En Robafaves: Jaume I o Pere el Cerimoniós ?

Ara que a Mataró estem de festa major, “Les Santes”, crec que toca parlar de gegants. La figura del gegant Robafaves, com tots els mataronins sabem, ha esdevingut un dels símbols emblemàtics de la ciutat. El seu aspecte ha anat evolucionant al llarg dels anys, però aquí ens interessa el darrer, que ha perdurat fins l’actualitat i que va ser estrenat per les Santes de l’any 1930, gràcies a l’habilitat de l’artista barceloní Salvador Alarma i materialitzada pel mataroní Josep Diamant i Llobet.
Totes les cròniques de l’època ressenyen que vol representar al rei Jaume I sobre tot identificat per la cimera coronada amb un drac, una vibra o rat-penat. La identificació del rat-penat amb Jaume I apareix a partir d’una llegenda, que amb diverses variants, explica que, mentre Jaume I era acampat als afores de València per preparar la conquesta de la ciutat, els musulmans intentaren atacar el campament per sorpresa durant la nit. Un rat-penat despertà el rei mentre dormia, i quan aquest s'alçà veié que els musulmans s'apropaven. Llavors pogué reaccionar i anul·lar l'atac.
A Mallorca, segons Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau (1823-1906), hi havia la llegenda que explica que Jaume I adoptà com a símbol el rat-penat quan, per demostrar que no creia en supersticions, salvà la vida a un quiròpter que hi havia a la primera mesquita consagrada a Palma, a l'actual l’església de Sant Miquel, i que hom volia matar perquè el consideraven de mal averany.
Malgrat tot, la cimera decorada amb el rat-penat o vibra, no apareix fins al regnat de Pere el Cerimoniós i després, serà usada pels seus descendents com a símbol del Casal de Barcelona i com a ciutats reials apareix als escuts de Mallorca i Barcelona. Extingit aquest Casal, fou usat per les dinasties següents com a símbol de la monarquia catalanoaragonesa. També la trobem usada pels reis de Nàpols i a la cimera de l'escut dels reis de Portugal. La trobem representada esculpida a la porta de les torres de Poblet, feta edificar en temps de Pere el Cerimoniós i a la façana del Palau de l’Ajuntament de Barcelona.
Al Museu de la Reial Armeria del Palau d’Orient de Madrid es conserva la cimera atribuïda al rei Martí l’Humà (núm. inv.D-11). Aquesta cimera esta obrada amb pergamí bullit i revestida de guix i s’utilitzava sobre l’elm. Aquesta s’ha atribuït erròniament a Jaume I i va pertànyer primer a Pere el Cerimoniós que segons Agustí Altisent “...la degué usar, entre altres motius, per compensar la seva esmerlida figura “. Com veiem aquest exemplar és el més proper a l'utilitzat com a model per la testera d'en Robafaves. Altres gegants han adoptat també aquest aspecte com el de l’Associació de Veïns “Jaume I” de Lleida o el gegant de Calvià (Mallorca). Per tant, a qui representen, a Jaume I o Pere el Cerimoniós?

Bibliografia

• ALTISENT ALTISENT, Agustí : “Cimera del Rei Martí” a Catalunya Medieval. Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1992, p. 249
• AMADES GELATS, Joan: Gegants, nans i altres entremesos. Impremta la Neotípia. Barcelona, 1934.
• BARÓN DE LAS CUATRO-TORRES. CONDE DEL ASALTO: El casco del Rey D. Jaime el Conquistador. Monografía crítico teórica. Establecimiento Tipográfico de Agustín Avrial. Madrid, 1894
• ESPAÑOL, Francesca; MANENT, Ramon (fot): Els escenaris del Rei. Art i monarquia a la Corona d’Aragó. Angle Ed.; Fund. Caixa Manresa. Manresa, 2001 (Arts,2) Pàg.133
• GUANYABENS CALVET, Nicolau: Els gegants de Mataró. Patronat Municipal de Cultura. Mataró, 1999 (Caps de Bou, 27)

Manifestació a Lleida sobre la unitat del Museu

El passat dilluns 14 de juliol de 2008, al Racó del Casal Aliança de Mataró, es va presentar la delegació de la Plataforma cívica per la unitat del Museu de Lleida a Mataró-Maresme. Durant l'acte va intervenir Josep Torrens, president d' Església Plural i membre de la Plataforma, que va explicar l'estat actual del litigi per les obres d'art religiós de les parròquies de la Franja al Museu de Lleida. Les entitats que formes la Plataforma a Mataró - Maresme va quedar representada pel Centre Atlètic Laietana; Centre d'Estudis Argentonins "Jaume Clavell";
Centre d'Estudis Vilassarenc; Coordinadora d'Associacions per la Llengua. Mataró (CAL); Església Plural ; Grup d'Història del Casal. Mataró; Grup d'Historiadors Jaume Compte i Òmnium Cultural Mataró.

Ahir, dimecres 23 de juliol de 2008, a Lleida es va realitzar un manifestació pacífica per a demanar la unitat del patrimoni del museu de Lleida amb una assistència aproximada de mig miler de persones. A la manifestació hi van participar diverses persones de Mataró i del Maresme i en el meu cas hi vaig assitir com a representant de la Coordinadora creada a Mataró.

La manifestació va estar encapçalada per representants de les diverses entitats que configuren la plataforma : Amics del Museu de Lleida, Amics de la Seu Vella de Lleida, Ateneu Popular de Ponent, Casal Jaume I de Fraga, Centre Excursionista de Lleida, Església Plural, Grup Cultural Garrigues, Patronat del Corpus de Lleida, Òmnium Cultural del Segrià, Orfeó Lleidatà, Res Non Verba, Tradicions i Costums, Unesco Lleida, Canta i Estima, Cercle de Belles Arts i Arts de Ponent.

La convocatòria va tenir lloc davant el palau episcopal on es va lliurar un manifest de les entitats convocants, com a resposta a l'acord entre els dos bisbats pel qual vuitanta-vuit peces d'art de la Franja, que actualment són al Museu Diocesà de Lleida, es traslladarien al bisbat de Barbastre-Montsó. La marxa va dirigir-se davant del Museu de Lleida on diversos representants de la plataforma van pronunciar diferents discursos a banda de llegir-se el manifest lliurat al Bisbe.

Segons la portaveu de la Plataforma, Marta Canales, aquesta manifestació ha deixat la porta oberta per una segona protesta. A l'acte hi va participar el president d'ERC, Joan Puigcercós, entre altres dirigents polítics.

