Viatge amb Arqueonet al Torí barroc: palaus, devoció i eternitat sabauda

Del divendres 13 al dilluns 16 de febrer de 2026, va tenir lloc La Ruta de les Cúpules: Llum, Espai i Espiritualitat al Barroc de Torí, organitzada per Arqueonet i amb la meva intervenció com a guia. Aquesta immersió en el Barroc torinès ens va endur a descobrir com la llum, les cúpules i la devoció teixeixen una ciutat única, en un viatge ple d’emoció i descobertes compartides. Aquesta sortida s'enmarcava dins del curs El multivers de l’art Barroc: crisi i esplendor en un món en transformació (1600-1750), que vaig impartir a Arqueonet el passat mes de desembre del 2025.

Divendres: el primer contacte:  Vam sortir de Barcelona amb el sol postrim començant a caure, i el vol curt ens va dipositar a Torí just quan els fanals començaven a encendre’s. El conductor ens esperava amb el cartell d’Arqueonet, i el trajecte fins al Turin Palace Hotel va ser com un pròleg visual: carrers rectes, palaus il·luminats i aquella sensació de ciutat pensada per impressionar. Ja a l’hotel, al cor del quadrilàter noble, vam desfilar maletes i expectatives abans d’un son profund, preparats per l’endemà.

Dissabte: el Barroc en moviment: L’esmorzar al Turin Palace ens va donar energies per caminar fins a la Piazza San Carlo, on les esglésies bessones —San Carlo Borromeo i Santa Cristina— ens van rebre com un duet arquitectònic perfecte, amb les seves façanes que juguen amb la llum com actors en un escenari. Vam passar pel Palazzo Carignano, amb la seva façana vibrant, i el Palazzo Madama, que ens va fer saltar del romà al barroc en un sol edifici. El Teatro Regio i el Palazzo Chiablese van afegir notes de grandesa cortesana, fins que la Real Chiesa di San Lorenzo, amb el seu interior il·luminat per finestres invisibles, ens va fer oblidar el temps. Després d’un dinar còmode al Savurè —pasta al punt i bons riures—, vam reprendre amb la Chiesa del Santo Sudario i el museu de la Santa Síndone, espais íntims plens de misteri. El santuari della Consolata i la Chiesa del Carmine van tancar la jornada amb una devoció popular que ens va abraçar, sota cúpules que semblaven capturar l’essència mateixa del cel torinès. El vespre lliure va ser per sopars espontanis i passejades porticades.

Diumenge: de Stupinigi al cor reial: L’autocar ens va portar a Stupinigi, on la Palazzina di Caccia es va alçar com un somni de caça i poder, amb salons que narren històries de Savoia en cada fressat i mirall. La guia en espanyol va fer viu cada detall, i el retorn a Torí, amb dinar al Raffaello, va preparar el terreny per al Palau Reial: apartaments dinàstics, armeria i la Cappella della Sindone, on la cúpula sembla un focus diví. La Galleria Sabauda i el Museu d’Antiguitats van oferir un respir artístic, i els Jardins Reials, amb la seva verdor ordenada, van ser el contrapunt perfecte abans del temps lliure, amb cafès i places que conviden a quedar-s’hi.

Dilluns: Superga i el comiat altiu: Amb maletes al bus, vam pujar a Superga, coronella sobre la ciutat, on les cúpules i les tombes reials van cloure el cercle: des d’allà, Torí es veu com el gran teatre que hem recorregut. La baixada a l’aeroport, un dinar ràpid i el vol de tornada van tenir gust de promoció d’amics, amb la promesa implícita de tornar a aquesta ciutat que, en només quatre dies, ens va fer sentir viatgers i descobridors.

Així, l’objectiu del viatge es va acomplir plenament: contemplar el Barroc de Torí des de la perspectiva de la Casa de Savoia com a grans promotors, revelant el sentit profund

d’aquest art —palaus imponents, esglésies devocionals i espais que preserven la seva memòria i poder visible en aquestes promocions artístiques, culminant en les tombes que perpetuen la memòria del llinatge sabauda.

Nova actualització del Diccionari d’Historiadors de l’Art Català, Valencià i Balear

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha publicat la dissetena edició del Diccionari d’Historiadors de l’Art Català, Valencià i Balear (DHAC), una obra col·lectiva de referència dedicada a recollir i difondre les trajectòries dels principals historiadors, crítics i teòrics de l’art de l’àmbit catalanoparlant.

Aquesta nova edició incorpora 13 fitxes biogràfiques noves i l’actualització de 141 fitxes existents, amb l’objectiu d’oferir una informació més completa i actualitzada sobre els investigadors i les seves línies de treball. D’aquesta manera, el Diccionari continua ampliant i enriquint el seu contingut, mantenint-se com un recurs imprescindible per al coneixement de la historiografia artística catalana, valenciana i balear.

En aquesta actualització s’ha revisat i completat la meva fitxa biogràfica, en la qual ja constava des de fa uns anys, com a historiador de l’art. S'hi ha actualitzat l'esbós biogràfic i acadèmic on s’hi destaquen les principals àrees de recerca que han marcat la meva trajectòria professional i d'investigació. Em fa especialment il·lusió ser-hi present, ja que representa un reconeixement a meva tasca investigadora desenvolupada al llarg dels anys, i renova la meva voluntat de continuar contribuint a l’estudi i difusió del patrimoni artístic del nostre país.

El Diccionari d’Historiadors de l’Art Català, Valencià i Balear és un projecte que evoluciona de manera constant gràcies al treball de l’equip del Departament de Ciències Històriques-Arqueologia de l’IEC i a les aportacions d’investigadors col·laboradors. La seva finalitat és oferir una visió global i rigorosa dels autors que han configurat l’estudi de la història de l’art als territoris de parla catalana, fent visible el seu llegat intel·lectual i científic.

