Conferència "El castell de Vilassar de Dalt i els Desbosc com a promotors artístics" al Museu de Sabadell.

El passat dimecres 20 de novembre del 2013, a les 19 h, va tenir lloc al Museu de Sabadell, la meva conferència: "El castell de Vilassar de Dalt i els Desbosc com a promotors artístics" dins la programació anual d'Amics de l'Art Romànic de Sabadell. L'acte va estar presentat per Lluís Fernández, President de l'entitat sabadellenca.

Al llarg de la meva exposició vaig introduir el tema exposant com era la promoció artística a la baixa edat mitjana i també vaig desgranar els motius que van portar a la família Desbosc a actuar com a promotors artístics. Tot seguit, vaig anar comentant les obres que tenim documentades sobre els Desbosc. En quan a l'arquitectura civil i els espais residencials, els Desbosc van intervenir també en el seu palau a Barcelona, que estava situat entre el carrer ample i el de la Mercè fins les voltes d’en Guayta (actualment desaparegudes per l’obertura de Vila Laietana), però la part que vaig intentar exposar amb més detall va ser la relativa a les obres de reforma del castell de Vilassar. En quan a les capelles privatives i els espais funeraris es van anar descrivint les actuacions dels Desbosc a la capella de sant Andreu i les Onze Mil Verges de l’església del convent dels franciscans de Barcelona on hi tenien el vas funerari i a la capella de Sant Miquel i Sant Esteve de la parròquia de Santa Maria del Pi on encara hi figuren les seves armes heràldiques en un relleu de la volta. També tenien una capella privativa a la capella de Santa Maria de la parròquia de Sant Genis de Vilassar on hi tenien un escó per poder seguir els oficis litúrgics de forma privilegiada. En quan als objectes devocionals hi ha rastre de la promoció artística de peces d'orfebreria a les parròquies de la seva jurisdicció (Argentona, Vilassar ...).

Article de la conferència en pdf:

GRAUPERA, Joaquim: “Els Desbosch, promotors d’obres d’art en temps del gòtic” a XXII Sessió d’Estudis Mataronins, 19 de novembre de 2005.Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 2006. Pàgs.71-92

Públic assistent a la conferència [Fotografia: Lluis Fernàndez -AAR Sabadell]

Moment de la conferència [Fotografia: Lluis Fernández -AAR Sabadell]

Comunicació sobre l'ús de la pedra de Montjuïc en el Simposi Internacional "Les pedreres medievals a la Corona d'Aragó" organitzat per Amics de l'Art Romànic.

Dilluns 11 i dimarts 12 de novembre de 2013 va tenir lloc als locals de l'Institut d'Estudis Catalans, el Simposi Internacional "Les pedreres medievals a la Corona d'Aragó" organitzat per Amics de l'Art Romànic. Entre les comunicacions que contenia el programa vaig presentar la que portava per titol «Usos, artifexs i comerç de la pedra de Montjuïc [Barcelona] a l’època medieval».

La muntanya de Montjuïc s’alça entre el mar i la ciutat de Barcelona. Situada al S de la ciutat, constitueix un petit turó adossat a la costa que sobresurt de la plana del delta del Llobregat. El seu perfil és escarpat al vessant E i suau al vessant W, té una altitud màxima de 191,7 m (Castell de Montjuïc) i mínima de 7,8 m i una extensió aproximada de 360 ha. A nivell geològic està formada per roques sedimentàries (argiles, gresos i conglomerats) dipositats en un delta que, durant el Miocè (fa 15 milions d'anys), desembocava a la mar Mediterrània. 

La seva pedra, molt apreciada, és compacta i resistent de coloracions blanques, vermelloses o violàcies. Segons la terminologia utilitzada per la gent que treballava en l’explotació de la “pedra de Montjuïc”, la pedra es classificava en dos categories: el blanquet i el rebuig. El blanquet és la pedra de bona qualitat, dura i compacta però fàcil de treballar. El rebuig és la de mala qualitat, desagregable i poc útil per a construcció. 