Recordem que les obres en litigi eren d'esglésies de la Franja que fins el 1995 formaven part del bisbat de Lleida. Però aquell any l'episcopat espanyol va transferir vuitanta-quatre parròquies de la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca al bisbat Barbastre-Montsó. El mateix tràmit van seguir vint-i-set parròquies més el 1998, de manera que es va fragmentar la diòcesi de Lleida per primera vegada en vuit-cents anys. Des de fa dotze anys Barbastre-Montsó reclama les obres d'art originàries de les parròquies transferides. Fins ara les sentències eclesiàstiques han donat la raó al bisbat de Barbastre, tot i que el de Lleida va comprar les peces. Segons una noticia apareguda en el diari “Segre” del dijous 17 de juliol de 2008, el jutjat número 4 de Lleida es va declarar competent per estudiar la propietat de les obres en litigi, una decisió que la plataforma veu amb molt bons ulls.

• Per a veure més fotografies de la manifestació
• Per a llegir el Manifest en Word
• Per veure més informació de la Platorma cívica per la unitat del Museu de Lleida a Mataró-Maresme.

Crònica del curs "Arquitectura i formes artístiques medievals: ús i funció II"

Aquesta setmana del 14 al 17 de juliol de 2008, he pogut participar a l’IES Joan Brudieu de la Seu d’Urgell, del curs Arquitectura i formes artístiques medievals: ús i funció II, coordinat per Francesca Español Bertran del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona i per Francesc Fité Llevot del Departament d’Història de l’Art i Història Social de la Universitat de Lleida. El curs va plantejar diversos aspectes sobre l’ordenació i l’ús dels espais sagrats medievals, aspectes que el pas del temps i els canvis litúrgics han modificat substancialment. Les fonts històriques, els cerimonials, etc., esdevenen instruments essencials a l’hora de restituir la seva funció originària i d’avaluar la interrelació de l’arquitectura amb el mobiliari, els vasos i els llibres litúrgics emprats en el ritual. El curs va tractar sobre totes aquestes qüestions en el marc de l’art religiós, però en el context profà contemporani. Com element complementari del curs es va fer una visita a la ciutat de Tolosa de Llenguadoc (Toulouse) en la qual es van comentar l’església romànica de sant Serni i la col·lecció d’art medieval del Museu dels Agustins. En l’estona lliure del migdia i desprès de dinar hom va aprofitar per visitar l’edifici dels Jacobins i la catedral de sant Esteve.
L’equip docent van estar integrat per Jordi Casanovas Miró (MNAC), Rafael Cómez Ramos (Universitat de Sevilla), Francesca Español Bertran (UB), Francesc Fité Llevot (UdL), José Luis Hernando Garrido (Museo Etnográfico de Castilla y León), Jesús Francesc Massip Bonet (Universitat Rovira i Virgili), Juan Carlos Ruiz Souza (Universitat Complutense de Madrid) i jo mateix representant al Grup d’Història del Casal de Mataró, com a centre de recerca en l’art medieval del Maresme.
En la meva intervenció vaig tractar temes referents a la meva experiència a l’hora d’investigar la història medieval d'aquesta comarca. El contingut, enfocat des de la vessant pràctica, va presentar una introducció per emmarcar la feina feta pels centres d’estudis locals i com des de la microhistòria es pot contribuir a poder fer una síntesi més general. Cada element comentat es va anar exemplaritzant amb un referent pràctic que alhora podia servir d’exemple per altres investigadors d’un altre àmbit territorial. En aquest sentit, desprès de tractar els condicionants previs (la topografia, l’ordenació del territori en època medieval....) es va comentar el treball documental realitzat, l’aportació i estudi de fonts iconogràfiques (plànols, fotografies antigues....), el treball de camp, entre altres. Finalment es va fer un ràpid repàs de l’estat de la qüestió del nostre coneixement del patrimoni medieval de la comarca del Maresme.
Al decurs del curs es va presentar el llibre Hagiografia peninsular en els segles medievals. Editat pel professor titular d'Història de l'Art Medieval de la UdL, Francesc Fité, i la professora de la UB Francesca Español, i publicat pel Servei de Publicacions de la UdL. El llibre aplega onze estudis que analitzen el culte als sants des de perspectives molt diverses. Estan escrits per experts de Lleida, Barcelona, Girona, Mallorca, Saragossa, Barcelona, Lleó i Navarra que han participat en els cursos organitzats en el marc de la Universitat d'Estiu de la UdL. Els editors afirmen que "el caràcter multidisciplinar de la recerca s'enquadra plenament en la línia d'aquestes trobades". que tenen lloc des de fa més d'una dècada i que es recomanen com a molt interessants.

Per a més informació:

• Index del llibre Hagiografia peninsular en els segles medievals
• Temari del curs Arquitectura i formes artístiques medievals: ús i funció II