Podeu consultar la nova edició del DHAC al portal en línia de l’Institut d’Estudis Catalans: https://dhacvb.iec.cat/fitxa/?wdt_var1=784 

Exposició sobre “El retaule de Sant Julià d’Argentona. La seva creació (1531) i la seva destrucció (1936)”

L’església parroquial de Sant Julià d’Argentona va acollir el divendres 16 de gener, a les sis de la tarda, la inauguració de l’exposició “El retaule de Sant Julià d’Argentona. La seva creació (1531) i la seva destrucció (1936)”, una mostra que recupera la memòria d’una de les obres més significatives del patrimoni artístic i espiritual de la vila. Organitzada pel Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell amb la col.laboració de la parròquia i comissariada per la Dra. Cristina Fontcuberta, la iniciativa proposa un recorregut històric i visual per la vida d’aquest retaule gòtic, des de la seva execució al segle XVI fins a la seva pèrdua durant la Guerra Civil.

L’acte inaugural va començar amb unes paraules de l’alcaldessa d’Argentona, Montse Capdevila, que va subratllar la importància de preservar i difondre la memòria patrimonial local com a eina de cohesió cultural i identitària. Va destacar la tasca del Centre d’Estudis i la col·laboració entre institucions per fer possible una mostra d’aquest nivell dins del marc incomparable de la parròquia. Tot seguit, el president del Centre d’Estudis Argentonins el Dr. Enric Subiñà, va remarcar el llarg treball de documentació i recerca que ha permès reconstruir, peça a peça, la història del retaule desaparegut, i va agrair l’esforç dels voluntaris i investigadors que hi han participat.

Per la seva banda, la comissària de l’exposició, Dra. Cristina Fontcuberta, va fer una intervenció centrada en el valor artístic, iconogràfic i devocional de l’obra, explicant el procés de creació del retaule el 1531 i contextualitzant la seva destrucció el 1936 dins dels convulsos esdeveniments de la Guerra Civil. La mostra es presenta com una reconstrucció històrica i simbòlica, amb fotografies, documents, i materials gràfics que permeten entendre l’abast cultural d’aquesta pèrdua patrimonial.

L’acte va tancar amb una actuació de la Coral Llaç d’Amistat, que va interpretar els goigs de Sant Julià, creant un moment d’intensa emoció col·lectiva dins del temple. El públic, nombrosament congregat, va rebre la interpretació amb un profund respecte i sentiment de pertinença, convertint la vetllada en un veritable homenatge a la memòria d’una obra desapareguda però encara viva en l’imaginari argentoní.

Amb aquesta exposició, el Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell reafirma la seva vocació de recerca, divulgació i preservació del patrimoni local, oferint als visitants l’oportunitat d’aprofundir en la història artística i espiritual d’Argentona i del seu patró, Sant Julià.

L’exposició es pot visitar fins al 15 de febrer de 2026 a l’església parroquial de Sant Julià. Els horaris són dilluns a dissabte de 11 a 13 h i de 18 a 20 h, i diumenges de 10 a 12 h, adaptats al programa de la Festa Major d’hivern de Sant Julià i respectant l’ordre litúrgic del temple.

Els estudis en que es basa la Dra. Fontcoberta estan poblicats a:

• Fontcuberta i Famadas, C. (2020). «Antioquia, Nuremberg, Argentona: una peculiar vida sense martiri de sant Julià i els models dürerians per al retaule de la vila (1531)». Matèria: Revista internacional d'art, (16-17), pp. 48-77.
• Fontcuberta i Famadas, C. (2025). «El retaule de Sant Julià d’Argentona: la seva creació (1531) i la seva destrucció (1936)». Fonts, Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell, núm. últim.

Publicació completa del meu article sobre la Seu de Manresa a la revista"Románico"

És un plaer anunciar que m'acaben de publicar la segona part de l'article Sancte Marie Civitatis Minorise. La genesi del edifici alt medieval (segles IX-XIII), a la prestigiosa revista Románico de l'associació Amigos del Románico. La primera part d'aquest estudi divulgatiut, que explora les etapes constructives inicials de la Seu de Manresa des dels seus orígens carolingis fins a les transformacions del segle XIII, va veure la llum al número 38 de la revista, corresponent al juny de 2024 (pàgines 24-31), on es van analitzar els fonaments històrics i arqueològics del temple com a nucli de la Civitatis Minorise, amb atenció a les fonts documentals i les evidències materials en època preromànica i carolingia, que revelen la seva evolució com a símbol religiós i urbà en el context medieval del Bages.

Ara, la segona part —que aprofundeix en les fases constructives posteriors, les influències estilístiques i el paper de la Seu en la consolidació de la identitat manresana durant els segles XI i XII— acaba de sortir publicada al número 41 (II semestre del 2025, pàgines 16-21), completant així el treball i posant a disposició de la comunitat acadèmica i aficionada una visió divulgativa sobre aquest edifici emblemàtic. 

L'origen d'aquest article es remunta a una conferència que vaig impartir el 10 d'octubre de 2022 a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), dins del cicle organitzat pels Amics de l'Art Romànic de l'IEC per commemorar els 700 anys de la Seu de Manresa. Aquesta intervenció, que va congregar especialistes i amants del romànic, va servir de base per a l'elaboració de l'estudi, adaptant el discurs oral a un format editorial rigorós que incorpora noves dades arqueològiques, anàlisis comparatives amb altres temples del romànic català i una reinterpretació de bibliografia existent relacionada amb Manresa com a centre emergent. A més, el mateix contingut en català ha estat publicat recentment com al Butlletí d'Amics de l'Art Romànic del Bages, num. 207 (maig-agost 2025), p. 3-19, ampliant així l'abast de la difusió en l'àmbit local i acadèmic català. Aquesta versió en català va ressonar també en una nova conferència efectuada el 14 de maig de 2025 a la Sala de les Voltes de la Seu de Manresa, organitzada pels Amics del Romànic del Bages, on vaig poder aprofundir en els detalls amb el públic assistent en un entorn emblemàtic.

