Els mobles tinells conservats en el Maresme

A les masies post-remences, l’escala, que dóna accés al primer pis, es troba tancada amb una porta i es decora moltes vegades amb un mirador o espiell circular que serveix per espiar l’entrada. Al pis superior, es troba la "Sala" que ocupa la part central de l’edifici per sobre del rebedor de la planta baixa. La “Sala” seria l’espai utilitzat a nivell habitual com a distribuïdor a les habitacions disposades en els espais laterals i, en les diades especials de celebració, s'hi realitzaven els àpats importants de la família entesa en sentit ampli. Just en l'espai que feia de sostre de l’escala, es situaria un tinell de fusta esglaonada que lluiria la vaixella important de la casa. A banda i banda de la Sala es disposarien les habitacions dels residents de la masia. Ocasionalment hi podrien aparèixer unes golfes per emmagatzemar estris i productes de la collita.

Segons l’Enciclopèdia Catalana, el tinell seria la lleixa o prestatge, per a tenir-hi plats, olles i altres atuells i per extensió seria el moble de luxe destinat a guardar i a exposar les vaixelles de les cases dels grans senyors. La situació d’aquest moble en la Sala, també fa que tot l'espai passi a denominar-se el Tinell, com passa al Palau Reial Major de Barcelona.

Segons els inventaris medievals, les parets del tinell es revestien de elements ornamentals com quadres pintats, tapissos historiats, domassos, draps de ras, sedes, taules, escons, bancs i cofres i arquetes per guardar objectes. A l’escena de la decapitació de Sant Joan Baptista del retaule de Pere Garcia de Benavarri, provinent de l’església  de San Joan de Lleida i ara conservat al MNAC, s'hi pot veure una Sala amb tota aquesta decoració i amb el seu tinell.

Al Maresme s’han conservat alguns tinells. Un dels que he pogut localitzar és a Can Catà de la Vall a Sant Andreu de Llavaneres. L’aspecte de la masia actual és fruit d’una reforma que es va fer en el segle XVII de la casa original de la primera meitat del segle XVI. Un altre que es conserva és el de Can Cabanyes d’Argentona, un dels grans casals que al segle XVI ja introduïren elements decoratius de l’art del renaixement. De forma descontextualitzada es conserva el tinell de Can Bosc de Dosrius.

Per a saber-ne més

• GRAUPERA, Joaquim (2012). L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona. Tesi doctoral dirigida per Francesca Español i Bertran. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Història de l'Art.  Cap.6, pàg.224
• PASCUAL MIRÓ, Eva (2005). “Els tinells, les taules i els seients” a L’art gòtic a Catalunya. Arts de l’objecte. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. P.320-321
• PASCUAL MIRÓ, Eva (2008). “Tipologies del moble medieval a la Corona d’Aragó: evolució i pervivencia de les formes” a El moble medieval a la Corona d’Aragó. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, Museu de les Arts Decoratives. P.65
• VINYOLES VIDAL, Ma Teresa  (2008).”L’ús de l’espai domèstic en època gòtica” a El moble medieval a la Corona d’Aragó. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, Museu de les Arts Decoratives. P.34

Pere Garcia de Benavarri: Escena de delbanquet d'Herodes.(1470 aprox.) MNAC

La Sala de Can Cabayes d'Argentona  [Fotografia: Josep Cabanyes (1905) CEC]

La Sala de Can Catà de la Vall (Sant Andreu de Llavaneres) [Fotografia: Joaquim Graupera, agost del 2008]

El monestir de Santa Maria de Montealegre o de la Conreria (Tiana) a l'època medieval.

El monestir Santa Maria de Montealegre es troba situat a la serralada litoral, al nord-oest del terme de Tiana, en el turó nomenat de la Conreria. S’hi accedeix per la carretera de Badalona a Mollet. En aquest indret recentment hi havia el seminari menor de la diòcesi de Barcelona i actualment manté la funció de casa de colònies de la fundació Pere Tarrés.

