El grup escultòric de la Dormició de la Verge a Santa Maria de Mataró (s.XVI)

Fa temps vaig publicar una comunicació on s’analitzava el grup escultòric sobre el trànsit de la Verge de la parròquia de Santa Maria de Mataró (s.XVI). Aquest grup escultòric no es conserva totalment. El 1805, amb la conversió de la capella de sota el campanar en baptisteri, el grup es va fragmentar, la imatge de la Verge es va traslladar a la capella de la Soledat dins l’església parroquial i les imatges dels apòstols es van traslladar a l’ermita de Sant Simó de Mataró. D’aquest grup solament es conserva la imatge de la Mare de Déu, avui a la sala de síntesi del Museu-Arxiu de Santa Maria de Mataró, ja que les imatges dels apòstols van ser destruïdes durant la guerra civil.

L’objectiu d’aquest treball va ser, per una banda, relacionar les dues obres, l’estàtua jaient de la Verge i les imatges dels apòstols, com a parts d’un grup escultòric unitari. Per altra banda, situar en el temps i determinar l’estil del conjunt, ja que diferents historiadors locals havien catalogat de forma diferenciada l’estàtua de la Verge com a gòtica i les estàtues dels apòstols com a romàniques. A tall d’exemple, Lluís Ferrer i Clariana, en el primer volum de la seva monografia sobre la parròquia de santa Maria de Mataró en descriu la parròquia en el s.XV que “A la mateixa època fou tallada i segurament instal•lada la formosa imatge de la Verge de l’ Assumpció....”. Quant a les imatges dels apòstols, opina que “La iconografia coneguda a darreries del s.XIII foren les imatges romàniques dels apòstols, tallades en fusta...”. Per la seva banda, Marià Ribas fa referència que “...Als primers temps del temple gòtic hi havia la capella de la Soledat i dels Sants Apòstols (en la qual es veneraven les imatges dels apòstols del temple romànic)...” Com podem veure es decanta per duplicitat d’estil i època de les imatges.

La documentació conservada sobre la parròquia en situa perfectament el conjunt escultòric a partir de la segona meitat del s.XVI, en que ens descriu una imatge de la dormició de Maria, per tant dins l’etapa del gòtic final i renaixement. Dins aquest període, les representacions escultòriques del tema de la dormició es fan molt populars, fet demostrat per el nombre de conjunts semblants conservats. Les composicions mantenen una tradició gòtica, però de forma intermitent i lenta, algunes d’aquestes imatges van introduint les novetats renaixentistes que arribaran d’Itàlia però que no acabaran d’arrelar en el gust estètic popular català en el s.XVI.

Podem citar com a paral•lels, a nivell iconogràfic i formal, d’aquest grup, en diferents obres : el grup de la dormició de la Verge antigament atribuït a Martí de Liatzasolo (1544), conservada al Museu d’Art de Catalunya, que en estudis recents l’han relacionada amb l’obra de Marià Forment; el grup de la dormició de la Mare de Déu de Jeroni Xanxo (1548) conservat al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell; Grup de Santes Creus (1558) de Perris Austri, o bé, la Talla de la Verge dormida, datable a mitjans del s.XVI i que segurament procedia de la catedral de Lleida.

Si comparem el conjunt mataroní amb aquests exemples, a nivell formal, la composició mataronina mostra l’escena encara amb trets gotitzants i no introdueix les novetats formals, compositives i plàstiques pròpies de la plàstica renaixentista. Pel que fa a l’autoria, en aquests moments al Maresme hi han diferents escultors que es troben treballant en diferents esglésies de la comarca. El més important és Joan de Tours, originari de Turena, que consta documentat a Catalunya a partir del 1509 fins la seva mort a Calella l’any 1563. Aquest escultor va destacar per la talla de fusta i també en el treball en la pedra. A la comarca tenim documentades diverses obres, per una banda, el timpà de l’església d’Arenys de Munt i els retaules major, de Sant Pere i Sant Pau i el de Santa Maria per la mateixa parròquia (1542). A Pineda va esculpir el portal de l’església i també va treballar en el retaule major de l’església parroquial de Calella (1553-1563).

