntesi de fe, geometria, natura, llum i estructura. Amb aquest recorregut, vaig voler mostrar que les formes de Gaudí no són fruit de la simple fantasia, sinó el resultat d’una investigació constant sobre la natura, la construcció i el sentit simbòlic de l’arquitectura.

Vull agrair molt especialment al Casal de la Gent Gran de Premià de Dalt la seva invitació i la confiança per acollir aquesta conferència. L’acte va ser un èxit de participació, ja que la sala es va omplir completament i el públic va seguir la sessió amb molt d’interès.

Finalment, després de la conferència, i amb l’agradable assistència de l’arquitecte Agapit Borràs, vam mantenir una petita tertúlia amb el president de l’associació, Sabí Rom, en què vam poder continuar conversant sobre Gaudí, l’arquitectura i la importància de divulgar el patrimoni cultural.

Crònica de l’entrevista a Ràdio Arenys: sants, naufragis i exvots del Maresme medieval

El passat 30 de juny de 2026 vaig participar en el programa Arran de Mar de Ràdio Arenys (91.2 FM) amb Eloi Leo Colomer, i vaig ser convidat per parlar de les advocacions marineres i dels sants protectors del Baix Maresme en època gòtica. El motiu de l’entrevista va ser la meva participació, amb una ponència sobre aquest mateix tema, en la XIX Trobada de Centres de Recerca del Maresme, celebrada a Sant Pol de Mar el dissabte 18 d'abril de 2026. Durant la conversa vam parlar de la relació entre les comunitats costaneres i les figures religioses a les quals s’encomanaven davant els perills de la navegació, la pesca i el comerç marítim. També vam repassar les principals traces artístiques i patrimonials d’aquestes devocions, com les capelles dedicades a sants mariners, les representacions de naufragis i 

els exvots —especialment les maquetes de vaixells i les pintures votives— que encara permeten reconstruir una part de la memòria marítima del Maresme medieval.

El mar ha estat, al llarg dels segles, una font de riquesa i de prosperitat per a les poblacions costaneres del Maresme. La pesca, el comerç i la navegació contribuïen al desenvolupament econòmic de les comunitats, però aquesta relació amb el mar també comportava riscos importants: temporals, naufragis, atacs de pirates i altres situacions que podien posar en perill la vida dels mariners i dels pescadors. Davant d’aquestes dificultats, les comunitats marítimes cercaven protecció en determinats sants i advocacions religioses. La invocació d’aquestes figures formava part de l’imaginari popular i oferia consol i esperança davant d’un entorn tan imprevisible com el marítim. Entre els principals sants vinculats a aquesta funció protectora hi ha Sant Nicolau, associat a diversos miracles de salvament de persones en perill al mar, i Sant Elm, tradicionalment representat amb elements relacionats amb la navegació. La recerca no es va centrar  únicament en la identificació d’aquestes advocacions, sinó també en les restes artístiques que han deixat al territori. En aquest sentit, un dels exemples més significatius és el de l’antiga església gòtica de Sant Genís de Vilassar de Dalt, desapareguda després de la Guerra Civil, que havia tingut una capella lateral dedicada a Sant Nicolau. D’aquest espai he pogut relacionar algunes taules gòtiques, que havien estat reutilitzades com a lleixa d'armari després que la capella canviés d’advocació i que segons el meu parer pertanyien a aquest lloc.

Al llarg de l’entrevista també es van esmentar altres espais de devoció vinculats, d’una manera més directa o indirecta, al món marítim, com les ermites de Sant Simó, a Mataró, o els altars de dedicats a Sant Elm o Telm. No totes aquestes figures poden ser considerades pròpiament sants mariners. Sant Elm, per exemple, té una relació iconogràfica més evident amb la navegació, mentre que Sant Simó o determinades advocacions marianes expressen una protecció més general, però igualment vinculada a les necessitats i les pregàries de les comunitats costaneres.

