L'arribada de la Flama del Canigó a Mataró

El passat dimarts 23 de juny de 2006, com a president del Grup d'Història del Casal vaig pronunciar un discurs en nom de les entitats organitzadores de l'acte d'arribada de la Flama del Canigó a Mataró. A les 18.30 h va començar l'acte amb uns balls populars davant de l'Ajuntament i la flama va arribar al voltant de les 19 h i es va produir l'encesa del pabeter del balcó de la casa de la ciutat. A més del meu parlament també va parlar l'alcalde de Mataró Sr. Joan Antoni Baron i Genís Mayola va interpretar "Muntanyes del Canigó" i "Viatge a Ítaca". El recorregut de la Flama va continuar La Riera avall fins al carrer de Sant Joan per encendre la flama davan del sant. La Flama continuà cap a la platja del Callao on es va encendre el monument al Camí del Nord i s'endinsà en el mar.

En el meu parlament vaig destacar el paper del grup "Marxaires Mataró - Canigó" en aquesta edició, quan la flama va acabar el recureegut a la platja de Mataró es va completar la el recorrregut GR gràcies a l’esforç i la persistència d’una colla de persones que any rera any la mantenen viva. Com vaig dir en el discurs " ...I es que fa 10 anys que els Marxaires Mataró- Canigó van començar la tasca de recuperar un camí, ple d'història i d'històries. Un camí que és l’únic que traspassa la frontera entre dos estats (que no entre dues nacions). El mes de gener del 1939, quan les tropes franquistes van començar a ocupar militarment Catalunya, molts dels seus ciutadans iniciaren un llarg, cru i costós exili cap l’estat francès. Més de 450.000 persones van creuar la frontera, aquells dies, pel coll d’Ares, el coll de Malrem, el coll de Lilla, el Pertús i Portbou. La ruta del camí del Canigó passa pel coll del Malrem des d’on hi passaren 5000 exiliats. Els Marxaires Mataró – Canigó intenten que no oblidem i reivindiquem les vivències d’aquelles persones i la gent que els acolliren".

També vaig destacar el paper dels camins i la seva salvaguarda: " ...Quan parlem de preservar i conservar el patrimoni, moltes vegades pensem en edificis religiosos (ermites, esglésies i monestirs), arquitectura civil ( masies, ferraries, molins) i altres elements que ara es feria feixuc de ressenyar. Sortosament i encertadament cada cop més s’inclouen entra altres centres d’interès els camins. Moltes vegades, patim una comarca poc vertebrada, una terra de pas, on la gent creua ràpidament el territori moltes vegades sense aturar-se i sense poder descobrir el ric patrimoni artístic i cultural que tenim. Però, actes com el d’avui, ens permet de descobrir que els camins són un element de comunicació, d’apropament, espais que ajuden a crear vincles entre les persones. És aquest el sentit de camí que no hem de perdre. En aquest aspecte també cal fer un esforç per recuperar itineraris, topònims, vivències. El camí de Mataró- Canigó també simbolitza una altre realitat catalana, una cultura d’acollida. Des d’antic, vingueren pobles del nord a viure que aquestes terres: celtes portadors del ferro i constructors de megàlits; romans i grecs que també vingueren per mar, visigots i carolingis que vertebraren i organitzaren de nou el territori, francesos i occitans que van venir a viure entre nosaltres en època moderna i d’altres. Però el camí té dues direccions i gent del sud també el va creuar cap el nord: cartaginesos, musulmans berebers i àrabs, catalans que anaren a mil i un exilis, com el cas que he referenciat abans del 1939; emigrants que en els anys 60 anaren a treballar a Suïssa, Alemanya i França i ajudaren a l’enriquiment econòmic del país amb el seu sacrifici, segurament me’n oblido de molts altres. Tots aquests omplen de més significats i contingut a la paraula “camí”."

Finalment vaig evocar el Canigó: "El cim del Canigó es considerada la pica més alta dels Pirineus (per aquells que us agradin les dades presenta una alçaria de 2.784 mts.) Però el Canigó no és solament això. És una muntanya que té un valor simbòlic important per als catalans. Des de la Renaixença, que revalora el català i la unitat de la llengua, es recupera el seu sentit d’espina dorsal de la nació, malgrat que des del Tractat dels Pirineus del 1659, separa dos territoris d’una mateixa nació. Els seus paratges acullen també les grans abadies i priorats del nostre origen medieval: Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà, Serrabona , Marcèvol i els seus murs acolliren les despulles dels primers comtes o abats. El catalanisme situa al comtat de Rosselló com a símbol de l'origen de Catalunya com a nació, aspecte que va ajudar a difondre a nivell popular, l’obra de Verdaguer.

L'acte, de portar la flama del Canigó s'enmarca dins la la simbologia del foc: la divinitat, la purificació, la veritat, la saviesa,... El foc, que cada d’any surt del Canigó i s’escampa per Catalunya, representa l’esperit del poble que mai s’ha d’apagar. L’any 1955 Francesc Pujades, vilatà d’Artés de Tec al Vallespir, inicià la tradició. L’any 1966 el foc va creuar per primera vegada la duana i arribava a Vic. Van ser èpoques difícils, sovint de clandestinitat i a poc a poc la xarxa s’ha anat estenent i el foc, s’ha anat escampant per tot el Principat, ja arriba al País Valencià.
Espero i desitjo que la flama de la il·lusió no ens abandoni i no s’apagui mai i que per molt de temps, les persones que col·laborem en que actes com aquest esdevinguin possibles, que aquesta flama de la il·lusió no s’apagui mai.