Un interessant conjunt de campanars gòtics al Maresme i Vallès Oriental

En el procés d'elaboració de l'estudi que estic realitzant sobre l'art gòtic del Baix Maresme, em vaig adonar de la similitud entre un grup de campanars gòtics de la comarca que formaven un corpus estilístic fàcilment identificable. Aquest grup de campanars tenen una clara relació amb un altre grup de la comarca veïna del Vallès Oriental, que per la seva proximitat a l'àrea estudiada porten a pensar que van ser edificats per un mateix taller. Ens referim als campanars de Sant Pere de Premià i Sant Julià d'Argentona, al Baix Maresme, i els de Sant Sadurní de Collsabadell (Llinars del Vallès) i Santa Maria de Cardedeu, al Vallès Oriental. A banda d'aquests, trobem el campanar de Santa Maria de Corredor de la parròquia d'Alfar, que abans era ssufragània de la de Llinars (Vallès Oriental) i ara ho és de la de Dosrius (El Maresme), és a dir, a cavall de les dues comarques, i que manté una clara relació amb els campanars esmentats.

Aquest grup de campanars es poden atribuir a un mateix taller per diferents raons. En primer lloc, els quatre campanars van ser construïts en dates properes en un marge de 20 o 25 anys, entre 1559 i el 1582. També la distància geogràfica entre l'un i l'altre resulta molt propera, en un radi de 20 Km.
El més clar de tot és l'estructura quasi idèntica, com també les proporcions. Les torres solen ser de planta quadrada, i en la majoria dels casos, a excepció de Collsabadell, estan compostes de tres cossos realitzats tots ells amb pedra de fil granítica. El de baix és totalment llis, o a vegades es troba construït en un mur de reble. El cos central presenta dos finestrals apuntats en el mur nord i sud i un de sol als murs est i oest. La part més alta segueix la mateixa tècnica de construcció del cos anterior, i es decora amb quatre gàrgoles que representen figures animals als cantons. L'acabament de la torre es troba ornamentada amb quatre merlets per cara. Les plantes solen tenir una dimensió semblant, al voltant dels 5 metres per costat, i l'alçària dels tres cossos es troba relacionada al voltant dels 8-9 metres, 4 i 2 metres respectivament. Aquests trets estilístics ens evidencien l'obra d'un mateix taller.

L'atribució del taller és difícil d'establir ara per ara, fins que no es puguin trobar altres documents dels contractes de les esglésies estudiades. Solament tenim el mestre de cases Bertran Felip, de Barcelona, documentat a Argentona. Sobre ell, coneixem l'autoria d'altres obres dins la comarca del Vallès. El 1561 va signar un contracte" per realitzar l'ampliació de la capella de la Doma, l'antiga església parroquial de Sant Esteve de la Garriga (Vallès Oriental) pel preu de 220 lliures barceloneses.". El campanar del Corredor, malgrat semblar-se estèticament als altres, presenta també una tècnica més senzilla en les motllures gòtiques dels finestrals de la torre, que desapareixen per passar a ser arcs simplement adovellats. A banda d'això, les gàrgoles, en comptes de representar animals, són simples tubs de pedra.

Bibliografia

• GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: “Notes sobre un conjunt de campanars gòtics del Baix Maresme i el Vallès Oriental” a Simposi “El campanar de la Seu Vella de Lleida. Els campanars gòtics a la Corona d’Aragó”. Lleida 25 al 27 d’octubre de 2001. Amics de la seu Vella. Lleida [en premsa]
• GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim: “Notes sobre un conjunt de campanars gòtics del Baix Maresme i el Vallès Oriental” a XVIII Sessió d’Estudis Mataronins, 24 de novembre de 2001. Cominicacions presentades. Museu-Arxiu de Santa Maria; Patronat Municipal de Cultura. Mataró, 2001. Pàgs.73-84

Per a llegir-ne el text complert:

http://www.raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/view/112862/140535

