dilluns, 25 d’agost del 2008
Conferència a Tordera sobre "L'Art Medieval a l'Alt Maresme "
diumenge, 3 d’agost del 2008
Un retaule de Bernat Martorell a Cabrera de Mar (c.1420-1430)
El retaule esta pintat al tremp sobre fusta (147 x 153 cms) i presenta tres cossos. El central i més important i més ample, representa en la taula central a Sant Joan Baptista (4) i que té la dedicació del retaule i que sosté un filacteri amb la inscripció "Ecce Agnus Dei qui tollis". Sobre d’ell hi ha una escena que representa la crucifixió de Crist (3). En el carrer lateral esquerra tenim una taula superior que representa el naixement de sant Joan (1) i la inferior la marxa de Sant Joan al desert (2). En el carrer lateral dret, la taula superior representa el baptisme de Crist en el riu Jordà (5) i a la taula inferior representa la mort per martiri del Sant (6). Al retaule hi falta la pradel·la inferior. Totes les escenes estan emmarcades per uns elements arquitectònics daurats acabats en la part superior amb arcs apuntats i lobulats decorats en la part superior per fulles de roure tal com es decoraven les portades gòtiques.
L’autor del retaule és Bernat Martorell (Sant Celoni 1390- Barcelona 1452). Va ser un pintor i miniaturista català que va treballar preferentment a Barcelona i va ser el pintor més destacat a Catalunya en el segon quart del s.XV i successor i deixeble de Lluís Borrassà. Des del s.XIX, les seves obres s‘havien atribuït a un pintor anònim anomenat Mestre de Sant Jordi degut a una de les seves principals obres, el Retaule de Sant Jordi (Art Institute of Xicago). Des del 1938, Duran i Sanpere va donar a conèixer el contracte del retaule de Púbol i es va associar el nom de Bernat Martorell per les obres catalogades fins aquell moment d'aquest autor. L’estil de Bernat Martorell influïda per la pintura i il·luminació franco-flamenc es pot inscriure a la corrent del segon gòtic internacional. Per Joaquim Yarza (1992), Bernat Martorell és pot relacionar amb l’estil pictòric de Ramon de Mur o Joan Mates. La seva personalitat característica s’identifica per un sentiment de dramatisme ple de força i un delicat tractament de la llum que va influir posteriorment en l’obra de Jaume Huguet. Tenim poques obres documentades i conservades de Bernat Martorell, la més important de les quals és l’esmentat Retaule de Sant Pere de Púbol (Museu de Girona, 1437). La majoria de les obres se li atribueixen a partir dels trets iconogràfics i estilístics. Dins aquestes atribucions hi han les obres del antigament anomenat Mestre de Sant Jordi, amb el retaule d’aquest Sant, actualment repartit al Museu Art Institute de Chicago (EUA) i el museu del Louvre. A pertany a la corrent de pintura gòtica catalana anomenada "Gòtic internacional". Aquesta corrent es va estendre per Europa entre els anys 1375 i el 1425, aproximadament. Les característiques més rellevants d’aquest estil són l’elegància i els delicats detalls naturalistes. També es va interessar pels temes profans de la vida aristocràtica, sovint amb un to bucòlic. L’estil es va desenvolupar preferentment a les corts de França, Borgonya i Llombardia i van pertànyer a aquesta corrent Jean Pucelle, els germans Limburg que van treballar pels Ducs de Berry, l’anomenat Mestre de Trebon que va treballar a Bohèmia i l’autor del tríptic Wilton a Anglaterra, entre d’altres. A Catalunya va introduir aquesta corrent Lluís Borrassà (Girona v.1360- Barcelona v.1425). Altres autors d’aquesta corrent són Ramon de Mur (actiu a començaments del s.XV) i Joan Mates (Vilafranca del Penedès (?) - Barcelona 1431) entre d’altres.
