Aquesta Fira s'inclou dins dels actes de la campanya “Viu el parc” del Montnegre- Corredor", organitzada per la diputació de Barcelona i els ajuntaments del parc natural, per tal de promoure i donar a conèixer el parc i els diferents municipis que en formen part. Finalment, voldria agrair la col·laboració d’Enric Juhé i Cristina Martí per a la confecció d’aquest article.
divendres, 24 d’octubre del 2008
Canyamars es va tranformar en una vila medieval amb la "Fira del Bosc Medieval"
Aquesta Fira s'inclou dins dels actes de la campanya “Viu el parc” del Montnegre- Corredor", organitzada per la diputació de Barcelona i els ajuntaments del parc natural, per tal de promoure i donar a conèixer el parc i els diferents municipis que en formen part. Finalment, voldria agrair la col·laboració d’Enric Juhé i Cristina Martí per a la confecció d’aquest article.
dissabte, 18 d’octubre del 2008
Bernat de Riudemeia, un argentoní a la conquesta de Mallorca (1229)
Les Corts a Barcelona, el 23 de desembre de 1228, van donar el vist i plau d’aquesta conquesta després de tres dies de deliberacions on els tres braços acorden el projecte de l'expedició. Per això, es van comprometre a aportar homes, armes, diners, cavalls, embarcacions i demés necessari. Les Corts del Regne d'Aragó es van negar a participar en el finançament de dita empresa i solament van participar els nobles aragonesos formant part de les tropes del Rei d'Aragó.
El 5 de setembre de 1229, l'estol català va sortir de Salou, Cambrils i Tarragona i durant el trajecte van sofrir els efectes d'un temporal que els desvià havent de reconduir el pla d'atac i desembarcant a Santa Ponça on es va entrar en combat l'11 de setembre, acabant la batalla en una victòria l'endemà, el 12 de setembre a la batalla de Portopí. El 31 de desembre es va conquerir Madina Mayurqa (Palma) a Abū al-`lā Idrīs al-Mā'mūn ben al-Manṣūr, que va morir a la batalla. Els musulmans, desorganitzats, van facilitar l’ocupació de la resta de la illa durant l'any següent. Els pobladors musulmans van acabar fugint a Menorca, l'Àfrica o van ser esclavitzats, i el 1236 es va començar la repoblació amb pagesos de l’Empordà.
En aquesta conquesta hi va formar part Bernat de Riudemeia ( o Bernat d’Argentona) que, gràcies a la seva participació, va rebre, a canvi, la senyoria de Santa Ponça, a l’illa de Mallorca i en tornar va cedir diverses banderes perquè fossin penjades a l’església d’Argentona per evocar aquest fet; a més, l’any 1285, el mateix Bernat de Riudemeia va ser nomenat síndic de les valls de Banyalbatar, Sopena i Bulunyina de l’esmentada illa.
Les quatre grans cròniques no citen aquesta participació sinó que aquest fet el trobem referenciat per l’historiador Jerònim Zurita (Zaragoza, 1512 -1580) en el llibre Anales de la Corona de Aragón. “Fué el primero que saltó en tierra, segun en antiguas memòrias parece, un soldado, que se dezia Bernaldo de Ruydemeya, y llevava un pendon, y con el hizo señal a los de la armada para que le siguiessen. Este se llamo despues Bernaldo de Argentona, y fue muy valeroso capitan, a quien hizo el rey merced del termino de santa Ponça, para el y sus descendientes: y siguieron ( ....)”.Bernat de Riudemeia era originari de la masia de Can Riudemeia d’Argentona documentada des del s.XIII a la vall de la riera homònima.
- BONET i GARÍ, Lluís: Les masies del Maresme. Montblanc - Martín; CEC. Barcelona, 1983. Pàg.169-171
- CABANYES, Josep: “En Bernat Riudemeia en la conquesta de Mallorca” a Bloc Mataroní (1926). Publicat en edició facsímil a Bloc Mataroní. Una manera de fer història. PMC; ed. Altafulla. Mataró, 1990 (Col.Caps de Bou, 16). Pàgs. 477-478.