Aquesta publicació reforça la difusió del coneixement sobre la seu de Manresa romànica a nivell hispà, que la majoria de vegades es veu eclipsada per l'emblemàtic edifici gòtic de Berenguer de Montagut. El fet de publicar-ho a la revista Románico, com a publicació de referència en els estudis romànics hispànics, amb el seu enfocament en l'arqueologia, l'arquitectura i la iconografia, ofereix una plataforma ideal per a treballs com aquest, que no només il·luminen aspectes poc explorats de la Seu —com la seva gènesi com a basílica urbana en un context de conquesta carolingia i feudalisme— sinó que també conviden a futures investigacions interdisciplinàries. 

De la mateixa manera, la versió al Butlletí d'Amics de l'Art Romànic del Bages assegura una presència arrelada al territori, fomentant el diàleg entre la recerca científica i la comunitat bagesana. És un privilegi veure reconegut aquest esforç en revistes i actes d'aquest prestigi, accessible tant per als especialistes com per als lectors interessats en la història viva del nostre llegat cultural, i convida tothom a consultar els números disponibles per gaudir d'aquesta immersió en la Manresa altmedieval.

Un important nou estudi de la Dra. Coral Cuadrada sobre el poblament al Baix Maresme (del baix imperi a l’alta edat mitjana).

Al Maresme, amb una tradició historiogràfica extensa, sempre ha apassionat el pas de l’antiguitat tardana al món medieval, amb una llarga llista d’estudis que van des de Pellicer i Pagès (1888) i Ribas i Bertran (1975), Prevosti (1981), Cuadrada (1988), el primer volum de la meva pròpia tesi de llicenciatura (publicat el 2001) i altres articles meus (1994-2009), Járrega (1997), Cerdà (1992-2000), Clariana i Járrega (1994-2000), Revilla (2021) i altres obres fonamentals com el Premi Iluro de Bonamusa (2011). De fet, aquest interès em va portar a organitzar les II Jornades d’Història i Arqueologia del Maresme l’any 2001, tractant precisament l’organització de l’espai i models de poblament, i l’any 2004 les III Jornades dedicades al pas de l’antiguitat tardana al món medieval, de Constantí a Carlemany. 

Coral Cuadrada posa al dia aquest tema de gran fortuna historiogràfica amb el seu nou article:

CUADRADA, C. (2025). El poblament al Baix Maresme (del baix imperi a l’alta edat mitjana). Butlletí Arqueològic de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, vol. V, núm. 47, pp. 243–284.

En aquest article, revisa críticament la continuïtat poblacional al Baix Maresme des del baix Imperi fins a l’alta edat mitjana, matisant la seva antiga tesi amb noves dades arqueològiques (INVARQUE, excavacions recents) i documentals inèdites. En el mateix, ofereix una síntesi exhaustiva i crítica sobre el poblament del Baix Maresme des del baix Imperi romà fins a l’alta edat mitjana, amb especial atenció al pas d’Iluro (ciutat romana de Mataró) a Civitas Fracta i la configuració del castell i parròquia medievals. L’autora revisa la seva pròpia tesi doctoral, publicada al Premi Iluro anys enrere (1988), sobre un “poblament continuat sense fissures”, matisant-la amb les noves dades arqueològiques per concloure que es donà una continuïtat amb ruptures, trasllats poblacionals i fases de crisi, particularment un trencament general al segle V que afectà l’àrea urbana més que els assentaments rurals.

​Cuadrada combina una recopilació sistemàtica de dades arqueològiques —preses de l’INVARQUE, memòries d’excavacions del CALAIX i estudis recents— amb anàlisi diplomàtica de documentació inèdita (pergamins comtals, capitulars monàstics) i toponímia (Onomasticon Cataloniæ), centrant-se en el territori d’Iluro i els futurs termes dels castells de Mataró, Burriac i Vilassar. 

Des del segle III dC, Iluro presenta un disseny urbà ortogonal amb fòrum, macellum, termes i necròpolis extramurs a l’alt Imperi, però al baix Imperi aquestes es desplacen intramurs, com a la zona de Santa Maria, senyal d’una ruralització i cristianització progressiva. Les vil·les rurals i capelles primitives (Santa Anastàsia a Premià, Sant Cristòfol i Sant Crist a Cabrils, Santa Margarida a Cabrera, Sant Pere de Clarà, Sant Sebastià i Sant Miquel del Cros a Argentona, Sant Cugat de Traià) mostren cronologies fins al 476 dC, amb necròpolis tardoantigues i possibles basíliques privades, però un fre al segle V que suggereix migracions o retrocés.

Al nucli urbà, les insulae s’amortitzen massivament entre els segles V-VI, amb un hiatus estratigràfic del VII al XII, explicat per crisis econòmiques (segle III), invasions bàrbares (sueus, vàndals, alans), epidèmies (pesta del 570), inestabilitat visigòtica i arribada musulmana (segle VIII), tot i una vitalitat relativa als segles IV-V. Jaciments clau com Santa Maria revelen una basílica paleocristiana del segle VI sobre l’antic fòrum, amb sitges (III-VI), necròpolis intramurs (V-VII) i una “pre-sagrera” com jo vaig indicar; Torre Llauder manté seqüència continuada del I aC al VII dC, amb reocupació visigòtica (sitges, fons de cabana, necròpolis) i ceràmica grisa/espatulada; mentre Ca la Madrona documenta una extensa necròpolis tardoantiga (més de 300 tombes, moltes infantils, tipus “preantropomorfs”), singular en rituals funeraris.

