divendres, 12 de febrer del 2016

Enric Subiñà, assoleix el títol de doctor amb la tesi «El Maresme Medieval , exemples concrets de comunitats pageses»

El passat 27 de gener de 2016 l’historiador d’Argentona Enric Subiñà va defensar la seva tesi doctoral sobre el segle XV maresmenc, amb el títol «El Maresme Medieval, exemples concrets de comunitats pageses». Aquesta  tesi ha estat dirigida per la Dra.Coral Cuadrada i tutoritzada pel Dr.Daniel Piñol. El tribunal va estar presidit pel Dr. Antoni Riera i compost pels doctors també maresmencs Dra. Roser Salicrú i Dr. Pere Benito.
Aquest treball es presenta com una continuació de la tesi doctoral de la Dra. Coral Cuadrada, «El Maresme medieval: les jurisdiccions baronals de Mataró i Sant Vicenç / Vilassar (hàbitat, economia i societat, segles X-XIV)» mereixedor del Premi Iluro  l’any 1987. 
Subiñà en la seva tesi analitza la vida social i econòmica de la jurisdicció del castell de Mataró i Vilassar al llarg del segle XV, des de l’àmbit del poblament (les viles, els masos...), i també des de l’àmbit econòmic (terres, rendes, rendiments etc).
Una de les troballes importants és l’existència en la plaça del mercadal de Mataró (actualment la plaça gran) d’una estructura porxada al mig de la plaça que fins ara es desconeixia. 
Moltíssimes felicitats al Doctor Enric Subiñà per l'excel·lent, per la feina feta. Tenim moltes ganes de poder llegir la seva tesi !!!

dijous, 28 de gener del 2016

Presentació "IN MARITIMA, 1r Simposi sobre història, cultura i patrimoni del Maresme Medieval"

Us presentem IN MARITIMA, 1r Simposi sobre història, cultura i patrimoni del Maresme Medieval que es celebrarà el dissabte 2 de juliol de 2016 al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, dedicat al S XV, període transcendental en la història del nostre país. 

Aquest Simposi neix amb la voluntat de ser un fòrum específic de debat i coneixement sobre el ric patrimoni medieval de la nostra comarca.

Us adjuntem el programa, amb la fitxa d’inscripció, i us animem a presentar comunicacions, ja sigui sobre el tema propi de les jornades o genèriques d’època medieval, centrades totes en la comarca del Maresme.

Els terminis d’inscripció, ja sigui per aportar comunicació o per assistir, els trobareu especificats en el tríptic adjunt. Us preguem que feu la màxima difusió de la informació en el vostre àmbit.
Esperant que la iniciativa sigui del vostre interès restem a la vostra disposició per qualsevol dubte o aclariment.

Cordialment,
Joaquim Graupera Director In Maritima​

Enric Ortega Rivera
Secretari tècnic In Maritima
Tel. 93 750 74 88
museu@vilassardedalt.cat
Per a més informació: Tríptic


diumenge, 24 de gener del 2016

Conferència «El monestir de Sant Pol de Mar, un edifici enigmàtic» a Sant Pol

Aquest mati de diumenge a les 12.00 h. ha tingut lloc la conferència «El monestir de Sant Pol de Mar, un edifici enigmàtic» que he fet a l'ermita de Sant Pau (Sant Pol de Mar). Primer voldria donar les gràcies als que han pogut acompanyar-me a la xerrada i als que els hi hagués agradat venir però no han pogut. També voldria agrair la invitació a participar en l'acte de la Sra. Montserrat Garrido Romera, Alcaldessa de la vila i la Sra. Marta  Romà, tercera tinent alcalde i regidora de Cultura que també em varen acompanyar en la lectura de la comunicació que vaig fer en el passat congrés sobre la Cartoixa. Em sap molt de greu que la xerrada tingui lloc en uns dies de dol per la població. Des d'aquí el meu condol als familiars i amics més propers.

En la xerrada he plantejat, com indica el títol, totes les incògnites que presenta l'edifici de l'antic monestir benedictí, i desprès cartoixà, de Sant Pol de Mar. La documentació i les restes conservades plantegen encara ara una sèrie de dubtes als quals costa trobar una explicació versemblant: el sentit de la part més antiga de l'edifici a la part inferior del complex, l'absis romànic sense continuïtat arquitectònica adossat a l'ampliació cartoixana en temps del gòtic, l'estructura de les dependències del conjunt, etc. Espero que la xerrada hagi aportat una mica de llum a la qüestió. Restem  a l'espera de que algun dia es pugui excavar el conjunt.
En definitiva, ha estat una experiència molt enriquidora per poder acostar-nos als secrets del monestir de Sant Pau, malgrat que alguns continuaran encara per desvetllar.
Presentació de la conferència a càrrec de la  Sra. Marta  Romà, tercera tinent alcalde i regidora de Cultura.
Presentació de la conferència a càrrec de la  Sra. Marta  Romà, tercera tinent alcalde i regidora de Cultura
Durant de la xerrada
Públic assistent

divendres, 22 de gener del 2016

L’ampliació gòtica de Sant Pere de Premià (1558-1588)

A la segona meitat del s.XVI, l’església parroquial de Premià s’havia quedat petita. El primer de novembre de 1558 el Vicari General, va donar llicència als obrers de la parròquia per allargar l’església, tirant certa paret a terra y que entrant es posi la sagrada eucaristia a l’armari on hi han els vasos sagrats. La reforma va consistir en la construcció d’una capella a la part baixa del campanar. Per fer això es va substituir la volta de canó per una coberta amb una volta de creueria i es va procedir a l’obertura d’un pas cap a la nau i cap el creuer.

