Passejada cultural pel Cabrils medieval en el III Festival Vilazari

Divendres 4 de juliol de 2014, a dos quarts de vuit del vespre, es va dur a terme una visita cultural pel Cabrils medieval. Aquesta visita forma part d'un projecte endegat pel Museu Col·lecció per intentar localitzar els vestigis d'aquest passat no tany llunyà i que es realitzarà en dues fases.

La primera d'elles va ser la de divendres 4, on es va visitar el nucli de la Sagrera, part del barri de la Sobirana i va acabar al mas pairal de Can Tolrà. En la segona visita pendent visitarem el veïnat de Sant Cristòfol que és el que conserva la major part del patrimoni medieval del terme, Can Casals i Can Roldós.

La visita va ser guiada pels historiadors Josep Samon, Jaume Tolrà i Laura Bosch. Van assistir-hi una seixantena de persones, no només de Cabrils sinó també de varis municipis de la comarca del Maresme. Des del museu, van agrair a totes aquelles famílies que van obrir les portes desinteressadament per tal de tirar endavant l'activitat: en Sigrid Galbany i la seva esposa Fina de ca l'Arlot, Joan Lagresa de ca l'Avellà i Miguel Carles-Tolrà i la seva esposa Gemma, de Can Tolrà.

La història de Cabrils està lligada al Vilassar històric i per tant quan estudiem la història medieval s'ha de tenir present els actuals termes municipals de Vilassar, Cabrils i Vilassar de Mar. La primera referència documentada localitzada fins ara sobre Cabrils es troba al "Libri Antiquitatum", de l'Arxiu Capitual de la Santa Església Catedral Basílica de Barcelona on l'any 996 s'esmenta la riera de Cabrils o ribo caprilis. Mentre que el nom de Vilassar el trobem per primera vegada l'any 978, en una escriptura de venda d'unes propietats situades a Premià i que afronta a llevant amb el terme de "Vilazari". Altres referències documentals les tenim l'any 1037 i l'any 1025 on s'esmenta el feu de Cabrils.

El veïnat de Cabrils, va dependre, a nivell eclesiàstic de la parròquia de Vilassar, fins l'any 1779. A nivell  jurisdiccional ho va fer el Castell de Vilassar. I fins l'any 1821 no aconseguirà la independència de Vilassar. El municipi creix dins d'una vall oberta de la serralada litoral, delimitada a l'est per la muntanya de Montcabrer  i el turó de la Cirera al Nord-Est. Al Nord, el turó d'en Torres i a l'oest la Galbanya i el turonet de Sant Sebastià. Està regada per la riera de Cabrils que desemboca directament al mar, al terme de Vilassar de Mar. 

Alguns dels vestigis medievals conservats en el barri de la Sagrera que es van visitar, es troben ubicats a la façana  d'algunes masies. Ca l'Abellà conserva un portal rodó adovellat damunt del qual hi ha una finestra gòtica d'art conopial, del segle XV. Ca l'Abril, amb un portal de punt rodó i finestra esquerra amb arc de mig punt i a la dreta una finestra amb els muntants, l'ampit i la llinda de carreus de granit. Damunt del portal dovellat hi ha un element gòtic amb elements escultòrics i llinda amb relleus vegetals. Tanmateix, hi ha altres cases sense elements no tant destacats, que conformaven aquest paisatge, com Ca l'Arlot o Can Rafart.

També a un dels escaires de l'església que dona al pati de les antigues escoles Tolrà, tenim un element reaprofitat, un carreu de pedra amb inscripció, segurament de l'antiga església de la Santa Creu.

[Agraeixo la col·laboració de Laura Bosch per la confecció d'aquest text]

Laura Bosch durant la seva intervenció davant l'església (Fot. Núria López)

Josep Samon i part del grup assistent a la passejada cultural (Fot. Laura Bosch)

Can Rafart (Fot. Laura Bosch)

Ca l'Arlot (Fot. Laura Bosch)

Taula rodona “Els orígens del Castell de Vilassar” dins el programa III Festival Vilazari

El passat dimecres 2 de juliol del 2014, a les 20 h. va tenir lloc al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt la taula rodona “Els orígens del Castell de Vilassar” moderada per Benet Oliva i amb la participació de Pere Benito, Enric Subiñà i Joaquim Graupera. El debat es va iniciar amb la intervenció de Pere Benito i Enric Subiñà des del punt de vista històric i va acabar el torn d’intervencions Joaquim Graupera des del punt de vista artístic analitzant la informació que donen les restes del castell.  Després el públic va poder intervenir formulant preguntes als ponents o bé aportant nova informació.

Hom va estar d’acord en que les primeres referències documentals del castell de Vilassar són del segle XI esmentant l’existència d’una simple torre. Es tractaria de la torre vella o torre rodona “turris veteris et roninde” en que apareix citada en la cerimònia de presa de possessió del castell per part de Pere des Bosc l’any 1352. Sobre aquesta part primerenca del castel,l Graupera va afegir que encara resten, a part de la torre rodona central, una gran part dels murs de la muralla perimetral que s’utilitzà posteriorment com a base per la transformació de la torre en un castell-palau en els s.XIV–XV.