​Les principals aportacions de l’article radiquen en aquesta periodització fina —crisi urbana i replegament (III-V), vitalitat rural (IV-V), ruralització profunda (V-VII), hiatus (VII-IX) i represa (X-XIII)— que desmunta l’“edat fosca” absoluta i alinea el Maresme amb tendències regionals (Camp de Tarragona, Baix Montseny). 

L’autora argumenta ruptures però no un col·lapse total, amb trasllats cap a vil·les rurals i un paisatge sagrat articulat per l’església, influït per pirateria sarraïna (IX-X) i ràzzies com la d’Al-Mansur (985). 

En la segona part, destaca els mecanismes repobladors: monestirs com Sant Pau del Mar (amb alous a Llavaneres, Vilassar, Teià, Premià) i franqueses comtals (Montcada, Vallès, Maresme), liderades per magnats i transferides a llinatges feudals (La Roca, Catedral de Barcelona), amb toponímia com Cerdanyola o “ses cominals” com a indicis d’artigatge antic. L’arrencada demogràfica real no arriba fins als anys 30 del segle XIII, post-conquesta de Balears, quan el Baix Maresme deixa d’ésser frontera marítima. 

Així, l’estudi ofereix una posta al dia força documentada i innovadora, fent dialogar l’arqueologia amb la història per il·luminar incògnites com Civitas Fracta i el procés d’ocupació altmedieval, que encara manté forces incògnites. 

Sens dubte una nova gran aportació pel coneixement de la nostra història medieval a càrrec l'apreciada Dra. Coral Cuardada!

Barroc acadèmic a Mataró: la meva ponència sobre Santa Anna publicada a les actes de les II Jornades

La II Jornada de Recerca de l’Escola Pia de Catalunya es va celebrar al Cafè Nou de Mataró (c. de la Riera, 119) el dissabte 15 de març de 2025, amb la participació d’una cinquantena de persones entre professorat, investigadors i membres de la comunitat escolàpia interessats en la història de l’orde i dels seus col·legis. L’esdeveniment, que va transcórrer durant el matí i la tarda, va centrar-se en la història de l’Escola Pia a Catalunya, amb especial atenció al col·legi i l’església de Santa Anna de Mataró, a través de ponències que van abastar des dels orígens de la xarxa escolar fins a aspectes de sociabilitat, religiositat i memòria local. En aquest context es va presentar la meva comunicació sobre la construcció de l’església de Santa Anna, que ha estat publicada dins el volum d’actes de la jornada, 

GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim. (2025) "La construcció de l’església de Santa Anna de l’Escola Pia, un exemple del darrer barroc acadèmic (1737-1789". PUIGVENTÓS LÓPEZ, Eduard. (ed.). Actes de la II Jornada de Recerca de l’Escola Pia de Catalunya. Mataró, 15 de març de 2025. Barcelona: Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya. (Col·lecció l’Estilet, núm. 3), pp. 99–131.

ACTES DISPONIBLES A: PUBLICACIÓ EN PDF 

El meu article reconstrueix, a partir de documentació municipal, notarial i de l'arxiu escolapi, el procés fundacional de l’Escola Pia de Mataró i les capitulacions de 1737 amb l’Ajuntament, que van establir l’advocació a Santa Anna per a l'església, les condicions econòmiques per a la manutenció dels religiosos i l’ús provisional de cases llogades com el Mesón del Pardal o la Sínia d’en Ramis abans de la construcció del conjunt definitiu. Es detallen la compra dels terrenys prop del portal de Barcelona el 1739, la col·locació de la primera pedra i les fases constructives del col·legi i la primitiva capella, amb especial atenció als usos docents, litúrgics i als inventaris que permeten reconstruir l’espai interior, les imatges i els altars del primer temple.

Entre les principals aportacions destaca l’anàlisi d’un projecte arquitectònic setcentista conservat (en còpia) a l’Arxiu Provincial i que ja havia difós previament, que revela una nau única amb capelles laterals intercomunicades, creuer amb cúpula i una solució inspirada en models jesuítics contrareformistes com l’església del Gesù de Roma, posant Santa Anna com un exemple madur de darrer barroc acadèmic català en paral·lelisme amb temples com Betlem o la Mercè de Barcelona i altres esglésies escolàpies. 

També s'identifica el germà operari Josep Guàrdia com a figura clau en la talla de pedra de la portada i bases columnàries, amb hipòtesis sobre l’autoria teòrica de la façana (possiblement Josep Morató i Codina o mestres vinculats a la catedral de Vic i Santa Maria de Mataró), així com el programa de retaules —amb l’altar major de Salvador Gurri— i les donacions de famílies i confraries.

L’estudi tanca amb la pervivència del conjunt litúrgic i escultòric fins a la Guerra Civil de 1936-1939, documentant el saqueig del temple, la destrucció de retaules, imatges exteriors i elements com l’estàtua de Sant Josep Calassanç a la cantonada —substituïda posteriorment—, i la reconfiguració de l’espai, oferint així un recorregut complet des dels orígens barrocs fins a la memòria contemporània del lloc. 

Entre les hipòtesis proposades destaca l’existència d’una cripta sota la capella del Santíssim (o del Sacrament) al transsepte del costat de l’Evangeli, prevista en el projecte original de l’església com a absis semiesfèric amb accés des de la sagristia i disposició de nínxols per a sepultures, segons la planimetria conservada a l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia (c. 50 núm. 12) i un pla posterior de les aules del final del segle XVIII que mostra la seva estructura. Aquesta hipòtesi es recolza en el dret de sepultura concedit als escolapis des del 1737, en els nombrosos enterraments documentats al Llibre de Cosas Notables (1739-1829) —tant de religiosos com de benefactors laics—, en el trasllat de restes de l’antiga església el 1789 i en el testament de Francesc Gemmir Llauder i Gelabert (1775), que demana una sepultura interna “en forma” a la nova capella del Sacrament.