- CARRERAS CANDI, Francesc: Argentona històrica. La Renaixença. Bercelona, 1891. 2ª Ed. facsímil. Ajuntament d’Argentona; La Juliana. Argentona, 1982. Pàgs. 70-71
- GRAUPERA, Joaquim; BRIANSÓ, Anton (fotògraf): El Maresme medieval. March Editors. Vallbona de les Monges, 2007. (Catalunya Medieval. Els pobles medievals de Barcelona). Pàg.30
- SUBIÑÀ i COLL, Enric: “ Bernat de Riudemeia, el cavaller i l’escola” a Fonts. Butlletí del Centre d’Estudis Argentonins, núm.35 ( juliol, 2008), pàgs.7-9
divendres, 10 d’octubre del 2008
Els castells del Maresme, protagonistes d'una nova pàgina web.
divendres, 3 d’octubre del 2008
Calella del Maresme, una vila nova baix medieval
A mitjans del segle XI, ja es troba en aquest indret un veïnat de pescadors, amb una torre de defensa i es va construir una ermita, prop del “Camí Fondo”, dedicada a Sant Quirze i un altra dedicada a Sant Elm. L’any 1327, el rei Jaume II atorgarà a Bernat de Cabrera un privilegi per tal de poder celebrar mercat en els dominis del Castell de Montpalau tots els dimecres i una fira durant 10 dies consecutius un cop l’any. Bernat II, fill de l’anterior i hereu de la jurisdicció, triarà l’esmentada plana de Calella per ubicar aquest futur mercat. Aquesta planura presentava d’antuvi unes condicions favorables, ja que al estar prop del pas de la via francígena (l’antiga Via Augusta romana) i tenir bones comunicacions per mar, esdevenia una zona òptima per ser escollida per desenvolupar aquestes tasques comercials.
Per tal de promoure el nou establiment, l’any 1328 Bernat II va atorgar una carta de poblament especificant les els drets i deures dels nous pobladors. Aquests, sota el règim de l’enfiteusi, esdevindran exempts del pagament de diferents censos i mals usos al castell de Montpalau i els que fossin de remença esdevindrien també lliures, a més d’altres privilegis. El document estipula, de la mateixa manera, els cossos de les cases, els quals seran de 4.096 pams quadrats. D’aquesta manera va néixer la població a partir dels habitatges que s’aniran construint al voltant del forum o mercadal de Calella. L’any 1338, Bernat II va confirmar els esmentats privilegis.
El creixement de la importància d’aquest nucli urbà va fer possible que la batllia de Montpalau s’hi traslladés l’any 1400 i va esdevenir a més, d’aquesta manera, el centre administratiu de la zona. No serà fins l’any 1527 que aconseguirà la independència parroquial de Pineda. El dret a poder gaudir d’un consell municipal propi no l’assolirà fins l’any 1600 i molts anys més tard, l’any 1925, li serà reconegut el títol de ciutat per Alfons XIII .
El nucli antic manté les característiques de les viles noves baix medievals amb carrers rectilinis i perpendiculars recordant el traçat hipodàmic clàssic a partir de la plaça central o mercadal. Malgrat la moderna transformació de la ciutat, gràcies als beneficis del turisme, alguns edificis del nucli antic, prop de la plaça de l’ajuntament i de l’edifici parroquial, han conservat alguns elements medievals. Cal destacar Can Salvador de la Plaça (actualment Can Palmada) construït en ple segle XIV, segons testa una finestra geminada gòtica i unes mènsules que sostenien un matacà defensiu en una cantonada. Era l’antiga llar de la nissaga Salvador, que durant els s. XVII i XVIII esdevindran cèlebres i reputats botànics, metges i farmacèutics amb fama internacional. També Can Galceran (actualment Can Giol) esdevé una edificació del segle XIV, amb porta adovellada i que encara conserva el matacà de defensa a la façana. Altres cases amb finestres gòtiques són Can Bartrina i Can Sivilla.