Tot i que avui la Mare de Déu del Carme és el gran referent de la gent de mar, el seu patronatge és molt recent en comparació amb el de Sant Nicolau i Sant Elm, que van dominar les costes catalanes des de l'Edat Mitjana. Durant segles, els navegants i pescadors es van encomanar a Sant Nicolau i, especialment a la Corona d'Aragó, a Sant Elm, qui donava nom a les confraries de mariners i al cèlebre fenomen lumínic dels vaixells. La devoció a la Verge del Carme no es va començar a estendre pel mar fins al segle XVIII, impulsada per l'almirall mallorquí Antoni Barceló, i no es va oficialitzar com a patrona de la Marina espanyola fins a l'any 1901, culminant així un relleu històric que va desplaçar els cultes mil·lenaris dels sants antics.

Un dels aspectes més destacats de la conversa va ser la importància dels exvots, com els conservats a la Sisa o a Sant Simó entre altres capelles. Aquestes peces, ofertes als sants o a les marededéus en agraïment per un favor rebut, constitueixen una font excepcional per conèixer les creences, els temors i les esperances de les persones que vivien del mar. Entre els exvots mariners hi havia pintures que representaven escenes de naufragis o de salvament, així com maquetes de vaixells que es penjaven a l’interior de les ermites i capelles. Aquestes representacions no tenien només una funció devocional, sinó que també ofereixen informació sobre les embarcacions, les pràctiques de navegació i la cultura material de cada període. Malauradament, una part important d’aquest patrimoni es va perdre durant la Guerra Civil o al llarg dels processos posteriors de transformació i desaparició d’alguns espais religiosos. Per això, els testimonis que encara es conserven tenen un valor especial, tant des del punt de vista religiós i antropològic com des de la perspectiva de la història de l’art i de la navegació. En aquest context, la coca de Mataró constitueix una peça especialment emblemàtica. Conservada actualment al Maritiem Museum (antigament Prins Hendrik) de Rotterdam, aquesta maqueta representa un tipus de vaixell atlàntic del segle XV i és considerada un dels exvots navals més antics i significatius que es coneixen. Tot i que tradicionalment s’ha relacionat amb Mataró, Pons Guri va plantejar la possibilitat que pogués procedir d’altres indrets del Maresme, com Calella. La manca d’inventaris i de testimonis documentals dificulta establir-ne amb total seguretat la procedència. Aquesta dificultat és habitual en el cas dels objectes artístics i devocionals que es podien traslladar amb facilitat. Amb el pas del temps, molts exvots van sortir dels seus llocs d’origen i van entrar en circuits d’antiquaris i col·leccionistes. Aquest fet ha complicat la reconstrucció de la seva trajectòria i obliga els investigadors a combinar fonts documentals, testimonis gràfics, estudis d’història de l’art i informació procedent d’arxius i col·leccions.

Durant el programa també vaig reivindicar la necessitat d’estudiar i donar a conèixer el patrimoni medieval del Maresme. Quan es parla de la història de la comarca, sovint es posa l’accent en el món ibèric i romà, en el modernisme o en el patrimoni industrial i contemporani. En canvi, l’època medieval ha quedat sovint en un segon pla, malgrat que ha deixat nombrosos testimonis arquitectònics, artístics i documentals.  La meva tasca de recerca consisteix, en bona part, a reconstruir aquesta història a partir de fragments dispersos. De vegades, una peça conservada en un museu, una referència en un document antic, una fotografia o el testimoni d’una persona gran poden aportar una dada essencial per completar el conjunt. És una feina que té una dimensió gairebé detectivesca i que exigeix paciència, capacitat de contrastar informacions i una mirada atenta envers les restes del passat. Les eines digitals han facilitat considerablement aquesta tasca. La consulta de catàlegs en línia, arxius digitalitzats i bases de dades permet localitzar documents i obres que abans només es podien consultar presencialment. En alguns casos, aquesta informació fa possible retrobar peces procedents de col·leccions desaparegudes o identificar manuscrits i objectes vinculats a famílies i institucions del Maresme. Aquesta recuperació no té només un interès erudit. Conèixer el patrimoni medieval permet entendre millor la configuració històrica de la comarca, interpretar moltes tradicions actuals i reforçar la consciència sobre la pròpia identitat. El passat no és una realitat desconnectada del present, sinó una part del procés que explica com s’han format les comunitats i els paisatges que avui reconeixem.