"Maresme Medieval" present a la Jornada Iluro 2025: Coneixement i debat, organitzada per la Fundació Iluro

Ahir vaig poder participar a la Jornada Iluro 2025: Coneixement i debat, celebrada a la Fundació Iluro a l’Espai Escena i Pensament de l’Ateneu Centre Cultural de Mataró, un esdeveniment que va reunir experts i entitats locals per reflexionar sobre la recerca històrica, les fonts i la memòria col·lectiva del Maresme. La jornada va començar a les 18 h amb una breu presentació i va continuar amb la conferència inaugural “Fer història avui. Més enllà de les escoles i teories generals” a càrrec de Llorenç Ferrer, catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat de Barcelona i investigador principal del grup TIG, qui va defensar paradigmes simples per entendre les societats passades més enllà de les escoles tradicionals com l’Annales o el marxisme; seguidament, Alexandra Capdevila, doctora en Història per la UB, guardonada amb el Premi Iluro 2013 i professora a la UOC i la Facultat Antoni Gaudí, va impartir “Noves i clàssiques fonts per a l’estudi del passat”, on va explorar fonts arxivístiques com llibres parroquials i notarials juntament amb premsa, mapes i testimonis orals; i finalment, Alexis Serrano, director de l’Arxiu Comarcal del Maresme i president del Centre d’Estudis Vilassarencs, va oferir “Història i memòria”, distingint amb precisió aquests conceptes sovint confosos i destacant obres com Mataró Barroc o Els Vallmajor de Dosrius.​

L’esdeveniment va culminar amb una taula rodona de 40 minuts on vaig intervenir en representació de Maresme Medieval, presentant l’experiència del blog que he promogut i com ha ajudat a difondre el patrimoni de l’art medieval de la comarca a través de l’activitat científica pròpia, publicacions, articles i interaccions amb la comunitat, fent accessible el passat artístic del Maresme a un públic ampli. 

Al meu costat  van intervenir Héctor López Silva pel Museu Arxiu de Santa Maria / Estudis Mataronins, que va destacar la revista Fulls del Museu Arxiu i les Sessions d’Estudis Mataronins; Jaume Vellvehí pel Grup d’Història del Casal de Mataró, associació fundada el 1986 dedicada a la divulgació del patrimoni català i la defensa de la història local; Robert Lleonart i Casadevall pel Centre d’Estudis d’Arqueologia i Història de Mataró, hereu de la secció arqueològica del Museu Municipal i editor de la revista Laietania amb conferències i visites guiades; i Víctor Ligos per la Comissió de Memòria Gent Gran de Mataró, creada el 2001 per transmetre la memòria del segle XX i fomentar el diàleg intergeneracional amb arxius i instituts locals.

​

Va ser una experiència molt enriquidora, amb un ambient de diàleg obert que va permetre posar en valor la diversitat de projectes locals per preservar i difondre el patrimoni històric del territori, des de l’arqueologia i l’art medieval fins a la memòria oral, reforçant la identitat comarcal en un context de recerca rigorosa i divulgació accessible que connecta el passat amb el present.

[Fotografies: Núria Gómez Borrell]

Nou article de la Dra Coral Cuadrada sobre el paisatge marítim del Maresme Medieval

CUADRADA, Coral (2025). «El Maresme medieval: paisatge d’aigua». Atzavara, L’, vol 35, p. 105-22, https://raco.cat/index.php/Atzavara/article/view/436855 .

Aquest nou article s’inscriu de manera natural en la trajectòria maresmenca de la Dra. Coral Cuadrada, iniciada amb la tesi i monografia El Maresme medieval: les jurisdiccions baronals de Mataró i Sant Vicenç/Vilassar (hàbitat, economia i societat, segles X–XIV), obra premiada i publicada el 1988, que va fixar un marc sòlid sobre senyories, poblament i economia pagesa a la comarca entre el creixement i la crisi medievals. El text de 2025, El Maresme medieval: paisatge d’aigua, amplia i reorienta aquell nucli cap a una lectura ambiental i de llarga durada, centrant el paper articulador del mar, les rieres i els aiguamolls en l’organització del territori i de les pràctiques econòmiques i culturals, amb una metodologia que integra diplomàtica, arxius, cartografia i iconografia històrica. 

Es detalla com el règim feudal va establir drets i impostos relacionats amb la pesca i el mar, així com els perills constants que suposaven els naufragis, les tempestes i les incursions de pirates i corsaris, que marcaven la vida quotidiana i la protecció dels habitants. També es reconeix la importància dels rierols i aiguamolls com a espais naturals que connectaven el litoral amb la muntanya, organitzant el territori i influenciant l’economia agrària i forestal. L’autora explica que els documents medievals, llegats parroquials i actes notarials, mostren com la pesca i la navegació, tot i la seva precarietat social, foren un element clau i segurament infravalorat en la història econòmica del Maresme.

En la seva pròpia producció, aquest article dialoga amb línies de recerca que l’autora ha conreat sobre història social i de gènere, xarxes mediterrànies i cultura escrita, però situa el Maresme com a laboratori d’ecohistòria, en sintonia amb una historiografia catalana que, segons balanços com el de Salrach, ha diversificat temes cap a història rural, alimentació, dones i institucions, ara enriquida per una sensibilitat ambiental aplicada al cas comarcal. En conjunt, el nou article actua com a peça de síntesi i actualització: torna als arxius maresmencs amb preguntes ecològiques, relliga la feudalització del litoral amb la memòria dels riscos marítims i les dinàmiques sedimentàries, i consolida la posició de Cuadrada com a referent sobre el Maresme medieval, des de la monografia fundacional de 1988 fins a aquesta lectura paisatgística del 2025.