A les afores de la població, en un camí que es desvia de la carretera d’Horsavinyà hi ha el Mas Salvador, amb una estructura de dos cossos, amb planta baixa situada a nivells diferents. La façana conserva finestres gòtiques amb detalls esculpits i un matacà que defensa la porta.
Bibliografia
GRAUPERA, Joaquim i BRIANSÓ, Anton (fotògraf): El Maresme medieval . March Editors. Vallbona de les Monges, 2007
dissabte, 27 de setembre del 2008
Josep Puig i Cadafalch i Josep Goday, dos mataronins a la recerca del romànic
diumenge, 21 de setembre del 2008
30 anys d'Amics de l'Art Romànic del Museu de Mataró
En la seva curta existència l’entitat va presentar diverses exposicions fotogràfiques dels principals edificis romànics de la comarca. En el decurs de la Fira de Mostres de Mataró van presentar una exposició i un audiovisual sobre el romànic al Maresme que va repetir-se a Tordera, entre el desembre del 1978 i el gener del 1979 i Argentona, del febrer al març del 1979. També van organitzar juntament amb la Secció Arqueològica la celebració del Vè Centenari de l’alliberament feudal del Maresme l’any 1980. Fruit de la seva activitat van editar diferents llibres i opuscles, com la Guia del romànic al Maresme (1982) i una col·lecció d’opuscles amb el títol genèric de Maresme romànic, amb tres títols publicats, l’opuscle sobre Iniciació a l’art romànic del Maresme (1980 i reeditat el 1987), La capella pre-romànica de Sant Jaume de Traià (1992) i una tercer sobre l’església romànica de Sant Pere de Riu (1993). També van presentar diverses comunicacions a la Sessió d’estudis Mataronins i a la 1a. trobada d’arqueologia de Cabrera aquest mateix any. Membres d’aquest equip vàrem col·laborar amb la redacció del volum XX de la Catalunya Romànica publicat per Enciclopèdia Catalana.
Un altra tasca divulgadora va ser la d’organitzar rutes comentades pel romànic català: El romànic del Ripollès (1987); El romànic del Solsonès (1988); El romànic del Rosselló (1989); El romànic d’Osona (1990) i El romànic de la Selva (1991). Una altra faceta important va ser la de salvament del patrimoni romànic de la comarca, aconseguint la incoació d’expedient de Monument Històrico- artístic a diferents edificis entre ells els Monestir de Roca-Rossa (Tordera) i actuant en els edificis per evitar la ruïna de les restes conservades com el cas de Sant Jaume de Traià, El mateix monestir de Roca –Rossa, entre d’altres. L’últim projecte va ser la confecció d’un documental sobre el romànic del Maresme en pel·lícula de súper 8 i una conferència sobre el salvament del romànic arran de la construcció del pantà de Rialb (1993).
També amb la col·laboració de la Delegació de Joventut de l’Ajuntament de Mataró es van organitzar tres camps de treball dirigits a joves de 15 a 20 anys per actuar contra la degradació de la capella de Sant Jaume de Traià (Argentona).
Voldria destacar d’aquesta entitat, la feina divulgadora i de recollida d’informació amb la creació d’un fons fotogràfic important de les obres romàniques del Maresme, moltes fotos de les quals són actualment un testimoni de l’estat dels edificis en els anys 80 i 90 del s.XX. També va contribuir a la creació d’una biblioteca especialitzada en art romànic que suposo que es pot consultar encara en el Museu de Mataró. Finalment va ser la plataforma de formació d’una gran part dels investigadors de l’art medieval de la comarca del Maresme.
Lamento profundament la manca de suport que la majoria de vegades vàrem recollir per part de la direcció del Museu de Mataró (abans Museu Comarcal del Maresme) que va provocar, a la llarga, la dissolució per desmotivació i cansament d’aquest grup d’investigadors els quals han seguit treballant incansablement per l’estudi, la conservació i la divulgació del nostre patrimoni medieval, molts d'ells des del Grup d’Història del Casal de Mataró. Amb la inadequada política portada pel museu envers les seccions, crec que es va perdre la oportunitat de convertir aquesta institució en un lloc viu de cultura i no en un centre asèptic com s’ha anat convertint. Es va dinamitar un concepte de museu on la participació ciutadana (ara que això està tant de moda !!!) era el seu fonament i es va matar un centre d’associacionisme i voluntariat , que malgrat les mancances en la preparació de certs membres (ja que no tots van passar per la Facultat de Geografia i Història de la Universitat), es podia haver corregit amb cursos de formació interns.