Pere Benito va aventurar la hipòtesi d’un origen més antic de la torre “…que fos construïda en el context de la conquesta carolíngia dels comtats catalans, entre el 785 i el 801 o després de la conquesta, que tingués un origen visigòtic o que tingués el seu origen en una vil·la tardoromana”. Tant Subiñà com Graupera van fer notar que la hipòtesi, malgrat que versemblant serà difícil de constatar per la dificultat de trobar restes arqueològiques que ho testimoniïn.

Un altre aspecte polemitzat va ser la construcció de la torre quadrada annexa del segle XIII que conserva l’enteixinat de fusta que va ser estudiat per Graupera l’any passat. Hom va estar d'acord, en defensar que l'ampliació i reconversió de la  torre i del perímetre emmurallat inicial en palau residencial de tipus burgès (inclosa la torre quadrada annexa) es va produir al llarg del segle XIII, fet que obeïa a un canvi de mentalitat, desig de luxe, ostentació, etc. Pere Benito exposà que arran dels enllaços dels Sant Vicenç amb famílies de la burgesia barcelonina, probablement va ajudar al finançament d'aquestes obres amb els dots d'aquests casaments. 

Pere Benito, va afegir que no podem descartar altres hipòtesi, al coincidir aquestes ampliacions del s.XIII  en contexts bèl·lics. En principi, la construcció o refacció d'una torre o d'un castell i de les seves estructures estrictament defensives obeïa a necessitats militars, de defensa del territori en situació de guerra o davant d'un perill d'invasió, i que aquest principi general l'havíem de tenir en compte a l'hora d'elaborar  possibles hipòtesis sobre el moment de construcció de la torre inicial. 

Graupera, per la seva part, va ser de la opinió que la presència de l’heràldica en les pintures ens pot ajudar a identificar els promotors possibles. La presència de l’emblema dels Sant Vicenç i de la família dels Centelles, ens situa a l’etapa corresponent a Berenguer de Sant Vicenç (1250-1273) o el seu fill Guillem de Sant Vicenç (1273-1290). Una de les filles de Berenguer i germana de Guillem, va ser Guillema de Sant Vicenç que es va casar amb Guillem de Terrassa. D’aquest matrimoni en van tenir una filla, Saurina. El seu oncle, Guillem de Sant Vicenç i senyor del castell de Vilassar esdevindria amb el temps el seu tutor al quedar-se òrfena de petita. Saurina es va casar amb Bernat de Centelles i Gruny fill il•legítim de Bernat (III) de Centelles (mort el 1319). Bernat de Centelles era castlà de Sitges i va acabar sent legitimat pel rei Jaume I el 1263.  Possiblement aquestes pintures tenien l’objectiu de reflectir i deixar constància d’aquest fet i es devien fer en un moment proper a aquesta data. Per la seva banda, Saurina heretà dels seus pares les castlanies de Terrassa i d’Eramprunyà i el casal de Vallparadís. Amb els temps es separaren i llur filla i hereva, Blanca de Centelles i de Terrassa (morta el 1348), no tingué successió dels seus matrimonis amb Guillem-Galceran de Cabrenys i amb Guillem de Calders. 

Per tant, a finals de la dècada dels anys 50 o a l’inici de la dècada dels 60 del segle XIII es deguè construir la torre i en un moment immediat a l’any 1263 es degueren realitzar les pintures en una etapa de condomini entre Berenguer de Sant Vicenç i el seu fill Guillem.

Benito i Subiñà van comentar també el territori adscrit on s’exercia la senyoria que anomenem jurisdiccional i es cobraven els drets corresponents i el caràcter alodial de la torre per part dels Sant Vicenç.

[Fotografies Laura Bosch i Sandra Cabrespina]

Benet Oliva presentant el debat

Públic assistent a l'acte

Intervenció de Pere Benito

Intervenció d'Enric Subiñà

Intervenció de Joaquim Graupera

Participació del públic, Pau Ubach.

Públic assistent a l'acte.

Visita comentada a l'Argentona Medieval dins el III Festival Vilazari

El passat 28 de juny es va portar a terme una visita guiada pel nucli d’Argentona sota el títol de “Tot descobrint els vestigis de l’Argentona baronial”, la qual formava part dels actes del III Festival Vilazari. En el marc de col·laboració que es va iniciar l’any passat amb la conferència de la Dra. Assumpta Zapata i on es vol fer participar tots els pobles de l’antiga baronia (Vilassar de Dalt, Vilassar de Mar, Cabrils i Argentona), la visita va voler donar a conèixer els elements arquitectònics més destacats del nucli urbà de quan Argentona estava sota domini dels senyors del Castell de Burriac, o sigui, des de l'alta edat mitjana fins l'abolició de les jurisdiccions durant la primera meitat del segle XIX. El guiatge va anar a càrrec d’Enric Subiñà que va anar explicant l’origen de la senyoria i la jurisdicció del castell de Burriac sobre la vila, els diferents senyors des dels Santvicenç i els des Bosc fins als marquesos de Moja de la Torre, la dependència i la remença, mentre es visitava la plaça de l’església, el conjunt parroquial, la casa Gòtica, can Calopa, can Camps i la plaça de Vendre.

