La talla gòtica de la Mare de Déu de la Magrana (Argentona)

La imatge de la Mare de Déu de la Magrana pertanyia a la parròquia de Sant Julià d’Argentona. L’any 1922, es conservava a les golfes de la casa rectoral, quan va ser identificada pel bisbe com a una obra de valor en una visita pastoral i va ser traslladada al fons del Museu Diocesà de Barcelona per a la seva millor conservació.

La Mare de Déu de la Magrana és una imatge de fusta d’àlbar policromada i daurada que representa la Mare de Déu dempeus amb el nen sustentat amb el palmell de la mà dreta (128 x 43 x 25 cm). Amb l’altra mà subjecta un pom, que al ser confós amb una magrana, ha donat el nom a la imatge. 

El mantell cobreix el cap de la verge fixat amb una diadema i el cabell ondulat sobresurt fins l’alçada de les espatlles. La imatge porta una túnica cenyida per un cinturó i recoberta per un mantell que queda recollit en el braç esquerra. Els plecs de la roba són força realistes i permeten observar una acurat treball naturalista. 

La imatge presenta un lleuger contrapposto o hanchement, habitual en les representacions de la Mare de Déu de tradició gòtica. A la part baixa de la túnica es mig apunten unes sabates apuntades. 

El nen apareix dret, nu, amb la mà dreta en actitud de beneir i un ocell a l’esquerra, i sostingut per la mà dreta de la mare. 

La imatge presenta una tipologia bastant tardana de les Mare de Déu dempeus de tradició gòtica que Clavell ja va datar dins una cronologia del s.XV. 798 El tractament del rostre de la Verge, que presenta una factura molt propera a models germànics, ens pot fer apropar la cronologia cap a finals del s.XV. De fet, la primera visita pastoral on s’esmenta un altar dedicat a Santa Maria és la del 1498. 

El model de imatge de la Verge amb el Nen dempeus es va començar a introduir a la Borgonya en el s.XII. Aquesta imatge representa ja a Maria dreta i sosté amb el seu braç, sovint l’esquerra, l’Infant que apareix jugant amb un ocell o relacionant-se amb la Mare (intenta prendre-li la corona, la mira i riu, entre altres actituds de relació entre ells. Un element característic d’aquestes imatges, com hem vist, és la posició de contrapposto o hanchement, en que els malucs de la Verge del costat que sosté el Nen és elevat per tal de imitar una posició que possibilita una millor sustentació del nen en braços. Aquest tipus d’imatge s’introdueix arran de situar la imatge de la Mare de Déu en el mainell de les portades. Segons Vicens, a partir de la tercera o quarta dècada del s.XIV, aquesta tipologia de Mare de Déu ja esdevé el model preponderant a Catalunya.

Font: 

• GRAUPERA, Joaquim (2012). L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona. Tesi doctoral dirigida per Francesca Español i Bertran. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Història de l'Art. Cap 5, p.190-191 Per a consultes en pdf: Tesis en xarxa.

Mare de Déu de la

Magrana (Argentona)

 [Fotografia:MDB-371]

Nadala 2015

A la descoberta de les arrels medievals de Sant Andreu de l'Arboceda (Pineda de Mar)

L’any 2013 l’Ajuntament de Pineda de Mar i l’Associació Amics Escoltes del Montnegre van signar un conveni de col•laboració per restaurar l’ermita de Sant Andreu de l’Arboceda i el seu entorn.

L’ermita es troba situada dins el Parc del Montnegre-Corredor, en el terme municipal de Pineda de Mar, malgrat que s’hi accedeix per Calella. La primera referència històrica data de l’any 1079 i formava part de la parròquia de Santa Maria. Des del segle XIX, l’ermita es troba en estat d’abandonament. Actualment es conserva la façana, el campanar, les parets principals i les ruïnes d’un antic mas annex.

Amb el conveni signat, l'Ajuntament de Pineda i l'Associació Amics Escoltes del Montnegre han desenvolupat una campanya de documentació i d’excavacions arqueològiques en diverses campanyes per posteriorment restaurar l’ermita, i convertir-la en un punt d’interès per a la recuperació del patrimoni històric i natural, tot habilitant una sala annexa com a espai de refugi i d'educació ambiental per a grups excursionistes.

Ara per ara, ja ham iniciat dues campanyes d’excavació programades. El primer camp d’arqueologia es va fer a principis de setembre d’aquest any i l’entitat el valora com un èxit tant de feina feta com d’ambient creat entre els participants voluntaris.

 Aquest pont de desembre han organitzat unes noves jornades de treball que es centraran sobretot en estudiar l’absis que hi havia a la paret est de l’ermita. Avui he pogut  realitzar una visita ràpida convidat per Aniol Noguera i Pere Badalló de l’Associació Amics Escoltes del Montnegre i pel director de les excavacions, l’arqueòleg Josep Font de l’empresa ACTIUM PATRIMONI CULTURAL SL d’Alella. A tots ells els hi agraeixo les seves explicacions i la seva atenció oferta.