El testimoni dels monjos eremites a Céllecs: La cova d’en Nadal

“La cova d’en Nadal” o “del ermità es pot situar a la mateixa serralada de Céllecs, prop del Mas Nadal, seguint el camí d’Órrius al Raval de la Roca (actualment Vilanova del Vallès). Aquest formaria part d’un conjunt que es troba situat a una alçària de 300 m. sobre el nivell del mar. El conjunt va ser donat a conèixer per Carreras Candi l’any 1909 i va interpretar les restes com un conjunt de “tombes cristianes primitives” que amb els paral·lels citats (Olèrdola, Tavertet...) els situa a l’època carolíngia. Aquest grup d’eremitoris va ser excavat pel Grup Arqueològic de Vilassar de Dalt l’any 1951 dirigits pel Sr. Jaume Ventura. Els resultats de les excavacions van ser publicats anys més tard per Pau Ubach dins les seves memòries.
“La cova d’en Nadal” o “del ermità” presenta una cavitat buidada a cop d’escoda que presenta les marques de la mateixa en algunes de les parets. La construcció va estar habilitada en temps modern en una barraca de vinya i va ser utilitzada molt de temps pels carboners de la zona. L’entrada és de secció quadrangular (1’08 mts d’alçada x 0’95 mts d’ample) i presenta un mur de pedres i morter de calç per regularitzar l’entrada. A l’extradós de l’obertura també s’hi pot observar uns encaixos de secció quadrada per sostenir les frontisses d’una porta. L’edicle interior té estructura rectangular arrodonida en el sostre i els cantons i es troba orientada a 10 º N-NE. A la part final hi ha una petita cúpula que permet estar-s’hi dret. Les mides són de 4’20 m. de fondària i una amplada de 2 m. l’alçada interior de la cova és de 1’48 m. a la zona mitja i de 2’20 m. a la part més fonda. En la paret del fons, s’hi va practicar una fornícula plana amb una creu amb aspes gravada a la pedra (0’35 m.) que es podria interpretar com un oratori rupestre o altaret. En aquesta part també s’hi troben uns petits forats quadrats on encaixarien estaques de fusta per sostenir un petit sostre o armari. Aquests forats són posteriors a la creu ja que l’escapcen en un dels braços. Antigament a l’interior hi havia un banc per seure en tot el seu perímetre menys a l’entrada. Aquest banc va ser reduïda al nivell del terra l’any 1967, per engrandir l’interior per tenir més espai per dormir-hi, en dates modernes, quan s’usava de refugi pels carboners. A l’exterior de la cova s’hi troba un banc per al descans de l’eremita, també excavat a la roca, i en la roca del davant s’hi troba un plat de molí que deuria servir per la fabricació de farina per a la seva subsistència. Aquest eremitori pot tenir com a paral·lel el descobert per M.Riu l’any 1974 prop de Martorell a la zona de la carretera de Gelida al costat del Puig del Pou d’en Merlí i identificat com “eremitori núm.1”.
L’eremitisme és una forma de vida religiosa d’alguns cristians que, a partir del s.III, per motius ascètics, es retiren a la solitud. Es considera Pau de Tebes com el primer eremita conegut i sant Antoni, seguidor seu, com a propagador de la vida eremítica a l’Alt Egipte, des d’on s’estengué per tot l’Orient. L’existència d’eremites és ja coneguda a la península des d’època visigoda. El cànnon 5è del VII concili de Toledo (any 646) diferencia clarament entre eremites dignes que duen una vida santa “in cellulis propiis reclusos” i altres de costums més indignes. A Catalunya, durant el període carolingi, la fi del s X tingué una especial importància el nucli eremític format entorn de Cuixà, amb sant Pere Ursèol, sant Romuald i Marí. Els eremites de Céllecs es poden situar a l’època carolíngia, amb una finalitat possiblement repobladora i evangelitzadora. Malgrat tot, degut a la manca de restes arqueològiques també es poden situar des de l’antiguitat tardana a l’època carolingia (s.IV al X.).
Els conjunts eremitics solen tenir unes característiques comunes: solen aprofitar els conjunts rocosos de la serralada, però sovint es presenten isolats, allunyats de camins importants i es troben prop de camins secundaris que, en aquest cas, comuniquen la serralada amb la plana o el Vallès i el Maresme. Aquest fet ens porta a pensar en la presencia individual i no en l’establiment de colònies eremítiques més poblades. Segurament es buscava la solitud i l’aïllament. Segons Manuel Riu, “Alguns eremitoris del s.X pogueren ésser habitacles permanents però altres, relacionats amb monestirs, els s.XI i XII foren llocs d’habitació temporal o llocs de penitència, quan arribava el temps de quaresma, pels monjos que es retiraven a meditar.” L’allunyament d’aquest nuclis eremítics d’alguna capella, església parroquial o monestir proper ens referma en el caràcter individual i permanent de l’ocupació del nucli eremític lluny de la interpretació que configuraren una comunitat d’eremites.
Per la seva banda, Enrich classifica els eremitoris catalans en dos grans grups dividits pel riu Llobregat. Els conjunts descoberts a la riba dreta ( els situats a Martorell i el Baix Llobregat) tenen paral·lels tipològics més propers a Àlaba, anomenades cabidades-nicho per Azcàrate. Aquests nuclis eremítics estarien més relacionats amb una influència dels monjos mossàrabs i la migració de comunitats cristianes de zona musulmana durant la conquesta d’aquests territoris. El segon grup situat a la riba esquerra (dins la Catalunya Central i amb exemples al Berguedà), estarien relacionats amb el repoblament pagès i amb l’evangelització de la ruralia. Dins aquest conjunt podríem situar els del Maresme-Vallès Oriental.

BIBLIOGRAFIA

• AZKARATE, A,: Arqueologia cristiana de la Antiguedad Tardía en Álava, Guipúzcoa y Vizacaya. Dip. Foral de Álava. Vitoria-Gazteiz, 1988.
• CARRERAS CANDI, Francesc: “ Primitius sepulcres cristians a Céllecs” a Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona. . Reproduït traduït al català per Jaume Vellvehí a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal, núm.19 (agost 1995) pàgs. 9-10.
• ENRICH, Jordi; ENRICH, Joan; SALES, Jordina: “Eremitoris rupestres alt-medievals a la Catalunya central: una recerca sobre el cristianisme rural” a Ir. Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya.13-14-15 de novembre del 1998 Actes. ACRAM, 2000. Pàgs.260-277
• FORT i COGUL, Eufèmia: “L’eremitisme a la Catalunya nova” a Studia Monastica, vol.7 (1965) fascicle 1. Abadia de Montserrat, Barcelona, 1965. Pàgs. 63-124
• GRAUPERA, GRAUPERA, Joaquim: “Ruta per les coves dels monjos medievals de Céllecs (Vallès Oriental-El Maresme)” a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal-Mataró, núm.60 (gener-febrer-març, 2002), pàg.19
• GRAUPERA, GRAUPERA, Joaquim: “Testimonis de la vida eremítica a Céllecs” a III Jornades de Història i Arqueologia Medieval del Maresme. De Constantí a Carlemany. El pas de l’antiguitat tardana al món medieval. Actes. Del 16 d’octubre al 6 de novembre de 2004. Grup d’Història del Casal. Mataró, 2006. P`gas.143-153
• PUIG i GIRALT, Enric: Expedició núm. 7, 8 i 9 a Céllecs: Pica del llop / Coves de Can Nadal (Agost-Octubre del 1987). Grup Yl-Ur. [Inèdit]
• RIU i RIU, Manuel: “Els primers eremitoris mossàrabs de Catalunya” a Fonaments., núm.1. Curial. Barcelona, 1978.Pàgs.111-117
• UBACH, Pau: Memòries etno-arquològiques. Vilassar de Dalt, 1934-1993. L’Aixernador. Argentona, 1994. (El Montalt, 17)

Salvem l'art de la Franja !!!