Setè col.leccionable a l'Aplec de Sant Pere de Clarà 2014 dedicat al tema de la unió amb la diòcesi de Solsona (1592-1713)

El passat diumenge 29 de juny de 2014 es va celebrar una nova edició de l’Aplec de Sant Pere de Clarà. L’acte és va iniciar amb una celebració eucarística oficiada pel rector d’Òrrius Mn. Jaume Castellví, a la capella prioral on es van poder cantar els goigs al final de la missa. Tot seguit vaig tenir el plaer de presentar el setè col·leccionable de la història del priorat que es reparteix gratuïtament als assistents (també el podeu descarregar en pdf a l’enllaç que hi ha al final d’aquest article). Al mateix temps que la gent podia ballar unes sardanes, hom va poder degustar coca acompanyada de moscatell.

Aquesta setena edició del col·leccionable va tractar el tema de la unió amb la diòcesi de Solsona (1592-1713). L'any 1592, el priorat de Sant Pere de Clarà, junt amb altres canòniques i priorats com el de Sant Llorenç de Morunys, Santa Maria de Roca Rossa, de Vilabertran, de Gualter i altres, van ser abolits pel papa Climent VIII (1536-1605). Les possessions d’aquestes comunitats van servir per dotar la mensa canonical de la catedral de Solsona, erigida el 19 de juliol del 1593. El bisbat de Solsona com a demarcació eclesiàstica va integrar diverses parròquies del Solsonès, part de l'Anoia, part de l'Urgell i part del Berguedà, mutilant les antigues demarcacions eclesiàstiques del bisbat de Vic i del bisbat d'Urgell. Aquest territori diocesà va néixer pel desig del rei Felip II de Castella de crear prop de la frontera una sèrie de diòcesis que fossin una barrera contra la penetració dels hugonots o protestants. La comunitat de canonges de Solsona va arrendar a la família March d’Òrrius, pel preu de 100 lliures anuals, el dret d’administrar les finques i vinyes de les terres properes al priorat. Per altra banda, les rendes de totes les altres propietats del Priorat escampades pel Maresme i el Vallès van ser gestionades per Isidre Reimir, pagès d’Argentona, des del 1662.

A partir del Capbreu Nou del Priorat de Sant Pere Clarà de Josep Francesc Claramunt (1763), conservat a l’Arxiu Diocesà de Solsona, es pot saber el nom dels masos que encara eren propietat del monestir en aquells moments. La majoria es trobaven a Argentona i Òrrius però també disposaven d’altres propietats en altres indrets del Maresme i el Vallès. Hi ha constància de 21 masos a Vilassar, 12 a Cabrera, 8 a Teià, 7 a Mataró, 7 a la Roca, 5 a Premià, 4 a Vilanova de la Roca, 2 a Santa Agnès de Malanyanes i a Terrassa, 1 a Alella, Arenys, Barcelona, Bell-Lloc, Cardedeu, Granollers, Olzinelles, Palau-Solità i Tiana.

El culte a l’església de Clarà va continuar fins l’any 1713, any en què l’església va ser profanada i es va retirar la potestat de celebrar-hi l’eucaristia : “...quia dicitur ecclesia fuit polluta, amplius in ea non fuit missa celebrata...”.

Per aconseguir els fulls col.leccionables (en pdf):

• Col.lecionable Núm.1 (2008): Els orígens del Priorat de Clarà
• Col.lecionable Núm.2 (2009): La dependència del monestir de Sant Cugat del Vallès (985-1025)
• Col.lecionable Núm.3 (2010): La dependència dels senyors de Burriac (1025-1080)
• Col.lecionable Núm.4 (2011): La dependència de l'abadia de Cluny i de Sant Pere de Casserres (1080-1359)
• Col.lecionable Núm.5 (2012): La crisi del priorat (s.XIV-XV)
• Col.leccionable Núm.6 (2013): La dissolució de la comunitat en el s.XVI.
• Col.leccionable Núm.7 (2014); La unió amb la diòcesi de Solsona (1592-1713)

Comença la tercera edició del FESTIVAL VILAZARI 978 amb moltes activitats

En motiu de la visita guiada al Castell de Vilassar, aquest any es presenta la tercera edició del FESTIVAL VILAZARI 978, centrant-se en la casa dels Sant Vicenç. Del 27 de juny al 6 de juliol de 2014 l’Ajuntament de Vilassar ofereix un conjunt d’activitats per mostrar el patrimoni medieval vilassarenc. El programa d’actes, com veureu, presenta una oferta molt variada d’esdeveniments. A Vilassar es faran taules rodones i conferències, visites comentades teatralitzades i nocturnes i visites guiades als castells de Burriac i Vilassar, músiques i balls, artesania i oficis medievals, tallers i jocs, campaments i cavallers, armes i combats de tota mena.  Hi ha una amplíssim ventall d’activitats que us recomano que consulteu el programa detallat que trobareu en pdf al final d’aquest article.