Per tant, Grup d’Amics de l’Art Romànic, feliç aniversari !!!!
Bibliografia publicada:
- Guia del romànic de la comarca del Maresme . Museu Comarcal del Maresme. Mataró, 1982
- AA.VV.: Iniciació a l’art romànic de la comarca. 2ª ed.. Museu Comarcal del Maresme. Mataró, 1987. (Maresme Romànic, I)
- GRAUPERA I GRAUPERA, Joaquim : La capella pre-romànica de Sant Jaume de Traià (Argentona). Museu Comarcal del Maresme; Grup d’Amics de l’Art Romànic del Maresme. Mataró 1989. (El Maresme romànic, II).
- AA.VV.: L’església romànica de Sant Pere de Riu (Tordera). Museu Comarcal del Maresme; Grup d’Amics de l’Art Romànic del Maresme. Mataró 1992. (El Maresme romànic, III).
- AA.VV.: “ Nota sobre el capitell romànic de Sant Martí d’Arenys de Munt” a IX Sessió d’Estudis Mataronins. 28 de novembre del 1992. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 1993. Pàgs.87-92
- AA.VV.: “Notes sobre la perduració de les sitges com a sistema d’emmagatzemar collites en el Maresme” a X Sessió d’Estudis Mataronins. 20 de novembre del 1993. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 1994. Pàgs.109-114
- AA.VV.: “Notes sobre un conjunt d’edificis religiosos del s.XI conservats a la comarca del Maresme” a I Jornades d’Arqueologia de Cabrera de Mar i del Maresme. 16 de març del 1996. Cabrera de Mar. Publicades a Ilturo, núm.1 (1998). Grup d’Arqueologia de Cabrera de Mar, 2000 . Pàgs.81-84
Membres d' Amics de l'Art Romànic del Maresme a Serrabona (Sortida al Rosselló, 1989)
Miquel Coll durant les tasques de consolidació de Sant Jaume de Traià ( 1988)
Jaume Vellvehí, Joaquim Graupera i Carles Marfà en la presentació de l'opuscle sobre sant Jaume de Traià al Museu Comarcal del Maresme (gener de 1990)
Membres d'Amics de l'Art Romànic del Maresme a Besalú (Sortida a la Garrotxa, 1991)
diumenge, 14 de setembre del 2008
Una obra sobre el gòtic civil català publicada a Mataró el 1935.
El llibre, escrit totalment en francès, manté en la tapa la referència de la seva publicació a Paris per l’editorial Henri Laurens, però a la portada interior apareix la referència de la impressió en els tallers de la Impremta Minerva, situada al carrer de Barcelona número 13 de Mataró.
Aquesta publicació va ser promoguda pel director de la Institució organitzadora M. Pierre Lavedan i va estar subvencionada per la Generalitat de Catalunya, amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Catalans i la Societat d'Atracció de Foresters amb una important dotació econòmica de Francesc Cambó.
La impressió d’aquesta obra a Mataró és deu òbviament a la tasca de Josep Puig i Cadafalch, fill de la ciutat i coautor del llibre juntament amb Ricardo Filangieri di Candida Gonzaga, Adolf Florensa i Ferrer, Guillem Forteza Pinya, César Martinell i Brunet i Jordi Rubió Balaguer. Molts d’ells arquitectes i col·laboradors culturals de la Generalitat Republicana i de l’Institut d’Estudis Catalans.