Unes segones reformes es van realitzar entre el 1581 i 1582. En aquest cas, el 9 de maig de 1581 es va donar ordres per reparar la fàbrica de l’església. Segons el testimoni que ha quedat d’un permòdol podem deduir que l’accés al campanar va quedar inutilitzat i es devia construir una escala de fusta provisional per accedir al campanar des del primer pis. Les obres van consistir en construir un cor elevat sobre l’entrada i un nou accés d’obra al campanar des d’aquest. A la inscripció de la llinda del campanar hi figura la data d’acabament de les obres del cor “ IHS XPS ANY 1582”.

La tercera fase de les reformes es va iniciar l’any 1588, segons tenim documentat a partir d’una àpoca per la compra de pedra de Montjuïc a favor del mestre de cases Antoni Mateu pel valor de 10 lliures i 1 sou, de les 150 lliures que tenia contractades. També en una visita pastoral efectuada aquell mateix any, el visitador va descriure que “la dita sglésia parrochial se és crescuda a la part de ponent ahont és lo fossar y en lo spay que s’és pres oper a créixer dicta sglésia era lo fossar de les cases del mas Partellà y del mas Cisa de Munt... atès y majorment que dit fossar és xich y donat lloch per a fossar a dits Partellà Y Cisa desà en dit cementiri seria engendrar qüestió” . Les obres van anar dirigides a acabar el campanar segons testa el llibre de l’obra de la parròquia. Sembla que el campanar estava inacabat des del s.XIV i els jurats van nomenar procuradors per col·lectar diners per dita obra. 
Del 12 d’abril de 1613, s’ha conservat una àpoca de 70 lliures a favor del mestre de cases de Mataró Joan Salvador i autoritzada per Salvador Manent i Miquel Cisa, jurats de Premià pels treballs en l’obra del pinacle del Campanar. L’estil del campanar serà semblant als de Sant Julià d’Argentona, Sant Sadurní de Collsavadell (Llinars) i Santa Maria de Cardedeu.

Bibliografia

divendres, 15 de gener del 2016

Dues novetats editorials sobre la història i el patrimoni medieval del Maresme

MUNTANER i ALSINA, Carme (2015). Pergamins de Canet. Arxiu Parroquial; Arxiu Municipal ; Biblioteca Gual i Pujadas i fons particulars. Canet de Mar: Ajuntament de Canet de Mar, el Centre d'Estudis Canetencs i Edicions Els 2 Pins. (Col·lecció d'Estudis de Patrimoni de Canet). 20 €

El passat dimarts 22 de desembre del 2015, a les 20:00 h. es va presentar a la Biblioteca P. Gual i Pujadas de Canet de Mar el llibre «Pergamins de Canet», una publicació inclosa dins la Col·lecció d'Estudis de Patrimoni de Canet. El llibre conté els regestos complerts de gran nombre de pergamins cantetencs, cobrint un abast cronològic de més de 400 anys, des del segle XIII fins al XVII. Els pergamins estudiats són gairebé quatre cents exemplars procedents de l'antic Arxiu Parroquial de Canet (ara dipositats a l'Arxiu Diocesà de Girona). També conté la seixantena de pergamins del Fons del Dr. Marià Serra i Font, conservats a la Biblioteca G. i Pujadas de Canet, els pergamins de l'Arxiu Municipal, i per últim uns quants procedents de diversos fons privats.
Aquest acte es va fer coincidir amb la presentació del Premi Raimon Bonal, que va guanyar el jove Xavier Fernández i va ser presentat pel recent nomenat regidor de cultura, Quirze Planet. Hi van intervenir Francesc Arcas, coeditor del llibre i president d’Edicions els 2 Pins, Jordi Soler, representant del Centre d’Estudis Canetencs, i Carme Muntaner, autora del llibre, que va fer un excel·lent resum del seu contingut. Jordi Soler va fer una especial menció al treball previ de buidatge i digitalització de l’Equip.
Coincidint amb la publicació del llibre, la Biblioteca P. Gual i Pujadas i l'Arxiu Municipal exposen aquests dies fins el 30 de gener de 2016 una petita mostra de les col·leccions de pergamins d'aquests dos equipaments culturals.
 Per a saber-ne més : Presentació llibre de Canet

COLL i MONTEAGUDO, Ramon (2015).  El Maresme històric. Llegendes.  Sant Vicenç de Castellet: Ed. El Farell (Col. Popular. Llegendes, 32). 16 €
Ahir, 14 de gener de 2016 es va presentar a la llibreria Dòria de Mataró el llibre de Ramon Coll «El Maresme històric. Llegendes.» com a segona part del presentat el 17 de desembre 2013 que portava per títol  «El Maresme fantàstic. Llegendes»
La presentació del llibre per part de l’editor, Jordi Suades, i de l’autor, l’amic Ramon Coll, va comptar amb la participació del públic que va intervenir en un animat debat sobre el sentit i l’origen d’algunes de les llegendes del Maresme. L’acte va acabar amb una copa de cava pels assistents.
El llibre recull les llegendes sobre fets i personatges històrics del Maresme en diferents moments de la nostra història. Pel que fa a l'època medieval destaquen 34 llegendes algunes distribuïdes per etapes (domini visigot, ocupació musulmana, conquesta franca), i altres sobre els castells, els templers o sobre reis, senyors feudals i plebeus. Totes elles presenten un cert interès per donar explicació popular a alguns fets històrics de la comarca.

