Referències sobre el nom dels artífexs romànics del Maresme

D’aquest tema, en tenim molt poques referències en la documentació. Malgrat tot, segons dades d’altres comarques on hi ha més estudis, podem parlar d’alguns elements sobre aquests assumpte.
A partir de la tècnica emprada en els edificis, podem deduir, coneixent com funcionava en altres indrets, que els autors de les obres devien ser un grup d’obrers que devien anar movent-se pel territori segons les demandes, de nobles i eclesiàstics, de reparació o construcció dels edificis. A partir de la recerca arqueològica, es fa evident el contrast entre la tècnica emprada en les restes d’edificis funcionals (masos, molins...) i en edificis singulars (esglésies, monestirs...) que evidencia l’existència de gent especialitzada.
En aquest cas, a diferència del que sabem en el preromànic, aquests equips els podríem descriure com a experts en l’art de construir. És a dir, ja no serien els mateixos pobladors de la zona, qui es dedicarien a construir, com en l’etapa anterior, sinó que ho ferien un grup de artesans destres en l’ofici, sense descartar per això que els pagesos participessin per ajudar a l’obra, en el transport de pedra, pastar el morter etc. Aquesta col·laboració podia ser voluntària, pro Dei amore, o bé forçada pels vincles de dependència feudal, com deixa clar la carta de població atorgada pel comte Borrell II als habitants de Cardona (23 d’abril del 986).
En el romànic no hi ha costum de documentar el nom dels tallers ni dels operaris. Solament tenim casos comptats, com el cas de la referència del 1010 a Sant Cugat del Vallès d’un tal Fedantius, architectus et magister edorum, també Raiundus Lombardus, a la Seu d’Urgell el 1040 o bé Arnalli Catelli, també a Sant Cugat en uns documents del 1207 i representat en un pilar del claustre, que esdevenen casos excepcionals.
A vegades no s’ha de confondre el nom del comitent amb el nom de l’operari, com el cas de Baio a Sant Pere de Clarà que actua com a comitent. L’únic esment d’un operari en la documentació relativa al Maresme apareix en un de datat l’11 de novembre de l’any 1006 quan Rodolf dóna al monestir de Sant Cugat del Vallès el castell de Montgat amb la seva torre i pertinences. Entre les signatures del document, apareix “Fedancio, Artificem petre” fent referència a un constructor que actua com a testimoni de la donació.

Les portades romàniques del Maresme

En la majoria de les portes romàniques del Maresme conservades són portades molt senzilles amb una clara absència de relleus i capitells esculpits. Segurament els edificis amb més decoració deurien correspondre als edificis parroquials i aquest van ser substituïts per altres en èpoques més modernes (gòtic, renaixement, barroc...)
Les portades conservades ens mostren una tipologia única d’arc de mig punt en la part exterior i a l’interior, hi ha una estructura adintellada o d’arc molt rebaixat que crea una obertura esbiaixada cap a l’interior i donen accés al temple des del mur de ponent o el mur de migdia. La majoria d'edificis conservats solen ser ermites rurals que són molt més senzilles i modestes de factura.
A Sant Martí de Montgat, l’accés es dona en el mur de ponent i la porta es troba coberta per un arc de mig punt realitzat amb dovelles radials per la part exterior i a la part interna la porta presenta una llinda de fusta. En aquest cas, el desnivell de la nau i l’exterior fa que s’hagi de baixar dos graons. D'una estructura similiar tenim la portada de Sant Bartomeu de Cabanyes, adovellada amb arc de mig punt. A l’interior l’arc tendeix a l'adintellament amb un arc de mig punt molt rebaixat.

La majoria de portades de les esglésies i ermites romàniques conservades van ser refetes posteriorment com el cas de Santa Maria del Viver (Argentona) on la porta s’obra en el mur de migdia i ha estat reformada en temps posteriors. A Sant Esteve de Canyamars, l’accés es manté al mur de ponent i tampoc s’ha conservat degut a la reforma gòtica del mateix. A Sant Mateu de Premià de Dalt, la nau es va escurçar i la façana és més moderna. A Sant Feliu d’Alella, segons la documentació, la porta romànica es trobava en el mur de ponent, i va ser destruït per fer l’ampliació del s.XVII a l'igual que a Sant Pere de Riu a Tordera.