La participació a Arran de Mar va ser, per tant, una oportunitat per parlar dels sants mariners, dels exvots i de la religiositat vinculada al mar, però també per reivindicar una manera d’entendre la recerca històrica: recuperar les traces del passat, documentar-les i posar-les a l’abast de la societat perquè aquest patrimoni no es perdi i pugui continuar formant part de la memòria col·lectiva. Aqrair a Ràdio Arenys i en especial a l'Eloi Leo aquesta oportunitat.

Espero que us agradi l'audio que teniu a continuació de l'entrevista: Enllaç

Del Naranco a Valdediós: crònica d’un viatge per l’art preromànic asturià amb Arqueonet

Els passats 13 al 16 de juliol de 2026 vam fer el viatge amb Arqueonet a Astúries per descobrir de prop les essències de l’art preromànic asturià, una experiència que ens va portar a recórrer alguns dels seus monuments més excepcionals i a entendre amb més profunditat la seva relació amb la història i el paisatge. 

El primer dia vam començar al mont Naranco, on Santa Maria del Naranco —antic palau de Ramir I convertit en església— ens va rebre amb la seva silueta inconfusible; entrar-hi és percebre immediatament una combinació rara de monumentalitat i delicadesa: la planta de dos pisos, les galeries, les finestrals i la decoració esculpida resolen amb gran elegància una arquitectura destinada a projectar prestigi reial, i la seva posició sobre la falda del turó fa que l’obra es llegeixi també com una declaració paisatgística. A tocar, San Miguel de Lillo, encara parcialment dempeus, ens va permetre imaginar la complexitat del conjunt original: tot i la seva fragmentació, la qualitat del treball ornamental i les solucions estructurals ens parlen d’una ambició constructiva i simbòlica molt alta, pròpia d’un programa palatí que volia enllaçar la legitimitat dinàstica amb una estètica de poder. Baixant cap a la vall vam visitar San Pedro de Nora, una església rural d’aspecte senzill però sorprenentment expressiva; el seu interès rau en la manera com el llenguatge preromànic es projecta en un àmbit local —caps i capitells amb relleus, proporcions contingudes i una funcionalitat litúrgica molt clara—, cosa que ens ajuda a veure la diversitat del fenomen arquitectònic asturià més enllà dels grans monuments cortesans. Després d’un bon dinar típic, ens vam desplaçar a San Julián de Prados (Santullano), on la grandària de l’espai i, sobretot, el seu cicle pictòric mural ens van traslladar a una dimensió gairebé catalogadora: aquí l’art va ser vehicle de representació política i sacra, amb una iconografia i una policromia que cal apreciar amb calma perquè expliquen molt sobre els valors i les aspiracions del regne. Vam acabar la jornada a Santa Cristina de Lena, un temple petit però amb una concentració d’idees constructives notable; la cripta, l’arc de ferradura i la lectura espacial fan d’aquesta església un dels exemples més refinats d’innovació dins d’un llenguatge que sap conviure amb la tradició visigòtica i amb solucions autòctones.