Les neules medievals de Mataró

Avui en dia, la Neula s'ha convertit en un referent del Nadal català. Des de fa uns anys la pastisseria Casa Graupera s.l. "Mestres Neulers" ha tornat a fer les neules medievals fetes a mà. Aquest mestres artesans han recuperat la tècnica i la forma medieval de la neula a mà, però són llises sense l’ornamentació que la caracteritzava. Per adaptar-les al nostre gust contemporani, també en realitzen una variant amb una capa de xocolata.
L’origen de la neula ve de lluny. Malgrat que els egipcis i romans ja ofrenaven uns dolços plans i rodons als déus, la primera vegada que apareixen documentades les neules als Països Catalans, és a l’època medieval. A l’alta edat mitjana eren considerades un dolç exquisit, ja que per la seva realització s’hi afegia mel i tota mena d’espècies a la recepta i a més a més, es feien amb formes cada cop més sofisticades i fins i tot decorades amb gravats. És per això que les neules solien formar part dels postres dels grans àpats dels nobles i reis catalans al llarg de tota l’època medieval. En aquest sentit, Carme Batlle i Teresa Vinyoles publiquen una dita del segle XV que mostra el valor que llavors es donava a les neules: “Gran meravella verament, de les neules amb piment”. El piment era una beguda feta amb una base de vi negre molt especiat i molt estimat en aquelles èpoques i que Arnau de Vilanova, en el llibre Regiment de Sanitat, en dona les receptes.
Les neules medievals eren planes i no pas enrotllades. De fet, això explicaria l’origen etimològic del nom, que vindria del romà nebula, que no vol dir altra cosa que núvol, boira, cosa lleugera. No és fins al segle XVII que la neula s’enrotlla, com la coneixem actualment, i és llavors quan passa a ser un dolç d’ús quotidià i molt famós en les cafeteries que comencen a obrir-se a la Barcelona moderna i es tornarà a popularitzar per la Renaixença. És a partir de llavors, quan les neules es fan pels carrers i comencen a sortir les varietats amb xocolata, les fetes amb forma de ventall, entre altres.
Tenim documentades varies ocasions en que figuren les neules en diversos àpats de l'edat mitjana. En el dinar de Nadal de l'any 1267, Jaume I hi va convidar mes d'un centenar de comensals, i com a llevant de taula, o sigui per postres, amb ametlles i pinyons, es van servir neules. Anys més tard, el 1288, l'escriptor i filòsof Ramon Llull també va parlar de les neules a la seva obra "El llibre de les Meravelles". També, el dia 1 d'agost del 1381, el fill de Pere III, el príncep Joan, Duc de Girona, llavors Governador de Catalunya i que poc desprès esdevindria Rei, amb la seva esposa Violant de Bar, emprengueren un viatge de Tarragona a Girona. El dissabte, dia 7, dinaren a Cardedeu i pernoctaren a Sant Celoni. Segons els comptes de l'escrivà de ració per postres, van menjar mel i neules. D’aquestes en consumiren una lliura i onze unces, que costaren 7 sous. (ACA: Registre del Rei Joan, nº 1)

Per tal de fer les neules s’utilitzaven els neulers dels quals se n’han conservat uns quants, dels quals podem destacar els exposats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i al Museu Episcopal de Vic. Són una mena de premsa en forma de tenalla a la platina de la qual, s'hi dipositava una cullerada de pasta, que era premsada i cuita per la premsa un cop calenta. Les planxes eren circulars per diferenciar-les dels ostiers que eren quadrangulars. A nivell decoratiu presenten uns esquemes establerts: en una de les cares hi ha una escena decorativa, sovint vegetal, envoltada per una orla i en l’altra cara, hi ha un motiu ornamental envoltat per una inscripció.
Felicitem a la Casa Graupera de Mataró per haver recuperat aquesta menja tant tradicional.