Nou article publicat per AARB sobre la Seu de Manresa en època romànica.

Aquest mes de setembre ha sortit publicat al número 207 del Butlletí dels Amics de l’Art Romànic del Bages, l'article «Sancte Marie civitatis Minorise. La gènesi de l’edifici altmedieval (s. IX-XIII)».

En aquest treball, m’he submergit en l’estudi dels orígens de l’edifici altmedieval de Santa Maria de Manresa, centrant-me en el període comprès entre els segles IX i XIII. He abordat les dificultats d’identificació del primer assentament del Puig Cardener, tot analitzant les hipòtesis sobre la seva possible vinculació amb l’oppidum ibèric de Mentissa i les interpretacions que ofereixen tant les fonts antigues com els resultats de les excavacions més recents. He constatat, a partir dels materials arqueològics i de les notícies documentals, que la presència d’una ocupació continuada es fa palesa entre l’època ibèrica i la tardoantiguitat, i que només a partir de l’era carolíngia es pot parlar d’una fundació cristiana relacionada amb la repoblació i organització del territori pel comte Guifré el Pelós.

Al llarg del treball, he volgut ressaltar com la formació del primer nucli urbà al voltant del Puig Cardener s’explica per factors estratègics i econòmics, i he detallat l’aparició dels ravals més antics, així com la funció clau dels mercats i camins, com a dinamitzadors de la ciutat. També he fet notar que la història constructiva de l’església de Santa Maria és marcada per períodes d’esplendor i destrucció: les dotacions de finals del segle IX, les destruccions a causa de les ràtzies sarraïnes, les successives restauracions i ampliacions, fins la substitució definitiva per l’església gòtica iniciada el 1322.

En la descripció arquitectònica, he documentat l’existència inicial d’una nau única amb transsepte i absidioles, així com la supervivència parcial del mur de tramuntana, una part de claustre i el portal romànic, tot destacant la seva importància com a peces fonamentals per entendre la transformació del conjunt. Finalment, he volgut posar en valor la necessitat de l’anàlisi interdisciplinària entre arqueologia, documentació històrica i història de l’art per tal d’explicar de forma rigorosa l’evolució d’aquest emblemàtic edifici, clau per comprendre el desenvolupament urbà i espiritual de la Manresa medieval.

Voldria agrair als companys d'Amics de l'Art Romànic del Bages (AARB) per haver-me donat la oportunitat de publicar el meu treball en la seva publicació.

Per decarregar la publicació en pdf. 

Nova Activitat : Barroc: crisi i esplendor en un món en transformació (1600-1750)”

Endinsa’t en el fascinant univers del Barroc amb el mòdul 2 del curs “Barroc: crisi i esplendor en un món en transformació (1600-1750)”, impartit per l’historiador de l’art Joaquim Graupera. 

A partir del 3 de novembre i fins al 15 de desembre de 2025, cada dilluns de 17:35 a 19:05, t’esperen sis sessions apassionants —presencials a Barcelona o en línia— que et descobriran el Barroc com a art total a l’Europa del XVII i XVIII. 

Viatjaràs per ciutats-teatre i palaus sumptuosos, exploraràs la simbologia del poder, l’arquitectura religiosa, l’escultura dramàtica i la pintura de mestres com Caravaggio, Poussin, Rubens o Rembrandt. Aquest mòdul et farà entendre com l’art barroc va transformar l’espai públic i privat, seduint la mirada i l’esperit amb una força inigualable.

No cal que siguis especialista: només has de tenir ganes d’aprendre i deixar-te sorprendre per la creativitat i la passió d’una època que encara avui inspira. Pots matricular-te només al mòdul 2 (preu: 105 €) o combinar-lo amb altres mòduls o sessions soltes. 

Per inscriure’t, envia un correu a arqueonet@arqueonet.net indicant les teves dades i la modalitat (presencial o online), truca al 937423014 o 667013352, omple el formulari web a www.arqueonet.net, o acosta’t a la seu d’Arqueonet (carrer Sepúlveda 79, Barcelona). Les places s’adjudiquen per ordre d’inscripció, així que no t’ho pensis més: viu el Barroc de la mà d’un gran especialista i forma part d’una experiència cultural única.

Programa general del curs

Visita comentada al monestir de Montserrat amb Arqueonet

El passat dissabte 18 de gener de 2025 vaig tenir l’oportunitat de participarcom a guia en una visita comentada a Montserrat, organitzada dins el programa d'Arqueonet per commemorar el mil·lenari de la fundació del monestir per l’abat Oliba. Vaig intentar que la jornada es  convertis en un autèntic viatge a través del temps, ple de descobriments històrics, artístics i espirituals.

Ens vam trobar a la font del Portal o del Miracle, davant de l’alberg Abat Oliba. Aquest punt, amb el seu aire tranquil i envoltat de naturalesa, va ser el lloc ideal per donar inici al recorregut. L'estatua de Cusachs ens va introduir a la figura de l’abat Oliba i al context en què va fundar el monestir, un període clau per a la història de Catalunya.

A partir d’aquí, vam començar la visita al conjunt exterior del monestir. Des de les muralles i la creus de terme fins a les restes de l’estructura primitiva del monestir romànic i gòtic, cada detall estava ple d’història i inmaginació ja que hi ha poques restes visibles "in situ" d'aquests periodes.També vam poder observar els sepulcres renaixentistes, la primitiva portada romànica i el claustre de l'abat Della Rovere, que esdevenen testimonis d’un passat que encara parla al present.

