Les espases Vilardella i Tisó, les Excalibur catalanes

Hi moltes llegendes, com la del Sant Graal o Excalibur, que atribueixen a certs objectes el poder del triomf i la victòria. A la veïna ciutat de Sant Celoni (Vallès Oriental) hi ha la llegenda de Soler de Vilardell. Aquesta llegenda explica que a prop de Sant Celoni, hi vivia un drac que tenia espantada la gent de la comarca, i els viatgers que passaven pel camí reial de Barcelona a Girona, tot resseguint la Tordera entre el Montseny i el Montnegre. Un dia, Sant Martí, amb aparença d’un pobre que demanava caritat, va anar al Castell de Vilardell, que estava a la part baixa dels boscos del Montnegre. Quan en Soler, el cavaller i senyor de Vilardell, va sortir amb el pa i l’almoina, ja no hi havia ningú, però es va trobar una espasa com no n’havia vist mai cap.
La va provar amb un roure monumental i amb una roca, i els va partir sense cap esforç, llavors va encomanar-se a Déu i va decidir que mataria el drac.
De bon matí, es va guarnir la seva millor armadura, va protegir el seu cavall i va empunyar l’espasa de virtut. Acompanyat d’amics i fidels va anar a cercar el drac al seu cau.
El drac amenaçador va sortir llançat contra la seva pròpia imatge reflectida a l’escut, moment que va aprofitar en Soler de Vilardell per travessar la seva gruixuda pell amb l’espasa.
Va alçar el braç victoriós tot clamant davant del poble que l’observava:

Braç de virtut,

espasa de cavaller,

has mig partit la roca

i el drac, també.

En aquell moment d’emocions es va equivocar al recitar el conjur màgic que era:

Espasa de virtut,

braç de cavaller,

has mig partit la roca

i el drac, també.

Va donar més importància al braç que a l’espasa de virtut, per això, l’espasa el desprotegí, i quan la sang regalimant li tocà la pell, l’emmetzinà i caigué mort. Sembla que hi ha una polèmica sobre quina és l’espasa de la llegenda que a l’igual que l’ Excalibur, és una espasa de virtut que fa invencible al seu posseïdor, la màgia de les espases sagrades era reconeguda i temuda pels adversaris. Aquesta espasa té una història gloriosa vinculada a la dinastia comtal catalana, hi ha qui fins i tot la relaciona amb el llegendari Otger Cathaló, que la transmeté a Guifré el Pilós i als seus descendents, fins a Jaume II el dissortat.
Segons una de les opinions, l’espasa de la llegenda, anomenada "Espasa Vilardella" es la que es conserva al Museu Militar de París (Musée de l’Armée).

Per altres, l’espasa esmentada és l’espasa dita Tisó, i que es conserva al Museo de l’Exèrcit de Madrid.
Es tracta de l’antiga espasa dels primers comtes d'Urgell que ell havia heretat dels seus avantpassats. El comte de Barcelona Berenguer Ramon II “ el fratricida” (assassí del seu germà Ramon Berenguer II Cap d'Estopa) va perdre a mans de Rodrigo Diaz de Vivar “el Cid” a la batalla de Tevar (prop de Morella). Sembla que el Cid, abans de morir, la va cedir a la seva filla Maria esposa de Ramon Berenguer III "el Gran" que la rebé en dot pel seu casament amb Maria. L’espasa va pasar als templers de Montsó desprès de la mort de Pere “el catòlic” i va ser usada per Jaime I a la conquista de Burriana (1233). "...haviem nos auyta una espasa de Montsó que havia nom Tisó, que era molt bona e aventurosa a aquells qui la portaven, e volguem-la més levar que la llança..." (Llibre dels Feyts)
Pere III "el Cerimoniós" torna a parlar d'ella (i no de la Colada) juntament amb l'espasa Vilardella (o de Sant Martí) i, al seu testament de 1370, ens diu que era a l'Armeria Reial: "... et quinque enses quorum unus vocatur Sancti Martini alius de Vilardello alius Tison...".
Així seguí durant els Trastàmares fins a Ferran II "el Catòlic" que, molt generós ell, la regalà a un castellà (el marquès de Falces) la família del qual la conservà durant generacions al seu palau (al Palau de Marcilla) fins que, a la guerra civil, després del saqueig de la casa d'aquest noble castellà, va caure en mans del govern republicà que va tractar de vendre- la a Rússia. La dita espasa va estar al Castell de Figueres empaquetada i llesta per ser tramesa a Rússia i allà va caure en mans dels franquistes que la retornaren als nobles castellans aquests que, de retruc, la deixaren en dipòsit al Museo de l'Ejercito de Madrid. Al Museo del Ejercito la van tenir exposada 60 anys etiquetada, com no podia ser d'una altra manera, com "la Tizona, espada del Cid". Pel que sembla és més important que fos del Cid uns pocs anys que no pas que hagués sigut durant segles i segles i ja originàriament l'espasa dels comtes de Barcelona...