El proper dimecres 23 de juliol de 2008a un quart de nou del vespre,davant el Palau Episcopal, al Carrer del Bisbe, 1 de Lleida, hi ha convocada una mobilització popular en defensa del patrimoni artístic de les antigues parròquies de la Franja que ara estan al Museu de Lleida i que són reclamades per les diòcesi d'Aragó. Amb el lema "DIGUES NO ALS QUI ES VOLEN APROPIAR DE LES OBRES DEL MUSEU DE LLEIDA" s'intenta concienciar i fer força per salvar la unitat del Museu de Lleida.

Sortiran autocars des de: Barcelona, Girona, Mataró, Reus i Tarragona. (Preguntar per altres punts). Preu: es demanarà una contribució voluntària .
Estem fent un autocar des de Mataró. És gratuït, només es demanarà la voluntat. Per altra banda, diverses entitats mataronines, entre elles el Grup d'Història del Casal, hem convocat una roda de premsa pel proper dilluns dia 14, per adherir-nos a la “Plataforma cívica per la unitat del Museu de Lleida” i mirar de crear consciència ciutadana.
Tot s'està fent a cuita-corrents perquè la Nunciatura, el bisbat de Barbastre-Montsó i l’administrador apostòlic de Lleida (el bisbe de Tortosa) han fet sobtadament un acord en el mes de juliol per arreplegar-nos a tots desmobilitzats i a les portes de vacances.
Finalment, t'he de pregar que ho facis córrer i, sobretot, que facis un esforç per venir a Lleida. Digues-ho a familiars i amics. Per apuntar-te o saber més detalls, truca sense cap mania a .....

Per a poder-se inscriure

• Per Mataró i el Maresme: Joan Comellas i Baulenas Tel. 93 798 81 44 i 617 31 47 81
• Per altres llocs - Reserves de plaça: 697.976.545 o bé info@esglesiaplural.cat

MANIFEST

"APROPIAR-SE: Fer que algú no tingui una cosa que posseïa o una cosa que necessita.
Al llarg del temps han estat i són nombrosos els intents d’abatre Catalunya anorreant: la llengua, la cultura, la història, els recursos, la identitat i la memòria col·lectiva. Ara, de nou, ens volen privar d’allò que ens pertany, d’allò que forma part de la nostra identitat. Els bens en litigi són propietat de Lleida, varen ser comprats legalment per evitar que fossin adquirits per col.leccionistes privats, o bé corresponen a donacions documentades.
Els bens del Museu de Lleida no són un afer eclesiàstic, són patrimoni de tot el país, són un assumpte nacional. Les obres d’art que reclama injustament el bisbat de Barbastre-Montsó són una part important de la nostra cultura, de la nostra identitat i de la nostra memòria històrica. Són una de les poques petjades que resten dels límits catalans de Ponent, de quan les terres germanes de la Franja eren part de Catalunya.
Espanya manté la dèria d’aniquilar la personalitat nacional catalana, i des de sempre ha trobat uns fidels aliats en amplis sectors de l’Església espanyola i en algun o altre bisbe de les diòcesis catalanes. Exemples d’aquesta secular intencionalitat genocida respecte de la identitat catalana en són les segregacions de parròquies de la franja, la pretensió de posseir i deslocalitzar unes obres d’art que expliquen la història que no volen reconèixer.
Ara aquestes obres estan en greu perill i ens toca a tots, a tu, a cada un de nosaltres defensar-les i dir als nostres governants i polítics que amb la identitat del nostre poble no s’hi mercadeja.
Si nosaltres, la ciutadania, restem en silenci, serem còmplices de la gran injustícia i arbitrarietat que ens volen imposar. PLATAFORMA CÍVICA PER LA UNITAT DEL MUSEU DE LLEIDA"

Per a més informació

• Manifest sobre les obres d'art de la Franja
• http://www.radiocatalunya.ca/noticia/8412/
• Església plural

PROGRAMA

• 18.30 h Sortida dels autocars des dels punts de trobada.
• 20.30 h Arribada a Lleida (davant el Palau Episcopal).
• 20.45 h Inici de la marxa de protesta fins el Museu.
• 21.00 h Intervencions: 1.- Historiador; 2.- Societat civil de Lleida; 3.- Representant d’Església Plural de Barcelona; 4.-Portaveu de la Plataforma (llegirà el document que es lliurarà al Parlament, al Conseller de Cultura i a les autoritats locals.
• 21.30 h Actuació musical.
• 22.00 h Piscolabis. “El bisbe,....al plat” (pa amb tomàquet, bisbe i altres embotits)
• 23.00 h Retorn cap a les destinacions de sortida.

La Masia de Can Florit (Palafolls)

[A Jordi Parés]

La masia de Can Florit es troba situada entre l’Avinguda Pau Casals i l’avinguda de Girona a Palafolls. Es pot classificar dins el Grup 2 que va establir l’arquitecte argentoní Lluís Bonet i Garí. Les masies d’aquest tipus tenen planta rectangular amb teulada a dues aigües. Les parets de càrrega són paral·leles a la façana, fet característic de les masies del Maresme Nord i és per això que l’embigat no segueix la inclinació del frontó de la façana i per tant, no necessita la jàssera del carener. Aquesta a més conserva un bonic portal adovellat i finestres de tipologia gòtica, amb festejadors a l'interior. La finestra principal és la més interessant amb arc conopial i traceria calada. Al costat de la casa hi ha un pou de pedra, cobert amb volta de maó que li dóna un toc peculiar.
La masia també manté també l’interès al pertànyer a l'escriptor Joaquim Ruyra i Oms. Aquest va néixer a Girona el 27 de setembre de 1858, hereu d'una família de propietaris rurals, que provenia d'Hostalric i Blanes. El seu pare exercia d'advocat a Girona, on ell va estudiar el batxillerat, primer al Seminari de Sant Martí i després a l'Institut del carrer de la Força. L'any 1873, a causa de les guerres carlines, es va refugiar a Malgrat de Mar amb la seva família, a casa de Benet Turró. Aquesta amistat es va concretar amb la col·laboració de Joaquim Ruyra en el llibre de Ramon Turró, fill de Benet, Composiciones literarias (1878), que conté el relat anònim "El canto de la pescadora" de Ruyra. El 1879, amb 21 anys, va tornar a Blanes amb la intenció de dedicar-se a la literatura. Estudia la llengua viva dels pagesos i mariners que, seguint l'exemple de Jacint Verdaguer, esdevé la base de la seva llengua literària. Sota l'impuls del catalanista blanenc Josep Cortils i Vieta, s'incorpora al grup literari de Blanes de finals del segle XIX. Es va donar a conèixer als Jocs Florals de Girona (1891), en què li és guardonat el poema "L'únic remei", de clara inspiració verdagueriana. Desprès d’una llarga i important obra, on hi destaca l’obra Marines i boscatges (1903), va morir a Barcelona, el 15 de maig de 1939, però les circumstàncies polítiques van fer que passés absolutament inadvertit. Va ser enterrat a Blanes.