Tot apunta a que es tracta d’una ermita d’origen preromànic, malgrat que la primera documentació l’esmenta al s.XI. Va ser molt refeta en el temps, fet que dificulta la seva interpretació. Esperem que les diferents campanyes arqueològiques ens donin molta més llum pel coneixement de la història de l’edifici i la masia ermitana annexa.

Per a més informació del projecte:

• Amics Escoltes del Montnegre
• Notícia de la campanya d’excavacions a Radio Calella

Vista de la façana de la capella. [Procedència imatge - http://demarcacions.escoltesiguies.cat/]

Imatges del procés d’excavació del mas annex a Sant Andreu

 [Procedència imatge - www.radiocalella.cat]

Imatges del procés d’excavació del mas annex a Sant Andreu

 [Procedència imatge - www.radiocalella.cat]

Imatges del procés d’excavació del mas annex a Sant Andreu

 [Procedència imatge - www.radiocalella.cat]

La revista Alella presenta el nou web "lescasesdalella.cat"

El passat dijous 5 de novembre de 2015, el director de la revista Alella, Ramon Ruiz, va presentar a la sala d'actes de les golfes de Can Lleonart la nova pàgina web sobre el recull històric de cases de senyor i masies d’Alella.
El projecte ha estat elaborat per un grup de treball juntament amb altres col·laboradors que al llarg de més de vint anys han anat recollint informació. En els seus inicis, els impulsors pensaven que el treball final tindria un format de llibre que recollís les cases més emblemàtiques de la vila (‘Alella, recull d’imatges’). Cap al 2009 varen canviar d'opinió i varen pensar que el millor era transforma-ho en un web perquè d'aquesta manera hi hauria la possibilitat d'ampliar i millorar sempre que es volgués les dades recollides.

Entre els impulsors del projecte  Ramon Ruiz va esmentar les persones més implicades al llarg d'aquests anys. Entre molts més, Salvador Artés, Esteve Riambau, Joaquim Fabregat, Salvador Ribas, Mireia Barnadas, Jordi Albaladejo, Àlex Asensio, Cristina Armengol, Laia de Bobes i Ramon Anglada. (Vegeu la llista completa de tots els autors i col·laboradors). Jo vaig tenir el plaer de participar en el projecte a partir de la col·laboració amb Salvador Artés. 

Després de presentar les diferents seccions del web i explicar que les cases es troben dividides per comes (Coma Clara, Coma Fosca, Centre urbà i Riera principal/Alella de Mar). Ruiz, també va donar les gràcies a tots els qui han fet possible econòmicament el projecte i han ajudat a finançar-lo: la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament d'Alella, Pere Altimira de Crison Instruments i Alella Vinícola; i la col·laboració de la Biblioteca Ferrer i Guàrdia i del grup d'historiadors Cerquem les Arrels. 

Ruiz, al final de l’acte, va demanar que es miri de trobar sortides viables a totes les finques que pateixen abandonament o perill de degradació. “Hi ha algunes cases que estan molt deteriorades. Can Tito Serra Vell potser és ja irrecuperable, Can Serra n’és un altre exemple i els Escolapis ens fan patir molt”.

Creiem que aquesta iniciativa d'Alella és un exemple a seguir per altres pobles de la comarca per poder difondre i conscienciar sobre el valor del patrimoni local.

Per a més informació sobre l'acte: Revista Alella

Per veure la pàgina web: http://lescasesdalella.cat/ 

Públic assistent a l'acte [Procedència foto -Revista Alella)

El director, Ramon Ruiz, presentant el nou web. [Procedència foto -Revista Alella)

Portada del nou web

Comunicació sobre el monestir de Sant Pol de Mar al XXXIV CONGRÉS INTERNACIONAL SOBRE LA CARTOIXA

Durant els dies 29, 30, 31 d’octubre i 1 de novembre de 2015, va tenir lloc a Barcelona, a l’Aula Magna del Seminari Conciliar de Barcelona (c/ Diputació, 231), el 34è Congrés Internacional sobre la Cartoixa: “La Cartoixa de Montalegre: 1415-2015. La Província Cartoixana de Catalunya”. 

La Cartoixa de Santa Maria de Montalegre, (Tiana (Maresme), celebra enguany el 6è centenari de la seva fundació. Al llarg d’aquest temps ens ha tramés un important llegat cultual de gran valor patrimonial, molt poc conegut i estudiat. Per aquest motiu, el XXXIV Congrés Internacional sobre la Cartoixa de Montalegre, pretenia de manera singular celebrar l’efemèride tot posant a la disposició dels especialistes i de la societat en general el fruit dels últims estudis i investigacions científiques sobre la seva història, carisma, arquitectura, arts plàstiques, literatura, música, etc., per tal de permetre un millor coneixement i la valoració d’aquest gran monument i la del treball intel·lectual i espiritual dels seus monjos.

