Novetats bibliogràfiques Sant Jordi 2010 (i 2)

A banda del llibre ja comentat de Joan Bou i Jaume Vellvehí sobre Roca-Rossa, aquest any per la Diada de Sant Jordi han aparegut diversos llibres amb un contingut que fa referència al passat medieval de la comarca.
El primer d’ells és el llibre «Història de la Vila de Malgrat de Mar» del doctor Josep M. Massons, que es va presentar el passat dissabte 17 d'abril a les 19:30 h a la Biblioteca “La Cooperativa” de Malgrat de Mar. Aquest llibre és un manual d'història local a l'estil clàssic: comença per l'inici i arriba al segle XX. Per fer-ho utilitza fonts bibliogràfiques i documentals diverses. Les pàgines dedicades a la història medieval de Malgrat són les que van de la pàgina 35 a la 83 on hi destaquen l’estudi sobre els senyors de Palafolls i els Ducs de Medinacelli (senyors feudals del terme), el naixement de la Vilanova de Palafolls (antic nom de Malgrat) amb altres temes tractats de forma més concreta com l’hospital de la vila i els efectes de la pesta en la població i la guerra remença. Josep M. Massons i Esplugas va néixer a Valls l'any 1913. Va estudiar el Batxillerat a Saragossa i es va llicenciar en Medicina a la Universitat de Barcelona. Va exercir de cirurgià al servei del cos de sanitat de les tropes republicanes durant la Guerra Civil. Acabada la guerra va treballar a la càtedra de Farmacologia a l'Hospital Clínic de Barcelona. Ha estat divulgador de la deontologia mèdica (1948-1988). Destacat en la seva activitat professional, investigadora, pedagògica en la universitat, cívica en defensa de la cultura catalana, social i acadèmica des de la Societat Catalana d'Història de la Medicina i de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. El 2008 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi. És també autor de diversos llibres d'història de poblacions de l'Alt Maresme, com és el cas de la «Història de la vila de Santa Susanna» i «Història de la Ciutat de Calella».
La segona novetat editorial va ser presentada el dia 9 d’abril del 2010 a la Sala d’Actes de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Mataró dins el marc de la celebració del Sant Raimon de Penyafort d’enguany. El llibre té dues parts escrites per l’historiador mataroní Antoni Martí i Coll: Història de l’il·lustre col·legi d’advocats de Mataró i Comentaris i publicació de la història inèdita de Mataró escrita l’any 1850 per l’advocat Joan de Palau. Antoni Martí Coll va néixer a Mataró el 15 de maig de 1925. Llicenciat en Dret a la Universitat de Barcelona el 1946, fou jutge de Districte substitut de Mataró el 1980, i professor de la càtedra de dret penal en el Col·legi Universitari "Abad Oliva". Va arribar a General i va ocupar els càrrecs propis de la carrera del Cos Jurídic Militar i com a tal fou cap de l'escola d'Estudis Jurídics Fou elegit regidor de l'ajuntament de Mataró per un període de sis anys (1958-64) i tinent d'alcalde. Fou proclamat alcalde de Mataró l'any 1972, càrrec que només exercí durant un any. Com a historiador a publicat diversos llibres i articles i ha estat mereixedor del Premi Iluro en tres ocasions. La part que més interessa és la segona part del llibre dedicat a la història inèdita de Mataró del 1850. Una part important esta dedicada a la història del castell de Mataró i analitza un per un els senyors feudals de la a llavors vila. L'edició presenta una sèrie de comentaris de l'historiador Antoni Martí que actualitza les dades exposades en la crònica original. D'aquests cal destacar la defensa de la ubicació del Castell de Mataró dins el territori de la vila medieval i no en el turó d'Onofre Arnau.
Com cada any les biblioteques municipals del Maresme fan un treball de col·laboració conjunta que aquest any, amb el títol Passejades pel Maresme, s’ha dedicat als itineraris, rutes o passejades que es poden fer a la comarca. D’aquestes propostes hi podem seleccionar les d’Arenys de Munt on descriuen la ruta de les masies; la de Cabrera de Mar amb la ruta pel castell de Burriac; la ruta pel patrimoni de Caldes d’Estrac; les torres de guaita a Santa Susanna; el recorregut pel centre urbà de Teià; el recorregut per Tiana; l’itinerari de les set ermites de Tordera.
Finalment, Josep Miquel Modolell ha publicat un nou volum amb el títol de "Una pàgina de les col·lacions de Joan Cassià i materials arqueològics del jaciment de can Modolell (Cabrera de Mar)". Aquest opuscle és el sisè de la sèrie que edita dedicat a l'arqueologia i la història de Cabrera de Mar. Aquest últim tracta sobre els bronzes i els objectes d'ós treballats exhumats a can Modolell i datats en època romana. La part dedicada a l’època medieval és la primera que regesta un document inèdit que formava part d’un pergamí que folrava un llibre i que esmenta l’existència d’un cenobi dedicat a Sant Joan a Cabrera. Josep Miquel Modolell va néixer a Cabrera, al mas Lladó, Ha publicat diversos llibres i articles sobre la historia local de Cabrera de Mar.

