Bernat de Riudemeia, un argentoní a la conquesta de Mallorca (1229)

Durant la segona quinzena de novembre del 1228, un grup de prohoms catalans presidits pel rei Jaume I es van reunir a Tarragona durant un sopar ofert pel ciutadà de Barcelona i còmit de galeres, Pere Martell. Durant el sopar Jaume I li va demanar que li expliqués com era Mallorca i aquest li descrigué l'illa, doncs hi havia estat un parell de vegades. Finalitzat el sopar, els nobles exposaren al rei la voluntat de realitzar una campanya militar per conquerir l’illa.
Les Corts a Barcelona, el 23 de desembre de 1228, van donar el vist i plau d’aquesta conquesta després de tres dies de deliberacions on els tres braços acorden el projecte de l'expedició. Per això, es van comprometre a aportar homes, armes, diners, cavalls, embarcacions i demés necessari. Les Corts del Regne d'Aragó es van negar a participar en el finançament de dita empresa i solament van participar els nobles aragonesos formant part de les tropes del Rei d'Aragó.
El 5 de setembre de 1229, l'estol català va sortir de Salou, Cambrils i Tarragona i durant el trajecte van sofrir els efectes d'un temporal que els desvià havent de reconduir el pla d'atac i desembarcant a Santa Ponça on es va entrar en combat l'11 de setembre, acabant la batalla en una victòria l'endemà, el 12 de setembre a la batalla de Portopí. El 31 de desembre es va conquerir Madina Mayurqa (Palma) a Abū al-`lā Idrīs al-Mā'mūn ben al-Manṣūr, que va morir a la batalla. Els musulmans, desorganitzats, van facilitar l’ocupació de la resta de la illa durant l'any següent. Els pobladors musulmans van acabar fugint a Menorca, l'Àfrica o van ser esclavitzats, i el 1236 es va començar la repoblació amb pagesos de l’Empordà.
En aquesta conquesta hi va formar part Bernat de Riudemeia ( o Bernat d’Argentona) que, gràcies a la seva participació, va rebre, a canvi, la senyoria de Santa Ponça, a l’illa de Mallorca i en tornar va cedir diverses banderes perquè fossin penjades a l’església d’Argentona per evocar aquest fet; a més, l’any 1285, el mateix Bernat de Riudemeia va ser nomenat síndic de les valls de Banyalbatar, Sopena i Bulunyina de l’esmentada illa.
Les quatre grans cròniques no citen aquesta participació sinó que aquest fet el trobem referenciat per l’historiador Jerònim Zurita (Zaragoza, 1512 -1580) en el llibre Anales de la Corona de Aragón. “Fué el primero que saltó en tierra, segun en antiguas memòrias parece, un soldado, que se dezia Bernaldo de Ruydemeya, y llevava un pendon, y con el hizo señal a los de la armada para que le siguiessen. Este se llamo despues Bernaldo de Argentona, y fue muy valeroso capitan, a quien hizo el rey merced del termino de santa Ponça, para el y sus descendientes: y siguieron ( ....)”.Bernat de Riudemeia era originari de la masia de Can Riudemeia d’Argentona documentada des del s.XIII a la vall de la riera homònima.

BIBLIOGRAFIA

• BONET i GARÍ, Lluís: Les masies del Maresme. Montblanc - Martín; CEC. Barcelona, 1983. Pàg.169-171
• CABANYES, Josep: “En Bernat Riudemeia en la conquesta de Mallorca” a Bloc Mataroní (1926). Publicat en edició facsímil a Bloc Mataroní. Una manera de fer història. PMC; ed. Altafulla. Mataró, 1990 (Col.Caps de Bou, 16). Pàgs. 477-478.
• CARRERAS CANDI, Francesc: Argentona històrica. La Renaixença. Bercelona, 1891. 2ª Ed. facsímil. Ajuntament d’Argentona; La Juliana. Argentona, 1982. Pàgs. 70-71
• GRAUPERA, Joaquim; BRIANSÓ, Anton (fotògraf): El Maresme medieval. March Editors. Vallbona de les Monges, 2007. (Catalunya Medieval. Els pobles medievals de Barcelona). Pàg.30
• SUBIÑÀ i COLL, Enric: “ Bernat de Riudemeia, el cavaller i l’escola” a Fonts. Butlletí del Centre d’Estudis Argentonins, núm.35 ( juliol, 2008), pàgs.7-9

Els castells del Maresme, protagonistes d'una nova pàgina web.