Vaig tenir el plaer de participar-hi amb una comunicació sobre "EL MONESTIR CARTOIXÀ DE SANT POL DE MAR. ESTAT DE LA QÜESTIÓ I HIPÒTESI DE LA SEVA ESTRUCTURA", que va estar molt ben acollida.

Malgrat que la cartoixa de Sant Pol de Mar ha estat abastament estudiada a nivell històric, la seva evolució artística i la seva estructura arquitectònica han estat sovint oblidades i no se’ls ha dedicat l’atenció que mereixen. 

Hi ha diversos elements que han dificultat l’apropament a la comprensió de la seva estructura monacal. En primer lloc, la seva dilatada història que ha conduit a funcions diverses de l’edifici i a una sèrie d’intervencions en etapes diferents que dificulten la seva lectura i interpretació, i en segon lloc, la manca de prospeccions arqueològiques en el seu conjunt que podien haver aportar dades valuoses sobre l’estructura de tot el conjunt monacal.

La primera part de la comunició va mostrar l’estat de la qüestió sobre els estudis efectuats a l’edifici cartoixà de Sant Pol de Mar tant a nivell artístic com patrimonial. En la segona part es va realitzar una memòria històrico-descriptiva del conjunt des de dos punts de vista: en primer lloc, deduir l’estructura arquitectònica del monestir a partir de les restes conservades i de l’aportació de la documentació i en segon lloc, es van analitzar les estructures aèries conservades, és a dir els murs o paraments de l’edifici, per intentar captar l’estratigrafia que presenten i les seves fases constructives. En aquesta part s’aplicarà el mètode estratigràfic d’E.C.Harris en l’anàlisi d’aquestes estructures. 

El monestir va passar per diferents propietaris que van deixar empremta en la seva edificació. Malgrat que han aparegut restes arqueològiques de difícil interpretació datables a l’antiguitat tardana, els primers testimonis documentals, que no apareixen fins el s.X, ens defineixen una comunitat monàstica bastant reduïda sota la regla de Sant Benet. Durant el s.XI, el cenobi passarà a dependre de l'abadia occitana de Sant Honorat de Lerins (1068) la qual van mantenir la comunitat durant dos segles. Al s.XIII després d’haver estat adquirit per Guillem de Montgrí, el monestir va ser cedit a la cartoixa d'Escaladei perquè hi establissin una comunitat sota la regla de Sant Bru. La comunitat cartoixana hi va residir fins el 1415. La seva posterior venda el 1434 i la de la cartoixa de Valparadis de Terrassa, van contribuir econòmicament a la construcció de la cartoixa de Montealegre a Tiana. A partir del 1434 els nous propietaris de l’edifici seran els Cabrera que li atorgaran un paper més de fortificació que d’espai monacal. Sota aquesta funció militar patirà els efectes de la guerra civil catalana del s.XV, en el moment que l’edifici va dependre de Bertran d’Armendaris, senyor dels castells de Palafolls i Montpalau. Al s. XVII Jeroni Pujades encarà hi pogué veure restes de l’estructura monàstica que va patir encara més destrosses durant la guerra del Francès ja a començaments del s.XIX. La construcció de la Nacional II i la urbanització de l’entorn hi contribuïren definitivament a la pèrdua de la fisonomia original ben entrat el s.XX.

La casa dels Desplà a Alella (les Quatre Torres o el Terço)

L’origen dels Desplà està vinculat a la zona d’Alella des del s.XIV i ocupaven la finca coneguda com de “Les Quatre Torres” o del “Terço”. Els Desplà es poden situar documentalment com a posseïdors de l’actual finca, entre 1344, quan Pere Desplà la va adquirir de Galceran de Banyeres, que n’era el propietari des de l’any 1325. L’any 1344 se li concedí a la família Desplà la jurisdicció de la Parròquia de Sant Feliu, que fou recuperada, mitjançant per compra, pels alellencs i cedida al rei Pere el Cerimoniós, convertint-se els Desplà com a castlans de la jurisdicció cobrant un terç de les rendes.

La casa d’Alella va servir durant la baixa edat mitjana com a segona residència pels Desplà on hi anaren a fer estades en la recerca del clima més benigne i temperat que caracteritza el Maresme però també fugint de les onades de pesta que afectaren a Barcelona. Molts membres dels Desplà ostentaven càrrecs públics, la casa d’Alella va servir per fer reunions d’aquestes institucions en moments de pestilència a Barcelona, seria el cas del juliol de 1494 quan sota la presidència de Joan de Peralta (1491-1494), Miquel Joan Gralla, diputat militar va recomanar a la Generalitat de reunir-se a Alella per fugir del contagi de pesta. Al final com que a Alella també semblava poc segura, es va acordar reunir-se a Mataró a la casa que Feu tenia a la Riera.