Novetats bibliogràfiques Sant Jordi 2010 (1):BOU,J; VELLVEHÍ,Jaume: "Del Romànic al Gòtic.El monestir de Roca Rossa (Tordera)"

BOU,J; VELLVEHÍ,Jaume:

Del Romànic al Gòtic.El monestir de Roca Rossa (Tordera)

Presentació del llibre

BIBLIOTECA DE TORDERA Adreça: C/ Joan Maragall, 6
Divendres 23 d'abril de 2010 a 2/4 de 8 tarda

Carreteres, urbanitzacions, segones residències i altres alteracions urbanístiques han anat malmetent o amagant un patrimoni que venia de lluny. En aquest peculiar context, ens cal descobrir el que ens resta del passat i si més no, llibres com aquest ens permeten aprofundir en el coneixement d’aquest bocí de la nostra remota història sovint destruïda. El priorat de Roca Rossa es troba situat al territori municipal de Tordera en un bocí de bosc molt mal tractat per la història recent. En el seu entorn s’hi va construir una urbanització il·legal que ha desfigurat l’entorn i les restes del monestir han perdut el referent paisatgístic que més escauria i això ha ajudat també de ben segur a l’espoli de les restes del monestir. Aquest espoli, que es presenta ja en època llunyana, ha dificultat la feina dels autors d’aquest llibre. Aquest aspecte també es presenta com un mèrit afegit a la tasca realitzada. Per tal de poder escriure les pàgines que trobareu a continuació han hagut d’escodrinyar arxius i museus llunyans, han hagut de preguntar i rastrejar el significat ocult de topònims existents i altres de perduts, en definitiva una feina de recerca important i intensa. La feina feta és una feina integradora ja que no s’han aturat amb el què diuen els documents sinó que han fet una extraordinària activitat de camp, trepitjant i redescobrint els camins medievals, buscant els límits del monestir i les seves fites i fins i tot reelaborant les receptes de cuina i recuperant els seus gustos. Posar tota aquesta informació en ordre i donar-hi sentit és el que permet fer renéixer un altre cop aquest element patrimonial. En aquesta cerca també han topat amb part de les peces de l’antic mobiliari litúrgic que havia posseït el conjunt, com els retaules, la imatge de la Verge, els còdex il·lustrats, els quals han estat rescatats de l’oblit pels amics Joan Bou i Jaume Vellvehí.

En definitiva, Roca Rossa mereixia un estudi com aquest que revaloritzés la seva importància i posés en el seu lloc el seu especial significat. Esperem que aquest treball potenciï el següent pas important que queda per a la salvaguarda del monument, que és el seu estudi arqueològic i la seva restauració i adequació. L’empenta actual que porta el Cercle d’Història de Tordera hauria de permetre d’assolir amb èxit aquesta finalitat tal com ja apuntaven les iniciatives del Grup d’Amics de l’Art Romànic del Museu de Mataró en la dècada dels anys 80 del s.XX i les del Grup d’Història del Casal de Mataró a la dècada dels 90. Espero i desitjo que en una data propera puguem parlar d’un edifici recuperat i amb un nou ús. Així doncs, cal entre tots fer força per tal de recuperar l’edifici de Roca Rossa i el seu entorn amb una finalitat testimonial i didàctica, com a centre d’interpretació de l’època medieval al Maresme. Crec que de ben segur aquest llibre serà una bona eina per convèncer i evidenciar la importància de la canònica agustiniana de Roca Rossa i la necessitat d’intervenir activament en la seva salvaguarda.