El contingut del llibre repassa en els diferents capítols els temes principals de l’arquitectura civil gòtica catalana: els ajuntaments, les drassanes, les llotges, els hospitals, els banys públics, la decoració de les habitacions, la casa particular, els castells, les viles i la composició estructural dels edificis. Cada capítol, escrit per un autor diferent, conté una bibliografia al final i es troba il·lustrat per diferents dibuixos i plantes dels principals edificis referenciats. Al final del llibre hi ha unes làmines de fotografies.
Puig i Cadafalch i va escriure els capítols referents a la Maison particulière (I) (p.94-105) i Les Villes (p.126-137). En el llibre també hi ha referències diferents edificis gòtics del Maresme, com el castell de Vilassar (p.109-110), Can Verboom de Premià de Dalt (làm.XXIII), i Can Gaetà o Gaietano de Tiana (p.95), en aquest cas hi ha la col·laboració del deixeble de Puig i Cadafalch, l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, que anys més tard publicaria una monografia sobre les masies del Maresme.
Bibliografia
diumenge, 7 de setembre del 2008
La Creu de terme gòtica de Can Quintana de Pineda de Mar
La creu presenta en una de les cares, la imatge del Sant Crist crucificat acompanyat de la Mare de Déu, en el braç esquerra, i de la imatge de Sant Joan Evangelista al costat dret de la mateixa. A l’altre costat hi figura la Mare de Déu amb el Nen acompanyats de dos àngels amb filacteris a cada braç de la creu. La part superior apareix decorada amb elements vegetals. A la Macolla, de planta octavada, hi figuren imatges de diversos sants i màrtirs en que dos d’ells sostenen un escut heràldic.
Aquesta peça es conserva gairebé intacta gràcies al fet que la família Quintana va tenir cura d'amagar-la i restaurar-la un cop acabada la guerra.
La creu de terme són creus monumentals, habitualment de pedra, que s'ubicaven prop de l'entrada de les poblacions o monestirs o vora els camins. Acostumaven a estar decorades amb els temes descrits i s’alçaven sobre un pedestal o base poligonal amb graons. L'origen de les creus de terme és incert però es creu delimitaven els termes de les poblacions. Sempre es situaven al costat d'un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar els transeünts que havien passat per la població en qüestió.
Fotografia: Quim Graupera
dimecres, 3 de setembre del 2008
Les espases Vilardella i Tisó, les Excalibur catalanes
La va provar amb un roure monumental i amb una roca, i els va partir sense cap esforç, llavors va encomanar-se a Déu i va decidir que mataria el drac.
De bon matí, es va guarnir la seva millor armadura, va protegir el seu cavall i va empunyar l’espasa de virtut. Acompanyat d’amics i fidels va anar a cercar el drac al seu cau.
El drac amenaçador va sortir llançat contra la seva pròpia imatge reflectida a l’escut, moment que va aprofitar en Soler de Vilardell per travessar la seva gruixuda pell amb l’espasa.
Va alçar el braç victoriós tot clamant davant del poble que l’observava:
Segons una de les opinions, l’espasa de la llegenda, anomenada "Espasa Vilardella" es la que es conserva al Museu Militar de París (Musée de l’Armée).
Per altres, l’espasa esmentada és l’espasa dita Tisó, i que es conserva al Museo de l’Exèrcit de Madrid.
Es tracta de l’antiga espasa dels primers comtes d'Urgell que ell havia heretat dels seus avantpassats. El comte de Barcelona Berenguer Ramon II “ el fratricida” (assassí del seu germà Ramon Berenguer II Cap d'Estopa) va perdre a mans de Rodrigo Diaz de Vivar “el Cid” a la batalla de Tevar (prop de Morella). Sembla que el Cid, abans de morir, la va cedir a la seva filla Maria esposa de Ramon Berenguer III "el Gran" que la rebé en dot pel seu casament amb Maria. L’espasa va pasar als templers de Montsó desprès de la mort de Pere “el catòlic” i va ser usada per Jaime I a la conquista de Burriana (1233). "...haviem nos auyta una espasa de Montsó que havia nom Tisó, que era molt bona e aventurosa a aquells qui la portaven, e volguem-la més levar que la llança..." (Llibre dels Feyts)
Pere III "el Cerimoniós" torna a parlar d'ella (i no de la Colada) juntament amb l'espasa Vilardella (o de Sant Martí) i, al seu testament de 1370, ens diu que era a l'Armeria Reial: "... et quinque enses quorum unus vocatur Sancti Martini alius de Vilardello alius Tison...".