Aquests actes centrals es complementen, a l’igual que en edicions anteriors, amb altres que es realitzaran en altres municipis que formaven part de l’antiga Baronia: Vilassar de Mar, Cabrils i Argentona.

·         Dissabte 28 de juny, a les 10:00h . Visita “Tot descobrint els vestigis  de l’Argentona baronial”. Tots els públics. Activitat gratuïta.  Lloc: plaça de l’Església d’Argentona. Organitza: Centre d’Estudis Argentonins Jaume  Clavell.

·         Dijous  3 de juliol, a les 19:00h . Visita comentada a Vilassar de Mar, la formació del veïnat de mar de Vilassar  (segles XVI-XVII).  A càrrec de l’historiador Alexis Serrano. Organitza: Centre d’Estudis Vilassarencs Tots els públics. Activitat gratuïta. Lloc de trobada: plaça de l’Església parroquial  de Sant Joan de Vilassar de Mar. Respecte al tema central, es durà a terme el dia 28 de juny per la tarda un torneig de cavallers  en què  s’escenificarà la justa medieval dels fets de Ripollet (s. XI), per la qual els Sant Vicenç guanyaren la torre de Vilassar.

·         Divendres 4 de juliol, a les 19:30h . Passejada cultural pel Cabrils medieval” a càrrec del historiadors Josep Samon, Jaume Tolrà i Laura Bosch. Organitza: Museu de Cabrils. Tots els públics. Activitat gratuïta. Lloc: Plaça de l’església de Cabrils.

Com a actes acadèmics i de divulgació del patrimoni cal destacar:

·         Dimecres 3 de juliol, a les 20:00h. Taula rodona “Els orígens del castell de Vilassar” amb els historiadors Enric Subiñà, Joaquim Graupera i Pere Benito. Tots els públics. Activitat gratuïta. Lloc: Museu Arxiu de Vilassar de Dalt. Durada: 1 h

·         Divendres 4 de juliol, a les 20:00h Presentació del projecte del llibre Història de Vilassar, a càrrec de Benet Oliva. Tots els públics. Activitat gratuïta. Lloc: Museu Arxiu de Vilassar de Dalt. Seguidament a les 20:30h. Conferència “Vilassar sota la senyoria dels Sant Vicenç (segles XI-XIV)” Conferència del cicle “Història de Vilassar” a càrrec de Pere Benito. Tots els públics. Activitat gratuïta. Lloc: Museu Arxiu de Vilassar de Dalt. Durada: 1 h

Us animo a participar-hi activament, ja que hi ha activitats molt interessants i aptes per tots els públics i preferències !!!

Per consultar el programa: Programa festival Vilazari

Conferència a Dosrius sobre la història del castell i visita comentada a les restes

El passat dissabte 14 de juny de 2014, l’Arxiu Municipal (AMD) i la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Dosrius van organitzar una jornada per commemorar els 900 anys del primer document que parla del Castell de Dosrius. Les activitats programades van incloure una conferència amb el títol “El Castell de Dosrius. Un testimoni del passat” i una pujada al Castell. L'acte que es va iniciar a les 5 de la tarda al Saló de Plens de l’Ajuntament, es va iniciar amb un parlament de Maria Àngels Jubany del AMD, que a banda de presentar la meva conferència, va fer un recull dels actes que estan programats aquest any amb el castell com a protagonista.

La conferència la vaig dividir en diversos apartats. En primer lloc vaig fer un estat de la qüestió sobre els estudis realitzats sobre el castell fins ara des del principis del s.XX. Un segon bloc es va centrar en la història del castell i un l'ultim apartat va centrar-se en la descripció de les restes.

Com a novetats a la xerrada es va presentar la recent localització per part d'Enric Subiñà d'un document força interessant que ens posa data al moment que els castell de Dosrius passa a dependre el priorat de Sant Pere de Casserres i que endarrereix en el temps la data del primer document conegut sobre el mateix. Es tracta d'un trasllat realitzat el 1294, que fa referència a un document anterior datat al 7 idus de juny de l'any 13 del rei Felip (7 de juny de 1073), en que descriu la venda del castell de Dosrius realitzada per Azaladaidis i Berenguer Ató a Gerbert Miró, el qual a l'any següent, el van cedir testamentàriament a Sant Pere de Casserres. El document es troba conservat a l'Arxiu Nacional de Catalunya, en el fons dels Sentmenat. els quals van esdevenir els castlans del castell en nom del priorat de Sant Pere de Casserres a partir del 1437. El document s'ha pogut localitzar gràcies

als darrers treballs de catalogació i indexació de la col·lecció de pergamins de l’emblemàtic fons del Llinatge Sentmenat, marquesos de Castelldosrius. L’Arxiu Nacional de Catalunya va finalitzar aquests treballs l'any 2013 amb la referència dels 2.716 documents en suport pergamí que abasten un dilatat període, des del segle XI al XVIII, i complementa l’inventari dels documents en paper que es va realitzar durant els anys 90.