El retaule de Sant Joan Baptista va ser atribuït a Bernat Martorell per Gudiol desprès d’estar atribuïda anteriorment al Mestre de Sant Jordi, a Ramon de Mur, i d’altres. La datació que es va suggerir per la seva realització va entre 1420 i 1430 i fins i tot Grizzard, va concretar entre el 1424 i 1425. Aquesta datació s’ha realitzat a partir de les comparacions estilístiques i de composició d’altres obres de Martorell, cal recordar que aquesta obra no esta documentada. Recentment, Ruiz (2002) el considera pertanyent a l’etapa primerenca del pintor i proper a la producció de Lluc Borrassà, Bernat Despuig i el Pseudomestre de la Glorieta.
El retaule va ser restaurat i exposat a l’Expo’92 de Sevilla en el pavelló de la Generalitat de Catalunya. Posteriorment també es va exposar temporalment a la parròquia de Sant Feliu de Cabrera de Mar la festa de Sant Vicenç del 1993.
Bibliografia
- BATLLE i HUGUET, Pere: "Ramon de Mur, pintor de Tarragona, mestre de Sant Jordi" a Homenatge a Rubió i Lluch. Vol.II Barcelona, 1936, pàg.113-129
- CANALIES, Raimon: Retaule de Sant Joan Baptista. Capella de Sant Joan de Cabrera de Mar. (S.XV). Díptic de la Festa Major de Sant Vicenç. Parròquia de Cabrera de Mar, 1993
- GRIZZARD, Mary: " An identification of Martorell’s Commission for the Aragonese Corts" a The Art Bulletin. (Juny ,1992). pàg.40
- GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim: “Fitxa. Baixa edat mitjana. El retaule de Sant Joan Baptista de Cabrera de Mar” a Felibrejada. Revista del Grup d’Història del Casal-Mataró, època 3ª, any IV, núm.35 (Abril 1997)
- GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim: “Bernat Martorell i el retaule de Sant Joan Baptista de Cabrera de Mar” a Felibrejada. Revista del Grup d’Història del Casal-Mataró, època 3ª, any VI, núm.47, (maig-juny 1999). Pàgs.4-16
- GUDIOL i RICART, Josep : Bernardo Martorell. Instituto Diego Velázquez. Madrid, 1959.
- GUDIOL, Josep i ALCOLEA, Santiago: La pintura gòtica catalana. Polígrafa. Barcelona,1987. Pàg. 129-132.
- RUIZ i QUESADA, Francesc: “Bernat Martorell” a L’art gòtic a Catalunya. Pintura II: El corrent internacional. Enciclopèdia catalana. Barcelona, 2002. Pàgs.228-246
- YARZA, Joaquim: "Bernat Martorell. Retaule de Sant Joan Baptista" a Catàleg de la Expo’92 de Sevilla. Pavelló de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1992. Pàgs. 66 - 70.
dissabte, 26 de juliol del 2008
En Robafaves: Jaume I o Pere el Cerimoniós ?
Totes les cròniques de l’època ressenyen que vol representar al rei Jaume I sobre tot identificat per la cimera coronada amb un drac, una vibra o rat-penat. La identificació del rat-penat amb Jaume I apareix a partir d’una llegenda, que amb diverses variants, explica que, mentre Jaume I era acampat als afores de València per preparar la conquesta de la ciutat, els musulmans intentaren atacar el campament per sorpresa durant la nit. Un rat-penat despertà el rei mentre dormia, i quan aquest s'alçà veié que els musulmans s'apropaven. Llavors pogué reaccionar i anul·lar l'atac.
A Mallorca, segons Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau (1823-1906), hi havia la llegenda que explica que Jaume I adoptà com a símbol el rat-penat quan, per demostrar que no creia en supersticions, salvà la vida a un quiròpter que hi havia a la primera mesquita consagrada a Palma, a l'actual l’església de Sant Miquel, i que hom volia matar perquè el consideraven de mal averany.
Malgrat tot, la cimera decorada amb el rat-penat o vibra, no apareix fins al regnat de Pere el Cerimoniós i després, serà usada pels seus descendents com a símbol del Casal de Barcelona i com a ciutats reials apareix als escuts de Mallorca i Barcelona. Extingit aquest Casal, fou usat per les dinasties següents com a símbol de la monarquia catalanoaragonesa. També la trobem usada pels reis de Nàpols i a la cimera de l'escut dels reis de Portugal. La trobem representada esculpida a la porta de les torres de Poblet, feta edificar en temps de Pere el Cerimoniós i a la façana del Palau de l’Ajuntament de Barcelona.