La casa d’Alella i les seves propietats van ser una font de rendes pels Desplà. Francesc Desplà, òlim de Coromines, espòs d’Elionor Desplà es va encarregar de posar en ordre els drets i atribucions d'allò que posseïa la família mitjançant l'encàrrec d'una capbrevació de totes les terres sobre les quals tenia poders al notari de Barcelona Francesc Clariana.

Després dels Desplà, la casa va passar a mans del seu fill, Francesc Gralla i Desplà i més endavant, a la seva filla Lucrècia Gralla i d’Hostalric, casada amb Francesc de Montcada i Folch de Cardona, marquès d’Aitona, fet que va provocar que a partir d'aleshores la casa d’Alella fos coneguda com la “Casa del marquès d’Aitona”. Al no ser residents a Alella vengueren el dret del cobrament del terço d’Alella l’any 1602 a Elionor Llana i, més tard (segons consta al capbreu fet pel notari Pere Moret el 1619), al seu fill Agustí. El 1621 els censos eren arrendats pel senyor Montserrat Navarro, tot i que la casa continuava pertanyent als marquesos d’Aitona. Entre 1645 i 1647, en temps de la Guerra del Francès, la casa va ser propietat de Guillem Ramon de Montcada, virrei de Catalunya i capità general dels exèrcits. Per aquest motiu, va ser requisada i possiblement ocupada pel qui aleshores era virrei francès a Catalunya, Enric de Lorena, comte d’Harcourt, passant a anomenar-se “Torre del comte” o “ Torre del virrei”. El 29 d’octubre de 1670, el marquès vengué la Casa, les terres, les dependències, els censos i la part corresponent al terço a Joan Baptista de Mata, Mestre Racional i cavaller de l’hàbit de Montesa pel preu de 21.000 lliures. El seu fill Josep de Mata i Copons va perdre la casa l'any 1716 en virtut de la repressió encetada pel nou rei Borbó Felip V als destacats austriacistes; a partir d’aquell moment la finca va passar a ser administrada pels dos jurats de la Parròquia. Malgrat tot, i per tal que els Mata no haguessin d’abandonar casa seva, s’arribà a un acord i, el 27 de desembre de 1717, els Jurats acordaren arrendar-los la seva pròpia finca. Finalment, la família Mata va recuperar les seves propietats i conservà la condició de Senyors de la Casa d’Alella fins a les darreries del segle XIX, quan l'hereu, Gaietà de Mata, va desprendre's de totes les finques alellenques i va vendre els censos i els drets a Gil Bonaventura Fabra i Illas, als descendents del qual encara pertany.

La casa, que es troba situada a la part alta de la sagrera d’Alella i prop del camí ral, presenta un mur que envolta tot el perímetre de la finca. Al darrera de la casa, que s'hi accedeix pel balcó central de la façana posterior de la planta pis, es conserva una zona enjardinada de caire romàntic amb un llac artificial i una petita illa que s'atribueix a Josep Fontserè i Mestres. La resta de la finca, organitzada en terrasses hi havia feixes de conreu i diverses dependències annexes a la casa, com les corts de les cavallerisses situades a llevant.

Malgrat que no en sabem l’aspecte a l’època medieval, el casal d’Alella devia ser ja com un palauet, a principis del s.XV, ja que el papa Benet XIII d’Avinyó s’hi va hostatjar al setembre de 1409 i entre el maig i juny de 1410. Actualment, la casa s'anomena “Les Quatre Torres” al segle XVII, a causa de les torres que coronaven l’edifici. 

L’edifici actual presenta un aspecte de casal barroc amb reformes a la façana del s.XIX. A la portalada adovellada que donava entrada a les cavallerisses hi ha inscrita la data de 1629. La finca de “Les Quatre Torres” ha patit força segregacions. La primera va donar lloc a l’actual carrer Comas, on trobem Cal Petxo i Can Pujadetes. Deixant de banda aquest fet, a mitjan segle XVII van aparèixer, a tocar de la Coma Fosca, quatre noves propietats fruit de la parcel·lació de diverses parts d’allò que restava de la gleva de la Casa del Terçó o Les Quatre Torres: Can Cai, Can Cabesa (Can Mañé), Can Tito Serra (Can Bruy) i Can Galvany de la Plaça (els Plumeros).