La masia gòtica de Ca l’Oriach o Uriach (Teià)

La masia es troba a la riba dreta de la part alta de la riera de Teià. Es tracta d’una casa amb la teulada a dues vessants i consta de planta baixa i pis amb dos cossos paral·lels a la façana. L’entrada es troba situada a la dreta de l’entrada amb un mirador rectangular. A l’esquerra hi ha la sala-menjador que havia tingut un rentamans. El cos posterior fa les funcions de celler. L’entrada junt amb la part posterior esta coberta amb bigues perpendiculars a la façana amb una jàssera de fusta a continuació del mur que separa els dos cossos. En la planta del pis, on hi ha les habitacions, els embigats es recolzen en el mur interior que separa els dos cossos. La façana presenta un portal de punt rodó amb una finestra gòtica adintellada, en el primer pis, que es troba decorada amb una motllura que en la part central insinua un arc conopial. Segons Cristòfor Ferrer la masia apareix documentada des de 1269 però sense constar el nom dels propietaris. A la baixa edat mitjana el mas era feudatari de Sant Miquel del Fai al qual hi pagava un cens. La família Oriach apareix esmentada per primer cop en el s.XVI. Posteriorment, per successius matrimonis, va passar a la família Botey, als Sabater i als Ramentol.
Aquesta masia es troba classificada per Bonet i Gari com a pertanyent al tipus II. Aquest grup es diferencia al presentar les crugies perpendiculars a la façana en la qual apareix un frontó triangular. Segons la classificació de Moner per la distribució dels espais es podria classificar com una masia de dos cossos. Aquesta tipologia s’ha anat definint a partir de les intervencions arqueològiques dels darrers anys. Consistiria en un mas exempt de dos cossos de planta rectangular o quadrada i dividida internament en dos espais. Pot disposar de dos pisos superiors (pis i golfes) o un de sol. La seva distribució interna es semblant la mas-torre. Les diferents plantes estarien separades per trespols de fusta fet que deixava passar l’escalfor dels animals. La teulada duria ser a dues vessants. Moltes vegades es poden confondre amb els masos torre, però es tractaria de construccions més senzilles. Aquestes construccions no serien anteriors al s.XIV i la majoria corresponen al s.XV o i es poden allargar fins el s.XVI-XVIII. Podríem citar com exemples el Mas de Viladordis (Sant Fruitós de Bages), el citat mas de la Posada a Calella, el mas Vilar a Olesa de Montserrat; el mas Torre del Senyor a Torrelles de Llobregat i el mas situat al costat de la capella de Sant Julià de les Alzinetes de Jorba i Can Fonolleda a Palafolls.
Bibliografia

• [Balada, Jordi]: Calendari 1991. Masies de Teià I. Ajuntament de Teià. Teià, 1990, Full del mes de setembre.
• BONET i GARÍ, Lluís: Les masies del Maresme. Montblanc-Martín; Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona, 1983.Pàg. 239-241
• FERRER, Cristòfol: Notes històriques i tradicionals de la vila de Teià. Departament de l’Arxiu Històric de Teià. Argentona, 1978
• FERRER I MALLOL, Maria Teresa: Els privilegis de Teià. El retorn a la jurisdicció reial (1505). Dalmau. Barcelona, 2006. (Episodis de la història, 344-345)
• MONER CODINA, Jeroni: “ L’origen de la masia clàssica” a L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura III: Dels palaus a les masies. Enciclopèdia catalana. Barcelona, 2003. Pàgs. 246-247