Porta de l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes (Òrrius) (Fotografia Esteve Garcia)

Porta de l'ermita de Sant Martí de Montgat (Fotografia Esteve Garcia)

Bibliografia

GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Volum 1. La Comarcal edicions. Argentona, 2001. Pàgs. 109-110

El castell de Montalt. Un castell per descobrir

El castell de Montalt estava situat al cim del Montalt (580 m. d’altitud sobre el nivell del mar). Aquest cim és el vèrtex que parteix els termes de Dosrius, Arenys de Munt, Sant Vicenç de Montalt i Sant Andreu de Llavaneres. Des del cim hi ha l’origen del torrent de Canyamars, afluent de la riera de Dosrius.

El 8 de desembre del 1016 en una venda que van fer Raimon i el seu germà Guitard, fills de Godfred de Toldell, d’un senyoriu i heretats que posseïen en el terme del castell de Montalt als cònjuges Arnust, anomenat Lupó i Riquelda, apareix esmentat per primer cop el castell. En el text es cita l’existència d’una torre en el cim del Montalt, “Quantum in ipsas afrontaciones includum sic vindimus vobis in ista hec omnia ipsa turre de Castro Monte Alto...”
L’existència del castell de Montalt ja no apareix més en la documentació conservada. En el 1042 en la venda que va efectuar Adaleis, esposa de Guillem de Castellvell, d’aquest senyoriu al seu fill Ramon, ja no es menciona el castell de Montalt, sinó el de Mata: “...in kastrum que dicunt Mata ubi dicunt Lavaneres”. En els límits de les terres venudes apareix “...de aquilonis vero in comitato gerundensis sive ad ipsa olzina comtali et vadit per montem nigro (Montnegre) et pergit ad Arens (Arenys) et vadit per torrente malo (Torrentbó) vel per ipsas kalles usque in littore mari”. Això indica que els territoris del castell de Montalt van ser dividits pel castell de Mata i el castell de Dosrius i la torre ja no deuria funcionar com a tal.
Segons Carreres Candi, els límits que hauria de tenir el castell de Montalt abans de la seva desaparició deurien de ser els següents: A llevant el mar, des de la desembocadura de la riera de Caldes fins a la riera d’Argentona o la de Cirera; pel sud des de la riera al turó de Cerdanyola seguint a l’altra banda de la carena fins la riera de Dosrius; a ponent des de la riera de Dosrius pel torrent de Rials fins a la serra del Corredor, i pel nord, des del Corredor seguint pel Torrent Mal (actualment Torrentbó) i la riera de Caldes d’Estrac fins al mar.
A nivell estratègic, el castell dominava el pas de la via Augusta per la depressió litoral i els passos de la zona de Llavaneres i Caldes vers la vall de Canyamars i el Vallès. A més el castell de Montalt dominava el límit oriental del comtat de Barcelona envers el comtat de Girona, separats per la riera de Caldes. Aquesta riera des del 1169, limitava també els territoris dels dos bisbats. Aquesta partió va ser aprovada i confirmada pel papa Alexandre III al bisbe Guillem de Torroja. A nivell jurisdiccional doncs, la part nord de la comarca actual del Maresme, pertanyia a nivell jurisdiccional al comtat de Girona i al vescomtat de Cabrera i a nivell religiós pertanyia aquest territori al Bisbat de Girona i adscrita a l’ardiaconat silvensis. La part sud pertanyia a nivell jurisdiccional al Comtat de Barcelona dins de la zona de l’Oficialat de Barcelona a accepció de Dosrius-Canyamars que va formar part des del 1324 al deganat del Vallès.
