Destruir o conservar, què en fem del nostre patrimoni?

L’any 1889, Mataró estava obrint els carrers del casc antic per tal de construir-hi la nova xarxa de clavegueram. En els treballs al carrer d’en Pujol, van aparèixer restes arqueològiques. En un article publicat al Semanario de Mataró [Any VII, núm.18, (4 de maig del 1889) pàgs. 3-4 ]i signat pel membre de l’Associació Artístic Arqueològica Mataronesa. Josep Maria Pellicer, sobre aquestes troballes, va denunciar que: "Varios otros objetos y monedas podríamos describir, si por una parte la ignorancia de los trabajadores no les llevase tirar ó romper lo mismo que se les viene a las manos y por otra si una mal entendida especulación no se opusiese la inversion del tiempo necesario para recojer los hallazgos, cuanto la fortuna los depara. Es la milésima vez que esto se repite, la milésima vez que la antigua Iluro, rompiendo la espesa capa de tierra en que yace sepultada, ha querido en vano hacer oír su voz. Hasta cuando nos negaremos escucharla?" .

Aquesta denúncia de fa 120 anys encara la podríem fer extensiva als nostres dies en el terreny del patrimoni arquitectònic. La dinàmica del creixement urbà, ens porta constantment a decidir en una doble alternativa: destruir o conservar.
La ciutat s’ha construït a partir d’una llarga suma de períodes constructius que han dibuixat la seva fisonomia. Cada racó, cada ambient és fruit d’un moment històric determinat i el respecte a aquests espais és un exercici de memòria col·lectiva vers les diferents lectures que la ciutat ha tingut al llarg de la seva història, de diferents formes de viure-la, d’entendre la vida en comú i d’organitzar-se.
La substitució indiscriminada d’aquests espais van esborrant a un ritme lent la memòria del nostre passat col·lectiu, de totes aquestes lectures de la nostra ciutat. Posem un exemple. Tothom esta d’acord que Mataró és l’hereva de la ciutat romana Iluro, què en queda d’aquesta ciutat? Com podem recordar als nostres fills i als alumnes de les nostres escoles que la nostra ciutat ja existia a l’època romana?. Què en queda del Mataró medieval? I els vapors de la industrialització, sols n’ha de quedar les xemeneies? .
És cert que no es pot conservar tot però tampoc podem anar substituint-ho tot. Cal una reflexió de què, com i per a què cal conservar. Un dels greus problemes per a la conservació són l’especulació i les dificultats econòmiques per a mantenir aquests espais. Cal un esforç imaginatiu per tal de buscar noves funcions a aquests espais, per exemple, s’ha salvat la masia de Can Xalant i ha esdevingut un centre de creació artística. Casals de joves, hotels d’entitats, galeries d’art, escoles d’adults, etc. Tots aquests exemples són funcions possibles per ocupar uns espais dignes de rehabilitació.
També a vegades, apareix la dificultat de compaginar la voluntat d’un arquitecte de fer una obra pròpia digne de ser recordada amb el respecte a mantenir la sensibilitat d’uns espais. Posem un altre exemple, destruïm un casal del s.XVIII, guardem numerades les peces més rellevants (finestres, portals, detalls esculpits, etc.) enderroquem l’edifici i el tornem a construir en nous pisos, noves distribucions del seu interior amb materials moderns amb una petita dosis de disseny d’interiors i de materials d’avantguarda de l’arquitecte de torn. Desprès col·loquem els portals i les finestres en el lloc original i desprès dels arrebossats finals, tenim un edifici que aparentment sembla l’original. És un edifici del s.XVIII o del s.XXI? Per a mostra Can Palauet, l'antic Ateneu de Mataró o la nau Gaudí de la Cooperativa Obrera Mataronesa.

Bibliografia
GRAUPERA, Joaquim: “Destruir o conservar” a Revista d’Òmnium Cultural de Mataró, núm.2 (abril del 2000), pàg.2

Finestra gòtica de Can Brufau de Vilassar de Mar abans i desprès d'una mala intervenció

Casa del carrer ciutadans de Pineda on s'hi reaprofiten alguns elements d'una construcció anterior amb una dubtosa qualitat estètica.

Imatge barroca de l'església de Sant Josep de Mataró amb una sèris de puntxes anti-coloms, que com es pot veure a la imatge, no acaba de ser eficient del tot, malgrat desvirtuar l'escultura estèticament.Antic casal de Ca l'Isern a Vilassar de Dalt, on s'hi ha reubicat una finestra gòtica reconvertida en balcó on solament hi ha d'original les pedres superiors.