El segon dia va tenir la seva ànima en el vessant més llegendari i en la ciutat d’Oviedo. Ens vam desplaçar primer cap a Covadonga, on la Santa Cova i la imatge de la Santina ofereixen una experiència que barreja història, devoció i paisatge de manera molt intensa; la cova —la tomba de Pelai, la Font dels Set Brolladors i l’entorn dels Picos de Europa— es percep com un lloc de memòria fundacional, amb un gran poder evocador que no cal analitzar per perdre la seva força, ans al contrari: s’entén millor des del sentiment i la imatge que des d’un discurs només acadèmic. La Col·legiata de Sant Fernando, amb la seva presència una mica més «institucional», ens va ajudar a lirar el lloc en el marc d’una devoció organitzada i de llarga tradició. De tornada, la parada a Cangas de Onís, primera capital del Regne d'Astúrias, va ser agradable per recuperar forces i sentir la presència humana i viva d’una localitat que sempre ha estat vinculada a la història asturiana, i a la tarda vam tornar a Oviedo per endinsar-nos en la Catedral de San Salvador; la Càmera Santa, amb el seu caràcter de tresor i relíquia, és un punt clau per entendre la projecció simbòlica de la monarquia asturiana i la seva capacitat d’articular una litúrgia de poder. Més enllà de la catedral, varem visitar Santa Maria del Rey Casto on hi ha la necròpoli de la nissaga dels reis d'Astúries. FInalment, la visió de San Tirso i de la Foncalada ens va permetre percebre el preromànic integrat en la vida urbana: San Tirso sosté la continuïtat del llenguatge religiós dins el teixit de la ciutat i la Foncalada, com a obra civil tan singular, ens recorda que aquesta cultura constructiva també es va atrevir amb projectes funcionals d’impacte simbòlic i pràctic.

L’últim dia vam fer una sortida més tranquil·la però igualment rica en matisos. Santa Maria de Bendones és un exemple molt clar de com el preromànic sap ser simple i alhora profund; la humilitat de l’església no impedeix que hi reconeguem els trets definidors de l’estil: arcs de ferradura, proporcions ben resoltes i un llenguatge escultòric contingut que serveix la litúrgia i la comunitat local. Per tancar el viatge vam visitar San Salvador de Valdediós, un monestir d’una gran serenitat formal que marca la transició cap a noves formes romàniques; el conjunt monàstic, la seva composició i la qualitat de les solucions constructives ofereixen una lectura molt clara de com l’art asturià va evolucionar sense trencar bruscament amb el seu passat, adaptant-se a noves necessitats i estètiques. 

En conjunt, aquests tres dies van ser una suma d’impressions, lectures i descobriments: vam constatar la riquesa d’un patrimoni que enllaça poder polític, devoció i territori, i vam poder apreciar tant l’esplendor palatí com la sinceritat rural d’una cultura arquitectònica única. 

Seguint les petjades del Mestre de Cabestany: del MNAC a Occitània, un cicle d'activitats organitzat amb Arqueonet

En el marc de l’exposició Sant Pere de Rodes i el Mestre de Cabestany: la construcció d’un mite, presentada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), vaig tenir l’oportunitat de conduir per a Arqueonet un programa d’activitats destinat a aprofundir en la figura del Mestre de Cabestany i en el context històric i artístic que va fer possible la seva obra. L’objectiu era establir un pont entre les peces reunides a l’exposició i els espais patrimonials vinculats a aquest escultor excepcional, seguint les seves petjades des de Catalunya fins al Rosselló.

El dissabte 9 de maig de 2026 va tenir lloc la primera activitat, una visita comentada a l’exposició del MNAC. Al llarg del recorregut vaig poder explicar als assistents les claus interpretatives de la mostra, contextualitzant les obres exposades i les darreres aportacions historiogràfiques sobre el Mestre de Cabestany. Vam analitzar conjuntament els fragments escultòrics conservats, els documents històrics i els elements arquitectònics que permeten reconstruir la trajectòria d’aquest taller escultòric del segle XII. Una atenció especial es va dedicar als fragments procedents de la desapareguda portalada de Sant Pere de Rodes, una de les obres més emblemàtiques atribuïdes al mestre, que actualment es troben dispersos entre diversos museus i col·leccions. La visita va permetre reflexionar sobre la construcció del mite del Mestre de Cabestany i sobre la importància que la seva producció va tenir en la difusió dels llenguatges artístics romànics a banda i banda dels Pirineus.