Acte de presentació del llibre sobre els pergamins a la biblioteca de Canet.
Acte de presentació del llibre de Ramon Coll a la llibreria Dòria

dilluns, 11 de gener del 2016

La talla gòtica de la Mare de Déu de la Magrana (Argentona)

La imatge de la Mare de Déu de la Magrana pertanyia a la parròquia de Sant Julià d’Argentona. L’any 1922, es conservava a les golfes de la casa rectoral, quan va ser identificada pel bisbe com a una obra de valor en una visita pastoral i va ser traslladada al fons del Museu Diocesà de Barcelona per a la seva millor conservació.
La Mare de Déu de la Magrana és una imatge de fusta d’àlbar policromada i daurada que representa la Mare de Déu dempeus amb el nen sustentat amb el palmell de la mà dreta (128 x 43 x 25 cm). Amb l’altra mà subjecta un pom, que al ser confós amb una magrana, ha donat el nom a la imatge. 
El mantell cobreix el cap de la verge fixat amb una diadema i el cabell ondulat sobresurt fins l’alçada de les espatlles. La imatge porta una túnica cenyida per un cinturó i recoberta per un mantell que queda recollit en el braç esquerra. Els plecs de la roba són força realistes i permeten observar una acurat treball naturalista. 
La imatge presenta un lleuger contrapposto o hanchement, habitual en les representacions de la Mare de Déu de tradició gòtica. A la part baixa de la túnica es mig apunten unes sabates apuntades. 
El nen apareix dret, nu, amb la mà dreta en actitud de beneir i un ocell a l’esquerra, i sostingut per la mà dreta de la mare. 
La imatge presenta una tipologia bastant tardana de les Mare de Déu dempeus de tradició gòtica que Clavell ja va datar dins una cronologia del s.XV. 798 El tractament del rostre de la Verge, que presenta una factura molt propera a models germànics, ens pot fer apropar la cronologia cap a finals del s.XV. De fet, la primera visita pastoral on s’esmenta un altar dedicat a Santa Maria és la del 1498. 
El model de imatge de la Verge amb el Nen dempeus es va començar a introduir a la Borgonya en el s.XII. Aquesta imatge representa ja a Maria dreta i sosté amb el seu braç, sovint l’esquerra, l’Infant que apareix jugant amb un ocell o relacionant-se amb la Mare (intenta prendre-li la corona, la mira i riu, entre altres actituds de relació entre ells. Un element característic d’aquestes imatges, com hem vist, és la posició de contrapposto o hanchement, en que els malucs de la Verge del costat que sosté el Nen és elevat per tal de imitar una posició que possibilita una millor sustentació del nen en braços. Aquest tipus d’imatge s’introdueix arran de situar la imatge de la Mare de Déu en el mainell de les portades. Segons Vicens, a partir de la tercera o quarta dècada del s.XIV, aquesta tipologia de Mare de Déu ja esdevé el model preponderant a Catalunya.

Font: 
  • GRAUPERA, Joaquim (2012). L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona. Tesi doctoral dirigida per Francesca Español i Bertran. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Història de l'Art. Cap 5, p.190-191 Per a consultes en pdf: Tesis en xarxa.
Mare de Déu de laMagrana (Argentona) [Fotografia:MDB-371]

dilluns, 7 de desembre del 2015

A la descoberta de les arrels medievals de Sant Andreu de l'Arboceda (Pineda de Mar)

L’any 2013 l’Ajuntament de Pineda de Mar i l’Associació Amics Escoltes del Montnegre van signar un conveni de col•laboració per restaurar l’ermita de Sant Andreu de l’Arboceda i el seu entorn.
L’ermita es troba situada dins el Parc del Montnegre-Corredor, en el terme municipal de Pineda de Mar, malgrat que s’hi accedeix per Calella. La primera referència històrica data de l’any 1079 i formava part de la parròquia de Santa Maria. Des del segle XIX, l’ermita es troba en estat d’abandonament. Actualment es conserva la façana, el campanar, les parets principals i les ruïnes d’un antic mas annex.
Amb el conveni signat, l'Ajuntament de Pineda i l'Associació Amics Escoltes del Montnegre han desenvolupat una campanya de documentació i d’excavacions arqueològiques en diverses campanyes per posteriorment restaurar l’ermita, i convertir-la en un punt d’interès per a la recuperació del patrimoni històric i natural, tot habilitant una sala annexa com a espai de refugi i d'educació ambiental per a grups excursionistes.
Ara per ara, ja ham iniciat dues campanyes d’excavació programades. El primer camp d’arqueologia es va fer a principis de setembre d’aquest any i l’entitat el valora com un èxit tant de feina feta com d’ambient creat entre els participants voluntaris.
 Aquest pont de desembre han organitzat unes noves jornades de treball que es centraran sobretot en estudiar l’absis que hi havia a la paret est de l’ermita. Avui he pogut  realitzar una visita ràpida convidat per Aniol Noguera i Pere Badalló de l’Associació Amics Escoltes del Montnegre i pel director de les excavacions, l’arqueòleg Josep Font de l’empresa ACTIUM PATRIMONI CULTURAL SL d’Alella. A tots ells els hi agraeixo les seves explicacions i la seva atenció oferta.
Tot apunta a que es tracta d’una ermita d’origen preromànic, malgrat que la primera documentació l’esmenta al s.XI. Va ser molt refeta en el temps, fet que dificulta la seva interpretació. Esperem que les diferents campanyes arqueològiques ens donin molta més llum pel coneixement de la història de l’edifici i la masia ermitana annexa.