Una altra novetat que es va presentar a la xerrada va ser la localització d'una fotografia que mostra l'estat del castell a principis de segle i que malgrat que ja va ser publicada en la meva tesi doctoral i en aquest bloc, molts dels assistents els va impactar les restes conservades que hi havien a principis de segle XX tal com mostra la fotografia. Per acabar, la tercera i última de les novetats va ser la presentació de tres plats de pisa catalana del s.XVIII conservats a casa del meu pare i que provenen dels meus besavis materns Antonio Buxeda i Rosa Pou Collet que, segons explicava l'àvia a casa, van ser els últims masovers del castell de Dosrius. Els plats servien per servir les amanides i les viandes als caçadors que s'ajuplugaven al castell després d'un dia de cacera. L'acte va concloure amb un parlament de l'alcalde de Dosrius Josep Jo.

Desprès de la xerrada una bona colla es van animar a pujar al castell desafiant l'amenaça de pluja d'uns núvols negres que venien del Vallès. Un cop arribats al castell, uns en cotxe i altres a peu, vàrem poder observar i comentar les restes que quedaven del mateix i del mas adjunt. Per finalitzar l'acte, la Sandra Cabrespina ens va recitar un emotiu poema de l'Esteve Albert que havia dedicat a les restes del Castell.

Per a més informació sobre el castell:

• http://quimgraupera.blogspot.com.es/2014/01/el-castell-de-dosrius.html
• http://quimgraupera.blogspot.com.es/2010/02/el-castell-de-montalt-un-castell-per.html

Ma Angels Jubany de l'Arxiu Municipal de Dosrius; Josep Jo, Alcalde de Dosrius i el conferenciant Joaquim Graupera 

Públic assistent a l'acte

Un moment de la conferència

Comentant les restes del castell

Sandra Cabrespina recitant el poema d'Esteve Albert sobre les restes del castell

Participants en la pujada al castell

Ja he passat de les 100.000 visites al bloc

Aquest mes ja he passat de les 100.000 visites al bloc i amb visites de molts llocs del món

Gràcies a tots per la vostra fidelitat !!!!!

Quim Graupera

Nou article publicat sobre els Desplà com a promotors artístics a Alella

En el passat número 326 de la Revista Alella publicat al març del 2014 hi figurava un article meu sobre la figura dels Desplà com a promotors. L'article s'emmarca dins els resultats de la investigació que sota el títol de «Els Desplà com a promotors d’art» va guanyar la primera edició de la "Beca de Recerca local d’Alella” el passat 22 de desembre de 2011 atorgat per l'Ajuntament d'Alella. En l'article amb un to divulgatiu he posat en consideració el paper d'aquesta família com a promotors tant a la vila d'Alella com en altres indrets on hi actuaren gràcies a les prerrogatives que li atorgaven els diversos càrrecs que van exercir.

La revista Alella va aparèixer per primer cop pel gener de 1960 emmarcada en el clima de permissivitat de l'etapa tecnocràtica del franquisme que afavorir l'aparició de revistes en català. La primera etapa de la revista estava sota l'aixopluc de la presència escolàpia a la població. Sota el títol de butlletí mensual de l’Associació Cristiana d’Antics Alumnes i Amics de l’Escola Pia, va evolucionar ràpidament en una revista de caire més generalista dins l’àmbit de la informació local. El principal impulsor de la revista va ser Eduard Serra i Güell, qui en va ser director fins a la seva mort, l’any 1989. En prengué el relleu Esteve Riambau i Saurí, que va ocupar el càrrec també fins el seu traspàs, l’any 1994. Tots dos eren persones molt estimades a Alella i són recordades amb gran enyor.

Des d’aquells inicis i fins l’actualitat, la revista Alella també ha contribuït també a la difusió del patrimoni de la vila i en especial a l'etapa medieval que centra la temàtica d'aquest bloc. La majoria dels articles d'aquesta temàtica van anar signats per l'historiador local Salvador Artés.

L’any 1993 es va dissoldre l’associació fundadora i se'n crea una de nova, l’Associació Cultural Revista Alella, amb uns estatuts més moderns i adaptats a la legalitat vigent. Des d’aleshores, aquesta és l’entitat que edita la revista.

 
Per a més informació sobre la revista Alella: premeu aquí
Per a obtenir el text en pdf:
Graupera, Joaquim (2014). “Els Desplà d'Alella, una família de promotors artístics en la Catalunya baixmedieval” a Revista Alella, núm.326 (gener-març 2014),p.34-35

TAULA RODONA "Les creus de terme del Vilassar històric. Vilassar, Cabrils, Vilassar de Mar".