Al Museu de la Reial Armeria del Palau d’Orient de Madrid es conserva la cimera atribuïda al rei Martí l’Humà (núm. inv.D-11). Aquesta cimera esta obrada amb pergamí bullit i revestida de guix i s’utilitzava sobre l’elm. Aquesta s’ha atribuït erròniament a Jaume I i va pertànyer primer a Pere el Cerimoniós que segons Agustí Altisent “...la degué usar, entre altres motius, per compensar la seva esmerlida figura “. Com veiem aquest exemplar és el més proper a l'utilitzat com a model per la testera d'en Robafaves. Altres gegants han adoptat també aquest aspecte com el de l’Associació de Veïns “Jaume I” de Lleida o el gegant de Calvià (Mallorca). Per tant, a qui representen, a Jaume I o Pere el Cerimoniós?
- ALTISENT ALTISENT, Agustí : “Cimera del Rei Martí” a Catalunya Medieval. Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1992, p. 249
- AMADES GELATS, Joan: Gegants, nans i altres entremesos. Impremta la Neotípia. Barcelona, 1934.
- BARÓN DE LAS CUATRO-TORRES. CONDE DEL ASALTO: El casco del Rey D. Jaime el Conquistador. Monografía crítico teórica. Establecimiento Tipográfico de Agustín Avrial. Madrid, 1894
- ESPAÑOL, Francesca; MANENT, Ramon (fot): Els escenaris del Rei. Art i monarquia a la Corona d’Aragó. Angle Ed.; Fund. Caixa Manresa. Manresa, 2001 (Arts,2) Pàg.133
- GUANYABENS CALVET, Nicolau: Els gegants de Mataró. Patronat Municipal de Cultura. Mataró, 1999 (Caps de Bou, 27)
dijous, 24 de juliol del 2008
Manifestació a Lleida sobre la unitat del Museu
Centre d'Estudis Vilassarenc; Coordinadora d'Associacions per la Llengua. Mataró (CAL); Església Plural ; Grup d'Història del Casal. Mataró; Grup d'Historiadors Jaume Compte i Òmnium Cultural Mataró.
diumenge, 20 de juliol del 2008
Crònica del curs "Arquitectura i formes artístiques medievals: ús i funció II"
L’equip docent van estar integrat per Jordi Casanovas Miró (MNAC), Rafael Cómez Ramos (Universitat de Sevilla), Francesca Español Bertran (UB), Francesc Fité Llevot (UdL), José Luis Hernando Garrido (Museo Etnográfico de Castilla y León), Jesús Francesc Massip Bonet (Universitat Rovira i Virgili), Juan Carlos Ruiz Souza (Universitat Complutense de Madrid) i jo mateix representant al Grup d’Història del Casal de Mataró, com a centre de recerca en l’art medieval del Maresme.
En la meva intervenció vaig tractar temes referents a la meva experiència a l’hora d’investigar la història medieval d'aquesta comarca. El contingut, enfocat des de la vessant pràctica, va presentar una introducció per emmarcar la feina feta pels centres d’estudis locals i com des de la microhistòria es pot contribuir a poder fer una síntesi més general. Cada element comentat es va anar exemplaritzant amb un referent pràctic que alhora podia servir d’exemple per altres investigadors d’un altre àmbit territorial. En aquest sentit, desprès de tractar els condicionants previs (la topografia, l’ordenació del territori en època medieval....) es va comentar el treball documental realitzat, l’aportació i estudi de fonts iconogràfiques (plànols, fotografies antigues....), el treball de camp, entre altres. Finalment es va fer un ràpid repàs de l’estat de la qüestió del nostre coneixement del patrimoni medieval de la comarca del Maresme.