Segons, Mn. Salvador Pibernat en el seu llibre sobre l'ermita de Cabanyes. esmenta que la capella de Santa Maria de Montalegre apareix per prier cop en l'acta de consagració d'aquesta capella el 1192 però no és cert. Segons Xavier Pérez, historiador de Sant Fost de Campsentelles, el primer cop que apareix el convent de monges, encara en construcció, és el 1241, segons pergamins conservats a l'ACA.  Des del principi del s. XIII apareix esmentada en moltes donacions i deixes testamentàries que es realitzen a aquesta primitiva comunitat. Així tenim que el 1230, un tal Bernat deixa 5 sous a Sta. Maria de Montalacris i una llàntia per la seva ànima. EN una ltre testament del 3 de juny del 1247 Giralda de Campsentelles i el seu marit Ferrer de Vilanova, deixen tres peces de terra que tenien a prop del monestir i un altra prop del castell de Montalegre a l'esmentada comunitat. Altres deixes corresponen al 31 de juliol del 1250; al 17 de juliol del 1285 i el 26 de juny del 1286. En aquesta última, la priora Giralda de Penyafort rep del senyor de Sentmenat i de Saura, un terreny enfront a l’esmentat “Castell”. Sembla que aquest castell correspon  a la torre de guaita que tenien els senyors de Campsentelles.

El 31 de juliol del 1250 sabem que es consagra l’altar del nou convent a la Mare de Déu i es fa una certificació de l’acte. Al cap de sis anys, pel 22 de gener, Arnau de Gurb, bisbe de Barcelona, va lliurar a la comunitat de monges donades de la casa de Santa Maria de Montalegre (Montalacris o Mont Hilaris) l’església de Sant Fost, dins els territoris de dita comunitat, aquesta donació fou rebuda per Guillelma, “priorissa cenobii Sancte Maria de Montalacris” representant de les 12 monges.

El 1265 el bisbe de Barcelona Arnau va convertir aquesta comunitat en monestir sota la regla de Sant Agustí i al cap d'uns anys, el 1303, el bisbe de Barcelona Ponç de Gualba va retirar els drets que tenia la parròquia de Sant Fost de Campsentelles sobre el monestir. 

A l’any 1344, s’aproven les ordenacions fetes per les monges i el bisbe, uns anys abans del trasllat d’aquesta comunitat a Barcelona l’any 1362. Els terrenys d’aquest monestir van passar l’any 1362 a mans dels canonges de Santa Eulàlia del Camp essent administrats per Arnald de Torrevieja.  El 1399 s’hi va establir una comunitat d’ermitans que hi conviure fins el 1408. Desprès va ser adquirit per l’hospital de la Santa Creu de Barcelona i el 16 de febrer del 1415 va ser comprat per la Cartoixa de Vallparadís, els quals el van utilitzar fins al seu trasllat al nou monestir de Montalegre començat el 1433 i acabat el 1448.

Actualment no queda cap vestigi medieval  al monestir. Sembla ser que l'edifici primitiu va ser enderrocat a finals del s.XVI, quan es van iniciar els treballs d'engrandiment del recinte (a la llinda de la façana actual hi consta la data 1568). Aquest edifici del s.XVI tampoc es conserva ja que també va ser enderrocat i refet el XVIII. 

Sembla que la parula "Conreria" prové del llatí Correrius que vol dir, “casa del Corredor”, que es refereix al càrrec de procurador de la Cartoixa. Però per altres autors, la paraula Conreria té el significat de “Conreus”. Es pot conèixer l’aspecte del monestir abans del s.XVI a partir d’un dibuix que es conservava a l'arxiu de la Cartoixa de Montalegre i en una pintura en la qual es veu St. Bru pregant amb la imatge de la Conreria al fons. Aquesta pintura es pot datar d’abans del 1615, moment en que s’acaba la construcció del segon claustre. A partir d’aquest dibuix podem veure que l’estructura del monestir devia ser al voltant d’un claustre i que l’església estaria disposada a la banda esquerra. Del conjunt destaca una torre, que es relaciona amb l'esmentada torre de defensa dels senyors de Campsentelles al costat de la qual es va construir el convent.