Joan de Tours també va col•laborar amb altres escultors sis-centistes autors de les dormicions esmentades. Va intervenir conjuntament amb Martí Diez de Liatzasolo en la capella de Santa Maria de Jesús de Barcelona (1532), i conjuntament amb Damià Forment en el retaule de Sant Just i Pastor (1531). També va treballar conjuntament amb l’artista mataroní Joan Masiques per diversos retaules entre ells el de Sant Iscle i Santa Victòria i el de Sant Esteve de Canyamars. (1531). A més un dels fills de Joan de Tours, Joan Torres, va contractar la part escultòrica de l’església de sant Vicenç de Montalt (1591-1607). Com podem veure molts artistes catalans del s.XVI, autors de dormicions en altres indrets van treballar conjuntament a la comarca i per tant col•laborar i inspirar-se mútuament . Malgrat tot, la tècnica i l’acabat de la dormició de Mataró té menys qualitat que les dormicions conservades de Damià Forment, Liatzasolo i Xanxo pel que obliga a parlar d’un artista local com autor del conjunt, possiblement Joan Masiques. Segurament, quan es pugui trobar el contracte del conjunt, es podran verificar totes aquestes hipòtesis.

Bibliografia
GRAUPERA, Joaquim: “El grup escultòric sobre el trànsit de la Verge de la parròquia de Santa Maria de Mataró (s.XVI)” a XVII Sessió d’Estudis Mataronins. 25 de novembre del 2000. Comunicacions Presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Patronat Municipal de Cultura. Mataró 2001. Pàgs.115-138 [Text complert de l’article en .pdf]

El Grup de l'apostolat en l'ermita de Sant Simó de Mataró abans de la seva destrucció l'any 1936.



La imatge de la Verge en el primitiu Museu de Mataró a l'Escola d'Arts i Oficis el 1925.
 [BC-Fons Fotografic Salvany : SaP 87404]

Marià Ribas durant la restauració de la imatge [Arxiu part. família Ribas]

Restitució hipotètica del conjunt (J.Graupera)

La imatge de la Verge exposada actualment a la Sala de Síntesi del MASM de Mataró.

Conjunt de la Dormició de la Verge al claustre de Santes Creus




Dormició de la Verge al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell

"Per camins històrics", una nova web de Francesc Costa.

Des del desembre de 2010, Francesc Costa ha iniciat un bloc sobre els camins tradicionals que uneixen el Maresme i el Vallès. Segons les seves paraules de presentació en el bloc “De camins sempre n'hi ha que et duen amunt i avall. Per anar a resar a l'ermita d'aquell sant. Per a dur enciams al mercat. O el carbó que es fa a les muntanyes. I a vegades és un viatger que busca el destí. També escamots carlins per la serralada a l'espera de la senyal. Per camins antics del Maresme i del Vallès, i els cercarem dins les muntanyes, ara oblidats o potser encara trepitjats”.

Els primers camins investigats son el Camí de Llinars, el Camí de Cardedeu i el Camí de Parpers. La web s’estructura a partir d’una pàgina principal on es van documentant els treballs de recerca i a la pàgina pròpia de cada camí s’hi pot trobar els resultats provisionals a partir del que va trobant. Al final acabarà amb un text definitiu i l'establiment de la traça Gps.

La recerca es fa a partir de mapes antics, documents d’arxius i caminant per boscos fent treball de camp. També Francesc Costa demana col•laboració “Si algú hi té alguna cosa a dir s'accepten tota mena d'idees”. També hi ha enllaços a altres webs relacionades amb temes de camins : hostals de camí ral; el camí dels Bons Homes, camins del berguedà,etc.

Aquesta setmana ha obert una nova pàgina de llibres on anirà publicant el resultat de les investigacions sobre camins històrics, en forma de llibre. I també s’hi podrà trobar alguns volums i reculls d'articles de temàtica històrica que ha publicat fa anys i que ara estan descatalogats.

Felicitem des d’aquí aquesta iniciativa que de ben segur tindrà una bona acollida.

Per consultar la web: "Per camins històrics"



Mapa del Corregiment de Mataró (1716) - Institut Cartogràfic de Catalunya



Es presenta l'estudi d'Enric Subiñà sobre l'Argentona del s.XV

El divendres, 7 de gener de 2011, a les 20h. al saló de Pedra de l’ajuntament d’Argentona (C/Gran 61) es va presentar a Argentona el llibre d’Enric Subiñà “Argentona al segle XV. Terra de Remences”, obra que va ser guanyadora del Premi Burriac 2008. L’acte, que va estar presidit per l’alcalde d’Argentona l’il.lust. Sr. Pep Masó, va comptar amb la presència de la Dra. Coral Cuadrada, professora d’Història Medieval de la Universitat Rovira i Virgili que va glossar el llibre. Coral Cuadrada en la presentació del llibre va anar introduint algunes pincellades dels temes del llibre. Subiñà retrata en el mateix els diferents temes de la vila d’Argentona en el s.XV centrant-se sobretot en els diferents aspectes de les relacions personals com l’estudi dels testaments, les herències, el paper de la dona, l’evolució de la vila, entre altres. Aquests temes estan tractats a partir de la documentació conservada de l’època, tant dels documents d’arxius públics com de particulars. La consulta d’aquests fons que algunes famílies argentonines conserven va ser un fet que va agrair l’autor, ja que donen més importància a l’estudi ja que molts d’ells han estat inèdits fins ara.