Les portades romàniques del Maresme

En la majoria de les portes romàniques del Maresme conservades són portades molt senzilles amb una clara absència de relleus i capitells esculpits. Segurament els edificis amb més decoració deurien correspondre als edificis parroquials i aquest van ser substituïts per altres en èpoques més modernes (gòtic, renaixement, barroc...)
Les portades conservades ens mostren una tipologia única d’arc de mig punt en la part exterior i a l’interior, hi ha una estructura adintellada o d’arc molt rebaixat que crea una obertura esbiaixada cap a l’interior i donen accés al temple des del mur de ponent o el mur de migdia. La majoria d'edificis conservats solen ser ermites rurals que són molt més senzilles i modestes de factura.
A Sant Martí de Montgat, l’accés es dona en el mur de ponent i la porta es troba coberta per un arc de mig punt realitzat amb dovelles radials per la part exterior i a la part interna la porta presenta una llinda de fusta. En aquest cas, el desnivell de la nau i l’exterior fa que s’hagi de baixar dos graons. D'una estructura similiar tenim la portada de Sant Bartomeu de Cabanyes, adovellada amb arc de mig punt. A l’interior l’arc tendeix a l'adintellament amb un arc de mig punt molt rebaixat.

La majoria de portades de les esglésies i ermites romàniques conservades van ser refetes posteriorment com el cas de Santa Maria del Viver (Argentona) on la porta s’obra en el mur de migdia i ha estat reformada en temps posteriors. A Sant Esteve de Canyamars, l’accés es manté al mur de ponent i tampoc s’ha conservat degut a la reforma gòtica del mateix. A Sant Mateu de Premià de Dalt, la nau es va escurçar i la façana és més moderna. A Sant Feliu d’Alella, segons la documentació, la porta romànica es trobava en el mur de ponent, i va ser destruït per fer l’ampliació del s.XVII a l'igual que a Sant Pere de Riu a Tordera.

Porta de l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes (Òrrius) (Fotografia Esteve Garcia)

Porta de l'ermita de Sant Martí de Montgat (Fotografia Esteve Garcia)

Bibliografia

GRAUPERA, Joaquim: L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Volum 1. La Comarcal edicions. Argentona, 2001. Pàgs. 109-110