Per bibliografia i referències

• GRAUPERA, Joaquim (2012). L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona. Tesi doctoral dirigida per Francesca Español i Bertran. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Història de l'Art.p. 158-159. Per a consultes en pdf: Tesis en xarxa

L'edifici gòtic del s.XVI de Santa Maria de Montealegre (La Conreria - Tiana)
Pintures murals en el claustre de la Cartoixa (1615)

L'edifici del segle XVIII de Santa Maria de Montealegre (La Conreria - Tiana). Postal "La Conreria (alt 445 m) Restaurant de Hijo de J. Autonell." Principis del s.XX. (Col.Particular)

Claustre del s.XVII de Santa Maria de Montealegre (La Conreria - Tiana)
a partir d'una fotografia de Josep de Cabanyes (1931)
Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya. Clixé de l'Estudi de la Masia Catalana.

S’ha presentat a Mataró i Argentona una nova entitat dedicada a Puig i Cadafalch

L’Associació d’Amics de Josep Puig i Cadafalch (AAPC) ha iniciat aquesta setmana la seva actuació pública, coincidint amb l’aniversari del seu naixement a Mataró el 17 d’octubre de 1867.

La nova associació presidida per Esteve Mach i Bosch, neix amb la voluntat de recuperar, estudiar i difondre la personalitat i l’obra de l’arquitecte, historiador i polític Josep Puig i Cadafalch. L’entitat es va presentar aquesta setmana en les dues poblacions del Maresme a les quals Puig i Cadafalch va estar estretament vinculat: Argentona i Mataró.

El passat dimecres 16 d’octubre de 2013 a les 19h va tenir lloc a la casa Coll i Regàs (carrer d’Argentona, 55 – Mataró) la conferència “Puig i Cadafalch i el redreçament de la cultura catalana” a càrrec d’Albert Balcells, catedràtic d’Història Contemporània de l’UAB i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. La conferència va tractar de la relació de Puig i Cadafalch i Prat de la Riba quan aquest va ser nomenat President de la Mancomunitat de Catalunya, especialment pel que fa als temes de cultura i la seva contribució al redreçament nacional. Un cop mort Prat el 1917, el va succeir com a President, materialitzant importants projectes per la reconstrucció nacional: el Museu d’Art de Catalunya, la recuperació de les pintures romàniques del Pirineu, les excavacions d’Empúries, etc... però, sobretot, la creació de l’Institut d’Estudis Catalans que va fer créixer i que ha esdevingut una de les institucions amb un marcat caràcter científic de la cultura catalana.

L’endemà el dijous 17 d’octubre de 2013 a les 19h al saló de pedra de l’antic Ajuntament d’Argentona (el capítol) va tenir lloc la segona de les conferències a càrrec de Santiago Alcolea i Blanch, historiador de l’art i director de l’Institut Amatller d’Art Hispànic amb el títol de “Puig i Cadafalch entre Coll i Regàs i Amatller”.

En aquesta xerrada es va posar èmfasi en la relació dels vincles entre dues de les cases, que va construir Josep Puig i Cadafalch: la Coll i Regàs de Mataró i l’Amatller de Barcelona. Ambdues, a més de ser contemporànies (1898), van ser encàrregades per rics industrials de l’època: Coll i Regàs, industrial tèxtil i Antoni Amatller, xocolater. Sembla que Puig va concebre la casa mataronina com a banc de proves de la casa de Barcelona. Les similituds són força evidents, sobretot pel que fa a la façana amb múltiples detalls, però el que més destaca és el frontis superior esglaonat de reminiscències nòrdiques, molt més desenvolupat en el cas de la casa Amatller, essent un dels seus senyals d’identitat. 

Felicitem la iniciativa de d’aquí i desitgem una llarga i fructífer vida a aquesta nova entitat.