Per a més informació del projecte:

Vista de la façana de la capella. [Procedència imatge - http://demarcacions.escoltesiguies.cat/]
Imatges del procés d’excavació del mas annex a Sant Andreu
 [Procedència imatge - www.radiocalella.cat]

Imatges del procés d’excavació del mas annex a Sant Andreu
 [Procedència imatge - www.radiocalella.cat]

Imatges del procés d’excavació del mas annex a Sant Andreu
 [Procedència imatge - www.radiocalella.cat]

diumenge, 15 de novembre del 2015

La revista Alella presenta el nou web "lescasesdalella.cat"


El passat dijous 5 de novembre de 2015, el director de la revista Alella, Ramon Ruiz, va presentar a la sala d'actes de les golfes de Can Lleonart la nova pàgina web sobre el recull històric de cases de senyor i masies d’Alella.
El projecte ha estat elaborat per un grup de treball juntament amb altres col·laboradors que al llarg de més de vint anys han anat recollint informació. En els seus inicis, els impulsors pensaven que el treball final tindria un format de llibre que recollís les cases més emblemàtiques de la vila (‘Alella, recull d’imatges’). Cap al 2009 varen canviar d'opinió i varen pensar que el millor era transforma-ho en un web perquè d'aquesta manera hi hauria la possibilitat d'ampliar i millorar sempre que es volgués les dades recollides.
Entre els impulsors del projecte  Ramon Ruiz va esmentar les persones més implicades al llarg d'aquests anys. Entre molts més, Salvador Artés, Esteve Riambau, Joaquim Fabregat, Salvador Ribas, Mireia Barnadas, Jordi Albaladejo, Àlex Asensio, Cristina Armengol, Laia de Bobes i Ramon Anglada. (Vegeu la llista completa de tots els autors i col·laboradors). Jo vaig tenir el plaer de participar en el projecte a partir de la col·laboració amb Salvador Artés. 

Després de presentar les diferents seccions del web i explicar que les cases es troben dividides per comes (Coma Clara, Coma Fosca, Centre urbà i Riera principal/Alella de Mar). Ruiz, també va donar les gràcies a tots els qui han fet possible econòmicament el projecte i han ajudat a finançar-lo: la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament d'Alella, Pere Altimira de Crison Instruments i Alella Vinícola; i la col·laboració de la Biblioteca Ferrer i Guàrdia i del grup d'historiadors Cerquem les Arrels. 
Ruiz, al final de l’acte, va demanar que es miri de trobar sortides viables a totes les finques que pateixen abandonament o perill de degradació. “Hi ha algunes cases que estan molt deteriorades. Can Tito Serra Vell potser és ja irrecuperable, Can Serra n’és un altre exemple i els Escolapis ens fan patir molt”.
Creiem que aquesta iniciativa d'Alella és un exemple a seguir per altres pobles de la comarca per poder difondre i conscienciar sobre el valor del patrimoni local.

Per a més informació sobre l'acte: Revista Alella
Per veure la pàgina web: http://lescasesdalella.cat/ 

Públic assistent a l'acte [Procedència foto -Revista Alella)
El director, Ramon Ruiz, presentant el nou web. [Procedència foto -Revista Alella)
Portada del nou web

divendres, 6 de novembre del 2015

Comunicació sobre el monestir de Sant Pol de Mar al XXXIV CONGRÉS INTERNACIONAL SOBRE LA CARTOIXA