Al decurs del curs es va presentar el llibre Hagiografia peninsular en els segles medievals. Editat pel professor titular d'Història de l'Art Medieval de la UdL, Francesc Fité, i la professora de la UB Francesca Español, i publicat pel Servei de Publicacions de la UdL. El llibre aplega onze estudis que analitzen el culte als sants des de perspectives molt diverses. Estan escrits per experts de Lleida, Barcelona, Girona, Mallorca, Saragossa, Barcelona, Lleó i Navarra que han participat en els cursos organitzats en el marc de la Universitat d'Estiu de la UdL. Els editors afirmen que "el caràcter multidisciplinar de la recerca s'enquadra plenament en la línia d'aquestes trobades". que tenen lloc des de fa més d'una dècada i que es recomanen com a molt interessants.
diumenge, 13 de juliol del 2008
El testimoni dels monjos eremites a Céllecs: La cova d’en Nadal
“La cova d’en Nadal” o “del ermità” presenta una cavitat buidada a cop d’escoda que presenta les marques de la mateixa en algunes de les parets. La construcció va estar habilitada en temps modern en una barraca de vinya i va ser utilitzada molt de temps pels carboners de la zona. L’entrada és de secció quadrangular (1’08 mts d’alçada x 0’95 mts d’ample) i presenta un mur de pedres i morter de calç per regularitzar l’entrada. A l’extradós de l’obertura també s’hi pot observar uns encaixos de secció quadrada per sostenir les frontisses d’una porta. L’edicle interior té estructura rectangular arrodonida en el sostre i els cantons i es troba orientada a 10 º N-NE. A la part final hi ha una petita cúpula que permet estar-s’hi dret. Les mides són de 4’20 m. de fondària i una amplada de 2 m. l’alçada interior de la cova és de 1’48 m. a la zona mitja i de 2’20 m. a la part més fonda. En la paret del fons, s’hi va practicar una fornícula plana amb una creu amb aspes gravada a la pedra (0’35 m.) que es podria interpretar com un oratori rupestre o altaret. En aquesta part també s’hi troben uns petits forats quadrats on encaixarien estaques de fusta per sostenir un petit sostre o armari. Aquests forats són posteriors a la creu ja que l’escapcen en un dels braços. Antigament a l’interior hi havia un banc per seure en tot el seu perímetre menys a l’entrada. Aquest banc va ser reduïda al nivell del terra l’any 1967, per engrandir l’interior per tenir més espai per dormir-hi, en dates modernes, quan s’usava de refugi pels carboners. A l’exterior de la cova s’hi troba un banc per al descans de l’eremita, també excavat a la roca, i en la roca del davant s’hi troba un plat de molí que deuria servir per la fabricació de farina per a la seva subsistència. Aquest eremitori pot tenir com a paral·lel el descobert per M.Riu l’any 1974 prop de Martorell a la zona de la carretera de Gelida al costat del Puig del Pou d’en Merlí i identificat com “eremitori núm.1”.
L’eremitisme és una forma de vida religiosa d’alguns cristians que, a partir del s.III, per motius ascètics, es retiren a la solitud. Es considera Pau de Tebes com el primer eremita conegut i sant Antoni, seguidor seu, com a propagador de la vida eremítica a l’Alt Egipte, des d’on s’estengué per tot l’Orient. L’existència d’eremites és ja coneguda a la península des d’època visigoda. El cànnon 5è del VII concili de Toledo (any 646) diferencia clarament entre eremites dignes que duen una vida santa “in cellulis propiis reclusos” i altres de costums més indignes. A Catalunya, durant el període carolingi, la fi del s X tingué una especial importància el nucli eremític format entorn de Cuixà, amb sant Pere Ursèol, sant Romuald i Marí. Els eremites de Céllecs es poden situar a l’època carolíngia, amb una finalitat possiblement repobladora i evangelitzadora. Malgrat tot, degut a la manca de restes arqueològiques també es poden situar des de l’antiguitat tardana a l’època carolingia (s.IV al X.).