La curta existència del castell va fer que el coneixement de les restes materials del castell quedés en l’oblit. A finals del s.XIX, el record del castell de Montalt es va anar recuperant gràcies a l’estudi de la documentació esmentada, a l’auge de l’excursionisme i a la mentalitat historiogràfica de la renaixença i el modernisme de recuperar el coneixement de l’època medieval. A partir d’aquí, comencen a aparèixer descripcions de les restes del castell. L’any 1904, Carreres Candi, descriu les restes observades en una excursió al cim del Montalt :“ Examinat detingudament el cim del Mont –Alt , hi aparegueren senyals d’aquella antiquíssima construcció. Consisteixen en grans quantitats de pedres arrencada i apilotada, sense cap vestigi de que un temps s’hagués lligat amb calç”. Josep Cabanyes, en una excursió del 1926, descriu “...Avui dia al cim del Turó de Montalt encara s’hi poden veure restos de la construcció, que són grans quantitats de pedra apilotada sense senyals d’haver estat un altre temps ajustades amb calç”. Aquestes descripcions antigues són qüestionades més modernament per A. Pladevall, (1992) “...Les suposades ruïnes són en realitat un munt de pedres sense cap traça d’edifici o altre edificació”.
De fet vam poder constatar en una prospecció en superfície en el Montalt que les restes visibles, mostren l’evidència d’una torre en el cim del castell. Les restes són clarament visibles, malgrat la forta erosió a que ha estat sotmès el cim pels agents climàtics. L’existència d’aquesta torre ha estat ja publicada per Ferran del Campo: “La planta era allargada (nord sud) si atenem a la forma del cim on s’aixecava. A la part superior del cim hi ha un vèrtex geodèsic sobre les restes d’una torre quadrada, potser la principal o simplement de defensa del sector nord de la fortificació.” .
L’observació acurada de les restes permet observar, discrepant de F.del Campo que la torre en qüestió tindria una secció circular. L’aparell seria elaborat a partir de carreus irregulars de diferents mides, disposats de forma isòdoma, formant fileres més o menys regulars. En el parament sudest de l’edificació és conserva una alçada de 0’44 mts de la cara exterior de l’esmentada torre. El diàmetre exterior de la torre seria de 4’50 mts i el diàmetre interior de 2’70 mts. El gruix del mur seria de 0’90 mts. tal com varem presentar a les I Jornades d’Història i d’Arqueologia i Medieval del Maresme. L’arquitectura militar medieval
També a la falda nord del cim, es pot observar les restes de l’enderroc de la torre. En una distància d’uns 50 a 100 mts fins el cim hi ha una gran quantitat de carreus dispersos en superfície fruit de l’enderroc de la torre. Aquesta gran quantitat de carreus fa suposar que al menys una bona part de la base de la torre seria feta d’obra. Segons Carreres Candi, la torre estaria feta, a excepció dels fonaments de la mateixa seguint la tècnica del tapial. També a la mateixa cara nord, a uns 150 mts del cim es poden observar restes d’estructures d’una edificació, concretament d’una habitació de planta rectangular, que per l’aparell es podria relacionar amb el conjunt.
Malgrat aquestes evidències, l’existència de gran quantitat de brolla i sotabosc fa difícil de poder observar a nivell de prospecció superficial l’existència de més estructures de la fortificació. Recomanem una neteja de l’indret i una prospecció arqueològica per analitzar les restes que encara hi deuen quedar.
El castell de Montalt deu ser una fortificació que en els seus orígens podria ser carolíngia per tal d’assegurar el control del límit del comtat de Barcelona i el control de les principals vies de comunicació del Vallès i el Maresme. En el s.XI, quan el territori es comença a organitzar amb altres pautes d’assentament, amb la divisió del territori en castells feudals termenats controlant un domini jurisdiccional propi i la reculada de la zona de frontera amb risc a la marca del Llobregat, aquesta torre, deuria perdre el sentit. Seria en aquest moment, que el territori a controlar va ser repartit entre els castells de Dosrius i Mata.