L'església romànica de Sant Pere de Riu o de Pineda

La parròquia de Sant Pere de Riu, pertanyia jurídicament al temple del Castell de Montpalau. El topònim fa referència a la seva situació dins la vall de Pineda o de Riu. El topònim Riu apareix relacionat a la família dels Riu, documentada des del s.XIII a la zona. La noticia més antiga que es conserva referida a la parròquia de Sant Pere de Pineda data del 18 de maig de 1185, en un establiment fet per Guillem de Marata amb el consentiment de la seva família a favor de Maria de Cànoves i els seus descendents d'un mas i unes terres situades al pla de Riudalfatà (actualment Santa Susana). Segons el Cartulari de Santa Maria de Roca Rossa i seguint la documentació conservada, es coneixen vàries famílies establertes al veïnat de Sant Pere: en Pere Martí i Pere Martorell (1207), en Guillem Cornell (1214), entre d’altres. En el 1221, coneixem l’existència de Pere de Riu i la seva germana Dolça de Riu, casada amb Ros de Pineda els quals tenien un fill anomenat Otó i el 1248, en el mas de Riu hi consta que hi residia en Bernat de Riu.
A l’època baix medieval, la parròquia va passar a mans del monestir de Sant Salvador de Breda segons una Butlla Papal de Innocenci IV (1246) i el domini directe de les propietats que estaven dins el terme parroquial, estava en mans de la casa aloera de la família Ros de Pineda i del Monestir de Sant Salvador de Breda. El terme parroquial comprenia aleshores les terres del pla amb la sufragània de Santa Maria de Pineda i Santa Susanna. El 1362 va passar a dependre de la Seu de Girona com totes les parròquies del terme.
L’església guarda bàsicament l’estructura romànica d’una sola nau amb una capella sota el campanar i un absis de planta semicircular i una decoració a l’exterior amb arquacions llombardes.
L’època d'auge de la parròquia es pot centrar en el s.XVIII, quan la població bàsicament pagesa, comptabilitza 91 habitants distribuïts en 18 masos. La riquesa del moment i l'augment de la població de la parròquia va obligar a fer obres d’ampliació de l’església romànica per engrandir-la i incorporar nous altars, segons consta en la visita pastoral del 28 de maig de 1743. Consta que l’església romànica tenia un altar major dedicat a Sant Pere i un altar lateral dedicat a Sant Llop, possiblement en la capella situada sota de l'estructura del campanar, totes dues en molt bon estat. El visitador va autoritzar en primer lloc a retirar el retaule de l'altar major per tal d’engrandir el presbiteri; en segon lloc, els autoritza a obrir un portal nou sota el cor, que hauria de tenir unes reixes per poder entrar aire per tal d’assecar la humitat existent a l'església. S’esmenta especialment el problema de la humitat ja que perjudicava els daurats de les robes i del retaule. Segons la inscripció de la dovella del portal, aquestes obres es van acabar el 1744. Juntament amb la porta també es va autoritzar l'enderrocament del cor, l’enrajolament de nou de la nau i la obertura d’una finestra circular a la façana que va destruir la doble finestra romànica existent. En el lloc on hi havia la antiga porta romànica, a la paret de migdia, es va donar permís per construir-hi una capella dedicada a Nostra Senyora del Roser, la qual hauria de contenir la imatge del Sant Crist que estava situada amb anterioritat a la paret lateral. També‚ s'autoritza que l’emblanquiment de la nau i la construcció d’una sagristia lateral amb entrada de del presbiteri. Aquesta construcció va provocar l’anul·lació d’una de les tres finestres romàniques de l'absis romànic. Pel finançament d'aquestes reformes els pagesos del veïnat havien de contribuir en mà d'obra i donatius.
A partir del s.XIX, Sant Pere de Riu va formar part, juntament amb Vallmanya, del Municipi de Horsavinyà i anys després van integrar-se al municipi de Tordera.
Els fets de juliol de 1936 van produir el saqueig i la crema de l’església juntament amb la rectoria. Malgrat tot, l’església va retornar al culte després de la guerra però va ser finalment abandonada l'any 1968 desprès de la mort de l’últim rector Mossèn Lluís Seguer. La església i la masia van ser ocupades per una agrupació de caçadors que va ocasionar el seu deteriorament.
L’aspecte actual de l’església i la seva restauració es deuen al rector de Pineda, Mossèn J.M. Gispert que a part de la restauració de l’església ha convertit la rectoria en casa de colònies, amb l'ajut del Bisbat de Girona, de la Generalitat de Catalunya (campanya de Camps de Treball de l'Estiu 1984) i de la parròquia de Santa Maria de Pineda. Malgrat a l'actualitat el veïnat pertany administrativament a Tordera com a Municipi Agregat, la parròquia de Sant Pere de Riu depèn eclesiàsticament de Santa Maria de Pineda.

BIBLIOGRAFIA

• AA.VV.: L’església romànica de Sant Pere de Riu (Tordera). Museu Comarcal del Maresme; Grup d’Amics de l’Art Romànic del Maresme. Mataró 1992. (El Maresme romànic, III).
• GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim: “Sant Pere de Riu” a Catalunya romànica. Vol.XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992.

"La funció funerària dels monestirs medievals del Maresme ". Comunicació presentada a les III Jornades de Recerca Local i Comarcal del Maresme