Bibliografia

• GRAUPERA, Joaquim (2012). La família Desplà – Gralla com a promotors d’art. Treball premiat per la Beca de Recerca Local d’Alella 2012. Ajuntament d’Alella, 2012. [Exemplar inèdit a la Biblioteca d'Alella]
• GRAUPERA, Joaquim (2014). “Els Desplà d'Alella, una família de promotors artístics en la Catalunya baixmedieval” a Revista Alella, núm.326 (gener-març 2014),p.34-35

Les Quatre Torres en una postal de principis dl s.XX [Procedència: A.Asensio-L'embranzida] 

Les Quatre Torres [Procedència: F.Costa - Imatges de la Catalunya natural] 

Vista aèria de la finca [Procedència: Google Earth]

Visita a la cartoixa de Montealegre (Tiana)

Avui hem pogut fer una visita privilegiada a la cartoixa de Montealegre (Tiana). A principis del segle XV, els cartoixans de Vallparadís (Terrassa, Vallès Occidental) i els de Sant Pol (Maresme) van unir-se i van decidir fundar una nova cartoixa a Tiana a la vall de Mons Hilaris o Montalegre. L'any 1433 es van començar les obres dirigides per fra Joan de Nea. La part gòtica integra les dependències comunes al voltant d'un claustret (església, sala capitular, refectori) i l'àmbit pròpiament cartoixà constituït per les cel.les dels monjos al voltant d'un gran claustre conclòs l'any 1448 i al qual s'hi va construir un altre adossat acabat l'any 1636.

La visita ha estat excepcional per diversos motius. En primer lloc, al ser un monestir en actiu amb una de les regles més austeres, s'hi poden fer molt poques visites. Els cartoixans són un orde de vida contemplativa amb una austeritat extrema. L'objectiu d'un cartoixà és la contemplació pura, en una vida monàstica d'oració pura i continuada. Té un caràcter mig eremític, ja que els monjos viuen en comunitat, però separats i en solitud, com a ermitans. 

En segon lloc la vista ha estat excepcional per la companyia. En han acompanyat el Sr. Pere de Manuel, Director del XXXIV Congrés Internacional sobre la Cartoixa que es celebrarà els propers dies 29, 30, 31 d’octubre i 1 de novembre de 2015, a l’Aula Magna del Seminari Conciliar de Barcelona (c/ Diputació, 231). També hem comptat amb la presència de Dom Josep Canals, monjo cartoixà i arxiver de Montealegre que ens ha obsequiat amb la seva amabilitat i finalment la Dra. Francesca Español, professora de la UB i presidenta d'Amics de l'Art Romànic, màxima especialista en l'estudi de la construcció del claustre i l'ús dels materials prefabricats de Girona. 

En aquest congrés hi presento la comunicació "La Cartoixa de Sant Pol de Mar. Estat de la qüestió i hipòtesi de la seva estructura", el dijous 29 d'octubre de les 19,00 a les 19,30h. 

Una experiència única que enriqueix la ment i l'esperit !!!

Sr. Pere de Manuel, dom Josep Canals, Dra. Francesca Espanyol i jo mateix

Necrópolis de la Riera de Teià (El Masnou) (segle V-VII)

A Teià es va descobrir l'any 1993 una necròpolis datable a l'antiguitat tardana (Segles V al VII). El jaciment es trobava en el lloc on ara ocupa l’autoservei Caprabo S.A, entre el Masnou i Premià de Mar, prop de la carretera N-II en la confluència amb la riera de Teià. L‘excavació arqueològica va estar dirigida per L.Burés i N.Carreras. La planimetria va ser realitzada per F.Tió.

Les restes arqueològiques van començar a ser conegudes directament el 19 de març del 1975, a causa d’una extracció de terres a la riba esquerra de la riera de Teià, fet que va fer sortir a la llum la major part de les estructures del jaciment. Les restes que van poder ser salvades de la destrossa van ser recollides per membres de l’AECC de Premià. Aquests van denunciar, l’any 1980, la destrossa que patia el jaciment, fet que va portar al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya a aturar les obres i a realitzar unes excavacions arqueològiques que van durar des del 22 de novembre del 1990 fins el 12 de gener del 1991. Els directors de l’excavació van ser L.Burés, N.Carreres, J.C.Estrella i A. Marquès. F.Tió va portar tota la planimetria. La campanya arqueològica va detectar dos sectors del jaciment força diferenciats anomenats sector 1000 i sector 2000. El primer correspondria a les restes de la vil.lae romana. En aquest estudi ens interessa el segon sector que ocupava l’espai d’un antic hivernacle construït al costat sud del camí del Mig, a uns 10 mts sobre el nivell del mar. L’excavació arqueològica del sector posà al descobert una necròpolis de tombes de lloses amb els enterraments dipositats directament sobre el sòl i l’estructura d’una fonamentació de murs que deurien format part d’un edifici relacionat amb els enterraments esmentats. La relació d’aquestes restes amb les de la vil.lae no es van poder realitzar ja que l’acció dels rebaixos de terres efectuats per les excavadores va impossibilitar-ho, a més de l’acció continuada de l’explotació agrícola existent a la zona. Al llarg de l’excavació van proporcionar la localització d’un total de 13 enterraments sense elements ceràmics ni aixovar funerari pel que solament es va poder utilitzar com element de datació l’estructura de les tombes.