Hi ha evidències arqueològiques de l’explotació d’aquestes pedreres des de l’època romana, ja que en unes excavacions efectuades l’any 1990 arran dels treballs per realitzar els nous accessos cap a la Ronda del Litoral, entre el carrer de Nostra Senyora del Port i la pujada cap el Fossar de la Pedrera, va aparèixer una pedrera romana a cel obert.

Durant l’època medieval el gres de Montjuïc va ser força utilitzat per la construcció de la majoria d’edificis de la ciutat i es van exportar també a un entorn relativament proper (zona del Maresme, Vallès, Baix Llobregat) fins un entorn relativament llunyà (Benicarló, Perpinyà, etc). La pedra de Montjuïc, a banda dels carreus, proporcionava material en brut per a la confecció d’elements ornamentals com capitells, claus de volta, finestres, arcs, entre altres. De tots ells, un dels productes que va assolir més prestigi van ser les moles de molí, fet que va determinar que els obrers d’aquestes pedreres de Barcelona s’anomenessin “molers”. Aquests estaven integrats a la Confraria de mestres de cases i molers, els privilegis dels quals es remunten al 1218 concedits pel rei Jaume I i ratificats en temps posteriors per altres monarques de la Confederació Catalano-aragonesa.

La documentació dels contractes d’obra ens aporta una gran riquesa de dades sobre l’exigència per part dels promotors en el fet de que s’utilitzi la pedra de Montjuïc per a una construcció determinada. També conservem una gran varietat d’informació sobre la seva compra, preus, transport, noms de picapedrers, etc., però ens falta a hores d’ara, dades més precises sobre el nom i la localització de les pedreres en època medieval. A partir de la documentació treballada, una de les pedreres a la qual hem pogut identificar la seva explotació des del s.XV és la pedrera Safont, situada a la vessant Est de la muntanya amb un topònim encara conservat. En aquesta comunicació varem presentar testimonis que evidencien l’existència, a partir del s.XV, d’un comerç de materials prefabricats que tingueren un ressò i una prosperitat fins ben entrat el s.XVI, seguint un esquema semblant al que la Dra. Francesca Español va poder documentar per la pedra de Girona i que va tenir per clients molts promotors de la zona del Maresme.

Per a més informació sobre el Simposi : cliqueu aquí 
.

Inauguració del simposi a càrrec del Dr. Carles MANCHO, Director de l’Institut d’investigació en cultures medievals (IRCUM) i de la Dra. Francesca ESPAÑOL, Presidenta d'Amics de l'Art Romànic (IEC).

Públic assistent al Simposi.

Moment de la lectura de la comunicació «Usos, artifexs i comerç de la pedra de Montjuïc [Barcelona] a l’època medieval».

Els mobles tinells conservats en el Maresme

A les masies post-remences, l’escala, que dóna accés al primer pis, es troba tancada amb una porta i es decora moltes vegades amb un mirador o espiell circular que serveix per espiar l’entrada. Al pis superior, es troba la "Sala" que ocupa la part central de l’edifici per sobre del rebedor de la planta baixa. La “Sala” seria l’espai utilitzat a nivell habitual com a distribuïdor a les habitacions disposades en els espais laterals i, en les diades especials de celebració, s'hi realitzaven els àpats importants de la família entesa en sentit ampli. Just en l'espai que feia de sostre de l’escala, es situaria un tinell de fusta esglaonada que lluiria la vaixella important de la casa. A banda i banda de la Sala es disposarien les habitacions dels residents de la masia. Ocasionalment hi podrien aparèixer unes golfes per emmagatzemar estris i productes de la collita.

Segons l’Enciclopèdia Catalana, el tinell seria la lleixa o prestatge, per a tenir-hi plats, olles i altres atuells i per extensió seria el moble de luxe destinat a guardar i a exposar les vaixelles de les cases dels grans senyors. La situació d’aquest moble en la Sala, també fa que tot l'espai passi a denominar-se el Tinell, com passa al Palau Reial Major de Barcelona.