Durant els dies 29, 30, 31 d’octubre i 1 de novembre de 2015, va tenir lloc a Barcelona, a l’Aula Magna del Seminari Conciliar de Barcelona (c/ Diputació, 231), el 34è Congrés Internacional sobre la Cartoixa: “La Cartoixa de Montalegre: 1415-2015. La Província Cartoixana de Catalunya”. 
La Cartoixa de Santa Maria de Montalegre, (Tiana (Maresme), celebra enguany el 6è centenari de la seva fundació. Al llarg d’aquest temps ens ha tramés un important llegat cultual de gran valor patrimonial, molt poc conegut i estudiat. Per aquest motiu, el XXXIV Congrés Internacional sobre la Cartoixa de Montalegre, pretenia de manera singular celebrar l’efemèride tot posant a la disposició dels especialistes i de la societat en general el fruit dels últims estudis i investigacions científiques sobre la seva història, carisma, arquitectura, arts plàstiques, literatura, música, etc., per tal de permetre un millor coneixement i la valoració d’aquest gran monument i la del treball intel·lectual i espiritual dels seus monjos.
Vaig tenir el plaer de participar-hi amb una comunicació sobre "EL MONESTIR CARTOIXÀ DE SANT POL DE MAR. ESTAT DE LA QÜESTIÓ I HIPÒTESI DE LA SEVA ESTRUCTURA", que va estar molt ben acollida.
Malgrat que la cartoixa de Sant Pol de Mar ha estat abastament estudiada a nivell històric, la seva evolució artística i la seva estructura arquitectònica han estat sovint oblidades i no se’ls ha dedicat l’atenció que mereixen. 
Hi ha diversos elements que han dificultat l’apropament a la comprensió de la seva estructura monacal. En primer lloc, la seva dilatada història que ha conduit a funcions diverses de l’edifici i a una sèrie d’intervencions en etapes diferents que dificulten la seva lectura i interpretació, i en segon lloc, la manca de prospeccions arqueològiques en el seu conjunt que podien haver aportar dades valuoses sobre l’estructura de tot el conjunt monacal.
La primera part de la comunició va mostrar l’estat de la qüestió sobre els estudis efectuats a l’edifici cartoixà de Sant Pol de Mar tant a nivell artístic com patrimonial. En la segona part es va realitzar una memòria històrico-descriptiva del conjunt des de dos punts de vista: en primer lloc, deduir l’estructura arquitectònica del monestir a partir de les restes conservades i de l’aportació de la documentació i en segon lloc, es van analitzar les estructures aèries conservades, és a dir els murs o paraments de l’edifici, per intentar captar l’estratigrafia que presenten i les seves fases constructives. En aquesta part s’aplicarà el mètode estratigràfic d’E.C.Harris en l’anàlisi d’aquestes estructures. 
El monestir va passar per diferents propietaris que van deixar empremta en la seva edificació. Malgrat que han aparegut restes arqueològiques de difícil interpretació datables a l’antiguitat tardana, els primers testimonis documentals, que no apareixen fins el s.X, ens defineixen una comunitat monàstica bastant reduïda sota la regla de Sant Benet. Durant el s.XI, el cenobi passarà a dependre de l'abadia occitana de Sant Honorat de Lerins (1068) la qual van mantenir la comunitat durant dos segles. Al s.XIII després d’haver estat adquirit per Guillem de Montgrí, el monestir va ser cedit a la cartoixa d'Escaladei perquè hi establissin una comunitat sota la regla de Sant Bru. La comunitat cartoixana hi va residir fins el 1415. La seva posterior venda el 1434 i la de la cartoixa de Valparadis de Terrassa, van contribuir econòmicament a la construcció de la cartoixa de Montealegre a Tiana. A partir del 1434 els nous propietaris de l’edifici seran els Cabrera que li atorgaran un paper més de fortificació que d’espai monacal. Sota aquesta funció militar patirà els efectes de la guerra civil catalana del s.XV, en el moment que l’edifici va dependre de Bertran d’Armendaris, senyor dels castells de Palafolls i Montpalau. Al s. XVII Jeroni Pujades encarà hi pogué veure restes de l’estructura monàstica que va patir encara més destrosses durant la guerra del Francès ja a començaments del s.XIX. La construcció de la Nacional II i la urbanització de l’entorn hi contribuïren definitivament a la pèrdua de la fisonomia original ben entrat el s.XX.

diumenge, 18 d’octubre del 2015

La casa dels Desplà a Alella (les Quatre Torres o el Terço)


L’origen dels Desplà està vinculat a la zona d’Alella des del s.XIV i ocupaven la finca coneguda com de “Les Quatre Torres” o del “Terço”. Els Desplà es poden situar documentalment com a posseïdors de l’actual finca, entre 1344, quan Pere Desplà la va adquirir de Galceran de Banyeres, que n’era el propietari des de l’any 1325. L’any 1344 se li concedí a la família Desplà la jurisdicció de la Parròquia de Sant Feliu, que fou recuperada, mitjançant per compra, pels alellencs i cedida al rei Pere el Cerimoniós, convertint-se els Desplà com a castlans de la jurisdicció cobrant un terç de les rendes.