El dissabte 16 de maig de 2026 vam dur a terme la sortida titulada De Sant Pere de Rodes a Sant Andreu de Sureda. Sortida al cor del romànic primitiu. La jornada es va iniciar al monestir de Sant Andreu de Sureda, al Rosselló, on vaig explicar les característiques arquitectòniques i escultòriques d’aquest important centre monàstic, considerat un dels testimonis més destacats de les primeres manifestacions del romànic català. La visita va permetre analitzar els elements que comparteix amb altres edificis del mateix període i entendre el context cultural i artístic que va precedir la consolidació dels models romànics posteriors. Després ens vam desplaçar al monestir de Sant Pere de Rodes, una de les grans joies del patrimoni medieval català, on varem dinar. 

La visita a aquest conjunt monumental va permetre aprofundir en la seva evolució històrica i arquitectònica, així com en la relació directa que manté amb l’exposició del MNAC a través de la seva desapareguda portalada, atribuïda al Mestre de Cabestany. Davant de l’edifici vaig poder explicar als participants la ubicació original d’aquesta obra extraordinària i la importància que va tenir dins del programa iconogràfic del monestir. La contemplació directa de l’espai va facilitar la comprensió de les dimensions i l’impacte visual que devia tenir la portalada abans de la seva desaparició, complementant perfectament els continguts treballats durant la visita a l’exposició. Voldria agraïr les fotografies de Ma. Àngels Puertas.

Com a cloenda d’aquest cicle d’activitats, del 30 d’octubre a l’1 de novembre de 2026 organitzaré per a Arqueonet el viatge d’autor Carcassona, rastrejant el Mestre de Cabestany, una proposta que permetrà completar sobre el terreny el recorregut iniciat al MNAC i continuat entre el Rosselló i l’Empordà. Aquest viatge ens portarà als principals centres occitans vinculats a l’activitat del mestre i del seu taller, visitant alguns dels conjunts escultòrics més significatius que se li atribueixen. Entre els espais previstos hi ha el Centre d’Escultura Romànica Mestre de Cabestany i el timpà de l’església de Santa Maria dels Àngels de Cabestany, l’abadia de Saint-Papoul, l’església de l’Assumpció de Rieux-Minervois, l’abadia de Sainte-Marie de Lagrasse i l’abadia benedictina de Saint-Hilaire, on es conserven peces tan destacades com el sarcòfag de Sant Sernin i la portada del Boló. El viatge tindrà com a base la ciutat emmurallada de Carcassona i oferirà l’oportunitat de seguir les petjades del Mestre de Cabestany en aquells indrets on la seva empremta artística es conserva encara amb més força, completant així una visió integral de la seva producció i de la seva extraordinària influència en l’escultura romànica mediterrània.

Aquest programa d’activitats esdevé una magnífica oportunitat per relacionar directament la recerca històrica amb l’experiència del patrimoni sobre el terreny. La combinació entre la visita a l’exposició, la sortida patrimonial i el futur viatge a Occitània ofereix una visió global del context en què va treballar el Mestre de Cabestany i permet als participants aproximar-se amb una mirada més completa a una de les figures més rellevants i enigmàtiques de l’escultura romànica medieval.

1526-2026: mig mil·lenni del nou temple gòtic de Dosrius

El passat diumenge 10 de maig de 2026 va tenir lloc a l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius un acte commemoratiu dedicat al cinquè centenari del contracte de construcció del nou temple gòtic. La jornada va combinar litúrgia, evocació patrimonial i divulgació històrica, i va articular-se al voltant d’una idea central: la del temple com a fruit d’una decisió col·lectiva i com a expressió material de la comunitat parroquial.