L’interior del santuari va ser un dels moments més emotius, ja que la varem visitar en silenci amb un dossier com a guia. L’església gòtica amb els seus altars laterals, les sales d’accés a la imatge de la Mare de Déu i el seu Cambril ens van impressionar profundament, per la seva significació simbòlica i la devoció que genera des de fa segles.

L’exterior de la basílica, amb les reformes barroques, l’atri i la urbanització de la plaça, ens va permetre entendre l’evolució arquitectònica més recent del monestir. 

Al Museu de Montserrat, vam poder explorar l’exposició «Montserrat, mil anys d'art i d'història», la nova sala «Montserrat s. XIV» i col·leccions de pintura que abasten des de l’edat mitjana fins a l’art contemporani. També ens van fascinar la sala «Nigra Sum», dedicada a la iconografia de la Mare de Déu, les icones bizantines de la col·lecció «Phos Hilaron» i les peces d’orfebreria que completen aquesta increïble mostra de patrimoni.

Després d’una estona de temps lliure per acabar de gaudir del Museu i del monestir al nostre ritme, vam dinar al Restaurant Montserrat, situat al Mirador dels Apòstols. Des d’allà, amb unes vistes privilegiades des de l’edifici Mirador dels Apòstols, el dinar va ser una pausa agradable per compartir impressions de la visita.

La tarda va culminar amb una visita al Rosari monumental i la Santa Cova, un camí que connecta directament amb la devoció que fa mil anys va donar sentit a aquest indret. 

[Fotografies de Violeta i Angelina Trilla].

Presentació viatges 2n semestre de 2025 al Madrid dels Àustria i a la Florència dels Mèdici

Benvolguts/des:

Per inscriure's a la presentació cal seguir aquests passos: https://www.arqueonet.net/C-InscripcionsPresentacioViatges

Informem que el proper dissabte dia 25 de gener a les 10.30 h. al local d'Arqueonet (carrer Sepúlveda 79, Barcelona) tindrà lloc la presentació dels viatges que guiaré al segon semestre del 2025

El Renaixement a la cort dels Habsburg hispans (Dijous, 11 de setembre de 2025 fins el 14 de setembre de 2025) i El poder florentí dels Mèdici. (Divendres, 5 de desembre de 2025 fins el 8 de desembre de 2025 ) .

Programes:

https://www.arqueonet.net/Files/25057.pdf

https://www.arqueonet.net/Files/25056.pdf

Presentació del llibre Lluís Domènech i Montaner. Sant Benet de Bages

El passat 26 d’octubre de 2024, el Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner va presentar el llibre Lluís Domènech i Montaner. Sant Benet de Bages amb l’estudi introductori del Dr. en Història de l’Art, Joaquim Graupera Graupera, a la sala Sotateulada de Món Sant Benet de Sant Fruitós de Bages. L’acte va comptar amb la intervenció de Josep Llobet, president dels Amics de l’Art Romànic del Bages, que destacà els 40 anys de trajectòria de l’entitat en la recerca i divulgació, especialment de l’art romànic de la comarca. Comptà també amb la intervenció de Carles Sàiz i Xiqués, president del Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner, que va fer una dissertació sobre Domènech i Montaner i els estudis de patrimoni que realitzà al llarg de la seva vida, com el del monestir de Sant Benet de Bages, el monestir de Sant Cugat del Vallès o el de Poblet, així com els viatges que realitzà pel país amb els seus amics i alumnes amb l’objectiu de documentar l’estat del patrimoni català. I seguidament, el Dr. Joaquim Graupera s’endinsà en la descripció de la publicació del treball que Domènech i Montaner va fer del monestir. Aquesta publicació, que compta amb el suport de l’Institut Ramon Muntaner, forma part de la col lecció del Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner, formada per monografies sobre els diferents àmbits en què Lluís Domènech i Montaner va treballar: l’arquitectura, la política i la història. Lluís Domènech i Montaner. 

Sant Benet de Bages és una d’aquestes monografies que revela la seva faceta com a historiador del patrimoni català. Domènech va realitzar un estudi del monestir de Sant Benet de Bages que havia de formar part d’una publicació extensa sobre el romànic català però que deixà inconclusa. De tot aquest estudi, fruit dels diversos viatges que realitzà en diferents períodes, tan sols n’han quedat les notes autògrafes en forma de fitxes que es conserven a l’Arxiu del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya. La visita al monestir de Sant Benet de Bages s’emmarca dins el viatge que Domènech realitzà el 1905 amb inici a Ripoll, passant per Beget, Bolós, Castellar de n’Hug, Pobla de Lillet, Bagà, Manresa i finalitzant el recorregut al monestir l’agost de 1905. Domènech va fer anotacions sobre la seva fundació, l’emplaçament, la descripció i les intervencions que es van portar a terme en l’època medieval. Dedicà gran part de les fitxes a descriure l’església del cenobi i la torre però s’esplaià en la descripció del seu claustre, els capitells i les tombes disposades al perímetre amb una descripció i dibuixos dels senyals heràldics de les famílies propietàries d’aquestes. El Dr. Joaquim Graupera, en l’acte de presentació de la publicació, explicà als assistents la metodologia de treball de Domènech i Montaner a l’hora d’estructurar la informa-ció sobre el monestir, les referències bibliogràfiques i fonts consultades per Domènech com a referència per a la redacció del futur estudi i que aportaren diferents interpretacions sobre les datacions de les restes conservades del monestir. Graupera, en el seu estudi introductori, planteja dues qüestions: identificar quines de les parts conservades es corresponen a l’etapa preromànica i quines són posteriors; i les influències i artesans que treballaren al monestir. Domènech afirma en el seu estudi que el conjunt monàstic havia estat construït en diferents fases, gràcies a l’anàlisi dels paraments i disposició de les estructures. Segons Graupera, Domènech s’acostà més a la cronologia de la construcció de l’església, situant-la en el segle XII amb voltes d’arc apuntat del segle XIII, a diferència dels autors predecessors que apuntaren a cronologies anteriors. Domènech corroborà també que la torre-campanar havia estat construïda abans que l’església per l’evident desplaçament de la porta de l’església i pel diferent tipus de carreus en la base de la torre anteriors al coronament que s’hauria realitzat al mateix temps que l’església. Graupera posa de relleu les aportacions de Domènech en l’estudi del monestir de Sant Benet de Bages per la seva precisió, la seva meticulositat en l’observació i consulta de totes les fonts disponibles de l’època que el permeteren refutar algunes hipòtesis gràcies a l’observació directa de l’obra. La possible datació de la construcció aportada per Domènech i Montaner generà un debat apassionant entre els assistents a l’acte de presentació del llibre davant l’interès per una de les obres romàniques més destacables de Catalunya. La inconclusió del projecte de Domènech i Montaner per escriure la gran monografia del romànic català, al qual anomenava “l’obra”, causat molt probablement per la publicació el 1909 per part de Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i Josep Goday de l’Arquitectura romànica a Catalunya amb el suport de l’Institut d’Estudis Catalans, va deixar també en un calaix l’estudi de Sant Benet de Bages i per tant, les seves aportacions no es van poder tenir en compte en posteriors estudis. L’acte de presentació va ser organitzat pels Amics de l’Art Romànic del Bages, el Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner i Maresme Medieval, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sant Fruitós de Bages i Món Sant Benet.