El passar dissabte 14 de novembre de 2009 es va celebrar a l'edifici de la Biblioteca Ernest Lluch les III Jornades de Recerca Local i Comarcal del Maresme. En aquestes Jornades que tractaven sobre el tema del patrimoni funerari del Maresme, Joan Bou, Jaume Vellvehí i Joaquim Graupera van presentar una comunicació sobre la funció funerària dels monestirs medievals del Maresme, centrant-se ens els casos del priorat de Sant Pere de Clarà (Argentona) i el cas de Santa Maria de Roca Rossa a Tordera.
Fa uns anys es va constituir un grup de recerca sobre els monestirs medievals que integrava al Centre d'Estudis Argentonins “Jaume Clavell”, el Cercle d'Història de Tordera i el Grup d'Història del Casal de Mataró. Es va elaborar un projecte inicial d'investigació que contemplava l'estudi de fons documentals, l’anàlisi de restes conservades i intervencions arqueològiques. El projecte però no va acabar d'arrencar i la recerca s'ha anat desenvolupant a partir de l'interès concret en els monestirs de Sant Pere de Clarà a Argentona i Santa Maria de Roca Rossa a Tordera, i de forma puntual i individualment per membres de cada una de les entitats esmentades. En motiu però de la celebració de les IV Jornades d'Història i Arqueologia Medieval del Maresme, que organitza periòdicament el Grup d'Història del Casal, i que en aquella ocasió es dedicaren als monestirs medievals; membres del Grup d'Història van constituir-se en equip de recerca que volia aprofundir en diferents aspectes d'aquestes dues institucions medievals, un d'ells, precisament, la seva funció funerària.
En la primera part de la comunicació es va analitzar la funció funerària dels monestirs catalans com un element mimètic per part de la noblesa local de la tradició emprada per les grans cases nobiliars d’enterrar en elements privatius vinculats a grans monestirs. En la segona part de la comunicació s’analitzen els dos casos documentats al Maresme: priorat de Sant Pere de Clarà (Argentona) i el cas de Santa Maria de Roca Rossa a Tordera.
En el primer es conserven tres sarcòfags, un “in situ” i altres dos que decoren la façana de la parroquial d’Argentona, situats en aquest lloc en una restauració efectuada per Josep Puig i Cadafalcha principis del s.XX. Aquests sarcòfags serveixen per documentar les darrers obres en l’edifici del Priorat duram el segle XIV. En el segons cas, es documenten els diversos enterraments evidents en la canònica. Malgrat tot s’evidencia que aquest monestir mai va assolir la funció funerària d'una família concreta. Sí que va ser, en canvi, el centre de la devoció dels habitants de la zona i de personatges rellevants en tenir-lo en consideració oferint la seva protecció amb donacions i deixes testamentàries, però sense una adscripció familiar i concreta, com probablement testimonia l'existència de la confraria de Santa Maria amb nombrosos beneficis i aniversaris.
Com s'evidencia en aquest treball, es tracta de dos casos diferents que donen dos models diferents de l'ús cementirial d'ambdós monestirs. El cas de Sant Pere de Clarà, per exemple, un petit cenobi benedictí que en un moment donat va ser adoptat com a recinte funerari pels Sant Vicenç. Hi tenien una relació i un interès per raó d'influència en el territori. Malgrat tot, es veu molt clar que la proximitat amb Barcelona fa que, com element de prestigi, es busqui enterrar en monestirs i esglésies de la capital, abans que en petits recintes monàstics de la zona del Maresme. En canvi, en el cas de Santa Maria de Roca Rossa, una altra petita comunitat, de canonges agustins però, els nobles locals es limiten a seguir les passes del seu superior, el vescomte de Cabrera, que funda el monestir torderenc i els Fogars, els propietaris de l'alou fundacional, consenteixen en la donació probablement, més per raó d'obediència, que no pas per interès personal. Com a element en comú, aquests aristòcrates locals voldran emular els seus senyors superiors per raó de prestigi i intentaran ser enterrats en llocs propers a aquests: els Sant Vicenç i els Desbosc a Barcelona i els Falgars i Palafolls al monestir de Sant Salvador de Breda.

El Maresme musulmà (714-801 aprox)

Cap el 713-714, els musulmans trepitgen Catalunya i fins i tot arriben a l’alçada de Narbona. Sembla ser que les reaccions als musulmans per part dels hispanoromans i visigots van ser diferents. Per una banda, uns fugiren vers el territori franc (hispani), altres es van refugiar a les zones de muntanya, produint un acceleració de la tendència de l’antiguitat tardana del despoblament de les zones planes de les depressions litorals, prelitorals i la plana central de Catalunya.