Els conjunts eremitics solen tenir unes característiques comunes: solen aprofitar els conjunts rocosos de la serralada, però sovint es presenten isolats, allunyats de camins importants i es troben prop de camins secundaris que, en aquest cas, comuniquen la serralada amb la plana o el Vallès i el Maresme. Aquest fet ens porta a pensar en la presencia individual i no en l’establiment de colònies eremítiques més poblades. Segurament es buscava la solitud i l’aïllament. Segons Manuel Riu, “Alguns eremitoris del s.X pogueren ésser habitacles permanents però altres, relacionats amb monestirs, els s.XI i XII foren llocs d’habitació temporal o llocs de penitència, quan arribava el temps de quaresma, pels monjos que es retiraven a meditar.” L’allunyament d’aquest nuclis eremítics d’alguna capella, església parroquial o monestir proper ens referma en el caràcter individual i permanent de l’ocupació del nucli eremític lluny de la interpretació que configuraren una comunitat d’eremites.
Per la seva banda, Enrich classifica els eremitoris catalans en dos grans grups dividits pel riu Llobregat. Els conjunts descoberts a la riba dreta ( els situats a Martorell i el Baix Llobregat) tenen paral·lels tipològics més propers a Àlaba, anomenades cabidades-nicho per Azcàrate. Aquests nuclis eremítics estarien més relacionats amb una influència dels monjos mossàrabs i la migració de comunitats cristianes de zona musulmana durant la conquesta d’aquests territoris. El segon grup situat a la riba esquerra (dins la Catalunya Central i amb exemples al Berguedà), estarien relacionats amb el repoblament pagès i amb l’evangelització de la ruralia. Dins aquest conjunt podríem situar els del Maresme-Vallès Oriental.
BIBLIOGRAFIA
- AZKARATE, A,: Arqueologia cristiana de la Antiguedad Tardía en Álava, Guipúzcoa y Vizacaya. Dip. Foral de Álava. Vitoria-Gazteiz, 1988.
- CARRERAS CANDI, Francesc: “ Primitius sepulcres cristians a Céllecs” a Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona. . Reproduït traduït al català per Jaume Vellvehí a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal, núm.19 (agost 1995) pàgs. 9-10.
- ENRICH, Jordi; ENRICH, Joan; SALES, Jordina: “Eremitoris rupestres alt-medievals a la Catalunya central: una recerca sobre el cristianisme rural” a Ir. Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya.13-14-15 de novembre del 1998 Actes. ACRAM, 2000. Pàgs.260-277
- FORT i COGUL, Eufèmia: “L’eremitisme a la Catalunya nova” a Studia Monastica, vol.7 (1965) fascicle 1. Abadia de Montserrat, Barcelona, 1965. Pàgs. 63-124
- GRAUPERA, GRAUPERA, Joaquim: “Ruta per les coves dels monjos medievals de Céllecs (Vallès Oriental-El Maresme)” a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal-Mataró, núm.60 (gener-febrer-març, 2002), pàg.19
- GRAUPERA, GRAUPERA, Joaquim: “Testimonis de la vida eremítica a Céllecs” a III Jornades de Història i Arqueologia Medieval del Maresme. De Constantí a Carlemany. El pas de l’antiguitat tardana al món medieval. Actes. Del 16 d’octubre al 6 de novembre de 2004. Grup d’Història del Casal. Mataró, 2006. P`gas.143-153
- PUIG i GIRALT, Enric: Expedició núm. 7, 8 i 9 a Céllecs: Pica del llop / Coves de Can Nadal (Agost-Octubre del 1987). Grup Yl-Ur. [Inèdit]
- RIU i RIU, Manuel: “Els primers eremitoris mossàrabs de Catalunya” a Fonaments., núm.1. Curial. Barcelona, 1978.Pàgs.111-117
- UBACH, Pau: Memòries etno-arquològiques. Vilassar de Dalt, 1934-1993. L’Aixernador. Argentona, 1994. (El Montalt, 17)
dimecres, 9 de juliol del 2008
Salvem l'art de la Franja !!!
Estem fent un autocar des de Mataró. És gratuït, només es demanarà la voluntat. Per altra banda, diverses entitats mataronines, entre elles el Grup d'Història del Casal, hem convocat una roda de premsa pel proper dilluns dia 14, per adherir-nos a la “Plataforma cívica per la unitat del Museu de Lleida” i mirar de crear consciència ciutadana.
Tot s'està fent a cuita-corrents perquè la Nunciatura, el bisbat de Barbastre-Montsó i l’administrador apostòlic de Lleida (el bisbe de Tortosa) han fet sobtadament un acord en el mes de juliol per arreplegar-nos a tots desmobilitzats i a les portes de vacances.