L’obertura institucional de la conferència va anar a càrrec del mossèn de Dosrius, Jaume Abril, que va acollir la commemoració a la parròquia; de l’alcaldessa de la vila, Sílvia Garrido; i de Josep Puig Pla, president del Centre d’Estudis Esteve Albert de Dosrius. Les seves intervencions van donar al conjunt una lectura compartida, entre el reconeixement del valor religiós de l’església i la reivindicació del seu significat històric i identitari dins la vida local.

Pel que fa a la meva xerrada, el nucli de la intervenció va ser l’anàlisi del procés constructiu de l’església gòtica a partir del contracte de 1526.

Vaig partir de la signatura d’aquest document entre els síndics de la parròquia i el mestre de cases de Barcelona Tomàs Barça, i vaig situar-lo dins un context més ampli de renovació dels temples parroquials que, entre els segles XV i XVI, afectà diversos nuclis del Maresme.

Aquest marc general va permetre entendre que la reforma de Dosrius no fou un fet aïllat, sinó una resposta coherent a transformacions litúrgiques, socials i representatives pròpies de l’època.

L’exposició va remarcar sobretot la importància de la documentació notarial com a via per reconstruir amb precisió la història material de l’edifici.

El contracte no només fixa unes condicions tècniques, sinó que revela la manera com la parròquia concebia l’obra, la supervisava i la dotava de sentit.

En aquest sentit, vaig insistir que la construcció del temple expressa una voluntat de permanència, però també una forma de representació comunitària i d’afirmació simbòlica.

Des d’un punt de vista arquitectònic, vaig desenvolupar els principals aspectes definits en el text contractual: la configuració de la nau, el creuer, les capelles, el portal, les finestres, el paviment i els acabats de pedra picada.

També vaig destacar el paper dels promotors locals, la funció dels síndics i la relació entre decisió col·lectiva i execució tècnica.

La lectura del temple permet entendre’l no sols com una obra d’arquitectura, sinó com un instrument de memòria, de fe i d’identitat cívica.

FInalment vaig feu un breu repàs de la iconografia de les claus de volta i de les diferents mènsules intenta buscar un sentit a la ubicació concreta de les imatges.

En síntesi, la intervenció va voler mostrar que el nou temple de Dosrius és el resultat d’un projecte històric conscient, sostingut per una comunitat que volia redefinir el seu espai sagrat i, al mateix temps, projectar-hi la seva continuïtat.

Aquesta dimensió explica que l’edifici pugui ser llegit avui com a patrimoni arquitectònic, font documental i símbol de la història local.

Per acabar voldria agraìr l'organització de l'acte i l'acompanyament de Maritxell Dominich (arxivera municipal de Dosrius) i els membres del Centre d'Estudis Esteve Albert, Ma Àngels Jubany, Neus Alsina i Josep Ramis. També agraìr les seves fotografies de l'acte, així com les de Núria Gómez i Sandra Cabrespina.

Desxifrant Sixena: una mirada experta a un dels grans debats patrimonials

El Museu d’Història de Catalunya va acollir el passat 29 d’abril de 2026, a les 18.30 h, la presentació del llibre Sixena. Les claus del conflicte, editat per L’Editorial Base, en un acte que va reunir diferents especialistes per abordar un dels debats patrimonials més complexos i controvertits dels darrers anys i en els qual jo vaig poder participar com a autor d'un dels capitols dedicats a la història del monestir..

La sessió, conduïda per la periodista cultural Maria Palau (El Punt Avui), va destacar des del primer moment la voluntat de l’obra d’aportar rigor, context i pluralitat d’enfocaments a un conflicte sovint simplificat en l’esfera mediàtica. Palau va situar el llibre com una eina imprescindible per comprendre les múltiples dimensions —històrica, jurídica i artística— del cas Sixena.

L’acte es va estructurar en dues taules rodones, coordinades per Maria Palau, que van permetre aprofundir en els diferents vessants del llibre. 