Així seguí durant els Trastàmares fins a Ferran II "el Catòlic" que, molt generós ell, la regalà a un castellà (el marquès de Falces) la família del qual la conservà durant generacions al seu palau (al Palau de Marcilla) fins que, a la guerra civil, després del saqueig de la casa d'aquest noble castellà, va caure en mans del govern republicà que va tractar de vendre- la a Rússia. La dita espasa va estar al Castell de Figueres empaquetada i llesta per ser tramesa a Rússia i allà va caure en mans dels franquistes que la retornaren als nobles castellans aquests que, de retruc, la deixaren en dipòsit al Museo de l'Ejercito de Madrid. Al Museo del Ejercito la van tenir exposada 60 anys etiquetada, com no podia ser d'una altra manera, com "la Tizona, espada del Cid". Pel que sembla és més important que fos del Cid uns pocs anys que no pas que hagués sigut durant segles i segles i ja originàriament l'espasa dels comtes de Barcelona...
dijous, 28 d’agost del 2008
La masia gòtica de Ca l’Oriach o Uriach (Teià)
La masia es troba a la riba dreta de la part alta de la riera de Teià. Es tracta d’una casa amb la teulada a dues vessants i consta de planta baixa i pis amb dos cossos paral·lels a la façana. L’entrada es troba situada a la dreta de l’entrada amb un mirador rectangular. A l’esquerra hi ha la sala-menjador que havia tingut un rentamans. El cos posterior fa les funcions de celler. L’entrada junt amb la part posterior esta coberta amb bigues perpendiculars a la façana amb una jàssera de fusta a continuació del mur que separa els dos cossos. En la planta del pis, on hi ha les habitacions, els embigats es recolzen en el mur interior que separa els dos cossos. La façana presenta un portal de punt rodó amb una finestra gòtica adintellada, en el primer pis, que es troba decorada amb una motllura que en la part central insinua un arc conopial. Segons Cristòfor Ferrer la masia apareix documentada des de 1269 però sense constar el nom dels propietaris. A la baixa edat mitjana el mas era feudatari de Sant Miquel del Fai al qual hi pagava un cens. La família Oriach apareix esmentada per primer cop en el s.XVI. Posteriorment, per successius matrimonis, va passar a la família Botey, als Sabater i als Ramentol.
Aquesta masia es troba classificada per Bonet i Gari com a pertanyent al tipus II. Aquest grup es diferencia al presentar les crugies perpendiculars a la façana en la qual apareix un frontó triangular. Segons la classificació de Moner per la distribució dels espais es podria classificar com una masia de dos cossos. Aquesta tipologia s’ha anat definint a partir de les intervencions arqueològiques dels darrers anys. Consistiria en un mas exempt de dos cossos de planta rectangular o quadrada i dividida internament en dos espais. Pot disposar de dos pisos superiors (pis i golfes) o un de sol. La seva distribució interna es semblant la mas-torre. Les diferents plantes estarien separades per trespols de fusta fet que deixava passar l’escalfor dels animals. La teulada duria ser a dues vessants. Moltes vegades es poden confondre amb els masos torre, però es tractaria de construccions més senzilles. Aquestes construccions no serien anteriors al s.XIV i la majoria corresponen al s.XV o i es poden allargar fins el s.XVI-XVIII. Podríem citar com exemples el Mas de Viladordis (Sant Fruitós de Bages), el citat mas de la Posada a Calella, el mas Vilar a Olesa de Montserrat; el mas Torre del Senyor a Torrelles de Llobregat i el mas situat al costat de la capella de Sant Julià de les Alzinetes de Jorba i Can Fonolleda a Palafolls.
Bibliografia
- [Balada, Jordi]: Calendari 1991. Masies de Teià I. Ajuntament de Teià. Teià, 1990, Full del mes de setembre.