Finalment, t'he de pregar que ho facis córrer i, sobretot, que facis un esforç per venir a Lleida. Digues-ho a familiars i amics. Per apuntar-te o saber més detalls, truca sense cap mania a .....
Per a poder-se inscriure
- Per Mataró i el Maresme: Joan Comellas i Baulenas Tel. 93 798 81 44 i 617 31 47 81
- Per altres llocs - Reserves de plaça: 697.976.545 o bé info@esglesiaplural.cat
MANIFEST
"APROPIAR-SE: Fer que algú no tingui una cosa que posseïa o una cosa que necessita.
Al llarg del temps han estat i són nombrosos els intents d’abatre Catalunya anorreant: la llengua, la cultura, la història, els recursos, la identitat i la memòria col·lectiva. Ara, de nou, ens volen privar d’allò que ens pertany, d’allò que forma part de la nostra identitat. Els bens en litigi són propietat de Lleida, varen ser comprats legalment per evitar que fossin adquirits per col.leccionistes privats, o bé corresponen a donacions documentades.
Els bens del Museu de Lleida no són un afer eclesiàstic, són patrimoni de tot el país, són un assumpte nacional. Les obres d’art que reclama injustament el bisbat de Barbastre-Montsó són una part important de la nostra cultura, de la nostra identitat i de la nostra memòria històrica. Són una de les poques petjades que resten dels límits catalans de Ponent, de quan les terres germanes de la Franja eren part de Catalunya.
Espanya manté la dèria d’aniquilar la personalitat nacional catalana, i des de sempre ha trobat uns fidels aliats en amplis sectors de l’Església espanyola i en algun o altre bisbe de les diòcesis catalanes. Exemples d’aquesta secular intencionalitat genocida respecte de la identitat catalana en són les segregacions de parròquies de la franja, la pretensió de posseir i deslocalitzar unes obres d’art que expliquen la història que no volen reconèixer.
Ara aquestes obres estan en greu perill i ens toca a tots, a tu, a cada un de nosaltres defensar-les i dir als nostres governants i polítics que amb la identitat del nostre poble no s’hi mercadeja.
Si nosaltres, la ciutadania, restem en silenci, serem còmplices de la gran injustícia i arbitrarietat que ens volen imposar. PLATAFORMA CÍVICA PER LA UNITAT DEL MUSEU DE LLEIDA"
PROGRAMA
- 18.30 h Sortida dels autocars des dels punts de trobada.
- 20.30 h Arribada a Lleida (davant el Palau Episcopal).
- 20.45 h Inici de la marxa de protesta fins el Museu.
- 21.00 h Intervencions: 1.- Historiador; 2.- Societat civil de Lleida; 3.- Representant d’Església Plural de Barcelona; 4.-Portaveu de la Plataforma (llegirà el document que es lliurarà al Parlament, al Conseller de Cultura i a les autoritats locals.
- 21.30 h Actuació musical.
- 22.00 h Piscolabis. “El bisbe,....al plat” (pa amb tomàquet, bisbe i altres embotits)
- 23.00 h Retorn cap a les destinacions de sortida.
diumenge, 6 de juliol del 2008
La Masia de Can Florit (Palafolls)
La masia també manté també l’interès al pertànyer a l'escriptor Joaquim Ruyra i Oms. Aquest va néixer a Girona el 27 de setembre de 1858, hereu d'una família de propietaris rurals, que provenia d'Hostalric i Blanes. El seu pare exercia d'advocat a Girona, on ell va estudiar el batxillerat, primer al Seminari de Sant Martí i després a l'Institut del carrer de la Força. L'any 1873, a causa de les guerres carlines, es va refugiar a Malgrat de Mar amb la seva família, a casa de Benet Turró. Aquesta amistat es va concretar amb la col·laboració de Joaquim Ruyra en el llibre de Ramon Turró, fill de Benet, Composiciones literarias (1878), que conté el relat anònim "El canto de la pescadora" de Ruyra. El 1879, amb 21 anys, va tornar a Blanes amb la intenció de dedicar-se a la literatura. Estudia la llengua viva dels pagesos i mariners que, seguint l'exemple de Jacint Verdaguer, esdevé la base de la seva llengua literària. Sota l'impuls del catalanista blanenc Josep Cortils i Vieta, s'incorpora al grup literari de Blanes de finals del segle XIX. Es va donar a conèixer als Jocs Florals de Girona (1891), en què li és guardonat el poema "L'únic remei", de clara inspiració verdagueriana. Desprès d’una llarga i important obra, on hi destaca l’obra Marines i boscatges (1903), va morir a Barcelona, el 15 de maig de 1939, però les circumstàncies polítiques van fer que passés absolutament inadvertit. Va ser enterrat a Blanes.