Segons els inventaris medievals, les parets del tinell es revestien de elements ornamentals com quadres pintats, tapissos historiats, domassos, draps de ras, sedes, taules, escons, bancs i cofres i arquetes per guardar objectes. A l’escena de la decapitació de Sant Joan Baptista del retaule de Pere Garcia de Benavarri, provinent de l’església  de San Joan de Lleida i ara conservat al MNAC, s'hi pot veure una Sala amb tota aquesta decoració i amb el seu tinell.

Al Maresme s’han conservat alguns tinells. Un dels que he pogut localitzar és a Can Catà de la Vall a Sant Andreu de Llavaneres. L’aspecte de la masia actual és fruit d’una reforma que es va fer en el segle XVII de la casa original de la primera meitat del segle XVI. Un altre que es conserva és el de Can Cabanyes d’Argentona, un dels grans casals que al segle XVI ja introduïren elements decoratius de l’art del renaixement. De forma descontextualitzada es conserva el tinell de Can Bosc de Dosrius.

Per a saber-ne més

• GRAUPERA, Joaquim (2012). L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona. Tesi doctoral dirigida per Francesca Español i Bertran. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Història de l'Art.  Cap.6, pàg.224
• PASCUAL MIRÓ, Eva (2005). “Els tinells, les taules i els seients” a L’art gòtic a Catalunya. Arts de l’objecte. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. P.320-321
• PASCUAL MIRÓ, Eva (2008). “Tipologies del moble medieval a la Corona d’Aragó: evolució i pervivencia de les formes” a El moble medieval a la Corona d’Aragó. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, Museu de les Arts Decoratives. P.65
• VINYOLES VIDAL, Ma Teresa  (2008).”L’ús de l’espai domèstic en època gòtica” a El moble medieval a la Corona d’Aragó. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, Museu de les Arts Decoratives. P.34

Pere Garcia de Benavarri: Escena de delbanquet d'Herodes.(1470 aprox.) MNAC

La Sala de Can Cabayes d'Argentona  [Fotografia: Josep Cabanyes (1905) CEC]

La Sala de Can Catà de la Vall (Sant Andreu de Llavaneres) [Fotografia: Joaquim Graupera, agost del 2008]

El monestir de Santa Maria de Montealegre o de la Conreria (Tiana) a l'època medieval.

El monestir Santa Maria de Montealegre es troba situat a la serralada litoral, al nord-oest del terme de Tiana, en el turó nomenat de la Conreria. S’hi accedeix per la carretera de Badalona a Mollet. En aquest indret recentment hi havia el seminari menor de la diòcesi de Barcelona i actualment manté la funció de casa de colònies de la fundació Pere Tarrés.

Segons, Mn. Salvador Pibernat en el seu llibre sobre l'ermita de Cabanyes. esmenta que la capella de Santa Maria de Montalegre apareix per prier cop en l'acta de consagració d'aquesta capella el 1192 però no és cert. Segons Xavier Pérez, historiador de Sant Fost de Campsentelles, el primer cop que apareix el convent de monges, encara en construcció, és el 1241, segons pergamins conservats a l'ACA.  Des del principi del s. XIII apareix esmentada en moltes donacions i deixes testamentàries que es realitzen a aquesta primitiva comunitat. Així tenim que el 1230, un tal Bernat deixa 5 sous a Sta. Maria de Montalacris i una llàntia per la seva ànima. EN una ltre testament del 3 de juny del 1247 Giralda de Campsentelles i el seu marit Ferrer de Vilanova, deixen tres peces de terra que tenien a prop del monestir i un altra prop del castell de Montalegre a l'esmentada comunitat. Altres deixes corresponen al 31 de juliol del 1250; al 17 de juliol del 1285 i el 26 de juny del 1286. En aquesta última, la priora Giralda de Penyafort rep del senyor de Sentmenat i de Saura, un terreny enfront a l’esmentat “Castell”. Sembla que aquest castell correspon  a la torre de guaita que tenien els senyors de Campsentelles.