Conferència a Vilassar de Dalt sobre l'art preromànic i romànic del Maresme

El passat dimecres 8 de juliol de 2009 vaig ser convidat per en Francesc Castañer per tal de participar en una tertúlia- conferència en el Casal de la Gent Gran de Can Rafart de Vilassar de Dalt. Cada setmana conviden a un tertulià per tal de presentar un tema i fer una mica de barrila desprès.El tema que vaig proposar va ser un recorregut amb imatges pel patrimoni preromànic i romànic del Maresme. Al llarg d’aquest recorregut es van poder analitzar des de l’arquitectura militar (els castells de Burriac, de Palafolls, de Montpalau...), l’origen de les viles de sagrera i l’arquitectura religiosa (monestirs, parròquies i ermites). Finalment, es va poder repassar també les poques restes conservades de les arts decoratives : d’escultura dels capitells i les imatges de les Marededéus, moltes de les quals ja pertanyen a l’etapa gòtica i la única pintura conservada de sant Romà de Tiana.La part més interessant de la sessió va ser un animat col·loqui final, en que les àvies del Casal de la Gent Gran de Can Rafart de Vilassar de Dalt. (ja que hi havia pocs avis) van explicar els seus records i experiències viscudes en els elements patrimonials preromànics i romànics de la vila i de poblacions veïnes: Sant Salvador de Can Boquet, Sant Cristòfol de Cabrils i Sant Mateu de Premià. També van tenir un record i van esmentar anècdotes al voltant del Grup d’Arqueologia de Vilassar i dels historiadors i arqueòlegs Pau Ubach i Àngel Fàbrega.Per acabar, em varen ensenyar la masia de Can Rafart, seu de l’Associació i des de la terrassa vaig poder observar una vista inèdita de la poblacióEn definitiva, va ser una bona experiència que va deixar ganes de repetir-la.

La dependència del priorat de Clarà del monestir de Sant Cugat del Vallès (985-1025), protagonista del segon col.leccionable.

El passat diumenge 28 de juny del 2009, es va celebrar l'aplec de Sant Pere de Clarà (Argentona). L'acte, que va començar a les 7'00 h. de la tarda va consistir en una celebració eucarística a la capella de l'antic Priorat, oficiada pel Mn. Josep Ma Vendrell, rector d'Òrrius. Acabat l'acte és van cantar els goigs de Sant Pere de Clarà. Desprès davant de la masia de Can Marc, Pilar Figueres va presentar a Jaume Vellvehí, que en nom del Grup d'Història del Casal de Mataró, va donar a conèixer el segon col.leccionable, que ha estat elaborat per mi mateix i es reparteix gratuïtament. Per finalitzar, es va celebrar una ballada de sardanes i es va servir un petit refrigeri de coca i vi moscatell.

Aquest segon col.leccionable divulgatiu, tracta de la dependència d'aquest priorat, del monestir de Sant Cugat del Vallès. La documentació ens dóna indicis que ens porten a pensar que les terres pertanyents a la “domus”de Sant Pere de Clarà depenien del monestir de Sant Cugat del Vallès durant el s.XI. Així doncs, apareix esmentada, en la confirmacions de béns dels anys 1003,1098 i 1120 com a filial del monestir de Sant Cugat del Vallès però encara no consta que hi visqués cap comunitat. L’any 1025, Clarà apareix citat entre la llista de possessions del castell de Sant Vicenç (Cabrera de Mar), actualment conegut com de Burriac, en el moment en que el comte Ramon Berenguer I les va vendre a Guadalt.

L'arribada de la Flama del Canigó a Mataró

El passat dimarts 23 de juny de 2006, com a president del Grup d'Història del Casal vaig pronunciar un discurs en nom de les entitats organitzadores de l'acte d'arribada de la Flama del Canigó a Mataró. A les 18.30 h va començar l'acte amb uns balls populars davant de l'Ajuntament i la flama va arribar al voltant de les 19 h i es va produir l'encesa del pabeter del balcó de la casa de la ciutat. A més del meu parlament també va parlar l'alcalde de Mataró Sr. Joan Antoni Baron i Genís Mayola va interpretar "Muntanyes del Canigó" i "Viatge a Ítaca". El recorregut de la Flama va continuar La Riera avall fins al carrer de Sant Joan per encendre la flama davan del sant. La Flama continuà cap a la platja del Callao on es va encendre el monument al Camí del Nord i s'endinsà en el mar.