- RUIZ GONZÁLEZ, M. Rosa: “Joaquim Ruyra “ a http://www.escriptors.cat/autors/ruyraj/pagina.php?id_sec=16
- BONET i GARÍ, Lluís: Les masies del Maresme. Montblanc; Martín; Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona, 1983 . Pàgs. 263-265 (Informació i dibuixos)
- Fotografies de http://www.poblesdecatalunya.cat/municipi.php?m=081555
dimecres, 2 de juliol del 2008
Inauguració de la restauració del monestir de Vall de Maria (Maçanet)
El monestir femení de Santa Maria de Vall de Maria situat al municipi de Maçanet de la Selva, prop del límit amb el de Tordera, és el primer monestir de monges cistercenques dels Països Catalans i era filial de l'abadia francesa de Nonenque. La primera notícia és del 1158, quan era regit per la priora Ricsenda. L'any 1169, la priora Ermessenda passà a la nova fundació de Santa Maria de Cadins, a l'Alt Empordà, esdevenint-ne l'abadessa, mentre que Vall de Maria passà a dependre'n com a priorat. El 1492 tenia només sis monges i començà una època de decadència i el 1543 la priora va traslladar-se a Sant Daniel de Girona. El 1550 es van fusionar les dues cases i els edificis de l'antic monestir foren arrendats.
El monestir de Vall de Maria va tenir influència destacada en el municipi de Tordera durant les segles medievals.
La capella actual és un petit edifici d'estil romànic datable del segle XII, d'una sola nau capçada amb un absis semicircular marcat a l'exterior. Reformes posteriors li adossaren la porxada i una masia.
dilluns, 30 de juny del 2008
Nou col.leccionable sobre la història de Clarà (Argentona)
diumenge, 29 de juny del 2008
Possibilitat de visitar les pintures de l'església de Ravós de Terri (Pla de l'Estany)
El Consell Comarcal del Pla de l'Estany i l'Ajuntament de Cornellà de Terri han arribar a un acord per mostrar l'església de Ravós de Terri on hi ha unes pintures murals del segle XII-XIII, que fins ara no es podien veure. Les visites són guiades i les fan els dies 6 i 20 de juliol, el 3, 17 i 31 d'agost i 7 i 11 de setembre. Les hores també estan estipulades: a les 10, 11 i 12 del matí. No cal fer reserva i és gratuït. El lloc de trobada és davant de l'església de Ravós. Animeu-vos a anar-hi ja que si aquest any reben forces visites l'any vinent obriran més dies.
Poble del municipi de Cornellà del Terri (Pla de l'Estany), dins l'antic terme de Sant Andreu del Terri, es troba situat a la dreta del Terri. El castell de Ravós, que es troba ja esmentat en el s. XII, és actualment una masia amb un cos fortificat que conserva l’antiga capella d'origen romànic. Aquesta va ser reedificada al s. XVII i conserva actualment les funcions de parròquia sota l’advocació de Sant Cugat. El castell pertanyia al capítol de Girona i l'ardiaca de Girona detenia el títol de senyor de Ravós (Rogationibus).