Bibliografia

• RUIZ GONZÁLEZ, M. Rosa: “Joaquim Ruyra “ a http://www.escriptors.cat/autors/ruyraj/pagina.php?id_sec=16
• BONET i GARÍ, Lluís: Les masies del Maresme. Montblanc; Martín; Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona, 1983 . Pàgs. 263-265 (Informació i dibuixos)
• Fotografies de http://www.poblesdecatalunya.cat/municipi.php?m=081555

Inauguració de la restauració del monestir de Vall de Maria (Maçanet)

Una delegació del Grup d'Història del Casal va participar en els actes d'inauguració de la capella de l'emblemàtic monestir. El Taller d'Història de Maçanet de la Selva, una entitat de llarga tradició, ha promogut la restauració de la capella del que fou antic convent femení de l'ordre del cister. El passat 29 de juny es va inaugurar la capella rehabilitada amb l'assistència de l'alcalde de Maçanet i del Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
El monestir femení de Santa Maria de Vall de Maria situat al municipi de Maçanet de la Selva, prop del límit amb el de Tordera, és el primer monestir de monges cistercenques dels Països Catalans i era filial de l'abadia francesa de Nonenque. La primera notícia és del 1158, quan era regit per la priora Ricsenda. L'any 1169, la priora Ermessenda passà a la nova fundació de Santa Maria de Cadins, a l'Alt Empordà, esdevenint-ne l'abadessa, mentre que Vall de Maria passà a dependre'n com a priorat. El 1492 tenia només sis monges i començà una època de decadència i el 1543 la priora va traslladar-se a Sant Daniel de Girona. El 1550 es van fusionar les dues cases i els edificis de l'antic monestir foren arrendats.
El monestir de Vall de Maria va tenir influència destacada en el municipi de Tordera durant les segles medievals.
La capella actual és un petit edifici d'estil romànic datable del segle XII, d'una sola nau capçada amb un absis semicircular marcat a l'exterior. Reformes posteriors li adossaren la porxada i una masia.

Reproducció de la Marededéu romànica feta a partir de fotografies antigues

Per veure més fotografies de l'acte (Fotos Jaume Vellvehí)

Nou col.leccionable sobre la història de Clarà (Argentona)

El passat diumenge 29 de juny del 2008, es va celebrar l'aplec de Sant Pere de Clarà (Argentona). L'acte, que va començar a les 6'30 h. de la tarda va consistir en una celebració eucarística a la capella oficiada pel Mn. Josep Ma Vendrell, rector d'Òrrius. Acabat l'acte és van cantar els goigs de Sant Pere de Clarà. Desprès davant de la masia de Can Marc, Joaquim Graupera, en nom del Grup d'Història del Casal de Mataró, va presentar el nou col.leccionable que es lliurarà gratuïtament a cada un dels aplecs de Clarà. Aquest primer número està dedicat a l'origen del priorat. Per finalitzar l'acte es va celebrar una ballada de sardanes i es va servir un petit refrigeri de coca i vi moscatell. L'aplec de Clarà esta organitzat per la família Figueres propietaria de la finca

Possibilitat de visitar les pintures de l'església de Ravós de Terri (Pla de l'Estany)

Els amics Tura i Miquel de l’associació « Amics de Besalú i el seu Comtat » m’han enviat la notícia d’una activitat interessant per tal de fos publicada en aquest bloc.
El Consell Comarcal del Pla de l'Estany i l'Ajuntament de Cornellà de Terri han arribar a un acord per mostrar l'església de Ravós de Terri on hi ha unes pintures murals del segle XII-XIII, que fins ara no es podien veure. Les visites són guiades i les fan els dies 6 i 20 de juliol, el 3, 17 i 31 d'agost i 7 i 11 de setembre. Les hores també estan estipulades: a les 10, 11 i 12 del matí. No cal fer reserva i és gratuït. El lloc de trobada és davant de l'església de Ravós. Animeu-vos a anar-hi ja que si aquest any reben forces visites l'any vinent obriran més dies.
Poble del municipi de Cornellà del Terri (Pla de l'Estany), dins l'antic terme de Sant Andreu del Terri, es troba situat a la dreta del Terri. El castell de Ravós, que es troba ja esmentat en el s. XII, és actualment una masia amb un cos fortificat que conserva l’antiga capella d'origen romànic. Aquesta va ser reedificada al s. XVII i conserva actualment les funcions de parròquia sota l’advocació de Sant Cugat. El castell pertanyia al capítol de Girona i l'ardiaca de Girona detenia el títol de senyor de Ravós (Rogationibus).
Les pintures de l'església de Ravós es troben situades a l’absis de la capella romànica del castell i s’atribueixen al cercle del Mestre de Lluçà i, per tant, datables a la segona meitat del segle XIII. Aquestes es van redescobrir, a la dècada dels anys vint del segle passat, i la forta oposició dels veïns del poble i del Bisbat va impedir que se'ls enduguessin a un museu de Girona o Barcelona, com havia passat, per exemple, amb les pintures romàniques de la vall de Boí. En les pintures, s’hi representa un “Maiestas Domini” central, acompanyat del sol i la lluna, els evangelistes i una cort d'àngels. Les seves característiques que ja mostren trets gòtics, fa pensar que es van pintar més enllà del 1200.

Si voleu més informació, cal adreçar-se a:

• Ajuntament de Cornellà de Terri (972 59 40 01)
• Consell Comarcal del Pla de l'Estany (972 57 35 50).