Les arqueòlogues que van treballar en el jaciment, Lurdes Burés i Núria Carreres, en el seu estudi publicat, van realitzar una classificació de les tombes en quatre tipologies. Desprès de buscar paral·lels en altres jaciments de la comarca d’època paleocristiana com la necròpolis de Ca la Madrona (Mataró), la necròpolis de la Riera de Mataró i del sector proper a la basílica de Santa Maria, i també d’altres de Catalunya, van poder datar la necròpolis com a posterior al s V per la manca de tombes amb forma de cabana d’imbrices i tegulae o bé de reaprofitament amfòric que caracteritza a aquests enterraments. La cronologia òptima per part de Burés i Carreres seria dels s.V al VII, es a dir d’època visigoda. Com a paral·lels citen les tombes mes tardanes de la necròpolis relacionades amb la basílica paleocristiana de l’amfiteatre de Tarragona.

Pel que fa a les restes de l’edifici amb el qual es podrien relacionar les tombes, donades les deficients condicions de conservació, es van reservar de donar paral·lels i una datació fiable. Malgrat tot, van atribuir l’ús de l’edifici a una zona de culte donada la seva suposada planta basilical i la seva proximitat a l’àrea de necròpolis, malgrat que no es van atrevir a afirmar-ho amb rotunditat. Segons les autores, l’edifici correspondria a una vil.lae cristianitzada com Torre Llauder (Mataró) o vil·la Fortunatus (Fraga) entre d’altres.

BIBLIOGRAFIA:

• BURÉS,Lurdes; CARRERES,Núria: “La vil.la i la necròpoli de la riera de Teià (El Masnou, Maresme)“ a Puig Castellar.Revista del Museu Torre Balldovina. Quarta època, núm.5 (setembre del 1993). Santa Coloma de Gramanet. Pàg.59-71
• GRAUPERA, Joaquim: "Fitxa - La necròpolis de Teià. (s.V-VI)" a Felibrejada. La revista del Grup d'Història del Casal, núm.91 (Octubre de 2009)
• MONTLLÓ, Jordi. Memòria mapa de patrimoni cultural del Masnou. Masnou: Oficina del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona); Ajuntament del Masnou; Actium Patrimoni Cultural, SL , 2010
• PREVOSTI, Marta: Cronologia i poblament a l’àrea rural d’Iluro. Caixa d’Estalvis Laietana; Dalmau. Mataró; Barcelona, 1981. (Premi Iluro, 33/34) 2 vols. Pàgs.85-101

Planta general de l'àrea d'enterrament (sector 2000).[BURÉS; CARRERAS, 1993,p.61]

Enterrament 2006.[BURÉS; CARRERAS, 1993, Fig.7 p.65]

Enterrament infantil 2026.[BURÉS; CARRERAS, 1993, Fig.12 p.66]

L’orfebreria de la parròquia d’Alella amb les armes dels Desplà.

Dins del mobiliari litúrgic de l parròquia de Sant Feliu d'Alella, els Desplà van promoure l’adquisició de diverses peces d’orfebreria que adornaren com a comitents amb els seus emblemes heràldics. Aquestes peces no s’han conservat però en resten testimonis en les visites pastorals efectuades pels enviats episcopals.

En el s.XV, diverses visites pastorals efectuades els anys 1425 i 1446 ens descriuen diverses peces decorades amb les armes dels Desplà. Una d’aquestes era una creu d’argent daurada amb un valor de pes de quatre marcs amb cinc esmalts a la part del crucifix (un amb la creu vermella, un de la Verge Maria, un amb Sant Joan, un pelicà i l’altre amb l’escena de la resurrecció de Llàtzer) i a l’altra part amb cinc esmalts més (la imatge de Sant Feliu, Sant Esteve, Santa Susanna, Sant Joan Baptista i Sant Antoni). La creu també presentava una magolla amb les armes de la parròquia i la dels Desplà. També hi havia un calze d’argent daurat per dins i per fora amb la seva patena decorada amb tres esmalts al seu peu; un amb un crucifix, un altre amb la imatge de Sant Feliu i l’altre amb l’heràldica dels Desplà amb un pes de 2’5 marcs. També hi havia peces de roba com una capa pluvial verda amb brocats d’or amb l’emblema dels Desplà. 

En un altre inventari del 1668 apareixen també descrites algunes peces d’orfebreria donades per Lluis Desplà. Es tracta d’una creu processional de plata dorada decorada amb les armes dels Desplà-Oms; una custòdia de plata daurada per les professons de Corpus amb les armes del terme i de l’Ardiaca Desplà; una Vera Creu en la qual i ha el Lignum Crucis de plata daurada amb les armes del terme i de l’Ardiaca. En quant a les peces de roba es descriuen un pal.li per el faristol de vellut carmesí amb les armes de l’Ardiaca Desplà; un altre pal.li amb les armes de l’Ardiaca.

D’aquestes peces solament ens ha pervinguta nivell documental la referència d’una àpoca de 185 lliures i 10 sous firmada per Ferran Guerau argenter i els obrers de Sant Feliu d’Alella Tomas Soler i Pere Fornell pel valor d’una creu d’argent daurat.