Conferència a Tordera sobre "L'Art Medieval a l'Alt Maresme "

El passat divendres 22 d'agost de 2008, vaig estar a Tordera, al centre Clavé, convidat pels Cercle d'Història de Tordera, amics i col.laboradors del Grup d'Història del Casal. A la conferència "L'art medieval a l'Alt Maresme" hi van assistir una cinquantena de persones i va estar presentada per l'historiador de Tordera Josep Viñoles. Al llarg de la conferència vaig oferir una panoràmica de l'estat de conservació dels principals elements de patrimoni medieval de la comarca nord, des del món paleocristià fins a la baixa Edat mitjana. Es va fer referència a elements constructius (masies, castells, molins, esglésies...) i l'art de la imatge (escultura, pintura i orfebreria). Al final de l'acte la presidenta del Cercle d'Història de Tordera, Mercè Torrelles, em va lliurar uns obsequis de part de l'entitat, els quals agraeixo. Finalment es va celebrar un sopar medieval al restaurant Can Caselles, on un actor local va representar el paper del propietari de la casa, el qual va amenitzat el sopar explicat anècdotes de la història de la família Caselles.

Un retaule de Bernat Martorell a Cabrera de Mar (c.1420-1430)

El retaule estava situat originalment a l’altar major de la capella de Sant Joan de Cabrera, avui desapareguda i que es calcula que estava situada prop de la masia de Can Modolell. El retaule es troba actualment en el Museu Diocesà del Bisbat de Barcelona ( Inv. núm.24) i va ser lliurat al fons d’aquest museu per una donació del rector de Cabrera Pau Pou, l’any 1916.
El retaule esta pintat al tremp sobre fusta (147 x 153 cms) i presenta tres cossos. El central i més important i més ample, representa en la taula central a Sant Joan Baptista (4) i que té la dedicació del retaule i que sosté un filacteri amb la inscripció "Ecce Agnus Dei qui tollis". Sobre d’ell hi ha una escena que representa la crucifixió de Crist (3). En el carrer lateral esquerra tenim una taula superior que representa el naixement de sant Joan (1) i la inferior la marxa de Sant Joan al desert (2). En el carrer lateral dret, la taula superior representa el baptisme de Crist en el riu Jordà (5) i a la taula inferior representa la mort per martiri del Sant (6). Al retaule hi falta la pradel·la inferior. Totes les escenes estan emmarcades per uns elements arquitectònics daurats acabats en la part superior amb arcs apuntats i lobulats decorats en la part superior per fulles de roure tal com es decoraven les portades gòtiques.
L’autor del retaule és Bernat Martorell (Sant Celoni 1390- Barcelona 1452). Va ser un pintor i miniaturista català que va treballar preferentment a Barcelona i va ser el pintor més destacat a Catalunya en el segon quart del s.XV i successor i deixeble de Lluís Borrassà. Des del s.XIX, les seves obres s‘havien atribuït a un pintor anònim anomenat Mestre de Sant Jordi degut a una de les seves principals obres, el Retaule de Sant Jordi (Art Institute of Xicago). Des del 1938, Duran i Sanpere va donar a conèixer el contracte del retaule de Púbol i es va associar el nom de Bernat Martorell per les obres catalogades fins aquell moment d'aquest autor. L’estil de Bernat Martorell influïda per la pintura i il·luminació franco-flamenc es pot inscriure a la corrent del segon gòtic internacional. Per Joaquim Yarza (1992), Bernat Martorell és pot relacionar amb l’estil pictòric de Ramon de Mur o Joan Mates. La seva personalitat característica s’identifica per un sentiment de dramatisme ple de força i un delicat tractament de la llum que va influir posteriorment en l’obra de Jaume Huguet. Tenim poques obres documentades i conservades de Bernat Martorell, la més important de les quals és l’esmentat Retaule de Sant Pere de Púbol (Museu de Girona, 1437). La majoria de les obres se li atribueixen a partir dels trets iconogràfics i estilístics. Dins aquestes atribucions hi han les obres del antigament anomenat Mestre de Sant Jordi, amb el retaule d’aquest Sant, actualment repartit al Museu Art Institute de Chicago (EUA) i el museu del Louvre. A pertany a la corrent de pintura gòtica catalana anomenada "Gòtic internacional". Aquesta corrent es va estendre per Europa entre els anys 1375 i el 1425, aproximadament. Les característiques més rellevants d’aquest estil són l’elegància i els delicats detalls naturalistes. També es va interessar pels temes profans de la vida aristocràtica, sovint amb un to bucòlic. L’estil es va desenvolupar preferentment a les corts de França, Borgonya i Llombardia i van pertànyer a aquesta corrent Jean Pucelle, els germans Limburg que van treballar pels Ducs de Berry, l’anomenat Mestre de Trebon que va treballar a Bohèmia i l’autor del tríptic Wilton a Anglaterra, entre d’altres. A Catalunya va introduir aquesta corrent Lluís Borrassà (Girona v.1360- Barcelona v.1425). Altres autors d’aquesta corrent són Ramon de Mur (actiu a començaments del s.XV) i Joan Mates (Vilafranca del Penedès (?) - Barcelona 1431) entre d’altres.
El retaule de Sant Joan Baptista va ser atribuït a Bernat Martorell per Gudiol desprès d’estar atribuïda anteriorment al Mestre de Sant Jordi, a Ramon de Mur, i d’altres. La datació que es va suggerir per la seva realització va entre 1420 i 1430 i fins i tot Grizzard, va concretar entre el 1424 i 1425. Aquesta datació s’ha realitzat a partir de les comparacions estilístiques i de composició d’altres obres de Martorell, cal recordar que aquesta obra no esta documentada. Recentment, Ruiz (2002) el considera pertanyent a l’etapa primerenca del pintor i proper a la producció de Lluc Borrassà, Bernat Despuig i el Pseudomestre de la Glorieta.
El retaule va ser restaurat i exposat a l’Expo’92 de Sevilla en el pavelló de la Generalitat de Catalunya. Posteriorment també es va exposar temporalment a la parròquia de Sant Feliu de Cabrera de Mar la festa de Sant Vicenç del 1993.