El 31 de juliol del 1250 sabem que es consagra l’altar del nou convent a la Mare de Déu i es fa una certificació de l’acte. Al cap de sis anys, pel 22 de gener, Arnau de Gurb, bisbe de Barcelona, va lliurar a la comunitat de monges donades de la casa de Santa Maria de Montalegre (Montalacris o Mont Hilaris) l’església de Sant Fost, dins els territoris de dita comunitat, aquesta donació fou rebuda per Guillelma, “priorissa cenobii Sancte Maria de Montalacris” representant de les 12 monges.

El 1265 el bisbe de Barcelona Arnau va convertir aquesta comunitat en monestir sota la regla de Sant Agustí i al cap d'uns anys, el 1303, el bisbe de Barcelona Ponç de Gualba va retirar els drets que tenia la parròquia de Sant Fost de Campsentelles sobre el monestir. 

A l’any 1344, s’aproven les ordenacions fetes per les monges i el bisbe, uns anys abans del trasllat d’aquesta comunitat a Barcelona l’any 1362. Els terrenys d’aquest monestir van passar l’any 1362 a mans dels canonges de Santa Eulàlia del Camp essent administrats per Arnald de Torrevieja.  El 1399 s’hi va establir una comunitat d’ermitans que hi conviure fins el 1408. Desprès va ser adquirit per l’hospital de la Santa Creu de Barcelona i el 16 de febrer del 1415 va ser comprat per la Cartoixa de Vallparadís, els quals el van utilitzar fins al seu trasllat al nou monestir de Montalegre començat el 1433 i acabat el 1448.

Actualment no queda cap vestigi medieval  al monestir. Sembla ser que l'edifici primitiu va ser enderrocat a finals del s.XVI, quan es van iniciar els treballs d'engrandiment del recinte (a la llinda de la façana actual hi consta la data 1568). Aquest edifici del s.XVI tampoc es conserva ja que també va ser enderrocat i refet el XVIII. 

Sembla que la parula "Conreria" prové del llatí Correrius que vol dir, “casa del Corredor”, que es refereix al càrrec de procurador de la Cartoixa. Però per altres autors, la paraula Conreria té el significat de “Conreus”. Es pot conèixer l’aspecte del monestir abans del s.XVI a partir d’un dibuix que es conservava a l'arxiu de la Cartoixa de Montalegre i en una pintura en la qual es veu St. Bru pregant amb la imatge de la Conreria al fons. Aquesta pintura es pot datar d’abans del 1615, moment en que s’acaba la construcció del segon claustre. A partir d’aquest dibuix podem veure que l’estructura del monestir devia ser al voltant d’un claustre i que l’església estaria disposada a la banda esquerra. Del conjunt destaca una torre, que es relaciona amb l'esmentada torre de defensa dels senyors de Campsentelles al costat de la qual es va construir el convent.

Per bibliografia i referències

• GRAUPERA, Joaquim (2012). L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona. Tesi doctoral dirigida per Francesca Español i Bertran. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Història de l'Art.p. 158-159. Per a consultes en pdf: Tesis en xarxa

L'edifici gòtic del s.XVI de Santa Maria de Montealegre (La Conreria - Tiana)
Pintures murals en el claustre de la Cartoixa (1615)

L'edifici del segle XVIII de Santa Maria de Montealegre (La Conreria - Tiana). Postal "La Conreria (alt 445 m) Restaurant de Hijo de J. Autonell." Principis del s.XX. (Col.Particular)

Claustre del s.XVII de Santa Maria de Montealegre (La Conreria - Tiana)
a partir d'una fotografia de Josep de Cabanyes (1931)
Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya. Clixé de l'Estudi de la Masia Catalana.