- BONET i GARÍ, Lluís: Les masies del Maresme. Montblanc-Martín; Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona, 1983.Pàg. 239-241
- FERRER, Cristòfol: Notes històriques i tradicionals de la vila de Teià. Departament de l’Arxiu Històric de Teià. Argentona, 1978
- FERRER I MALLOL, Maria Teresa: Els privilegis de Teià. El retorn a la jurisdicció reial (1505). Dalmau. Barcelona, 2006. (Episodis de la història, 344-345)
- MONER CODINA, Jeroni: “ L’origen de la masia clàssica” a L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura III: Dels palaus a les masies. Enciclopèdia catalana. Barcelona, 2003. Pàgs. 246-247
dilluns, 25 d’agost del 2008
Conferència a Tordera sobre "L'Art Medieval a l'Alt Maresme "
diumenge, 3 d’agost del 2008
Un retaule de Bernat Martorell a Cabrera de Mar (c.1420-1430)
El retaule esta pintat al tremp sobre fusta (147 x 153 cms) i presenta tres cossos. El central i més important i més ample, representa en la taula central a Sant Joan Baptista (4) i que té la dedicació del retaule i que sosté un filacteri amb la inscripció "Ecce Agnus Dei qui tollis". Sobre d’ell hi ha una escena que representa la crucifixió de Crist (3). En el carrer lateral esquerra tenim una taula superior que representa el naixement de sant Joan (1) i la inferior la marxa de Sant Joan al desert (2). En el carrer lateral dret, la taula superior representa el baptisme de Crist en el riu Jordà (5) i a la taula inferior representa la mort per martiri del Sant (6). Al retaule hi falta la pradel·la inferior. Totes les escenes estan emmarcades per uns elements arquitectònics daurats acabats en la part superior amb arcs apuntats i lobulats decorats en la part superior per fulles de roure tal com es decoraven les portades gòtiques.
L’autor del retaule és Bernat Martorell (Sant Celoni 1390- Barcelona 1452). Va ser un pintor i miniaturista català que va treballar preferentment a Barcelona i va ser el pintor més destacat a Catalunya en el segon quart del s.XV i successor i deixeble de Lluís Borrassà. Des del s.XIX, les seves obres s‘havien atribuït a un pintor anònim anomenat Mestre de Sant Jordi degut a una de les seves principals obres, el Retaule de Sant Jordi (Art Institute of Xicago). Des del 1938, Duran i Sanpere va donar a conèixer el contracte del retaule de Púbol i es va associar el nom de Bernat Martorell per les obres catalogades fins aquell moment d'aquest autor. L’estil de Bernat Martorell influïda per la pintura i il·luminació franco-flamenc es pot inscriure a la corrent del segon gòtic internacional. Per Joaquim Yarza (1992), Bernat Martorell és pot relacionar amb l’estil pictòric de Ramon de Mur o Joan Mates. La seva personalitat característica s’identifica per un sentiment de dramatisme ple de força i un delicat tractament de la llum que va influir posteriorment en l’obra de Jaume Huguet. Tenim poques obres documentades i conservades de Bernat Martorell, la més important de les quals és l’esmentat Retaule de Sant Pere de Púbol (Museu de Girona, 1437). La majoria de les obres se li atribueixen a partir dels trets iconogràfics i estilístics. Dins aquestes atribucions hi han les obres del antigament anomenat Mestre de Sant Jordi, amb el retaule d’aquest Sant, actualment repartit al Museu Art Institute de Chicago (EUA) i el museu del Louvre. A pertany a la corrent de pintura gòtica catalana anomenada "Gòtic internacional". Aquesta corrent es va estendre per Europa entre els anys 1375 i el 1425, aproximadament. Les característiques més rellevants d’aquest estil són l’elegància i els delicats detalls naturalistes. També es va interessar pels temes profans de la vida aristocràtica, sovint amb un to bucòlic. L’estil es va desenvolupar preferentment a les corts de França, Borgonya i Llombardia i van pertànyer a aquesta corrent Jean Pucelle, els germans Limburg que van treballar pels Ducs de Berry, l’anomenat Mestre de Trebon que va treballar a Bohèmia i l’autor del tríptic Wilton a Anglaterra, entre d’altres. A Catalunya va introduir aquesta corrent Lluís Borrassà (Girona v.1360- Barcelona v.1425). Altres autors d’aquesta corrent són Ramon de Mur (actiu a començaments del s.XV) i Joan Mates (Vilafranca del Penedès (?) - Barcelona 1431) entre d’altres.