Des de fa unes setmanes es pot consultar una nova pàgina web "castells medievals "que tracta la temàtica de les fortificacions medievals a Catalunya. Malgrat que la pàgina web encara està en construcció ja son consultables les comarques de l'Alt Penedès, el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Garraf, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental.

Sobre la comarca del Maresme ja es troben disponibles les consultes del castell de Burriac (Cabrera de Mar), el castell de Santa Florentina de Canet de Mar, el castell de Dosrius, el castell de Mata (Mataró), el castell de Montgat, el castell de Palafolls, el castell de Montpalau a Pineda, el castell de Premià de Dalt, el castell de Sant Vicenç de Montalt, el castell de Vilassar de Dalt i el castell de Sa Creu de localització incerta.

L'autor d'aquesta pàgina web és Jesús Roig Grau. Va néixer a Badalona (Barcelona) l'any 1968. Als 8 anys es va traslladar a Barcelona, fins que per circumstàncies de la vida vaig acabar a Mataró, on viu actualment. Malgrat que va realitzar estudis d'enginyeria, i va acabar els estudis de Telecomunicacions, és un fanàtic de l'estudi dels castells i les fortificacions de l'Edat Mitjana . Des de 2005 forma part del Grup d’Història del Casal de Mataró, on de tant en tant col·labora en la revista Felibrejada. Ha publicat el llibre Les fortificacions medievals del Maresme, que enguany ha editat ja la segona edició.

Calella del Maresme, una vila nova baix medieval

La població de Calella té un origen clarament medieval. Es trobava, a nivell eclesiàstic, dins el terme parroquial de Santa Maria de Pineda i depenia a nivell jurisdiccional, del terme del castell de Montpalau dins el vescomtat de Cabrera, al costat sud del comtat i bisbat de Girona. La vila es va desenvolupar en una zona costanera situada a redós d’un promontori anomenat Caput Asperum o Capaspre (on avui s’aixeca el far) amb una petita cala d’on derivarà el nom de la població i en la que desembocava una riera també anomenada de Capaspre.
A mitjans del segle XI, ja es troba en aquest indret un veïnat de pescadors, amb una torre de defensa i es va construir una ermita, prop del “Camí Fondo”, dedicada a Sant Quirze i un altra dedicada a Sant Elm. L’any 1327, el rei Jaume II atorgarà a Bernat de Cabrera un privilegi per tal de poder celebrar mercat en els dominis del Castell de Montpalau tots els dimecres i una fira durant 10 dies consecutius un cop l’any. Bernat II, fill de l’anterior i hereu de la jurisdicció, triarà l’esmentada plana de Calella per ubicar aquest futur mercat. Aquesta planura presentava d’antuvi unes condicions favorables, ja que al estar prop del pas de la via francígena (l’antiga Via Augusta romana) i tenir bones comunicacions per mar, esdevenia una zona òptima per ser escollida per desenvolupar aquestes tasques comercials.

Per tal de promoure el nou establiment, l’any 1328 Bernat II va atorgar una carta de poblament especificant les els drets i deures dels nous pobladors. Aquests, sota el règim de l’enfiteusi, esdevindran exempts del pagament de diferents censos i mals usos al castell de Montpalau i els que fossin de remença esdevindrien també lliures, a més d’altres privilegis. El document estipula, de la mateixa manera, els cossos de les cases, els quals seran de 4.096 pams quadrats. D’aquesta manera va néixer la població a partir dels habitatges que s’aniran construint al voltant del forum o mercadal de Calella. L’any 1338, Bernat II va confirmar els esmentats privilegis.
El creixement de la importància d’aquest nucli urbà va fer possible que la batllia de Montpalau s’hi traslladés l’any 1400 i va esdevenir a més, d’aquesta manera, el centre administratiu de la zona. No serà fins l’any 1527 que aconseguirà la independència parroquial de Pineda. El dret a poder gaudir d’un consell municipal propi no l’assolirà fins l’any 1600 i molts anys més tard, l’any 1925, li serà reconegut el títol de ciutat per Alfons XIII .
El nucli antic manté les característiques de les viles noves baix medievals amb carrers rectilinis i perpendiculars recordant el traçat hipodàmic clàssic a partir de la plaça central o mercadal. Malgrat la moderna transformació de la ciutat, gràcies als beneficis del turisme, alguns edificis del nucli antic, prop de la plaça de l’ajuntament i de l’edifici parroquial, han conservat alguns elements medievals. Cal destacar Can Salvador de la Plaça (actualment Can Palmada) construït en ple segle XIV, segons testa una finestra geminada gòtica i unes mènsules que sostenien un matacà defensiu en una cantonada. Era l’antiga llar de la nissaga Salvador, que durant els s. XVII i XVIII esdevindran cèlebres i reputats botànics, metges i farmacèutics amb fama internacional. També Can Galceran (actualment Can Giol) esdevé una edificació del segle XIV, amb porta adovellada i que encara conserva el matacà de defensa a la façana. Altres cases amb finestres gòtiques són Can Bartrina i Can Sivilla.
A les afores de la població, en un camí que es desvia de la carretera d’Horsavinyà hi ha el Mas Salvador, amb una estructura de dos cossos, amb planta baixa situada a nivells diferents. La façana conserva finestres gòtiques amb detalls esculpits i un matacà que defensa la porta.