Conferència “Puig i Cadafalch i el redreçament de la cultura catalana” a càrrec d’Albert Balcells ,a la casa Coll i Regàs (carrer d’Argentona, 55 – Mataró). [Fotografia: Enric Subiñà]

Esteve Mach, president d'Amics de Puig i Cadafalch durant la presentació de la conferència d’Albert Balcells, catedràtic d’Història Contemporània de l’UAB i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. [Fotografia: Enric Subiñà]

Conferència “Puig i Cadafalch entre Coll i Regàs i Amatller” a càrrec de Santiago Alcolea i Blanch, al saló de pedra de l’antic Ajuntament d’Argentona (el capítol). [Fotografia: Enric Subiñà]

Esteve Mach, president d'Amics de Puig i Cadafalch durant la presentació de la conferència de Santiago Alcolea i Blanch, historiador de l’art i director de l’Institut Amatller d’Art Hispànic. [Fotografia: Enric Subiñà]

Els Desplà eren originaris de Sants i no d'Alella.

Les dades més antigues recollides sobre els Desplà no van més enllà del s.XIV i situar els orígens d’aquesta nissaga és fa una mica incert malgrat que la majoria d’autors el situen a Alella on van posseir terres i masos, que mai van abandonar, tot i que, posteriorment en progressar econòmicament i socialment, es van establir a Barcelona.

Segons la meva opinió, el més versemblant, és que l'origen de la família Desplà s'hauria de situar a la població de Sants al Pla de Barcelona. En aquest indret Pere Desplà (m.1390) posseïa l'anomenada “Torre de Sants o la Raqueta”. Es tractava d'una important jurisdicció reial que incloïa 29 cases amb els seus masovers i 40 peces de terra i que l'any 1347, va ser venuda per aquest a Artau de Cabrera. Per la cronologia ens en podem adonar que és una data propera a la compra de la casa d'Alella l’any 1353 al rei Pere III el Cerimoniós per la quantitat de 3000 florins i a la compra de la casa Desplà el 1336 al carrer Portaferrissa que després passaria a denominar-se casa Gralla. 

El que no sabem són les raons que portaren a Pere Desplà a abandonar els alous de Sants i adquirir la senyoria d’Alella. De fet també seria versemblant suposar que el antropònim de la família “Des Pla” fes referència a aquesta pertinença al Pla de Barcelona.

La manca de liquiditat econòmica dels reis catalans de la baixa edat mitjana els va portar sovint a revendre jurisdiccions. Així doncs, la jurisdicció plena de Pere Desplà sobre Alella no va durar gaire, ja que el poble d’Alella es va redimir de la dependència del feudal el 1366 incorporant-se altre cop a la corona. Malgrat això, els senyors de la casa d’Alella van conservar el privilegi de percebre el terç dels delmes parroquials, fins entrat el segle XIV. És d’aquí que ve el de nom la “Casa del Terço” o les Quatre Torres que rep el mas dels Desplà a Alella. Malgrat la recuperació de la independència feudal per part dels alellencs, l’any 1366, el rei Joan I i més tard el rei Alfons V van ratificar el privilegi a favor de la família Desplà. Aquests per tant, seran considerats de fet la família feudal d’Alella, malgrat la titularitat reial de la jurisdicció. Durant la guerra civil catalana (1462-72), la corona també va cedir la jurisdicció d’Alella a altres famílies de la baixa noblesa local, a banda dels Desplà, en agraïment a les aliances i suports durant la guerra. L’any 1464, Joan II empenyorà la parròquia d’Alella a Guillem Pujades d’Alella i el febrer de 1472, el mateix monarca empenyorà aquesta jurisdicció a Joan Densà per 2000 florins.

Bibliografia

• Graupera Graupera, Joaquim  (2012). Les famílies Desplà-Gralla com a promotors d’art.(segles XIV al XVI). Treball premiat per la Beca de Recerca Local d’Alella 2012. Alella: Ajuntament d'Alella.p.25-26

Signatura autògrafa de Pere Desplà.APSFA: Pergamins 6 (1343). Fot. Joaquim Graupera