La casa d’Alella va servir durant la baixa edat mitjana com a segona residència pels Desplà on hi anaren a fer estades en la recerca del clima més benigne i temperat que caracteritza el Maresme però també fugint de les onades de pesta que afectaren a Barcelona. Molts membres dels Desplà ostentaven càrrecs públics, la casa d’Alella va servir per fer reunions d’aquestes institucions en moments de pestilència a Barcelona, seria el cas del juliol de 1494 quan sota la presidència de Joan de Peralta (1491-1494), Miquel Joan Gralla, diputat militar va recomanar a la Generalitat de reunir-se a Alella per fugir del contagi de pesta. Al final com que a Alella també semblava poc segura, es va acordar reunir-se a Mataró a la casa que Feu tenia a la Riera.
La casa d’Alella i les seves propietats van ser una font de rendes pels Desplà. Francesc Desplà, òlim de Coromines, espòs d’Elionor Desplà es va encarregar de posar en ordre els drets i atribucions d'allò que posseïa la família mitjançant l'encàrrec d'una capbrevació de totes les terres sobre les quals tenia poders al notari de Barcelona Francesc Clariana.
Després dels Desplà, la casa va passar a mans del seu fill, Francesc Gralla i Desplà i més endavant, a la seva filla Lucrècia Gralla i d’Hostalric, casada amb Francesc de Montcada i Folch de Cardona, marquès d’Aitona, fet que va provocar que a partir d'aleshores la casa d’Alella fos coneguda com la “Casa del marquès d’Aitona”. Al no ser residents a Alella vengueren el dret del cobrament del terço d’Alella l’any 1602 a Elionor Llana i, més tard (segons consta al capbreu fet pel notari Pere Moret el 1619), al seu fill Agustí. El 1621 els censos eren arrendats pel senyor Montserrat Navarro, tot i que la casa continuava pertanyent als marquesos d’Aitona. Entre 1645 i 1647, en temps de la Guerra del Francès, la casa va ser propietat de Guillem Ramon de Montcada, virrei de Catalunya i capità general dels exèrcits. Per aquest motiu, va ser requisada i possiblement ocupada pel qui aleshores era virrei francès a Catalunya, Enric de Lorena, comte d’Harcourt, passant a anomenar-se “Torre del comte” o “ Torre del virrei”. El 29 d’octubre de 1670, el marquès vengué la Casa, les terres, les dependències, els censos i la part corresponent al terço a Joan Baptista de Mata, Mestre Racional i cavaller de l’hàbit de Montesa pel preu de 21.000 lliures. El seu fill Josep de Mata i Copons va perdre la casa l'any 1716 en virtut de la repressió encetada pel nou rei Borbó Felip V als destacats austriacistes; a partir d’aquell moment la finca va passar a ser administrada pels dos jurats de la Parròquia. Malgrat tot, i per tal que els Mata no haguessin d’abandonar casa seva, s’arribà a un acord i, el 27 de desembre de 1717, els Jurats acordaren arrendar-los la seva pròpia finca. Finalment, la família Mata va recuperar les seves propietats i conservà la condició de Senyors de la Casa d’Alella fins a les darreries del segle XIX, quan l'hereu, Gaietà de Mata, va desprendre's de totes les finques alellenques i va vendre els censos i els drets a Gil Bonaventura Fabra i Illas, als descendents del qual encara pertany.
La casa, que es troba situada a la part alta de la sagrera d’Alella i prop del camí ral, presenta un mur que envolta tot el perímetre de la finca. Al darrera de la casa, que s'hi accedeix pel balcó central de la façana posterior de la planta pis, es conserva una zona enjardinada de caire romàntic amb un llac artificial i una petita illa que s'atribueix a Josep Fontserè i Mestres. La resta de la finca, organitzada en terrasses hi havia feixes de conreu i diverses dependències annexes a la casa, com les corts de les cavallerisses situades a llevant.
Malgrat que no en sabem l’aspecte a l’època medieval, el casal d’Alella devia ser ja com un palauet, a principis del s.XV, ja que el papa Benet XIII d’Avinyó s’hi va hostatjar al setembre de 1409 i entre el maig i juny de 1410. Actualment, la casa s'anomena “Les Quatre Torres” al segle XVII, a causa de les torres que coronaven l’edifici. 
L’edifici actual presenta un aspecte de casal barroc amb reformes a la façana del s.XIX. A la portalada adovellada que donava entrada a les cavallerisses hi ha inscrita la data de 1629. La finca de “Les Quatre Torres” ha patit força segregacions. La primera va donar lloc a l’actual carrer Comas, on trobem Cal Petxo i Can Pujadetes. Deixant de banda aquest fet, a mitjan segle XVII van aparèixer, a tocar de la Coma Fosca, quatre noves propietats fruit de la parcel·lació de diverses parts d’allò que restava de la gleva de la Casa del Terçó o Les Quatre Torres: Can Cai, Can Cabesa (Can Mañé), Can Tito Serra (Can Bruy) i Can Galvany de la Plaça (els Plumeros).

Bibliografia
Les Quatre Torres en una postal de principis dl s.XX [Procedència: A.Asensio-L'embranzida] 
Les Quatre Torres [Procedència: F.Costa - Imatges de la Catalunya natural] 
Vista aèria de la finca [Procedència: Google Earth]


dissabte, 3 d’octubre del 2015

Visita a la cartoixa de Montealegre (Tiana)

Avui hem pogut fer una visita privilegiada a la cartoixa de Montealegre (Tiana). A principis del segle XV, els cartoixans de Vallparadís (Terrassa, Vallès Occidental) i els de Sant Pol (Maresme) van unir-se i van decidir fundar una nova cartoixa a Tiana a la vall de Mons Hilaris o Montalegre. L'any 1433 es van començar les obres dirigides per fra Joan de Nea. La part gòtica integra les dependències comunes al voltant d'un claustret (església, sala capitular, refectori) i l'àmbit pròpiament cartoixà constituït per les cel.les dels monjos al voltant d'un gran claustre conclòs l'any 1448 i al qual s'hi va construir un altre adossat acabat l'any 1636.

La visita ha estat excepcional per diversos motius. En primer lloc, al ser un monestir en actiu amb una de les regles més austeres, s'hi poden fer molt poques visites. Els cartoixans són un orde de vida contemplativa amb una austeritat extrema. L'objectiu d'un cartoixà és la contemplació pura, en una vida monàstica d'oració pura i continuada. Té un caràcter mig eremític, ja que els monjos viuen en comunitat, però separats i en solitud, com a ermitans. 

En segon lloc la vista ha estat excepcional per la companyia. En han acompanyat el Sr. Pere de Manuel, Director del XXXIV Congrés Internacional sobre la Cartoixa que es celebrarà els propers dies 29, 30, 31 d’octubre i 1 de novembre de 2015, a l’Aula Magna del Seminari Conciliar de Barcelona (c/ Diputació, 231). També hem comptat amb la presència de Dom Josep Canals, monjo cartoixà i arxiver de Montealegre que ens ha obsequiat amb la seva amabilitat i finalment la Dra. Francesca Español, professora de la UB i presidenta d'Amics de l'Art Romànic, màxima especialista en l'estudi de la construcció del claustre i l'ús dels materials prefabricats de Girona. 

En aquest congrés hi presento la comunicació "La Cartoixa de Sant Pol de Mar. Estat de la qüestió i hipòtesi de la seva estructura", el dijous 29 d'octubre de les 19,00 a les 19,30h. 