Autor: Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner Fotografies: Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner

Procedencia article : Butlleti d'Amics de l'Art Romànic del Bages, Número 205 · setembre-desembre · 2024, p.36-38

Contribució a l'homenatge de la Dra Francesca Español amb un article sobre les finestres coronelles del s.XIII

El dilluns 16 de desembre va tenir lloc a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans un homenatge merescut a la Dra. Francesca Español, professora d'història de l'art de la Universitat de Barcelona. He tingut la sort i em considero molt privilegiat d'haver pogut créixer i formar-me amb el seu mestratge i amistat. Crec que és una investigadora incansable que té un coneixement extraordinari de l'art medieval, com queda palès en les primeres pàgines de la monografia que ha editat Amics de l'Art Romànic, filial de l'IEC, redactades pels Drs. Marta Crispí i Joan Valero. El volum dedicat a ella, aplega una sèrie d'estudis de bona part dels historiadors que li devem la seva amistat i estima. Repeteixo que em considero molt afortunat de poder-ne formar part. Se'ns dubte un sentit homenatge que la Dra Francesca Español es mereixia.

En l'article publicat, plantejo que en el repertori de capitells conservats del segle XIII, en els diferents museus i col·leccions, o conservats in situ, en l’àmbit de l’art català, hem pogut individualitzar un motiu ornamental que es presenta reiteradament i que ens permet, per la tipologia i pel lloc d’ubicació, extreure’n algunes conclusions.

Al llarg del segle xiii es produeix una transició entre l’art romànic i l’art gòtic que es tradueix, en l’arquitectura civil, en un canvi de model residencial. Certs sectors eclesiàstics, la baixa noblesa, els pagesos aloers i els estaments benestants urbans experimentaran un apropament a la causa reial en la seva lluita per imposarse a la noblesa feudal, que els comportarà una millora de l’estatus social. En l’àmbit artístic aquest fet implicarà una conseqüència evident: la seva residència haurà de reflectir, com un aparador social, aquest ascens i això generarà una renovació dels edificis. Aquesta necessitat de dotar-se de palaus urbans i residències rurals més luxoses comportarà una creixent demanda constructiva que els mestres d’obra hauran de satisfer en poc temps. L’aparició del model de finestra coronella geminada amb un capitell ornamentat complirà aquest objectiu. Els tallers de picapedrers de

les pedreres de Montjuïc podran satisfer aquesta demanda creixent amb l’elaboració de capitells estandarditzats, que esdevindran la prefiguració dels capitells gironins elaborats amb pedra nummulítica ja en temps del gòtic.

40 anys d'articles i publicacions !

Fa unes setmanes, es van complir 40 anys de la publicació de del meu primer treball com historiador.

GRAUPERA,Joaquim: “El Bar Canaletas. Breu recull d'un cèntric bar mataroní" a Fulls del Museu-Arxiu de Santa Maria, núm. 20, (Mataró, juliol de 1984), pàgs.41-45.

https://www.raco.cat/.../Fulls.../article/view/115559/145883

Estava fent el tercer curs de la llicenciatura de Geografia i Història a la Universitat de Barcelona i era ja col.laborador del Museu Comarcal del Maresme (ara Museu de Mataró) i del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró. L'Article, que va estar escrit amb la col.laboració del meu pare, va estar documentat amb les dades que varem estreure de l'arxiu familiar que varem conservar i que ara forma part del fons de l'Arxiu Comarcal del Maresme per tots aquells que el vulguin consultar.

https://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/#/cercaavancada/detallfons/ACM70-376 

L’any 1897, el meu besavi Juan Graupera Serra va fundar el negoci familiar que va tenir continuitat amb el meu avi Ramon Graupera i Planas. L'avi Ramon, a més, va ser president de la Unió d' Empresaris de l 'Hosteleria de Mataró. El Canaletes va ser un lloc de trobada de molts mataronins i alhora seu del C.D. Mataró, de la Penya Tres Taules i de la Penya Barcelonista de Mataró. A l'hivern de l'any 1977 el local va ser traspassat a Jordi Morist el qual va seguir oferint els seus serveis fins el 1987 en que el local es convertí en una botiga de roba.