Les pautes d’assentament a les planes i a les valls, s’abandonen i es tornen a utilitzar pautes d’assentament d’època ibèrica, als llocs fortificats de les carenes. Fins i tot, certs poblats ibèrics es reutilitzen (l’esquerda a Roda de Ter (Osona) o el cas del poblat ibèric d’Olèrdola al Penedès). Els camins preromans de muntanya es tornen també a reutilitzar.
La reacció als musulmans en les grans ciutats va ser la capitulació en alguns casos, com Barcelona i Girona, que van acceptar les noves autoritats islàmiques mentre que altres poblacions van resistir. Elx, Sagunt, Tarragona, Mataró i Empúries van plantar cara i foren destruïdes. En les zones rurals, els caps autòctons de les vil·les van signar tractats de capitulació, continuant sent amos de les terres i propietats. Si no volien convertir-se en muladís havien de pagar un impost (jízia) per continuar el culte cristià. Durant aquest període les terres van ser governades per valis.
La comarca del Maresme va esdevenir frontera amb els musulmans entre la capitulació de Girona, el 785 i l’ocupació de Barcelona del 801 per part dels francs. Segurament durant aquest curt període la població rural en les vil·les tardoromanes devia continuar i el nucli urbà d’Alarona, devia quedar abandonat. Possiblement, a nivell toponímic aquest abandonament ha quedat reflectit en la manca de continuïtat del topònim Alarona per designar aquest nucli de població concentrada i l’aparició del mot Civitas Fracta i Mataró com a nova forma per a designar-lo. Un topònim àrab que es conserva en la zona de Tordera és el de “riera d’Alfatà” per designar la riera de santa Susanna. Aquest mot prové de “al-hàtta” que significa “ el riu de l’escletxa” o “ riu del perill” segurament més propi per designar la Tordera que no per designar les petita riera de Santa Susanna.
Les tropes carolíngies segurament van pactar amb aquests nobles rurals desprès de la caiguda de Girona per tal que acceptessin el poder franc.
Les tropes carolíngies deurien pactar amb aquests nobles rurals desprès de la caiguda de Girona per tal d’acceptar el poder franc. Segons Balañà, “...amb la caiguda de Girona (785), que mantenia lligams estrets amb Barcelona ( de camins, entre altres), van començar els pactes amb les comunitats islàmiques pacíficament establertes (...)comunitats que no van marxar; ben al contrari, amb el pas del temps devien adaptar-se plenament a la nova situació (...) alguns grups d’habitants musulmans es van quedar al país, entre d’altres raons perquè aquest havia de mantenir una demografia productiva si es volien obtenir els excedents per subvencionar els avenços de la represa territorial.”

[Foto Agència Catalana de l'Aigua]

El riu Tordera al seu pas per Fogars [Foto exteta deHTTP://natura-tordera.blogspot.com ]

Bibliografia

• BALAÑÀ, Pere: “El maresme àrea de resistència andalusina de Barcelona” a III Jornades d’Història i d’Arqueologia Medieval del Maresme (octubre-novembre 2004). Grup d’Història del Casal. Mataró, 2006. pp. 61-66
• GRAUPERA, Joaquim : “Els orígens de les viles del Maresme en època medieval” a Roca de Xeix, núms.11-12-13 (setembre del 1996). El Masnou. Pàgs.113-114
• GRAUPERA, Joaquim : “El Baix Maresme durant el període carolingi. De la conquesta a l’organització del territori” a XVI Sessió d’Estudis Mataronins. 27 de novembre del 1999. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 2000. Pàgs.75-88

Vista comentada al castell de Palafolls i al monestir de Rocarossa (Tordera)

El passat diumenge 7 de juny de 2009, el Grup d'Història del Casal-Mataró (GHC), Amics del Comtat de Besalú i Cercle d'Història de Tordera van organitzar una visita comentada al castell de Palafolls i al monestir de Rocarossa. Al castell de Palafolls van intervenir els historiadors de Tordera Joan Torrent i Josep Vinyoles i els comentaris al monestir van estar realitzats per Joan Bou de Tordera i Jaume Vellvehí del GHC. Aquesta activitat s'enmarca dins la política de realització d'activitats conjuntes entre entitats afins ja que d'aquesta manera difont més les nostres activitats i s'aconsegueix establir lligams entre les persones que estimen el nostre patrimoni.
El castell de Palafolls, molt enrunat, ocupa un dels turons pròxims al poble, a 150 metres d'altura, construït dominant la panoràmica del curs baix i la plana fèrtil del riu Tordera, en un lloc estratègic per controlar les principals comunicacions de Girona a Barcelona. Va esdevenir centre de la important baronia de Palafolls dins el comtat de Girona, jurisdicció de la qual s'estenia pels actuals termes de Malgrat, Palafolls, Santa Susanna i part de Blanes. El castell presenta una planta allargada força complexa, dividida entre la part sobirana i la jussana. El recinte sobirà és de planta poligonal i està en l'extrem SE. D'aquesta zona destaca un gran saló, una cisterna coberta amb volta de canó i la capella, restaurada modernament i que a principis del s.XX conservava restes de pintures romàniques a l’absis. En el recinte jussà, al nord, s'han trobat les restes més antigues. Hi trobem una sèrie d'ambients disposats format angle al voltant d'un espai descobert.