El passat dissabte 26 d’abril de 2014, a les 18.00 h., va tenir lloc al Museu Col·lecció de Cabrils la taula rodona sobre les creus de terme del Vilassar històric (Vilassar, Cabrils, Vilassar de Mar). L’acte coordinat per l’actual responsable del Museu, Laura Bosch, va ser presentat per l'actual Regidor de Cultura de Cabrils.

A la taula rodona, hi van participar diversos estudiosos de la comarca. El primer en intervenir va ser Josep Samon, historiador i responsable de l’arxiu parroquial de Vilassar, el qual va dissertar sobre les creus que hi havia documentades al mapa de Vilassar del 1777 i va fer referència a la Creu d'en Casals com a punt de reunió de les "desenes" de la vall de Cabrils i del Sant Crist, tot explicant què eren i la seva organització. 

El segon en parlar va ser Ramon Coll, arqueòleg i estudiós de llegendes i tradicions maresmenques, el qual va significar la importància de la cova-santuari ibèrica de les Encantades o de Bones Dones de Montcabrer per entendre la sacralització i les llegendes de l’indret. El següent a intervenirva ser Alexis Serrano, historiador, arxiver i professor de la Universitat de Teologia de Barcelona, el qual va parlar del Crist Mujal fent especial referència a la situació del mateix prop del lloc on es va trobar el mil·liari de la Via Augusta. Acte seguit va participar Marc Pons, arquitecte tècnic i membre del Museu Arxiu de Vilassar que va donar la visió més arquitectònica de les diferents creus cobertes del Vilassar històric i va explicar el perquè de l’exposició que s’inaugurava amb aquest acte.

Tot seguit, va tocar la meva intervenció que vaig dedicar a parlar de la creu de Can Passalaigua, una de les creus medievals més antiga de la comarca, fent espacial referència a la seva troballa i la seva descripció iconogràfica. Acabà el torn inicial amb Jaume Tolrà, cronista i membre del Museu de Cabrils que evocà la Creueta i la Creu del Turó d'en Torres com a espai de benedicció del temple en la festa de la Santa Creu desprès de la independència parroquial de Cabrils de Sant Genis de Vilassar.

Després de la interessant taula rodona es va poder visitar l’exposició “Les creus del Vilassar històric” promoguda pel Centre d’Estudis Vilassarencs, amb la novetat de la Creu de Can Passalaigua (ss. XIV-XV), que exposà al públic només per aquesta ocasió. 

Amb aquesta exposició, de petit format, i la taula rodona es volia donar a conèixer i aprofundir en la història de les creus de l’antic terme de Vilassar tant les desaparegudes com les que encara es conserven al nostre entorn, la Creu de Can Boquet, la Creu de Can Parera, la de Montcabrer, la Creu del Turó d’en Torres, la Creu de l’Abella, la del Crist del Pla del Molí i la del Mujal. Aquestes dues darreres per la seva situació, a frec del Camí del Mig, esdevingueren fites importants per als viatgers que s’encomanaven a la imatge del Crist durant els segles XVIII, XIX i XX i s’han fet molt populars gràcies a les festes que s’hi celebren anualment.

Crec sincerament que va ser una experiència molt positiva que cal repetir, ja que va mostrar un gran esperit positiu de col·laboració entre historiadors de la comarca. Felicitats als membres del Museu Col·lecció de Cabrils com a organitzadors !!!

Trobareu més informació al web: www.cevilassarencs.org/lescreus i al bloc
http://parroquiadesantgenisdevilassar.blogspot.com.es/2013/12/13-12-2013-les-creus-de-terme.html

Presentació de l'acte per part del Regidor de Cultura de l'Ajuntament de Cabrils .(Foto: Jordi Montlló)

Laura Bosc com a gerent del Museu durant la presentació dels participants a la taula rodona.(Foto: Sandra Cabrespina)

Moment de la meva intervenció sobre la creu gòtica de Can Passalaigua.(Foto: Sandra Cabrespina)

Moment de la meva intervenció sobre la creu gòtica de Can Passalaigua.(Foto: Jordi Montlló)

Ramon Coll, Josep Samon i jo mateix discutint sobre la creu de Can Passalaigua (Fotografia Jordi Montlló)

Conferència de Ramon Coll a Cabrils sobre «Les llegendes de Montcabrer. La muntanya màgica»

El passat dissabte 22 de març es va presentar al Museu-col·lecció Municipal de Cabrils la conferència «Les llegendes de Montcabrer. La muntanya màgica», a càrrec de l’arqueòleg Ramon Coll Monteagudo. 

En la presentació, Laura Bosch, historiadora i gerent del Museu, va destacar el currículum del conferenciant i la seva llarga trajectòria en l’estudi de la muntanya des d’una perspectiva arqueològica, històrica però també antropològica i la seva relació i influència amb els pobles que l’envolten: Argentona, Cabrera i Cabrils.