Per saber-ne més:

• Web - Art Medieval a Catalunya: Sant Cugat de Ravós del Terri
• BUTINYÀ, Isabel; TUBERT, Anna: Escultura i pintura romàniques a la Vall del Terri. Consell Comarcal del Pla de l'Estany. Banyoles, 2007
• NOGUERA MASSA, Antoni: Les pintures romàniques de Ravós del Terri. Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles. Banyoles, 1980 (Quaderns). Pàgs. 99-103
• NOGUERA MASSA, Antoni : Obra dispersa del romànic gironí. Amics de Besalú i el seu Comtat. Besalú, 2005

Un nou molí protegit: el molí d'en Jordà (Santa Susanna)

Tal com vàrem comentar en la notícia del divendres 16 de maig del 2008, ( Els molins medievals del Maresme: una recerca que dóna fruits ) la recerca iniciada pels membres del Grup d’Història del Casal sobre els molins, ha propiciat un procés de recuperació de molts d’ells en alguns pobles del Maresme. A la notícia esmentada fèiem referència al molí medieval de can Marquès (segle XIV) que actualment ja es pot visitar gràcies a la recuperació i reconstrucció del mateix efectuada l’any 2003 per l'Associació “Salvem la Vall de la Riera de Pineda”. Més recentment, el passat mes de febrer de 2008, l'Ajuntament de Malgrat va aprovar d'adjudicar l'excavació arqueològica del Molí d'en Valeri o de la Sal. Aquesta serà l'actuació prèvia per a valorar una possible rehabilitació. L'edifici inclòs en el Catàleg del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal de Malgrat.
Aquesta setmana s’ha difós la notícia que l'Ajuntament de Santa Susanna ha aprovat la declaració de diversos elements de patrimoni arquitectònic del municipi com a Béns Culturals d'Interès Local (BCIL). Entre els edificis catalogats hi ha les restes del molí d'en Jordà, conegut també com a molí de la Taverna, que va ser estudiat per Joan Bou i Jaume Vellvehí, membres del Grup d'Història del Casal. El seu treball fou publicat l'any 2003 amb el títol Molrà el gra. Els molins de la Baixa Tordera i el cas del molí d'en Jordà que ara es protegeix no és la primera conseqüència en positiu d'aquell treball.
El molí d'en Jordà de Santa Susanna destaca sobretot per l'aqüeducte que conduïa l'aigua fins al molí, que conserva dues grans arcades que travessen el torrent del qual es subministra el molí forces metres més amunt. Cronològicament, cal situar-lo entre els segles XVII-XVIII.
Voldría felicitar la tasca realitzada pels companys del Grup d'Història del Casal, Joan Bou i Jaume Vellvehí, que amb el seu imprescindible inventari d'aquest tipus de construccions preindustrials a l'alt Maresme, han contribuït a posar en valor aquest patrimoni arquitectònic, històric i antropològic.

Bibliografia:

• BOU, Joan; VELLVEHÍ, Jaume. (2002): Ruta per els Molins Medievals del Maresme. Excursió , diumenge 20 d’octubre del 2002. Grup d’Història del Casal. Mataró.
• BOU, Joan; VELLVEHÍ, Jaume. (2003a). “Els molins medievals de l’Alt Maresme (ss. XI-XVI).”, a II Jornades d’Història i d’Arqueologia Medieval del Maresme (octubre-novembre 2001). Grup d’Història del Casal, Mataró. pp. 149-166.
• BOU, Joan; VELLVEHÍ, Jaume. (2003b). Molrà el gra. Els molins de la baixa Tordera. La Comarcal edicions, Argentona. Pàgs.44-45
• BOU, Joan; GRAUPERA, Joaquim; VELLVEHÍ, Jaume: (2007) “Els molins medievals i Moderns del Maresme” a III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Sabadell. Del 18 al 21 de maig de 2006. Actes. ACRAM. Sabadell. Vol.I , pàgs. 165-183

Resposta de l'Ajuntament de Mataró al tema del Castell de Mata

Tal com vaig informar en notícies anteriors, el 20 de maig de 2008 amb els companys del Grup d’Història del Casal vàrem lliurar a l'Ajuntament de Mataró una instància dirigida a l'Alcalde del Consistori, interessant-nos per les afectacions arqueològiques que s’havien pogut produir per la construcció d'una torre de guaita forestal al cim del turó d'Onofre Arnau, al veïnat de Mata, de Mataró. En aquest escrit ens sol·licitàvem informació sobre quines mesures de protecció arqueològica s'havien adoptat abans de la construcció de la torre.
El passat dimarts 17 de juny de 2008 ens vàrem reunir a les dependències del Patronat de Cultura de l’Ajuntament de Mataró, el Sr. Joan Francesc Clariana, Vocal de Patrimoni del GHC, i jo mateix, com a vocal de la Secció d’Estudis Medievals del GHC, amb el Sr. Joaquim Garcia, arqueòleg municipal i Cap de l’ l’Àrea d’Intervenció Arqueològica de l’Ajuntament de Mataró.
A l’entrevista ens van informar que arran de la nostra posada en coneixement del fets, el 23 de maig de 2008, ell mateix juntament amb el Sr. Josep Antoni Cerdà, director de les úniques excavacions realitzades al jaciment durant els anys 1978-1982 i 1991, un arquitecte i un equip de topògrafs van realitzar una inspecció al turó amb la finalitat d'obtenir dades referents a la possible afectació arqueològica.
Un cop valorada la informació recollida i, en resposta al nostre escrit, en van fer saber les següents consideracions:

• El fet de la afectació en un jaciment catalogat com a Bé d’Interès Local (Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic de Mataró, de 11 de desembre de 2002 . Fitxa núm.9) va tenir lloc en no haver-se informat a l’Àrea d’Intervenció Arqueològica, sobre la construcció de l’esmentada torre de guaita forestal, per la qual cosa no es van efectuar intervencions arqueològiques prèvies o de control durant la seva instal·lació.
  La nova torre de vigia construïda, situada en l'extrem nord del cim del turó, està construïda bàsicament amb fusta, amida uns 2 x 2 m de base i té una altura d'uns 6 m. Està fonamentada sobre una llosa o base quadrada de formigó que s'assenta directament sobre la roca, que en aquest punt aflora a la superfície i conforma una petita plataforma natural. Els quatre pilars de fusta que sostenen la torre estan subjectes a la base de formigó i, possiblement també, a la mateixa roca mitjançant unes espigues metàl·liques que les travessen. Per tant, no s'hi han excavat sabates de fonamentació. Les dades obtingudes durant la inspecció evidencia que l'afectació arqueològica al jaciment ha estat mínima.
• El jaciment prèviament havia estat excavat de forma parcial per la Secció Arqueològica del Museu de Mataró els anys 1978 a 1982, en el vessant nord, i en el cim del turó l’any 1991. Les úniques estructures conegudes es van documentar l'any 1991 en trobar-se les restes d'un dipòsit rectangular de 3,5 m per 5 m que cal datar en època romanorepublicana, segurament segle I aC, i altres escassos trams de murs, molt malmesos, de difícil interpretació, potser d’època medieval. D'entrada, cal advertir que la torre no ha afectat les estructures arqueològiques localitzades l'any 1991, situant-se en bona part en l'indret on es van efectuar les excavacions dels anys 1978 a 1982, i per tant en una zona ja excavada on no s'hi havien trobat restes estructurals. La construcció de la torre només ha causat un mínim rebaix en un dels costats, que originàriament havia d'estar atalussat, tot seguint el pendent del turó. Aquest rebaix ha afectat la roca natural i un sediment de terres que la cobria. La potencia d'aquest sediment es d'uns 0,30 m i consisteix, segons s'aprecia en el tall deixat, en un farciment de terres i pedres envaït per nombroses arrels de la vegetació de l'indret. Segons el Sr. Joaquim Garcia, no s'hi ha localitzat cap resta de material arqueològic ni en el tall ni en superfície en les immediacions de la torre. Les obres han posat al descobert però, un petit tram - dos carreus - d'un mur de difícil interpretació i datació, que s'emmotlla a la plataforma natural i que no sembla tenir continuació. Aquesta estructura ha estat degudament documentada.
• Finalment, segons el Sr. Joaquim Garcia, amb les dades que es disposen són suficients per fer una valoració de un lleu afectació arqueològica i per tant no es fa necessària una intervenció arqueològica per obtenir nova informació en aquest sentit.

Agraeixo personalment el tracte cordial i obert a col·laborar i donar informació per part del Sr. Joaquim Garcia, fet que no es donava des de feia molt de temps amb representants de la nostra entitat. Malgrat tot, ens hem de felicitar tots plegats de que la construcció de la torre s’hagi efectuat, per sort, en una zona on sembla que no ha afectat al jaciment. Esperem que en el futur no hi hagi cap altre error administratiu que ens porti novament a denunciar agressions contra el nostre patrimoni.

El tresoret d´Òrrius: un conjunt de monedes de l’època de Berenguer Ramon I (1018-1035)

En el 1981, el Rector Mossèn Joan Capell i Gorina va realitzar unes obres de restauració de la Capella de Nostra Senyora del Roser de la parròquia de l’església de Sant Andreu d’Òrrius. En les mateixes, un cop tret l’arrebossat que amagaven la construcció, va quedar al descobert l’aparell dels murs que portava a pensar que aquella capella era l’antic absis del primitiu edifici preromànic. El projecte de reforma va consistir en realitzar un buidat de la junta de les pedres i una reforma de l’enllosat. La inutilització del enllosat existent i el procés de realitzar la nova pavimentació va permetre descobrir l'antic ossari de la família Conill i un tresor de monedes comtals de billó acunyades en temps de Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I.
Aquesta troballa va arribar en coneixements del Sr. Pau Ubach del Grup Arqueològic del Museu Municipal de Vilassar de Dalt, el qual va notificar-ho al Dr. Manuel Riu del Departament de Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. La troballa del tresoret i el fet de coincidir amb les obres de remodelació del temple va portar a iniciar una campanya d’excavacions. La Direcció General del Patrimoni Cultural va dictaminar una resolució en data del 27 de gener de 1982, en la qual feia càrrec de les excavacions al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. La Direcció Tècnica de l’excavació va ser encarregada a J.I. Padilla i Lapuente. La campanya d’excavacions va ser feta entre el 28 de gener al 22 de febrer de 1982 i publicada més tard.
L’anomenat “Tresoret d’Òrrius” esta composat per 216 diners d’argent o de billó ric, que estan acunyades amb algunes tipologies monetàries desconegudes fins el moment de la troballa. Sembla que el conjunt va ser amagat entre el 1032 i el 1041, per tal de protegir-les davant d’un atac o ràtzia aprofitant la seguretat de la sagrera parroquial.
Les monedes d’Òrrius es poden classificar en tres grups:

• El primer conjunt, compost per 211 peces, es poden atribuir a l’època de Berenguer Ramon I (1018-1035) i es poden datar a l’entorn del 1035 com a darrera emissió del comte. Mostren a l’anvers un bust amb el cap cobert per un mocador i una diadema de perles i amb la mà alçada. Porta la inscripció BARCHINONA CIV. En el revers hi ha una creu amb braços iguals amb la inscripció B-E_G_CO (Berengarius comes).
• El segon grup presenta una tipologia inèdita fins el moment. Es tracta d’una peça, molt malmesa, que presenta en l’anvers una roseta de set pètals dins de cercles i la llegenda [...]NGER CO[...] que s’ha interpretat com a part de la inscripció de Berengarius comes. Al revers hi ha una creu amb la inscripció [...]CINON [..] corresponent a Barchinona. Es tracta d’una emissió del Rosselló del comte Guislabert (991-1013).
• L’últim grup correspon a 4 diners episcopals de Girona. A l’anvers mostren el bust d’estètica bizantina de la Mare de Déu i la inscripció S.M (Sancta Maria). En el revers hi ha un arbre o flor amb la llegenda CIVITAS GIRVNDA. Sembla que aquest tipus va ser acunyat prop de l’any 1030.

Actualment aquest conjunt es mostra exposat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a la col·lecció de numismàtica (MNAC/GNC 302276-302473).

BIBLIOGRAFIA

• BALAGUER, Anna M.; CRUSAFONT I SABATER, M.: “Troballa de diners comtals a Orrius (Maresme)” a L’arqueologia a Catalunya avui, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1982, pàg.180.
• BALAGUER, Anna M.; CRUSAFONT I SABATER, M.: "Estudi preliminar de la troballa de monedes comtals." a Les excavacions a l’església de Sant Andreu d’Órrius. Dep. de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1983. Pàg.59-104.
• CAMPO, Marta; ESTRADA-RIUS, Albert; CLUA, Maria: Guia numismàtica. MNAC. Barcelona, 2004. Pàg.78-80
• F.X.C: “Un importante hallazgo en la iglesia parroquial de Orrius (Barcelona)” a Gaceta Numismàtica, núm.64, Barcelona, març de 1982 , pàg.31-32
• GRAUPERA GRAUPERA,Joaquim: “Sant Andreu d’Órrius” a Catalunya Romànica, vol.XX. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992. Pàgs. 499-501
• PADILLA LA PUENTE,J.I.: “El hallazgo de un tesorillo de moneda condal de fines de siglo XI, en Òrrius (Barcelona). Nuevos tipos inéditos atribuibles a Berenguer Ramon II (1076-1096) a Acta historica et archaeologica mediaevalia, núm.2. Dep.Història Medieval; Ins. d’Història Medieval. Barcelona, 1981. Pàgs.231-241
• UBACH, Pau: Memòries etno-arqueològiques. Vilassar de Dalt 1934-1993. 6000 anys d’història en el Maresme. L’Aixernador. Argentona, 1994 (El Montalt, 17). Pàgs.211-216