BIBLIOGRAFIA

• Pel text complert i referències documentals i arxivístiques : GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: “Les restes del castell de Montalt” a I Jornades d’Història i d’Arqueologia i Medieval del Maresme. L’arquitectura militar medieval. Actes. Grup d’Història del Casal, Mataró, 2000, pàgs.93-96

L'església romànica de Sant Pere de Riu o de Pineda

La parròquia de Sant Pere de Riu, pertanyia jurídicament al temple del Castell de Montpalau. El topònim fa referència a la seva situació dins la vall de Pineda o de Riu. El topònim Riu apareix relacionat a la família dels Riu, documentada des del s.XIII a la zona. La noticia més antiga que es conserva referida a la parròquia de Sant Pere de Pineda data del 18 de maig de 1185, en un establiment fet per Guillem de Marata amb el consentiment de la seva família a favor de Maria de Cànoves i els seus descendents d'un mas i unes terres situades al pla de Riudalfatà (actualment Santa Susana). Segons el Cartulari de Santa Maria de Roca Rossa i seguint la documentació conservada, es coneixen vàries famílies establertes al veïnat de Sant Pere: en Pere Martí i Pere Martorell (1207), en Guillem Cornell (1214), entre d’altres. En el 1221, coneixem l’existència de Pere de Riu i la seva germana Dolça de Riu, casada amb Ros de Pineda els quals tenien un fill anomenat Otó i el 1248, en el mas de Riu hi consta que hi residia en Bernat de Riu.
A l’època baix medieval, la parròquia va passar a mans del monestir de Sant Salvador de Breda segons una Butlla Papal de Innocenci IV (1246) i el domini directe de les propietats que estaven dins el terme parroquial, estava en mans de la casa aloera de la família Ros de Pineda i del Monestir de Sant Salvador de Breda. El terme parroquial comprenia aleshores les terres del pla amb la sufragània de Santa Maria de Pineda i Santa Susanna. El 1362 va passar a dependre de la Seu de Girona com totes les parròquies del terme.
L’església guarda bàsicament l’estructura romànica d’una sola nau amb una capella sota el campanar i un absis de planta semicircular i una decoració a l’exterior amb arquacions llombardes.
L’època d'auge de la parròquia es pot centrar en el s.XVIII, quan la població bàsicament pagesa, comptabilitza 91 habitants distribuïts en 18 masos. La riquesa del moment i l'augment de la població de la parròquia va obligar a fer obres d’ampliació de l’església romànica per engrandir-la i incorporar nous altars, segons consta en la visita pastoral del 28 de maig de 1743. Consta que l’església romànica tenia un altar major dedicat a Sant Pere i un altar lateral dedicat a Sant Llop, possiblement en la capella situada sota de l'estructura del campanar, totes dues en molt bon estat. El visitador va autoritzar en primer lloc a retirar el retaule de l'altar major per tal d’engrandir el presbiteri; en segon lloc, els autoritza a obrir un portal nou sota el cor, que hauria de tenir unes reixes per poder entrar aire per tal d’assecar la humitat existent a l'església. S’esmenta especialment el problema de la humitat ja que perjudicava els daurats de les robes i del retaule. Segons la inscripció de la dovella del portal, aquestes obres es van acabar el 1744. Juntament amb la porta també es va autoritzar l'enderrocament del cor, l’enrajolament de nou de la nau i la obertura d’una finestra circular a la façana que va destruir la doble finestra romànica existent. En el lloc on hi havia la antiga porta romànica, a la paret de migdia, es va donar permís per construir-hi una capella dedicada a Nostra Senyora del Roser, la qual hauria de contenir la imatge del Sant Crist que estava situada amb anterioritat a la paret lateral. També‚ s'autoritza que l’emblanquiment de la nau i la construcció d’una sagristia lateral amb entrada de del presbiteri. Aquesta construcció va provocar l’anul·lació d’una de les tres finestres romàniques de l'absis romànic. Pel finançament d'aquestes reformes els pagesos del veïnat havien de contribuir en mà d'obra i donatius.
A partir del s.XIX, Sant Pere de Riu va formar part, juntament amb Vallmanya, del Municipi de Horsavinyà i anys després van integrar-se al municipi de Tordera.
Els fets de juliol de 1936 van produir el saqueig i la crema de l’església juntament amb la rectoria. Malgrat tot, l’església va retornar al culte després de la guerra però va ser finalment abandonada l'any 1968 desprès de la mort de l’últim rector Mossèn Lluís Seguer. La església i la masia van ser ocupades per una agrupació de caçadors que va ocasionar el seu deteriorament.
L’aspecte actual de l’església i la seva restauració es deuen al rector de Pineda, Mossèn J.M. Gispert que a part de la restauració de l’església ha convertit la rectoria en casa de colònies, amb l'ajut del Bisbat de Girona, de la Generalitat de Catalunya (campanya de Camps de Treball de l'Estiu 1984) i de la parròquia de Santa Maria de Pineda. Malgrat a l'actualitat el veïnat pertany administrativament a Tordera com a Municipi Agregat, la parròquia de Sant Pere de Riu depèn eclesiàsticament de Santa Maria de Pineda.