En el meu parlament vaig destacar el paper del grup "Marxaires Mataró - Canigó" en aquesta edició, quan la flama va acabar el recureegut a la platja de Mataró es va completar la el recorrregut GR gràcies a l’esforç i la persistència d’una colla de persones que any rera any la mantenen viva. Com vaig dir en el discurs " ...I es que fa 10 anys que els Marxaires Mataró- Canigó van començar la tasca de recuperar un camí, ple d'història i d'històries. Un camí que és l’únic que traspassa la frontera entre dos estats (que no entre dues nacions). El mes de gener del 1939, quan les tropes franquistes van començar a ocupar militarment Catalunya, molts dels seus ciutadans iniciaren un llarg, cru i costós exili cap l’estat francès. Més de 450.000 persones van creuar la frontera, aquells dies, pel coll d’Ares, el coll de Malrem, el coll de Lilla, el Pertús i Portbou. La ruta del camí del Canigó passa pel coll del Malrem des d’on hi passaren 5000 exiliats. Els Marxaires Mataró – Canigó intenten que no oblidem i reivindiquem les vivències d’aquelles persones i la gent que els acolliren".

També vaig destacar el paper dels camins i la seva salvaguarda: " ...Quan parlem de preservar i conservar el patrimoni, moltes vegades pensem en edificis religiosos (ermites, esglésies i monestirs), arquitectura civil ( masies, ferraries, molins) i altres elements que ara es feria feixuc de ressenyar. Sortosament i encertadament cada cop més s’inclouen entra altres centres d’interès els camins. Moltes vegades, patim una comarca poc vertebrada, una terra de pas, on la gent creua ràpidament el territori moltes vegades sense aturar-se i sense poder descobrir el ric patrimoni artístic i cultural que tenim. Però, actes com el d’avui, ens permet de descobrir que els camins són un element de comunicació, d’apropament, espais que ajuden a crear vincles entre les persones. És aquest el sentit de camí que no hem de perdre. En aquest aspecte també cal fer un esforç per recuperar itineraris, topònims, vivències. El camí de Mataró- Canigó també simbolitza una altre realitat catalana, una cultura d’acollida. Des d’antic, vingueren pobles del nord a viure que aquestes terres: celtes portadors del ferro i constructors de megàlits; romans i grecs que també vingueren per mar, visigots i carolingis que vertebraren i organitzaren de nou el territori, francesos i occitans que van venir a viure entre nosaltres en època moderna i d’altres. Però el camí té dues direccions i gent del sud també el va creuar cap el nord: cartaginesos, musulmans berebers i àrabs, catalans que anaren a mil i un exilis, com el cas que he referenciat abans del 1939; emigrants que en els anys 60 anaren a treballar a Suïssa, Alemanya i França i ajudaren a l’enriquiment econòmic del país amb el seu sacrifici, segurament me’n oblido de molts altres. Tots aquests omplen de més significats i contingut a la paraula “camí”."

Finalment vaig evocar el Canigó: "El cim del Canigó es considerada la pica més alta dels Pirineus (per aquells que us agradin les dades presenta una alçaria de 2.784 mts.) Però el Canigó no és solament això. És una muntanya que té un valor simbòlic important per als catalans. Des de la Renaixença, que revalora el català i la unitat de la llengua, es recupera el seu sentit d’espina dorsal de la nació, malgrat que des del Tractat dels Pirineus del 1659, separa dos territoris d’una mateixa nació. Els seus paratges acullen també les grans abadies i priorats del nostre origen medieval: Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà, Serrabona , Marcèvol i els seus murs acolliren les despulles dels primers comtes o abats. El catalanisme situa al comtat de Rosselló com a símbol de l'origen de Catalunya com a nació, aspecte que va ajudar a difondre a nivell popular, l’obra de Verdaguer.

L'acte, de portar la flama del Canigó s'enmarca dins la la simbologia del foc: la divinitat, la purificació, la veritat, la saviesa,... El foc, que cada d’any surt del Canigó i s’escampa per Catalunya, representa l’esperit del poble que mai s’ha d’apagar. L’any 1955 Francesc Pujades, vilatà d’Artés de Tec al Vallespir, inicià la tradició. L’any 1966 el foc va creuar per primera vegada la duana i arribava a Vic. Van ser èpoques difícils, sovint de clandestinitat i a poc a poc la xarxa s’ha anat estenent i el foc, s’ha anat escampant per tot el Principat, ja arriba al País Valencià.
Espero i desitjo que la flama de la il·lusió no ens abandoni i no s’apagui mai i que per molt de temps, les persones que col·laborem en que actes com aquest esdevinguin possibles, que aquesta flama de la il·lusió no s’apagui mai.