Les pintures de l'església de Ravós es troben situades a l’absis de la capella romànica del castell i s’atribueixen al cercle del Mestre de Lluçà i, per tant, datables a la segona meitat del segle XIII. Aquestes es van redescobrir, a la dècada dels anys vint del segle passat, i la forta oposició dels veïns del poble i del Bisbat va impedir que se'ls enduguessin a un museu de Girona o Barcelona, com havia passat, per exemple, amb les pintures romàniques de la vall de Boí. En les pintures, s’hi representa un “Maiestas Domini” central, acompanyat del sol i la lluna, els evangelistes i una cort d'àngels. Les seves característiques que ja mostren trets gòtics, fa pensar que es van pintar més enllà del 1200.
- Ajuntament de Cornellà de Terri (972 59 40 01)
- Consell Comarcal del Pla de l'Estany (972 57 35 50).
Per saber-ne més:
- BUTINYÀ, Isabel; TUBERT, Anna: Escultura i pintura romàniques a la Vall del Terri. Consell Comarcal del Pla de l'Estany. Banyoles, 2007
- NOGUERA MASSA, Antoni: Les pintures romàniques de Ravós del Terri. Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles. Banyoles, 1980 (Quaderns). Pàgs. 99-103
- NOGUERA MASSA, Antoni : Obra dispersa del romànic gironí. Amics de Besalú i el seu Comtat. Besalú, 2005
dissabte, 28 de juny del 2008
Un nou molí protegit: el molí d'en Jordà (Santa Susanna)
Aquesta setmana s’ha difós la notícia que l'Ajuntament de Santa Susanna ha aprovat la declaració de diversos elements de patrimoni arquitectònic del municipi com a Béns Culturals d'Interès Local (BCIL). Entre els edificis catalogats hi ha les restes del molí d'en Jordà, conegut també com a molí de la Taverna, que va ser estudiat per Joan Bou i Jaume Vellvehí, membres del Grup d'Història del Casal. El seu treball fou publicat l'any 2003 amb el títol Molrà el gra. Els molins de la Baixa Tordera i el cas del molí d'en Jordà que ara es protegeix no és la primera conseqüència en positiu d'aquell treball.
El molí d'en Jordà de Santa Susanna destaca sobretot per l'aqüeducte que conduïa l'aigua fins al molí, que conserva dues grans arcades que travessen el torrent del qual es subministra el molí forces metres més amunt. Cronològicament, cal situar-lo entre els segles XVII-XVIII.
Voldría felicitar la tasca realitzada pels companys del Grup d'Història del Casal, Joan Bou i Jaume Vellvehí, que amb el seu imprescindible inventari d'aquest tipus de construccions preindustrials a l'alt Maresme, han contribuït a posar en valor aquest patrimoni arquitectònic, històric i antropològic.
Bibliografia:
- BOU, Joan; VELLVEHÍ, Jaume. (2002): Ruta per els Molins Medievals del Maresme. Excursió , diumenge 20 d’octubre del 2002. Grup d’Història del Casal. Mataró.
- BOU, Joan; VELLVEHÍ, Jaume. (2003a). “Els molins medievals de l’Alt Maresme (ss. XI-XVI).”, a II Jornades d’Història i d’Arqueologia Medieval del Maresme (octubre-novembre 2001). Grup d’Història del Casal, Mataró. pp. 149-166.
- BOU, Joan; VELLVEHÍ, Jaume. (2003b). Molrà el gra. Els molins de la baixa Tordera. La Comarcal edicions, Argentona. Pàgs.44-45
- BOU, Joan; GRAUPERA, Joaquim; VELLVEHÍ, Jaume: (2007) “Els molins medievals i Moderns del Maresme” a III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Sabadell. Del 18 al 21 de maig de 2006. Actes. ACRAM. Sabadell. Vol.I , pàgs. 165-183
-
Els anys 2001 i 2002 vaig publicar el llibre "L'arquitectura preromànica i romànica al Baix Maresme" en dos volums. Es tractav...
-
Les finestres del romànic tenen una factura similar en tots els casos conservats al Baix Maresme i responen quasi totes a una estructura d’a...
-
El terme actual de Malgrat de Mar pertanyia durant l’edat mitjana als termes del veí Castell de Palafolls, que formava part del vescomtat ...
-
Aquest any 2012, una colla d’entitats de Mataró han organitzat un programa conjunt per commemorar els 50 anys de la descoberta de la vil.l...