El retaule de Sant Joan Baptista va ser atribuït a Bernat Martorell per Gudiol desprès d’estar atribuïda anteriorment al Mestre de Sant Jordi, a Ramon de Mur, i d’altres. La datació que es va suggerir per la seva realització va entre 1420 i 1430 i fins i tot Grizzard, va concretar entre el 1424 i 1425. Aquesta datació s’ha realitzat a partir de les comparacions estilístiques i de composició d’altres obres de Martorell, cal recordar que aquesta obra no esta documentada. Recentment, Ruiz (2002) el considera pertanyent a l’etapa primerenca del pintor i proper a la producció de Lluc Borrassà, Bernat Despuig i el Pseudomestre de la Glorieta.
El retaule va ser restaurat i exposat a l’Expo’92 de Sevilla en el pavelló de la Generalitat de Catalunya. Posteriorment també es va exposar temporalment a la parròquia de Sant Feliu de Cabrera de Mar la festa de Sant Vicenç del 1993.
Bibliografia
- BATLLE i HUGUET, Pere: "Ramon de Mur, pintor de Tarragona, mestre de Sant Jordi" a Homenatge a Rubió i Lluch. Vol.II Barcelona, 1936, pàg.113-129
- CANALIES, Raimon: Retaule de Sant Joan Baptista. Capella de Sant Joan de Cabrera de Mar. (S.XV). Díptic de la Festa Major de Sant Vicenç. Parròquia de Cabrera de Mar, 1993
- GRIZZARD, Mary: " An identification of Martorell’s Commission for the Aragonese Corts" a The Art Bulletin. (Juny ,1992). pàg.40
- GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim: “Fitxa. Baixa edat mitjana. El retaule de Sant Joan Baptista de Cabrera de Mar” a Felibrejada. Revista del Grup d’Història del Casal-Mataró, època 3ª, any IV, núm.35 (Abril 1997)
- GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim: “Bernat Martorell i el retaule de Sant Joan Baptista de Cabrera de Mar” a Felibrejada. Revista del Grup d’Història del Casal-Mataró, època 3ª, any VI, núm.47, (maig-juny 1999). Pàgs.4-16
- GUDIOL i RICART, Josep : Bernardo Martorell. Instituto Diego Velázquez. Madrid, 1959.
- GUDIOL, Josep i ALCOLEA, Santiago: La pintura gòtica catalana. Polígrafa. Barcelona,1987. Pàg. 129-132.
- RUIZ i QUESADA, Francesc: “Bernat Martorell” a L’art gòtic a Catalunya. Pintura II: El corrent internacional. Enciclopèdia catalana. Barcelona, 2002. Pàgs.228-246
- YARZA, Joaquim: "Bernat Martorell. Retaule de Sant Joan Baptista" a Catàleg de la Expo’92 de Sevilla. Pavelló de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1992. Pàgs. 66 - 70.
-
Els anys 2001 i 2002 vaig publicar el llibre "L'arquitectura preromànica i romànica al Baix Maresme" en dos volums. Es tractav...
-
Les finestres del romànic tenen una factura similar en tots els casos conservats al Baix Maresme i responen quasi totes a una estructura d’a...
-
El terme actual de Malgrat de Mar pertanyia durant l’edat mitjana als termes del veí Castell de Palafolls, que formava part del vescomtat ...
-
Aquest any 2012, una colla d’entitats de Mataró han organitzat un programa conjunt per commemorar els 50 anys de la descoberta de la vil.l...