Ramon Coll va començar fent una petita explicació de les diferències entre mite, llegenda, rondalla i faula. Tot seguit va anar desgranant cada llegenda, les seves versions i la interpretació proposada.

Per entendre l’origen d’aquesta densitat sobre bruixes, bones dones, dimonis i altres éssers fantàstics, en Ramon ens va fer recular a la prehistòria, però sobretot a l’època ibèrica (ss. VI – I aC) on Montcabrer va esdevenir un santuari de culte.

La instal·lació de la creu, que documentalment es pot retrocedir al 1567, està relacionada amb aquest santuari com un acte de cristianitzar un lloc pagà i, per tant, origen de malvestats i tempestes.

La publicació del seu treball podrà servir per determinar si Montcabrer, tants anys oblidat, era conegut per Claudi Ptolomeu quan el va anomenar Promontori Lunari, que ens va deixar senyalat en la seva obra Geographia Hyphégesis.

[Nota: Voldria agrair a Laura Bosch la redacció d'aquest article]

Laura Bosch durant la presentació de la conferència de Ramon Coll [Fotografia cedida per Laura Bosch]

Ramon Coll durant la conferència [Fotografia cedida per Laura Bosch]

Públic assistent a la conferència [Fotografia cedida per Laura Bosch]

L'estada del rei Jaume II a Caldes d'Estrac (1318-1319)

Entre l’octubre de 1318 i el març de 1319, el rei de la confederació catalano-aragonesa va contraure la malaltia del paludisme. Aquesta li sobrevingué a Figueres mentre es traslladava a Perpinyà, fet que el va portar a donar mitja volta i tornar a Barcelona. Segons s’expressa en una carta al seu cosí Sanç de Mallorca es queixava de febres altes que el tenien retingut al llit amb tal gravetat que li van fer témer per la seva vida. Tot indica que la malaltia no va ser l’única causa de l’agreujament de l’estat de salut del rei. També va influir l’estat de depressió que estava patint, causat per diverses raons. Per una banda, la desavinença conjugal amb la seva dona Maria de Lussignan, fet agreujat per un escàndol palatí causat per motius del servei i que portaren a reformar tota la cort palatina de la reina amb depuració dels càrrecs principals. Per altra banda, l’actitud de l’infant Jaume, príncep hereu de la corona, que refusava el matrimoni de convinença amb Leonor, filla del rei Ferran IV de Castella. El 18 d'octubre de 1319 es va celebrar a Gandesa l'estrany casament de l'Infant, conegut com “la farsa de Gandesa” ja que el casament es va celebrar i tot seguit l'Infant Reial va abandonar Gandesa i va demanar poc temps després l’anul·lació del matrimoni, i la renuncia dels seus drets successoris, ingressant a l’orde de Sant Joan de Jerusalem (22 de desembre de 1319) i a l’any següent (19 de maig de 1320) a la de Montesa residint com a monjo en el monestir de Santes Creus. Aquestes desavinences van distanciar-lo del seu pare provocant que ni tan sols el visités durant la malaltia. En tercer lloc, també va influir negativament en l’estat anímic del monarca, el deteriorament de les relacions diplomàtiques amb el regne de Granada arran de la mort de Pere de Castella, marit de la seva filla la infanta Maria.

Tal com hem dit, la malaltia li comportà la idea de la fi propera de la seva vida, i això el va portar al mes de novembre de 1318 a subscriure les últimes disposicions, on especificava la forma de satisfer els deutes contrets preveient la venda de joies i béns mobles per manca de diners. Malgrat la gravetat de la malaltia, el rei Jaume II no va morir i en arribar la primavera va observar una substancial millora, tot i que que en una carta al seu segon fill i successor Alfons, datada a Tarragona el 2 de març del 1320, admetia que encara no estava curat del tot. Jaume viuria i regnaria encara uns 10 anys més. 

La reina també va sofrir d’un delicat estat de salut, ja que consta que, el 17 de setembre de 1318, ella també patia fortes febres. El febrer de 1319 la reina estava encara convalescent a Tortosa i els metges li van aconsellar de prendre els banys a Caldes. Segons una carta datada a Barcelona el 29 de març del 1319, el rei la va autoritzar a traslladar-se a Caldes d’Estrac seguint el consell dels doctors. També coneixem que Jaume II ja havia estat anteriorment a Caldes, gràcies a una carta signada per ell des de Caldes d’Estrac el 22 d’agost de 1312 i dirigida al tresorer reial Pere March donant ordres de separar el personal que va venir de Castella amb la infanta Leonor dels restants servidors de la casa d’ella.

En agraïment als serveis prestats per l’hospital de Caldes d’Estrac, el 18 d’agost de 1319, es va fer donació d’una capa de cor a aquest temple-hospital segons consta en la relació d’entrades i sortides d’objectes artístics de la cambra reial: “...ecclesie sancte Marie Balneorum Calidarum d’Estarach, prope mare, unam capam de coro de purpra, cum signis aquilarum et avium, forrtam de panno croceo”. 