BIBLIOGRAFIA

• AA.VV.: L’església romànica de Sant Pere de Riu (Tordera). Museu Comarcal del Maresme; Grup d’Amics de l’Art Romànic del Maresme. Mataró 1992. (El Maresme romànic, III).
• GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim: “Sant Pere de Riu” a Catalunya romànica. Vol.XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992.

El Castell de Burriac (Cabrera de Mar): alerta de degradació

David Farell i Garrigós (Coordinador de la Fundació Burriac i Membre de Natura i del Grup de Muntanya d'Argentona (GMA) em va informar a principis d’aquesta setmana sobre el procés de degradació del castell de Burriac. Ja fa 15 anys de la darrera restauració i malgrat que es va fer una intervenció important per consolidar les restes, el pas del temps i la gran afluència de visitants que accedeix al castell han contribuït a encetar un procés de degradació del monument que sembla que resulta imparable. Les fotografies que publiquem són fetes recentment pel company i amic Farell, el passat dia 12 d’octubre de 2009, i s’hi pot observar l’estat d’abandó en que es troba aquest símbol històric i paisatgístic, amb pintades, enderrocs, brutícia...
Com pot ser que un Bé Cultural protegit per llei, com ho és un castell medieval, pugui presentar aquest aspecte als nostres dies? Com podreu observar, la imatge que donen aquestes fotografies als visitants del castell més emblemàtic de la comarca és molt lamentable. Demanem des d’aquí una ràpida actuació.

Per a més informació:

- Fundació Burriac: http://www.fburriac.blogspot.com/

- Amics del Castell de Burriac: http://www.facebook.com/group.php?gid=31817392553

Foto 1. La bandera republicana acaba de substituir-ne una d’espanyola que hi havia fa uns dies. Es veu que ara començarem una “guerra de banderes” al pobre monòlit que ha aguantat estoicament des del 1980. Una llàstima.

Fotos 2 i 3. Pintades de spray a les muralles. Són molt difícils de netejar, degut a la porositat de la pedra granítica Foto 4. A sota d’aquest fals terra hi ha el paviment de la cisterna romana que vam trobar a les excavacions del 1993 d’opus signinum. Ni Carreres Candi ni Marià Ribas el coneixien. Sort que es va tapar, però mireu quina fila que fa aquest àmbit rebentat.Fotos 5 i 6. La paret s’esquerda sense remei i les pedres cauen posant en greu perill els visitants. Aquest mur afectat correspon a una reconstrucció feta en la restauració del 1994. Es veu que el ciment ja ha començat a degradar-se. Foto 7. Algú es va pensar que al cim del Castell de Burriac els brossaires recollirien les deixalles diàriament i van col·locar una paperera a dalt d’una muntanya sense saber que és més pràctic que els excursionistes s’emportin els pocs residus que generen. Aquesta pràctica solament provoca que posant-hi el contenidor, molts l’omplin a vessar.