Per a més informació:

• GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (2011): «Els Desplà com a promotors d’art» Treball premiat a la 1 edició de la "Beca de Recerca local d’Alella”. Manuscrit inèdit a la Biblioteca Ferrer i Guàrdia d'Alella

Heràldica de la família Desplà : A.- Famíla Desplà; B.- Família Desplà-Oms; C.- Família Desplà-Gralla- Hostalric; d.- Família Gralla-Cavaller. [Procedència : Graupera, 2011, p.28]

Les propietats del monestir de Sant Pere de Rodes al Maresme

Les primeres notícies sobre Sant Pere de Rodes les trobem l'any 878, en un precepte del rei Lluís II el Tartamut, on és citat com a cel·la monàstica depenent del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Però la primera referència explícita de l'existència d'una comunitat monàstica és del 902 quan l'església i els monjos reben la donació d'una vinya. 

El 944 per un precepte del rei Lluís IV va obtenir la independència i el seu primer abat fou Hildesind (947-991), fill del prior Tassi, el gran impulsor del monestir en aquesta etapa junt als comtes emporitans. El 1022 l'església fou consagrada, i encara que parcialment modificada amb posterioritat és la que ha arribat fins avui.

De la documentació d'aquests temps inicials del monestir tenim referències de la presència del cenobi de Sant Pere de Rodes al Maresme. La primera notícia és de l'any 974 en la butlla del papa Benet VI confirmant-li les possessions, entre les que trobem al comtat de Girona hi ha l'església de Santa Maria a Blanes i la vila de Fogars amb l'església de Sant Cebrià "et villam Felgari com Ecclesia sancti Cypriani...". I al comtat de Barcelona esmenta també una propietat a Agell. L'any 982 el rei Lotari confirmava en un precepte les possessions del monestir del document anterior. Sembla que hi haurien hagut altres propietats en la baixa Tordera entre les que hi podria haver l'església de Sant Esteve. A més, tradicionalment, s'ha identificat una església de Sant Genís de Pineda que apareix en els dos documents com a Sant Genís de Palafolls, identificació que no deixa d'oferir seriosos dubtes.

Aquestes possessions al Maresme degueren ser poc duradores: es van confirmar sobre el paper però no degueren fer-se prou efectives doncs entre els segles XI i XII aquestes propietats i drets figuren en mans del monestir de Sant Salvador de Breda. I no deixa de ser curiós que entre aquests béns de Breda hi figuri també Sant Genis de Palafolls cosa que ens remunta a la possible i antiga propietat de Rodes.

En canvi molt més tardana és la notícia d'una peça de terra a Sant Martí d'Arenys que Bartomeu Fortuny ven a Ponç Tria l'any 1334 i que és tinguda sota domini directe del monestir de Sant Pere de Rodes.

Per a més informació: 

GRAUPERA I GRAUPERA,Joaquim; VELLVEHÍ I ALTIMIRA, Jaume (2011). "Les propietats dels monestirs catalans en el Maresme". Revista Felibrejada. Els monestirs medievals. IV Jornades d'Història i Arqueologia Medieval del Maresme, núm. 93 (2011). Mataró: Grup d’Història del Casal. 

Entra en vigor el nou catàleg de Patrimoni d'Argentona

Aquest dissabte 1 d’agost de 2015 va entrar en vigor el Pla especial i Catàleg del patrimoni arquitectònic, arqueològic, paisatgístic i ambiental d’Argentona després que el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya ha comunicat aquest divendres la seva aprovació definitiva.
Es posa així punt i final a un llarguíssim procés d’esmenes, al.legacions i texts refosos que finalment culmina amb l’aprovació d’aquest document que recull al voltant de 240 elements arquitectònics, i més d'un centenar de béns arqueològics i elements naturals i paisatgístics. El treball, elaborat a nivell tècnic per l’equip Taller d’Arquitectura i Territori, format per l’arquitecte José González Baschwitz, la biòloga Cristina Prats González i jo mateix com a historiador i historiador de l’art, ha comptat amb el suport de tècnics municipals, el Consell de Patrimoni, així com entitats  i moltes persones que de manera desinteressada han volgut contribuir a posar en valor el patrimoni local.

Aquest catàleg permetrà a partir d’ara tutel.lar totes les llicències de béns catalogats arquitectònics o paisatgístics del municipi. L’Ajuntament d’Argentona i la regidoria de Patrimoni es feliciten per aquesta fita i fan extensiu el seu agraïment a tots els qui han fet possible l’elaboració i aprovació del Catàleg de Patrimoni d’Argentona. Per a més informació :http://argentona.cat/32741

Les esglésies gòtiques del Maresme presents al Curs d’Estiu de la Universitat de Lleida del 2015

Dimarts dia 21 de juliol de 2015 de 12 a 14h. al Centre Cultural Les Monges, de la Seu d’Urgell i dins del marc del Curs “L’Artista Medieval II” organitzat per la Universitat de Lleida i Amics de l’Art Romànic de l’Institut d’Estudis Catalans vaig poder presentar una comunicació que té per protagonistes les esglésies gòtiques de la comarca del Maresme. 