Bibliografia

• BATLLE i HUGUET, Pere: "Ramon de Mur, pintor de Tarragona, mestre de Sant Jordi" a Homenatge a Rubió i Lluch. Vol.II Barcelona, 1936, pàg.113-129
• CANALIES, Raimon: Retaule de Sant Joan Baptista. Capella de Sant Joan de Cabrera de Mar. (S.XV). Díptic de la Festa Major de Sant Vicenç. Parròquia de Cabrera de Mar, 1993
• GRIZZARD, Mary: " An identification of Martorell’s Commission for the Aragonese Corts" a The Art Bulletin. (Juny ,1992). pàg.40
• GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim: “Fitxa. Baixa edat mitjana. El retaule de Sant Joan Baptista de Cabrera de Mar” a Felibrejada. Revista del Grup d’Història del Casal-Mataró, època 3ª, any IV, núm.35 (Abril 1997)
• GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim: “Bernat Martorell i el retaule de Sant Joan Baptista de Cabrera de Mar” a Felibrejada. Revista del Grup d’Història del Casal-Mataró, època 3ª, any VI, núm.47, (maig-juny 1999). Pàgs.4-16
• GUDIOL i RICART, Josep : Bernardo Martorell. Instituto Diego Velázquez. Madrid, 1959.
• GUDIOL, Josep i ALCOLEA, Santiago: La pintura gòtica catalana. Polígrafa. Barcelona,1987. Pàg. 129-132.
• RUIZ i QUESADA, Francesc: “Bernat Martorell” a L’art gòtic a Catalunya. Pintura II: El corrent internacional. Enciclopèdia catalana. Barcelona, 2002. Pàgs.228-246
• YARZA, Joaquim: "Bernat Martorell. Retaule de Sant Joan Baptista" a Catàleg de la Expo’92 de Sevilla. Pavelló de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1992. Pàgs. 66 - 70.