Bibliografia

GRAUPERA, Joaquim i BRIANSÓ, Anton (fotògraf): El Maresme medieval . March Editors. Vallbona de les Monges, 2007

Josep Puig i Cadafalch i Josep Goday, dos mataronins a la recerca del romànic

Acabat de formar l’Institut d’Estudis catalans l’any 1907, es va iniciar un dels projectes que tindria més transcendència per l’estudi del romànic. Entre l’agost i el setembre del mateix any, es va constituir una missió en terres pirinenques limítrofes amb l’Aragó dirigida per J. Puig i Cadafalch. En la missió hi van participar prestigioses personalitats, entre elles el conservador del Museu Episcopal de Vic Josep Gudiol, al costat de Josep Puig i Cadafalch, Guillem M. de Brocà, Josep Goday i Adolf Mas.

El passat 2007 al Museu Diocesà de Vic es va inaugurar l’exposició “

'Gilabertus. Un viatge decisiu a la descoberta del romànic'. Que describia aquest viatge i el seu significat.Segons figurava en la presentació de l’exposició, “De Tolosa els expedicionaris s'enfilaren a l'alt Pirineu per la vall de la Garona i visitaren la Vall d'Aran, per passar a la Vall de Boí i a la Ribagorça. En aquestes contrades documentaren a fons els temples antics i el mobiliari que contenien en fotografies, croquis i notes, els originals dels quals també es presenten a l’exposició, alguns d’ells de forma inèdita. La informació que obtingueren ha estat determinant per la reconeixença històrica de l'art romànic català i europeu, especialment pel que fa a la pintura mural i a l'escultura en talla, de la qual el MEV conserva el Davallament d’Erill, un del conjunts més importants de l’escultura romànica europea del s.XII”Dos dels protagonistes d’aquesta missió eren mataronins Josep Puig i Cadafalch (Mataró 1867 - Barcelona 1956) i Josep Goday i Casals (Mataró, 1882- Barcelona1936). Josep Puig i Cadafalch es va titular com a arquitecte el 1891 i va esdevenir l’autor d'una producció inicial molt destacada, formada per les cases dels Quatre Gats de Barcelona (1895-1896), el Cros d'Argentona (1898-1899) i les barcelonines Amatller i Macaya (1898-1900), la del baró de Quadras (1902-1904), can Serra (1902-1907) o la de les Punxes (1903-1905). D'estudiant es va integrar a la política catalanista i fou regidor de l'Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista (1901-1905). El 1883 va encetar les recerques d'arqueologia monumental, centrades en l'art romànic i els seus precedents. El 1906 va emprendre la restauració de les esglésies de Sant Pere de Terrassa, simultàniament a la del temple de Sant Martí Sarroca. L'estudi que el va projectar internacionalment fins a fer-lo una autoritat europea fou L'arquitectura romànica a Catalunya, en col·laboració amb A. de Falguera i J. Goday. Membre fundador de l'Institut d'Estudis Catalans creat el 1907, fou l'impulsor la missió pirinenca realitzada aquell mateix any, en què també fou elegit diputat a les corts espanyoles per la Solidaritat Catalana. Josep Goday i Casals es va llicenciar com a arquitecte l’any 1905 i es va formar com a deixeble de Puig i van construir junts, l’any 1909 l'església neogòtica del Cor de Maria a Buenos Aires. També va col·laborar amb ell com a professor ajudant a la seva càtedra d'Història de l'Art i també va col·laborar amb Puig i Cadafalch i amb Antoni de Falguera en la redacció i publicació del llibre L'arquitectura romànica a Catalunya (1909-1919). A banda d'aquest treball i la seva participació en categoria d'agregat a la missió pirinenca de 1907, no es va dedicar més als camps de la història de l'art ni de l'arqueologia.Com podem observar des del Maresme a principis del s.XX, segurament amb l'empenta investigadora iniciada per l'Associació Artístic Arqueològica Mataronina van aparèixer estudiosos de l’art medieval amb una reconeguda trajectòria professional.