Exposició “La missió arqueològica del 1907 als Pirineus”, una altra oportunitat perduda

El passat dijous 17 de setembre de 2009, es va inaugurar l’exposició “La missió arqueològica del 1907 als Pirineus” al Museu de Mataró. Com passa altres cops, la manca de coordinació de l’agenda cultural de l’IMAC va fer que coincidís amb la obertura de la col·lectiva Sant Lluc a l’Ateneu de Caixa Laietana, fet que va provocar que l’acte passés una mica desapercebut.
Com ja hem informat anteriorment en aquest bloc, aquesta mostra, realitzada conjuntament per L'Obra Social La Caixa i la Fundació Institut Ametller d'Art Hispànic, descriu l'expedició enviada l'any 1907 a la Vall d'Aran i a l'Alta Ribagorça per l'Institut d'Estudis Catalans amb l'objectiu de recollir informació sobre l'arquitectura romànica, els béns mobles d'interès i els costums jurídics d'uns territoris que en aquells moments eren de difícil accés.
Aquesta mostra no es la primera vegada que visita les terres del Maresme ja que s’havia exhibit prèviament a finals del 2008 en els locals del Museu de l’Estampació de Premià de Mar de la qual em van fer una petita crònica.
Tal com vàrem avançar en aquell moment, en l’esmentada expedició hi van participar dos mataronins, Josep Puig i Cadafalch i Josep Goday i Casals, tots dos arquitectes modernistes – noucentistes, historiadors i teòrics brillants del romànic català, la vàlua dels quals ja vàrem destacar.
Esperava, que aprofitant el fet de portar aquesta mostra a Mataró, el Museu Municipal dedicaria algun espai a ampliar la relació d’aquests membres de l’expedició amb la nostra ciutat, a més de tenir en compte que un d’ells, Josep Puig i Cadafalch, com a membre de l'Associació Artístic Arqueològica Mataronesa va col·laborar en la creació d’aquesta mateixa institució (Museu de Mataró) l’any 1894. Crec que amb el personal que disposa el Museu i la tradició que hi ha en l’estudi de l’art medieval en la mateixa ( Secció Amics de l’Art Romànic), hi hauria gent amb les capacitats necessàries per tal de fer aquest annex de l’exposició o bé per organitzar un cicle de conferències dedicada a aquest tema.
Un cop més lamentablement es desaprofiten oportunitats. Sembla que ens limitem a anar programant exposicions itinerants llogades a altres entitats, mentre que la ciutat disposa d’un ampli patrimoni que moltes vegades es difon molt poc i d’una gran tradició historiogràfica desaprofitada. Enyorem una etapa passada en que el Museu era un espai obert per fer xerrades, col·loquis, tertúlies i altres activitats sobre la nostra història i el nostre patrimoni i on tots hi érem benvinguts.
Malgrat aquesta crítica, us recomano de forma entusiasta que no deixeu de visitar la mostra, que restarà oberta fins el diumenge 18 d’octubre de 2009, ja que presenta una interessant informació, ben plantejada en la forma i en el fons.