Segurament, la durada de la malaltia i la incomoditat de perllongar l’estada a Caldes van portar que es prenguessin mesures per condicionar algunes estances del Palau Reial de Barcelona per tal que la reina en pogués passar els símptomes amb més lleugeresa. Es va encarregar al mestre de cases Pere Muntanyol aquestes reformes que van consistir en la construcció d’uns banys en el palau. Aquestes obres devien presentar certes dificultats ja que hi ha partides pressupostàries posteriors que indiquen que l’espai va patir forces reformes més endavant. A indicacions dels metges, l’aigua utilitzada pels banys era portada de Caldes d’Estrac. Pere Muntanyol també va tapar les goteres “en lo terrat sobre la cambra de la senyora, ja que’s plovia“ i va intervenir en algunes reformes a la cuina i en un safareig. Sembla que la cura no tingué un efecte guaridor total ja que sabem que la malaltia es va agreujar fins la mort de la reina el setembre de 1322.

L’estada dels reis a Caldes es realitzava en una casa pròpia anomenada la “Casa del Rei”. Ens testa la seva existència un decret a favor de Caldes d’Estrac signat l’11 de juliol de 1394 en temps del regnat de Joan II. Aquest document descriu que els monarques de la corona catalanoaragonesa tenien una residència pròpia a Caldes per tal de residir-hi en les seves estades al balneari. Joan II ens ho descriu d’aquest manera “...per lo qual rao nostres predecessors de gloriosa memoria havents gran afeccio al be que a la cosa publica pervenia per virtut de la dita aygua-faherent construir vora de la dita font o aljup on ix la dita aygua, una casa apellada vuy Cambra del Rey on ells e lurs successors en cas de necessitat e en altra manera poguessen estar o habitar, la qual vuy per concessio nostra te e posseeix lo feel scriva nostre Berenguer Carrera...”. No hi ha certesa d’on estava situada la Casa del Rei de Caldes, però una tradició popular la situa en la casa núm.5 del carrer Baixada de l’església. En aquesta casa, solament es pot observar en l’actualitat, una sèrie de portals i finestrals gòtics en la façana.

Bibliografia i referències:

• GRAUPERA, Joaquim (2012). L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona. Tesi doctoral dirigida per Francesca Español i Bertran. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Història de l'Art. p.161-164. Per a consultes en pdf: Tesis en xarxa

Façana de l’anomenada Casa del Rei, actualment carrer de l’església número 5. Encara conserva un portal i un finestral gòtics. [Fot. Joaquim Graupera 2005]

Façana de l’anomenada Casa del Rei, actualment carrer de l’església número 5. Detall del finestral gòtic. [Fot. Joaquim Graupera 2005]

Sant Iscle de Vallalta en època medieval

L'origen del poble de Sant Iscle de Vallalta es remunta al s.XI i apareix citat des del 1396 com a “Sant Asciscli de Valle Alta de Canet” i pertanyia a la jurisdicció del castell de Montpalau dins el vescomtat gironí dels Cabrera. Originalment el terme municipal s'estenia fins al mar per les valls de Canet i Romaguera fins l’any 1579 que es van independitzar.
En un document del 1455 de l'ACA consta com a Santa Hiscla de Valalta de la val de Canet. [1]

 Igual que el poble veí de Sant Cebrià es troba definit per una sèrie de masos dispersos en la topografia abrupta del Montnegre. Algunes masies han conservat finestres gòtiques com el cas de Can Vila, Cal Bataller i Can Vives de la Cortada, aquesta última enderrocada el 1975. El 1553, uns 21 focs pertanyien a Sant Iscle (uns 95 habitants) i 79 a Canet (357 persones). 

La parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria apareix documentada per primer cop l’any 1032 i va ser renovada en estil romànic i consagrada l’any 1090 pel bisbe Berenguer de Girona Berenguer. La independència eclesiàstica de Canet s’inicià el 1579, quan els canetencs volgueren bastir un temple parroquial més gran, i demanaren permís al bisbe de Girona, Benet de Tocco. La construcció de l’església finalitzà l’any 1591, i la independència municipal arribà el 1599, amb la creació del primer Consell Municipal. L’edifici actual va ser edificat de nou en el s. XVIII en estil barroc i solament conserva uns murs reaprofitats de l’església anterior medieval. També té capelles dedicades a les advocacions de Sant Pere i Sant Feliu. 

Al nord del terme es conservava fins el s.XVIII, la capella de Santa Creu del Pont, que apareix documentada des del 1314 i estava regida per donats o ermitans fins el s.XV.
Notes
[1].- Agraeixo la informació a Enric Subiñà

Cal Bataller -[Font: Pobles de Catalunya]

Can Vives de la Cortada [Font: Centre Excursionista de Catalunya- Estudi de la Masia catalana Fotògraf J.A.Bertran (1932)]