Bibliografia:

• AA. VV.: Del rebost a la taula. Cuina i menjar a la barcelona gòtica. Museo d’Història de la Ciutat; Electa. Barcelona, 1995
• AMENÓS Lluïsa “Hostiers i neulers medievals del Museu Episcopal de Vic” a Quaderns del Museu Episcopal de Vic. I. 2005
• AMENÓS, Lluïsa: “Els objectes d’ús litúrgic i ús domèstic” a L’art gòtic a Catalunya. Arts de l’objecte. Enciclopedia Catalana. Barcelona, 2008. Pàgs.149-156
• BATLLE, Carme;. VINYOLES ,Teresa: Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques. Rafael Dalmau, Editor Barcelona, 2002.
• COMES, Pere: Els torrons i les neules. Cardedeu, 1999 ahttp://www.cardedeu.org/firadenadal/els_torrons_i_les_neules.htm#02
• RUIZ i CALONGE, Joan: Retaule de la vida medieval.Textos catalans coetanis. Barcanova Educació. Barcelona,1990.(Sèrie Major,1)
• VINYOLES,T. “Alimentació i ritme del temps a la Catalunya Medieval” a Primer col·loqui d'Història de l'alimentació a la Corona d'Aragó. Lleida,1995, pp.134-138.

La conquesta carolíngia del Maresme (s.IX)

La conquesta de Barcelona es va iniciar a partir de l’acord pres en una gran assemblea celebrada a Tolosa de Llenguadoc i presidida per Lluís el Piadós a la primavera de l’any 800. La decisió última però va ser presa per Carlemany i els preparatius van ser duts a terme per Bigo, gendre de l’emperador. Sembla ser que l’exèrcit va estar format per tres cossos: un dirigit per Lluís el Piadós, es va situar al Rosselló; el segon dirigit pel comte Rostany de Girona, assetjà Barcelona; i el tercer amb el comandament del duc Guillem de Tolosa i el comte Ademar de Narbona es va dirigir més al sud per aturar possibles reforços musulmans que pugessin venir. Aquestes tropes musulmanes de reforç, davant la presència d’aquestes tropes carolíngies, sembla que es van aturar a Saragossa i davant la presència de tropes franques van retrocedir. Aquest fet va fer possible que les tropes de Guillem i Ademar es presentessin a Barcelona per reforçar el setge. Malgrat les contradiccions de les fonts sembla ser que la ciutat va ser presa el Dissabte Sant d’aquell any, és a dir, el 4 d’abril de l’any 801. La temptativa de fer baixar la frontera vers l’Ebre va fracassà vers l’any 809 i la frontera sud del comtat s’estabilitzà immediatament al sud del Llobregat durant gairebé dos segles.Segons aquestes dades, el Maresme es va convertit en zona fronterera entre l’imperi carolingi i el poder musulmà des de 785 fins el 801 aproximadament. És durant aquest període, sobre tot, des de l’any 800, que la zona compresa per l’actual Maresme patirà les incursions bèl·liques per la conquesta de Barcelona .

La hipòtesi més raonable és que les tropes carolíngies de Tolosa i Narbona devien utilitzar l’antiga Via Augusta per arribar a Barcelona, passant per Girona, on es devien afegir-se les tropes del comte Rostany. Es probable que les tropes es dividissin en els dos brancals de la Via Augusta, uns pel pas del Vallès i altres pel Maresme, fins arribar a Barcelona.La situació a nivell topogràfic de diverses esglésies dedicades a advocacions franques (Sant Martí, Sant Vicenç i Sant Genis) demostra, malgrat tot, que la via utilitzada pel trasllat de les tropes i els seus diferents assentaments en el pas pel Maresme deuria ser el Camí dels Contrabandistes. Aquest és un camí conegut des de l’època ibèrica i que té un recorregut pel territori del Baix Maresme que circula en el seu primer tram, seguint actualment la carretera de Mata passant des de Sant Cebrià de Vallalta a Sant Martí d’Arenys de Munt, Sant Vicenç de Montalt, i Llavaneres. A partir d’aquí es converteix actualment en camí sorrenc i passa per Sant Martí de Mata, Sant Sadurní de Valldeix, Figuera Major, Argentona prop de Sant Jaume de Traià i Sant Martí de la Pujada, les Brolles de l’Abril prop del castell de Burriac, la Carena de Sant Mateu, prop de Vilassar i Premià fins Can Sentromà de Tiana i a partir d’aquí entraria al Pla de Barcelona.