La capella romànica de Sant Mateu de Premià

La capella es troba situada al cim de la serra de Sant Mateu, al punt més alt de la carena (495 mts d’altitud) i prop del mas de Can Riera. A l’època medieval es trobava sota la jurisdicció de la domus de Premià i dels castells de Vilassar i Burriac. A nivell religiós depenia de la parròquia de Sant Pere de Premià.
La capella apareix documentada a partir del 30 de setembre del 993 quan Borrell empenyorà al bisbe Vives, les propietats situades en lo terme de Vilazar (Vilassar) dins el terme del bisbat de Barcelona. Aquesta propietat afrontava a tramuntana amb la serra que va per Sant Mateu cap el Mogent. El mateix topònim, apareix també el 28 de maig del 995 en un altre afrontació per a anomenar la serralada i en el 3 de maig del 1057 per a designar una riera (...areneo de Sancti Mathei).
Sembla que la capella formava part d’un mas segons podem deduir en una relació d’alous feta el 1070 on consta “...petiam que est iuxta casa de Sancti Matei”. La capella sempre surt esmentada al llarg del s.XI i XII en les afrontacions de venda de peces de terra, així trobem el 29 de març del 1075, una venda de terra que afronta a tramuntana amb l’església de Sant Mateu apòstol i en un altre del 13 de març del 1143 en que Gaucefret de Santa Coloma i la seva muller Guila ofereixen a l’altar de Sant Silvestre de la catedral de Barcelona una peça de terra situada a Viastrel dins el terme de la parròquia de Sant Pere de Premià, aquesta peça de terra afronta a migdia amb un alou de Sant Mateu.
El 3 de febrer del 1148 es documenta la primera capella quan Ramon Seniarius “presbiter Sant Mathei” que es reconeix com a deutor del canonge barceloní Guillem Rotlan, amb la quantitat de nou maravedis per l’empenyorament d’unes finques de Vilassar, Premià i Teià.
La primera noticia de la capella la trobem en la visita pastoral del 28 de maig del 1498 en que consta com a desbastada i destruïda, en la qual no es pot fer missa i es demana la reconstrucció. Anys més tard, en la visita del 6 d’octubre del 1508 consta que pertanyia al priorat de Sant Miquel del Fay. Segurament en aquesta etapa ja existien donats en la casa i la capella, malgrat que no coneguem els seus noms. No passa així, en temps més tardans, en que la documentació ens parla dels donats com el cas d’Andreu Bastida, natural Creixac del bisbat de Coors (Fr.), que el 1578, llega 25 lliures per l’obra de la capella, cosa que a més ens documenta una altre reparació.
L’any 1949 es van fer obres de restauració de la capella pels seus propietaris, que va consistir en canviar l’arrebossat interior i van fer algunes cates a l’absis i als murs per a veure si hi havia pintures amb resultats negatius.
L’església és de nau rectangular (6’50 x 5’25 metres), que en planta sembla que va patir un escurçament, en el s. XVI, que motiva una planta actual quadrada. La capella esta adossada a una masia pel mur del sud. La capella es troba orientada al est esbiaixada uns 5 graus al nord.
La façana actual no pertany a l’etapa romànica i permet datar el moment de l’escurçament de la nau. L’absis és de planta semicircular amb finestra central de doble biaix i arc de mig punt. La volta de la nau és de mig punt i la de l’absis és de quart d’esfera ambdues amb cobertes de teules. A la nau hi ha un banc paral·lel al mur d’obra que actua com a reforç de la fonamentació.
L’aparell permet veure en el mur de tramuntana diferents etapes . A la part baixa s’observa un fonament de carreus ben alineats i tallats a fil que ens situaria la capella dins l’art romànic amb una cronologia del s.XII. A l’alçada de dos metres i mig s’observa un fris mensulat llis que decora tot el perímetre del temple i a partir d’aquí hi ha un metre més de mur fins arribar al sostre amb un aparell diferent. Aquest testimoni ens documenta un enrunament de la volta i la reparació de la mateixa en el s.XVI.
Com hem vist, la capella de Sant Mateu deu tenir un origen als ss.IX-X a l’igual que una gran part de les capelles de la comarca. Es molt probable que el culte de la mateixa fos més antic i es remuntés a l’època visigòtica. Aquesta església deuria subsistir fins la construcció de la capella actual al s.XII. Aquesta capella es deuria abandonar a finals de l’època medieval i deuria patir un procés d’enrunament que deuria afectar principalment al sostre i al mur de tramuntana, que com ja hem vist era el més afectat. Camprubí creu que el testimoni d’obres del 1578, data l’escurçament de la nau .
Bibliografia

