Cap el 713-714, els musulmans trepitgen Catalunya i fins i tot arriben a l’alçada de Narbona. Sembla ser que les reaccions als musulmans per part dels hispanoromans i visigots van ser diferents. Per una banda, uns fugiren vers el territori franc (hispani), altres es van refugiar a les zones de muntanya, produint un acceleració de la tendència de l’antiguitat tardana del despoblament de les zones planes de les depressions litorals, prelitorals i la plana central de Catalunya. Les pautes d’assentament a les planes i a les valls, s’abandonen i es tornen a utilitzar pautes d’assentament d’època ibèrica, als llocs fortificats de les carenes. Fins i tot, certs poblats ibèrics es reutilitzen (l’esquerda a Roda de Ter (Osona) o el cas del poblat ibèric d’Olèrdola al Penedès). Els camins preromans de muntanya es tornen també a reutilitzar.
La reacció als musulmans en les grans ciutats va ser la capitulació en alguns casos, com Barcelona i Girona, que van acceptar les noves autoritats islàmiques mentre que altres poblacions van resistir. Elx, Sagunt, Tarragona, Mataró i Empúries van plantar cara i foren destruïdes. En les zones rurals, els caps autòctons de les vil·les van signar tractats de capitulació, continuant sent amos de les terres i propietats. Si no volien convertir-se en muladís havien de pagar un impost (jízia) per continuar el culte cristià. Durant aquest període les terres van ser governades per valis.
La comarca del Maresme va esdevenir frontera amb els musulmans entre la capitulació de Girona, el 785 i l’ocupació de Barcelona del 801 per part dels francs. Segurament durant aquest curt període la població rural en les vil·les tardoromanes devia continuar i el nucli urbà d’Alarona, devia quedar abandonat. Possiblement, a nivell toponímic aquest abandonament ha quedat reflectit en la manca de continuïtat del topònim Alarona per designar aquest nucli de població concentrada i l’aparició del mot Civitas Fracta i Mataró com a nova forma per a designar-lo. Un topònim àrab que es conserva en la zona de Tordera és el de “riera d’Alfatà” per designar la riera de santa Susanna. Aquest mot prové de “al-hàtta” que significa “ el riu de l’escletxa” o “ riu del perill” segurament més propi per designar la Tordera que no per designar les petita riera de Santa Susanna.
Les tropes carolíngies segurament van pactar amb aquests nobles rurals desprès de la caiguda de Girona per tal que acceptessin el poder franc.
Les tropes carolíngies deurien pactar amb aquests nobles rurals desprès de la caiguda de Girona per tal d’acceptar el poder franc. Segons Balañà, “...amb la caiguda de Girona (785), que mantenia lligams estrets amb Barcelona ( de camins, entre altres), van començar els pactes amb les comunitats islàmiques pacíficament establertes (...)comunitats que no van marxar; ben al contrari, amb el pas del temps devien adaptar-se plenament a la nova situació (...) alguns grups d’habitants musulmans es van quedar al país, entre d’altres raons perquè aquest havia de mantenir una demografia productiva si es volien obtenir els excedents per subvencionar els avenços de la represa territorial.”
La reacció als musulmans en les grans ciutats va ser la capitulació en alguns casos, com Barcelona i Girona, que van acceptar les noves autoritats islàmiques mentre que altres poblacions van resistir. Elx, Sagunt, Tarragona, Mataró i Empúries van plantar cara i foren destruïdes. En les zones rurals, els caps autòctons de les vil·les van signar tractats de capitulació, continuant sent amos de les terres i propietats. Si no volien convertir-se en muladís havien de pagar un impost (jízia) per continuar el culte cristià. Durant aquest període les terres van ser governades per valis.
La comarca del Maresme va esdevenir frontera amb els musulmans entre la capitulació de Girona, el 785 i l’ocupació de Barcelona del 801 per part dels francs. Segurament durant aquest curt període la població rural en les vil·les tardoromanes devia continuar i el nucli urbà d’Alarona, devia quedar abandonat. Possiblement, a nivell toponímic aquest abandonament ha quedat reflectit en la manca de continuïtat del topònim Alarona per designar aquest nucli de població concentrada i l’aparició del mot Civitas Fracta i Mataró com a nova forma per a designar-lo. Un topònim àrab que es conserva en la zona de Tordera és el de “riera d’Alfatà” per designar la riera de santa Susanna. Aquest mot prové de “al-hàtta” que significa “ el riu de l’escletxa” o “ riu del perill” segurament més propi per designar la Tordera que no per designar les petita riera de Santa Susanna.
Les tropes carolíngies segurament van pactar amb aquests nobles rurals desprès de la caiguda de Girona per tal que acceptessin el poder franc.
Les tropes carolíngies deurien pactar amb aquests nobles rurals desprès de la caiguda de Girona per tal d’acceptar el poder franc. Segons Balañà, “...amb la caiguda de Girona (785), que mantenia lligams estrets amb Barcelona ( de camins, entre altres), van començar els pactes amb les comunitats islàmiques pacíficament establertes (...)comunitats que no van marxar; ben al contrari, amb el pas del temps devien adaptar-se plenament a la nova situació (...) alguns grups d’habitants musulmans es van quedar al país, entre d’altres raons perquè aquest havia de mantenir una demografia productiva si es volien obtenir els excedents per subvencionar els avenços de la represa territorial.”
[Foto Agència Catalana de l'Aigua]
El riu Tordera al seu pas per Fogars [Foto exteta deHTTP://natura-tordera.blogspot.com ]
Bibliografia
- BALAÑÀ, Pere: “El maresme àrea de resistència andalusina de Barcelona” a III Jornades d’Història i d’Arqueologia Medieval del Maresme (octubre-novembre 2004). Grup d’Història del Casal. Mataró, 2006. pp. 61-66
- GRAUPERA, Joaquim : “Els orígens de les viles del Maresme en època medieval” a Roca de Xeix, núms.11-12-13 (setembre del 1996). El Masnou. Pàgs.113-114
- GRAUPERA, Joaquim : “El Baix Maresme durant el període carolingi. De la conquesta a l’organització del territori” a XVI Sessió d’Estudis Mataronins. 27 de novembre del 1999. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 2000. Pàgs.75-88