El campanar romànic d'Alella

L’església parroquial de Sant Feliu d’Alella apareix documentada per primer cop l’any 993. Segurament, per la forma de construcció amb arquacions llombardes i la tècnica de tallar els carreus, l’edifici romànic va ser bastit durant el s.XI o principis del s.XII i va ser engrandit en època gòtica des del 14 de juny del 1459 i fins el maig del 1463.
El campanar, un dels testimonis conservats d'època romànica, té una estructura de planta quadrada. En alçat presenta quatre pisos amb una alçada total de 20 mts. La decoració exterior és de lesenes laterals i quatre arcs llombards a l’alçada del segon pis que emmarquen una finestra adovellada d’arc de mig de punt. Aquesta decoració és repeteix en les façanes del campanar de l’est, al sud i a l’oest.
La decoració romànica en el pis superior va ser destruïda per l’ampliació dels finestrals de les campanes i per la reforma del campanar en època gòtica. En l’interior, la planta baixa resta ocupada per la capella gòtica de Santa Susanna i Sant Esteve, darrerament de la Verge del Roser. L’actual accés al campanar es produeix des del primer pis on s’entra a partir de la galeria de l’església des del cor. Aquesta planta s’hi troben quatre espitlleres tapiades a accepció de la cara nord. Al segon nivell, hi han finestres adovellades d’arc de mig punt. El tercer pis, on hi han actualment les campanes és el que presenta més modificacions de l’estructura romànica, doncs els finestrals es van mutilar a l’alçada de la línia d’imposta per donar pas a un eixamplament de l’obertura de l’arc que presenta una tipologia apuntada i que coincideix amb la reforma gòtica datada per la campana del 1496 i que deurien concloure les remodelacions efectuades a finals del s.XV.
L’aparell és de carreus de pedra granítica molt irregulars escodejats i col·locats a la manera isòdoma i en alguns indrets de forma psudo-isòdoma. Els carreus estan units amb morter de calç amb gruixos considerables en alguns indrets. Les dovelles de les arcades llombardes tenen el treball de la pedra més acurat desbastats a cops de maceta i descansen amb mènsules de secció triangular.
La única decoració present en el campanar són les arquacions llombardes i les bandes laterals. Es pot suposar que en el pis superior de les campanes també deurien existir aquestes motllures que van ser destruïdes en la remodelació gòtica. Una de les mènsules que aguanten les dovelles de les arquacions llombardes del mur est, presenta una decoració grafitada amb forma de branca seca. D’aquesta decoració podem trobar paral·lels a la decoració del campanar de Sant Ponç de Corbera (Baix Llobregat) (Catalunya Romànica, vol.XX, pàg.347)
La importància d’aquest edifici rau en que és la única resta conservada al Baix Maresme d’arquacions llombardes com a decoració exterior d’edificis romànics. A l’Alt Maresme ens queden més testimonis, concretament a la parròquia de Sant Pere de Riu (Pineda), el monestir de Sant Pau a Sant Pol de Mar i l’església parroquial de Sant Genís de Palafolls. El campanar d’Alella eren visibles tres de les façanes del campanar des de l’exterior, tal com queda palès a partir de la pintura del segle XIX que representa la parròquia d’Alella. A partir d’aquesta pintura es pot observar que el campanar quedava exempt pel pas d’un carrer. Aquest pas va ser inutilitzat al construir-se la capella del Santíssim, a partir del 1886, gràcies a una permuta entre la Cúria i l’Ajuntament per obrir el carrer del rector Desplà en el lloc on antigament ocupava la sagristia. Actualment sols és visible de forma complerta la cara del campanar que dona a la plaça de l’Ajuntament, la resta queda tapada per diverses construccions.

BIBLIOGRAFIA:

• BORRAS, Agàpit i altres; Pla Especial de Protecció de Patrimoni de la Parròquia de Sant Feliu d’Alella. Ajuntament d’Alella. Alella,1988
• GALERA, Lluís; ARTÉS, Salvador: Notes històriques de la parròquia de Sant Feliu d’Alella. 2ª ed. . Ajuntament d’Alella. Alella, 1975. Pàgs. 27-37
• GRAUPERA, Joaquim: “El campanar romànic de Sant Feliu d’Alella” a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal-Mataró, núm. 49 (novembre-desembre, 1999). Pàgs. 28-29
• GRAUPERA, Joaquim : “L’arquitectura religiosa romànica al Baix Maresme” a Ipsa Arca, núm. 4 (desembre del 2000). Museu Arxiu Municipal. Vilassar de Dalt, 2000. Pàgs.13-23
• GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Volum 1. La Comarcal edicions. Argentona, 2001. Pàgs. 114-117
• GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Monografies. Volum 2. La Comarcal edicions. Argentona, 2002. Pàgs.15-19
• GRAUPERA, Joaquim: “ La parròquia de sant Feliu a l’època romànica” a Revista Alella, núm.261 (desembre-gener 2003), pàgs.57-59
• MAS, Joseph: “La parròquia de Sant Feliu d’Alella” dins de Notes històriques del bisbat de Barcelona, vol.III. Soc.Gen d’arts gràfiques. Barcelona, 1909. Pàgs. 1-56
• ONTIVEROS, Núria: “Sant Feliu d’Alella” dins de Catalunya Romànica. Vol.XX- El Barcelonès, El Baix Llobregat, El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992 . Pàgs. 473
• Sobre la puesta en valor del campanario romànico de la iglesia de Sant Feliu de Alella. Universidad Politècnica de Catalunya. Càtedra Gaudí. XVII Curso de restauración y conservación de Monumentos y Ambientes. Barcelona, 1984-1985 (Inèdit)
• VELLVEHÍ, Jaume: “Sant Feliu d’Alella” a Catalunya Romànica. Vol.XX- El Barcelonès, El Baix Llobregat, El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992 . Pàgs. 473-474