Una experiència única que enriqueix la ment i l'esperit !!!

Sr. Pere de Manuel, dom Josep Canals, Dra. Francesca Espanyol i jo mateix

dissabte, 26 de setembre del 2015

Necrópolis de la Riera de Teià (El Masnou) (segle V-VII)

A Teià es va descobrir l'any 1993 una necròpolis datable a l'antiguitat tardana (Segles V al VII). El jaciment es trobava en el lloc on ara ocupa l’autoservei Caprabo S.A, entre el Masnou i Premià de Mar, prop de la carretera N-II en la confluència amb la riera de Teià. L‘excavació arqueològica va estar dirigida per L.Burés i N.Carreras. La planimetria va ser realitzada per F.Tió.
Les restes arqueològiques van començar a ser conegudes directament el 19 de març del 1975, a causa d’una extracció de terres a la riba esquerra de la riera de Teià, fet que va fer sortir a la llum la major part de les estructures del jaciment. Les restes que van poder ser salvades de la destrossa van ser recollides per membres de l’AECC de Premià. Aquests van denunciar, l’any 1980, la destrossa que patia el jaciment, fet que va portar al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya a aturar les obres i a realitzar unes excavacions arqueològiques que van durar des del 22 de novembre del 1990 fins el 12 de gener del 1991. Els directors de l’excavació van ser L.Burés, N.Carreres, J.C.Estrella i A. Marquès. F.Tió va portar tota la planimetria. La campanya arqueològica va detectar dos sectors del jaciment força diferenciats anomenats sector 1000 i sector 2000. El primer correspondria a les restes de la vil.lae romana. En aquest estudi ens interessa el segon sector que ocupava l’espai d’un antic hivernacle construït al costat sud del camí del Mig, a uns 10 mts sobre el nivell del mar. L’excavació arqueològica del sector posà al descobert una necròpolis de tombes de lloses amb els enterraments dipositats directament sobre el sòl i l’estructura d’una fonamentació de murs que deurien format part d’un edifici relacionat amb els enterraments esmentats. La relació d’aquestes restes amb les de la vil.lae no es van poder realitzar ja que l’acció dels rebaixos de terres efectuats per les excavadores va impossibilitar-ho, a més de l’acció continuada de l’explotació agrícola existent a la zona. Al llarg de l’excavació van proporcionar la localització d’un total de 13 enterraments sense elements ceràmics ni aixovar funerari pel que solament es va poder utilitzar com element de datació l’estructura de les tombes.
Les arqueòlogues que van treballar en el jaciment, Lurdes Burés i Núria Carreres, en el seu estudi publicat, van realitzar una classificació de les tombes en quatre tipologies. Desprès de buscar paral·lels en altres jaciments de la comarca d’època paleocristiana com la necròpolis de Ca la Madrona (Mataró), la necròpolis de la Riera de Mataró i del sector proper a la basílica de Santa Maria, i també d’altres de Catalunya, van poder datar la necròpolis com a posterior al s V per la manca de tombes amb forma de cabana d’imbrices i tegulae o bé de reaprofitament amfòric que caracteritza a aquests enterraments. La cronologia òptima per part de Burés i Carreres seria dels s.V al VII, es a dir d’època visigoda. Com a paral·lels citen les tombes mes tardanes de la necròpolis relacionades amb la basílica paleocristiana de l’amfiteatre de Tarragona.
Pel que fa a les restes de l’edifici amb el qual es podrien relacionar les tombes, donades les deficients condicions de conservació, es van reservar de donar paral·lels i una datació fiable. Malgrat tot, van atribuir l’ús de l’edifici a una zona de culte donada la seva suposada planta basilical i la seva proximitat a l’àrea de necròpolis, malgrat que no es van atrevir a afirmar-ho amb rotunditat. Segons les autores, l’edifici correspondria a una vil.lae cristianitzada com Torre Llauder (Mataró) o vil·la Fortunatus (Fraga) entre d’altres.

BIBLIOGRAFIA:
  • BURÉS,Lurdes; CARRERES,Núria: “La vil.la i la necròpoli de la riera de Teià (El Masnou, Maresme)“ a Puig Castellar.Revista del Museu Torre Balldovina. Quarta època, núm.5 (setembre del 1993). Santa Coloma de Gramanet. Pàg.59-71
  • GRAUPERA, Joaquim: "Fitxa - La necròpolis de Teià. (s.V-VI)" a Felibrejada. La revista del Grup d'Història del Casal, núm.91 (Octubre de 2009)
  • MONTLLÓ, Jordi. Memòria mapa de patrimoni cultural del Masnou. Masnou: Oficina del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona); Ajuntament del Masnou; Actium Patrimoni Cultural, SL , 2010
  • PREVOSTI, Marta: Cronologia i poblament a l’àrea rural d’Iluro. Caixa d’Estalvis Laietana; Dalmau. Mataró; Barcelona, 1981. (Premi Iluro, 33/34) 2 vols. Pàgs.85-101
Planta general de l'àrea d'enterrament (sector 2000).[BURÉS; CARRERAS, 1993,p.61]
Enterrament 2006.[BURÉS; CARRERAS, 1993, Fig.7 p.65]
Enterrament infantil 2026.[BURÉS; CARRERAS, 1993, Fig.12 p.66]

dissabte, 19 de setembre del 2015

L’orfebreria de la parròquia d’Alella amb les armes dels Desplà.