L’únic monestir construït en estil gòtic a l'alt Maresme és el monestir de Rocarossa a Tordera. A la part nord oest del terme es conserven les restes d’aquesta canònica fundada l’any 1145, per Guerau III vescomte de Cabrera i d’Àger quan va cedir un alou al monjo Bernat per bastir-hi una església en honor a Santa Maria. A partir del s.XII, abundaren les donacions al cenobi per part de nobles i demés pobladors de la Tordera, l’Alt Maresme i la Selva a canvi de misses per les seves ànimes. En el temps de màxim esplendor, entre els segles XII i XIII, la comunitat va assolir la xifra de 5 canonges que seguien la regla de Sant Agustí dirigits per un prior i un diaca. També van tenir una família que tenia cura de la cuina i de l’hort del monestir. El cenobi va entrar en un procés lent de decadència des del s.XIV fins el s.XVI fins que el papa Climent VIII va secularitzar les canòniques agustinianes i va ser adjudicada a la mensa canonical de la nova catedral de Solsona a la qual s’incorporar definitivament l’any 1630. Del monestir, es conserven actualment, el temple d'una sola nau, amb absis rodó i volta de canó apuntada i restes enrunades del claustre amb les dependències annexes molt malmeses i deteriorades.

Roca Rossa i l’art medieval de Tordera i l’alt Maresme - Novetats Sant Jordi 2009 (2)

El Cercle d’Història de Tordera va presentar el dijous 16 d’abril del 2009, el segon volum del llibre Tordera, història d’un poble. El llibre està format per 8 articles sobre l’història local, elaborats per historiadors de la comarca i membres de l’esmentada entitat. En el transcurs de la presentació, es va oferir la conferència Els rellotges de sol a Tordera, a càrrec de Francesc Clarà, membre del centre mediterrani del rellotge de sol.
El llibre, de forma miscel·lània, presenta una colla d’articles de temàtica medieval:

• Joaquim Graupera: “Notes sobre l’art medieval a l’alt Maresme” (pàgs.19-64). Aquest article és el testimoni escrit del contingut de la conferència de la festa major del 2008. En ell es realitza un repàs sobre l’evolució de l’art medieval de l’alt Maresme, és a dir, del territori comprés entre els municipis d’Arenys fins Malgrat i Tordera. S'esmenten les restes conservades i documentades en arquitectura civil (urbanisme, masos, molins...), arquitectura militar (castells i torres de defensa); arquitectura religiosa (monestirs, parròquies i capelles), l’escultura, la pintura i l’orfebreria.
• Josep Vinyoles: “Dels Palafolls als Palafox, senyors d’Ariza” (Pàgs.161-195). A l’edat mitjana, el castell al qual pertanyia el terme jurisdiccional de Tordera, era el del veí terme de Palafolls. L’estudi analitza la nissaga de la família Palafolls que ostentaren la senyoria del terme fins que Guillem III de Palafolls va vendre l’any 1381 el castell al rei Pere IV, a canvi de la compra del senyoriu d’Ariza a Aragó. Aquest fet, va comportar la castellanització del nom en Palafox. L’article analitza la història d’aquesta nissaga i les seves branques dinàstiques fins l’actualitat.

  

Joaquim Graupera i Josep Vinyoles en la conferència de la Festa Major 2008.