• CAMPRUBÍ, Fèlix: “Sant Mateu de Premià” a Full informatiu del Romànic, núm.23 (setembre 1980). Artestudi. Barcelona, 1980.
• FÀBREGA, Àngel: “Origenes del culto a San Mateo en España” a Annalecta Sacra Tarraconensia, voll.XXIX. Balesiana. Barcelona, 1957. Pàgs 3-24
• GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Monografies. Volum 2. La Comarcal edicions. Argentona, 2002 .Pàgs.59-61

Conferència a Vilassar de Dalt sobre l'art preromànic i romànic del Maresme

El passat dimecres 8 de juliol de 2009 vaig ser convidat per en Francesc Castañer per tal de participar en una tertúlia- conferència en el Casal de la Gent Gran de Can Rafart de Vilassar de Dalt. Cada setmana conviden a un tertulià per tal de presentar un tema i fer una mica de barrila desprès.El tema que vaig proposar va ser un recorregut amb imatges pel patrimoni preromànic i romànic del Maresme. Al llarg d’aquest recorregut es van poder analitzar des de l’arquitectura militar (els castells de Burriac, de Palafolls, de Montpalau...), l’origen de les viles de sagrera i l’arquitectura religiosa (monestirs, parròquies i ermites). Finalment, es va poder repassar també les poques restes conservades de les arts decoratives : d’escultura dels capitells i les imatges de les Marededéus, moltes de les quals ja pertanyen a l’etapa gòtica i la única pintura conservada de sant Romà de Tiana.La part més interessant de la sessió va ser un animat col·loqui final, en que les àvies del Casal de la Gent Gran de Can Rafart de Vilassar de Dalt. (ja que hi havia pocs avis) van explicar els seus records i experiències viscudes en els elements patrimonials preromànics i romànics de la vila i de poblacions veïnes: Sant Salvador de Can Boquet, Sant Cristòfol de Cabrils i Sant Mateu de Premià. També van tenir un record i van esmentar anècdotes al voltant del Grup d’Arqueologia de Vilassar i dels historiadors i arqueòlegs Pau Ubach i Àngel Fàbrega.Per acabar, em varen ensenyar la masia de Can Rafart, seu de l’Associació i des de la terrassa vaig poder observar una vista inèdita de la poblacióEn definitiva, va ser una bona experiència que va deixar ganes de repetir-la.

La dependència del priorat de Clarà del monestir de Sant Cugat del Vallès (985-1025), protagonista del segon col.leccionable.

El passat diumenge 28 de juny del 2009, es va celebrar l'aplec de Sant Pere de Clarà (Argentona). L'acte, que va començar a les 7'00 h. de la tarda va consistir en una celebració eucarística a la capella de l'antic Priorat, oficiada pel Mn. Josep Ma Vendrell, rector d'Òrrius. Acabat l'acte és van cantar els goigs de Sant Pere de Clarà. Desprès davant de la masia de Can Marc, Pilar Figueres va presentar a Jaume Vellvehí, que en nom del Grup d'Història del Casal de Mataró, va donar a conèixer el segon col.leccionable, que ha estat elaborat per mi mateix i es reparteix gratuïtament. Per finalitzar, es va celebrar una ballada de sardanes i es va servir un petit refrigeri de coca i vi moscatell.

Aquest segon col.leccionable divulgatiu, tracta de la dependència d'aquest priorat, del monestir de Sant Cugat del Vallès. La documentació ens dóna indicis que ens porten a pensar que les terres pertanyents a la “domus”de Sant Pere de Clarà depenien del monestir de Sant Cugat del Vallès durant el s.XI. Així doncs, apareix esmentada, en la confirmacions de béns dels anys 1003,1098 i 1120 com a filial del monestir de Sant Cugat del Vallès però encara no consta que hi visqués cap comunitat. L’any 1025, Clarà apareix citat entre la llista de possessions del castell de Sant Vicenç (Cabrera de Mar), actualment conegut com de Burriac, en el moment en que el comte Ramon Berenguer I les va vendre a Guadalt.