La primera es va centrar en el context històric i artístic del monestir. Jaume Sobrequés va glosar les motivacions i la necessitat de la publicació, mentre que Montserrat Pagès va explicar la importància de les pintures de la sala capitular en el marc de l’art de finals del romànic. En aquesta mateixa línia, jo mateix vaig posar l’accent en el context històric del monestir i en la seva transformació en un centre rellevant de promoció artística, malgrat les particularitats del seu enclavament.

Rosa Gasol va destacar l’estat de conservació de les pintures i els riscos que comporta el seu trasllat, mentre que Carmen Berlabé va analitzar la destrucció del monestir i del seu patrimoni durant la Guerra Civil, així com les qüestions relatives a la seva autoria. Per la seva banda, Guillem Cañameras va posar en valor la tasca de salvament de les pintures duta a terme per Josep Gudiol, clau per a la seva preservació.

La segona taula rodona es va centrar en el desenvolupament del conflicte i les seves implicacions jurídiques i mediàtiques. Xavier Muñoz va oferir una detallada descripció de l’estat legal actual i dels processos judicials vinculats a la reclamació de les obres per part de l’Aragó. Josep M. Figueres va analitzar el paper de la premsa en la construcció i amplificació del conflicte, mentre que Alberto Velasco va repassar els litigis entre Aragó i Catalunya al voltant dels béns de Sixena, amb especial incidència en les afectacions al Museu de Lleida. Finalment, Josep Cruanyes va cloure l’acte amb un epíleg que sintetitzava les principals aportacions del volum.

El conjunt de les intervencions va evidenciar la complexitat d’un cas que depassa l’àmbit estrictament patrimonial i que interpel·la qüestions de memòria, identitat i gestió institucional. La presentació es va convertir així en un espai de reflexió rigorosa i plural, fidel a l’esperit del llibre, que aspira a aportar llum enmig d’un debat encara obert.

L'acte va tenir una molt bona acollida i la sala d'actes del Museu d'Història de Catalunya va presentar un ple absolut.

Presentació del llibre "Sixena. Les claus del conflicte"

L’Editorial Base es complau a convidar-vos a la presentació d’un llibre imprescindible per comprendre un dels debats patrimonials més complexos i polèmics del nostre temps: "Sixena. Les claus del conflicte",  en el qual tinc el plaer de poder-hi participar.

Dia: 29 d’abril de 2026

Hora: 18.30 h

Lloc: Museu d’Història de Catalunya

L’obra reuneix una nòmina excepcional d’especialistes vinculats sobretot al Museu de Lleida i el MNAC; les Universitats de Lleida, Girona, Autònoma de Barcelona, Rovira i Virgili i altres centres i institucions de recerca: Carmen Berlabé; Maria Bonet Donato; Guillem Cañameras Vall; Josep Cruanyes i Tor; Josep M. Figueres; Rosa Gasol i Fargas; Joaquim Graupera; Xavier Muñoz i Puiggròs; Montserrat Pagès; Jaume Sobrequés i Alberto Velasco i González, tots ells vinculats d'alguna nanera amb l'estudi i el coneixement de la història i el patrimoni del Monestir de Sixena des de les vessants històrica, jurídica, artística i de la història de l'art.

La presentació anirà a càrrec de Maria Palau, periodista de la secció de cultura d’El Punt Avui i comptarà amb la participació dels autors del llibre. Una ocasió única per escoltar de primera mà veus expertes sobre un cas que ha generat debat, passions i controvèrsia al llarg dels anys.

Secrets pesquers revelats al Maresme. Èxit de la XIX Trobada de Centres de Recerca a Sant Pol

La XIX Trobada d'Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme, celebrada el 18 d'abril de 2026 a Sant Pol de Mar, va reunir experts i entitats per explorar l'activitat pesquera com a eix central de la història comarcal. L'esdeveniment, organitzat per l'Arxiu Comarcal del Maresme, l'Institut Ramon Muntaner, la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana, el Consell Comarcal del Maresme i l'Ajuntament de Sant Pol, va atraure un públic interessat en el patrimoni pesquer des de perspectives diverses.