• Joan Torrent: “Una torderenca reina de Sardenya?” (Pàgs. 94-139). En l’article es repassa la genealogia dels descendents de Ponç de Corbera i Almodis i de la seva filla, la reina Burseta i d'Hug, el seu germà, amb la intenció de demostrar el naixement d’aquesta reina en terres de Tordera properes al monestir de Valldemaria (Maçanet), concretament al Mas Fotega.
• Àlex Valverde: ”La història inèdita del cavaller Pere de Falgars” (Pàgs.140-143). En aquest estudi s’analitzen els testaments de Pere de Falgars (1160) i de Pere Gros de Falgars (1217), en els quals apareixen llurs alous i llegats. L'interés d'aquests documents segons l'autor és que ens testen el pas de les seves possessions a Fogars cap a mans dels Cabrera i la importància d'aquesta nissaga.
• Jaume Vellvehí. “La cuina del monestir de Santa Maria de Roca-Rossa al segle XV” (Pàgs. 144-160). Aquest article presenta per escrit la conferència realitzada per l’autor en la festa Major del 2007. L’estudi repassa el valor dels aliments, el model alimentari i diverses receptes de les menges del monestir de santa Maria de Roca Rossa a Tordera, a partir de l’anàlisi dels rèdits i censos de les propietats del monestir. En ell hi podem veure els diferents àpats i d'on els proveïa el monestir.

  

Jaume Vellvehí i Joan Bou en la conferència de la Festa Major 2007.

Felicito als amics del Cercle d’Història de Tordera per l’aparició d’aquesta nova publicació i per la intensa feina que estan fent pel salvament i la dignificació del patrimoni i la història de la vila. Recomanem la seva lectura.

Conferència a Tordera sobre "L'Art Medieval a l'Alt Maresme "

El passat divendres 22 d'agost de 2008, vaig estar a Tordera, al centre Clavé, convidat pels Cercle d'Història de Tordera, amics i col.laboradors del Grup d'Història del Casal. A la conferència "L'art medieval a l'Alt Maresme" hi van assistir una cinquantena de persones i va estar presentada per l'historiador de Tordera Josep Viñoles. Al llarg de la conferència vaig oferir una panoràmica de l'estat de conservació dels principals elements de patrimoni medieval de la comarca nord, des del món paleocristià fins a la baixa Edat mitjana. Es va fer referència a elements constructius (masies, castells, molins, esglésies...) i l'art de la imatge (escultura, pintura i orfebreria). Al final de l'acte la presidenta del Cercle d'Història de Tordera, Mercè Torrelles, em va lliurar uns obsequis de part de l'entitat, els quals agraeixo. Finalment es va celebrar un sopar medieval al restaurant Can Caselles, on un actor local va representar el paper del propietari de la casa, el qual va amenitzat el sopar explicat anècdotes de la història de la família Caselles.

Inauguració de la restauració del monestir de Vall de Maria (Maçanet)

Una delegació del Grup d'Història del Casal va participar en els actes d'inauguració de la capella de l'emblemàtic monestir. El Taller d'Història de Maçanet de la Selva, una entitat de llarga tradició, ha promogut la restauració de la capella del que fou antic convent femení de l'ordre del cister. El passat 29 de juny es va inaugurar la capella rehabilitada amb l'assistència de l'alcalde de Maçanet i del Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
El monestir femení de Santa Maria de Vall de Maria situat al municipi de Maçanet de la Selva, prop del límit amb el de Tordera, és el primer monestir de monges cistercenques dels Països Catalans i era filial de l'abadia francesa de Nonenque. La primera notícia és del 1158, quan era regit per la priora Ricsenda. L'any 1169, la priora Ermessenda passà a la nova fundació de Santa Maria de Cadins, a l'Alt Empordà, esdevenint-ne l'abadessa, mentre que Vall de Maria passà a dependre'n com a priorat. El 1492 tenia només sis monges i començà una època de decadència i el 1543 la priora va traslladar-se a Sant Daniel de Girona. El 1550 es van fusionar les dues cases i els edificis de l'antic monestir foren arrendats.
El monestir de Vall de Maria va tenir influència destacada en el municipi de Tordera durant les segles medievals.
La capella actual és un petit edifici d'estil romànic datable del segle XII, d'una sola nau capçada amb un absis semicircular marcat a l'exterior. Reformes posteriors li adossaren la porxada i una masia.

Reproducció de la Marededéu romànica feta a partir de fotografies antigues

Per veure més fotografies de l'acte (Fotos Jaume Vellvehí)