Per a llegir-ne el text complert:

• GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim: “El Baix Maresme durant el període carolingi. De la conquesta a l’organització del territori” dins XVI Sessió d’Estudis Mataronins. 27 de novembre del 1999. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria; Patronat Municipal de Cultura. Mataró, 2000. Pàgs.75-88
• Per obtenir-lo: http://www.raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/view/113189/140936

Bibliografia complementària:

• GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim : L’arquitectura religiosa preromànica i romànica en el Baix Maresme. Volum 1. La Comarcal edicions. Argentona, 2001
• GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim: “L’organització de l’espai i models de poblament del Baix Maresme” dins L’organització de l’espai i models de poblament. III Jornades de Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Actes. Del 20 d’octubre al 7 de novembre de 2001. Grup d’Història del Casal. Mataró, 2003. Pàgs.23-40

La presència de l'arc ultrapassat o de ferradura al Maresme

La Catalunya del segle VIII al segle X estava sotmesa a un procés de canvi constant, en què diverses cultures conflueixen i hi deixen petjada. El fet queda ben palès en l'estudi de l'estil de l'època, el preromànic, anomenat durant molt de temps, i de manera indistinta, art visigot, art carolingi o art mossàrab, fins que a partir d'un debat organitzat pel Grup d'Amics de l'Art Romànic de Barcelona, filial de l'Institut d'Estudis Catalans, es fixà i s'acceptà el terme pre-romànic per a definir l'art autòcton català dels segles VIII i IX.
Un aspecte problemàtic de l'art pre-romànic a Catalunya és la presència de l'anomenat art ultrapassat, o de ferradura, de possible influència mossàrab o califal cordovesa, que es troba tant en les plantes dels edificis, com en elements estructurals i en obertures. Aquesta forma arquitectònica va ésser anomenada de ferradura en base a criteris visuals o estètics, sense considerar la seva funció. Per això, per a definir-la, considerem més correcta l'expressió d'arc ultrapassat, ja que el seu traçat
"ultrapassa" la mitja circumferència i, per tant, la línia d'imposta és més avall del centre.
Examinant els estudis realitzats pels diferents historiadors de l'art que han incidit en el tema, podem destacar quatre criteris bàsics o quatre conjunts teòrics per explicar l’origen de la presència d’aquest arc a Catalunya. Un grup d’historiadors, entre els que s’hi pot comptar Gómez Moreno i Puig i Cadafalch opinaven que l’origen d’aquest arc a Catalunya es deu a l’arribada de comunitats mossàrabs, és a dir, un conjunt de nuclis cristians exiliats, expulsats de la Còrdova islàmica.
La segona teoria, defensada per Fèlix Hernández, interpreta la presència de l’arc ultrapassat a Catalunya com a influència de l’art musulmà de forma directa. La tercera, argumentada per Joel Pijoan, manté l’origen en època visigoda i per tant serien restes de la pervivència goda. Per acabar, la última d’elles defensa un origen tardo-romà local i estaria defensada per Mn. Eduard Junyent.
L'arc ultrapassat al Maresme ens ha pervingut en l’estructura dels arcs triomfals que separen la nau del presbiteri, com el cas de Sant Cristòfol de Cabrils , o en l’estructura de les finestres, com el cas de la capella de Sant Salvador de Vilassar de Dalt o també en l’anterior capella mencionada. El seu origen sembla correspondre més a la teoria defensada per Junyent i per tant un origen autòcton derivat de les tècniques constructives emprades.

Bibliografia
GRAUPERA I GRAUPERA, Joaquim : “L’arc ultrapassat en el pre-romànic del Maresme” a Fulls del Museu-Arxiu de Santa Maria”, núm.31. Museu-Arxiu de Santa Maria. Mataró, abril 1988. Pàgs.3-9.
Per la consulta del text complert: http://www.raco.cat/index.php/FullsMASMM/article/viewFile/115791/146391