Subiñà va ser ja mereixedor del Premi Burriac l’any 2001, amb el treball ja publicat Argentona de la sagrera a la vila (1295-1900). (Ajuntament d’Argentona. Argentona, 2002). La Dra Coral Cuadrada és alhora la directora de la tesi d’Enric Subiñà, que presentarà abans del 2015, fet que l’autora va esmentar. També es va mostrar emocionada al veure que el seu camí iniciat amb la seva tesi doctoral sobre el Maresme medieval i que va guanyar el premi iluro l’any 1987 (El Maresme medieval: habitat, economia i societat. Segles X-XIV. Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró, 1988. (Premi Iluro,42)) va suposar el punt de partença de la historiografia medieval a la comarca i que ha generat fins avui dia una extensa bibliografia i una bona generació de nous investigadors.

Al final de l’acte l’alcalde d’Argentona va fer pública la nova convocatòria del Premi Burriac 2011.

Podeu consultar: 

• L’acte de concessió del Premi Burriac 2010 a Enric Subiñà

Les bases de la convocatòria del Premi Burriac 2011

Manuel Riu, in memoriam

L’historiador Manuel Riu i Riu va morir el passat diumenge 2 de gener de 2011 als 81 anys. Malgrat que va néixer a Manresa el 1929, la seva família tenia els orígens a Sant Llorenç de Morunys, de la qual n'és fill adoptiu i hi té un carrer dedicat des de 2007. A nivell acadèmic va ser catedràtic d'història medieval de la Universitat de Granada (1966) i posteriorment de la Universitat de Barcelona (1969). Manuel Riu va dirigir les publicacions Índice Histórico Español i Acta Historica et Archeologica Medievalia, i va coordinar els Quaderns d'Estudis Medievals.

Els seus mèrits reconeguts el van portar a assolir la Creu de Sant Jordi l'any 2003 i tres anys més tard, el 2006 va rebre també el premi ciutat de Berga a la Cultura. Va esdevenir membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, membre corresponent de l'Acadèmia de la Història de Madrid i des del 1990, va ser membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

En la seva obra com a medievalista destaquen una vintena de llibres i un sis-cents cinquanta treballs de síntesi i investigació històrica i arqueològica que aborden la història eclesiàstica i socioeconòmica i la vida quotidiana de la Catalunya de l'edat mitjana. Especialitzat en la història monàstica catalana i de l'Andalusia oriental, són importants les seves hipòtesis sobre l'origen del feudalisme a Catalunya, les fonts de l'estadística demogràfica medieval o l'estudi de la producció llanera i ramadera.

Com a arqueòleg i deixeble d’Albert del Castillo, va ser un membre actiu en la institucionalització com a disciplina de l’arqueologia medieval a Catalunya. Va dirigir o codirigir les excavacions dels jaciments del Mas A de Vilosiu, vilatge de Caulès, monestir de Sant Sebastià del Sull, poble abandonat i castell de Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall, castell de Mataplana, i una llarga llista més d’indrets.

Personalment, vaig tenir el plaer de tenir-lo com a professor en la matèria d’Història Medieval Universal en el curs 1983-1984 amb el qual vaig anar a comentar-li molts dubtes sobre la matèria en el seu despatx de la Torre B.

Anys més tard, varem coincidir el 10 de novembre de 1995 en la presentació del setè volum de la revista Lambard de l’institut d’Estudis Catalans, on va sortir publicat el meu treball sobre el capitell romànic de Caldes d’Estrac del qual en recordo gratament els comentaris elogiosos envers el mateix. Acabat l’acte vaig anar a saludar-lo i em va comentar que malgrat que en aquells temps les classes de la facultat eren d’unes 300 persones per aula aproximadament, és a dir molt massificades, se’n recordava de mi per les sovintejades consultes i per dos detalls curiosos: tots dos tenim els cognoms repetits i varem néixer el mateix dia de l’any, un 25 de març, primer dia del calendari medieval segons l’annus ad incarnatione Domini.

Crec que els medievalistes catalans devem moltíssim a la tasca feta per Dr. Manuel Riu.

Per a més informació:

Revista L' Erol. revista cultural del Berguedà, núm.61 (1991) "Manuel Riu, una vida dedicada al món medieval"