L'acte es va centrar en temes com les arts de pesca, el transport de captures, l'urbanisme dels pescadors, el patrimoni immaterial, els sistemes d'orientació marítima, les subhastes, les embarcacions i el cabotatge pesquer, amb recerques de diferents poblacions i èpoques històriques. L'objectiu era fomentar un diàleg interdisciplinari sobre la pesca com a pilar econòmic i cultural del Maresme, des de l'època romana fins al segle XX. Va ser gratuït i obert, amb inscripcions tancades el 12 d'abril i propostes de comunicacions fins al 26 de març.

L'esdeveniment va començar amb una rebuda càlida i una inauguració oficial, seguida de la ponència inaugural d'Eliseu Carbonell Cams sobre el mar com a espai cultural ple de pràctiques i relats immaterials, que va establir un to reflexiu i introductori al tema de la Jornada. Després d'una pausa per al cafè i un dinar opcional, va concloure amb conclusions col·lectives, cloenda i una visita guiada pel "Sant Pol pescador", reforçant el compromís comunitari amb el llegat marítim.

Les intervencions dels comunicans van teixir un recorregut cronològic i temàtic ric, des de les arrels romanes a Torre Llauder i èpoques ibèriques —amb aliments marins i pràctiques subaqüàtiques— fins a l'evolució social de confraries com la de Mataró al segle XIX o els pescadors de Teià, mostrant com la mar va modelar comunitats. Tècniques ancestrals van cobrar vida en històries sobre nanses, "senyes" secrets —mapes submarins de roques entre Caldetes i Malgrat o documents de can Peix a Canet—, canons mariners i figures humanes com el bus Joan Tur i Dalmau, revelant una saviesa col·lectiva i secrets professionals que van sostenir l'activitat pesquera al llarg dels segles. El pols social i cultural va palpitar en relats sobre pescadors medievals a baronies com Palafolls i Montpalau, immigrants francesos als segles XVI-XVII que es forjaven una vida a la mar, rituals pagans i cristians, terminologia tradicional del món pesquer i antologies de cançons dites marineres que evocaven l'ànima del Maresme. Detalls etnogràfics sobre famílies de Calella, clubs com l'Espinàs de Garbí i perfils com el beatu Josep Castell van humanitzar aquest tapís, tot i que algunes d'elles no es van exposar oralment, malgrat que seràn incloses a la publicació.

La meva intervenció es va centrar en la devoció marinera als sants protectors durant el gòtic al Baix Maresme. El treball examina figures com Sant Nicolau de Bari, taumaturg i guardià de mariners i pescadors, que salva vaixells en tempestes segons llegendes com la Praxis de nautis, representada al seu retaule gòtic fragmentari de Vilassar de Dalt (conservat a la Fundació Amatller, probable origen a la capella de Sant Genís). Sant Elm (Erasme de Formia), sovint confós amb Pedro Gonzàlez o Sant Telm, és invocat contra tempestes i llamps —el conegut «foc de Sant Elm»—, amb iconografia de vaixells en retaules i claus de volta a capelles com les de Mataró (1574) i Vilassar de Dalt (1611-1620).

Al segle XVI, les parròquies del Maresme s'amplien amb capelles per a confraries marineres: Sant Pere a Llavaneres i Premià de Dalt, amb iconografia de xarxes i pesca miraculosa,en els reatules i no ens podriem oblidar de l'ermita de Sant Simó a Mataró (1611), com a resposta a atacs corsaris barbarescos, amb exvots nàutics com la Coca. 

Aquesta recerca, alineada amb la meva tesi doctoral L'art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI) (2012), connecta miracles marítims de la Llegenda àurea de Jaume de Voragine amb el patrimoni artístic local, revelant una fe profunda en un context de perills marítims constants.