Dins del mobiliari litúrgic de l parròquia de Sant Feliu d'Alella, els Desplà van promoure l’adquisició de diverses peces d’orfebreria que adornaren com a comitents amb els seus emblemes heràldics. Aquestes peces no s’han conservat però en resten testimonis en les visites pastorals efectuades pels enviats episcopals.
En el s.XV, diverses visites pastorals efectuades els anys 1425 i 1446 ens descriuen diverses peces decorades amb les armes dels Desplà. Una d’aquestes era una creu d’argent daurada amb un valor de pes de quatre marcs amb cinc esmalts a la part del crucifix (un amb la creu vermella, un de la Verge Maria, un amb Sant Joan, un pelicà i l’altre amb l’escena de la resurrecció de Llàtzer) i a l’altra part amb cinc esmalts més (la imatge de Sant Feliu, Sant Esteve, Santa Susanna, Sant Joan Baptista i Sant Antoni). La creu també presentava una magolla amb les armes de la parròquia i la dels Desplà. També hi havia un calze d’argent daurat per dins i per fora amb la seva patena decorada amb tres esmalts al seu peu; un amb un crucifix, un altre amb la imatge de Sant Feliu i l’altre amb l’heràldica dels Desplà amb un pes de 2’5 marcs. També hi havia peces de roba com una capa pluvial verda amb brocats d’or amb l’emblema dels Desplà. 
En un altre inventari del 1668 apareixen també descrites algunes peces d’orfebreria donades per Lluis Desplà. Es tracta d’una creu processional de plata dorada decorada amb les armes dels Desplà-Oms; una custòdia de plata daurada per les professons de Corpus amb les armes del terme i de l’Ardiaca Desplà; una Vera Creu en la qual i ha el Lignum Crucis de plata daurada amb les armes del terme i de l’Ardiaca. En quant a les peces de roba es descriuen un pal.li per el faristol de vellut carmesí amb les armes de l’Ardiaca Desplà; un altre pal.li amb les armes de l’Ardiaca.
D’aquestes peces solament ens ha pervinguta nivell documental la referència d’una àpoca de 185 lliures i 10 sous firmada per Ferran Guerau argenter i els obrers de Sant Feliu d’Alella Tomas Soler i Pere Fornell pel valor d’una creu d’argent daurat.

Per a més informació:
  • GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (2011): «Els Desplà com a promotors d’art» Treball premiat a la 1 edició de la "Beca de Recerca local d’Alella”. Manuscrit inèdit a la Biblioteca Ferrer i Guàrdia d'Alella
Heràldica de la família Desplà : A.- Famíla Desplà; B.- Família Desplà-Oms; C.- Família Desplà-Gralla- Hostalric; d.- Família Gralla-Cavaller. [Procedència : Graupera, 2011, p.28]

divendres, 11 de setembre del 2015

Les propietats del monestir de Sant Pere de Rodes al Maresme

Les primeres notícies sobre Sant Pere de Rodes les trobem l'any 878, en un precepte del rei Lluís II el Tartamut, on és citat com a cel·la monàstica depenent del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Però la primera referència explícita de l'existència d'una comunitat monàstica és del 902 quan l'església i els monjos reben la donació d'una vinya
El 944 per un precepte del rei Lluís IV va obtenir la independència i el seu primer abat fou Hildesind (947-991), fill del prior Tassi, el gran impulsor del monestir en aquesta etapa junt als comtes emporitans. El 1022 l'església fou consagrada, i encara que parcialment modificada amb posterioritat és la que ha arribat fins avui.
De la documentació d'aquests temps inicials del monestir tenim referències de la presència del cenobi de Sant Pere de Rodes al Maresme. La primera notícia és de l'any 974 en la butlla del papa Benet VI confirmant-li les possessions, entre les que trobem al comtat de Girona hi ha l'església de Santa Maria a Blanes i la vila de Fogars amb l'església de Sant Cebrià "et villam Felgari com Ecclesia sancti Cypriani...". I al comtat de Barcelona esmenta també una propietat a Agell. L'any 982 el rei Lotari confirmava en un precepte les possessions del monestir del document anterior. Sembla que hi haurien hagut altres propietats en la baixa Tordera entre les que hi podria haver l'església de Sant Esteve. A més, tradicionalment, s'ha identificat una església de Sant Genís de Pineda que apareix en els dos documents com a Sant Genís de Palafolls, identificació que no deixa d'oferir seriosos dubtes.
Aquestes possessions al Maresme degueren ser poc duradores: es van confirmar sobre el paper però no degueren fer-se prou efectives doncs entre els segles XI i XII aquestes propietats i drets figuren en mans del monestir de Sant Salvador de Breda. I no deixa de ser curiós que entre aquests béns de Breda hi figuri també Sant Genis de Palafolls cosa que ens remunta a la possible i antiga propietat de Rodes.
En canvi molt més tardana és la notícia d'una peça de terra a Sant Martí d'Arenys que Bartomeu Fortuny ven a Ponç Tria l'any 1334 i que és tinguda sota domini directe del monestir de Sant Pere de Rodes.

Per a més informació: 
GRAUPERA I GRAUPERA,Joaquim; VELLVEHÍ I ALTIMIRA, Jaume (2011). "Les propietats dels monestirs catalans en el Maresme". Revista Felibrejada. 
Els monestirs medievals. IV Jornades d'Història i Arqueologia Medieval del Maresme, núm. 93 (2011). Mataró: Grup d’Història del Casal.