Amb el títol “Lligats pel contracte: límits i condicionants creatius de l’artista medieval”, vaig analitzar quins condicionants van establir els promotors d’aquestes esglésies sobre els artífex i mestres d’obres per tal que aquests s’ajustessin al màxim al seu projecte. 

En el s. XVI el Maresme va veure un esclat constructiu de renovació dels edificis parroquials. Es van aterrar els vells edificis romànics per substituir-los pels gòtics. Era necessari perquè els romànics s’havien quedat petits per a la població, però també va ser una oportunitat perquè els nous promotors, els incipients ajuntaments, fessin una demostració del seu poder amb aquestes edificacions que s’adaptaven a les noves modes. Aquests promotors van procurar controlar al màxim les noves construccions amb contractes molt detallats dels que ara podem extreure informació, com per exemple els models utilitzats, d’on s’extreien els material, els pagaments, etc. 

En el marc d'aquest curs de la UdL vaig poder participar també en la visita guiada al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell on vaig presentar un resum de la història del Museu i del sentit i ordenació museogràfica de la col·lecció medieval exposada.

Per consultar el programa general del curs: premeu aquí.

Obertura del Curs d'Estiu de la UdL a càrrec dels Dr. Francesc Fité i Francesca Español

Presentació de la meva comunicació a càrrec de la Dra.Francesca Español.

Presentació de la meva comunicació “Lligats pel contracte: límits i condicionants creatius de l’artista medieval”

 Visita comentada al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell

 Visita comentada al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell

Alumnes participants en el curs.

Un calze gòtic de plata procedent de ca l’Arquer d’Arenys de Munt

Sembla que els Arquer de la quadra de Gascons d’Arenys de Munt van poder reunir una col·lecció àmplia d’objectes litúrgics d’orfebreria (calzes, reliquiaris, etc). Aquest tresor es va anar dispersant al llarg dels segles, especialment després de la Guerra del Francès. Malgrat tot, se'n va conservar una petita part que romangué en mans dels descendents a la capella del mas i també algunes peces disperses es van anar conservant en col·leccions particulars i museus, com el Museu d’Art de Girona i el Museu Marès de Barcelona. Circula una llegenda poc versemblant de que l'origen d'aquest tresor formava part del tresor càtar ja que els Arquer provenien de la zona occitana.

La casa de subhastes Sedart (http://blog.setdart.com/caliz-cataluna-u-occitania-principios-del-siglo-xiv-lote-34003935/ ) va posar a subhasta el 2013 un calze gòtic de principis del segle XIV (21 x 14,5 cm.) procedent del mobiliari litúrgic dels Arquer.

La peça presenta un peu de perfil lobulat i esglaonat, el qual es troba decorat en el seu alçat amb una banda gravada a força de rombes. En ell hi figuren en els  seus lòbuls tres gravats repussats relacionats amb la Passió de Crist i a l'Eucaristia, coherent a la funcionalitat de la peça. En un d'ells veiem la creu acompanyada pels instruments de la Passió (tenalles, llança, esponja xopa de vinagre, etc.) i  situada sobre un terra rocós puntejat. En un altre lòbul veiem una túnica flanquejada per soldats fent referència a l'episodi en el qual els soldats li treuen la túnica a Crist i se la juguen als daus. Finalment, el tercer lòbul allotja la representació de la columna a la qual van lligar a Crist per la seva flagel·lació, acompanyada per dos fuets i envoltada per la soga amb què es va lligar a Crist.

Des del centre del peu arrenca el fust de la copa, que presenta una secció poligonal de set cares típicament gòtica en una certa gradació en alçat separada per motllures llises imitant estructures arquitectòniques. Tocant a la part del receptacle de la copa hi ha el nus o magolla amb la mateixa secció del peu. En la seva part superior, llisa, ostenta la inscripció “DEUS ARCUM SUUM TENDIT” (“Déu tensa el seu arc”) que identifica la peça amb el llinatge dels Arquer. El seu perfil està decorat amb xarxes de rombes gravades, mantenint una clara unitat estilística amb el peu i la resta del fust. Sobre aquest nus veiem un rodet de nou facetat, que dóna pas a la copa, llisa ja trencant amb l'uniforme facetat, si bé el manté en la subcopa, molt reduïda. Aquesta està formada per una corona de fulles, de les quals les més grans coincideixen amb els angles del facetat inferior.

Tal com vàrem descriure en l'altra notícia esmentada d'aquest bloc, la força de Gascons era una jurisdicció senyorial d’Arenys de Munt, vinculada al castell de Montpalau, del qual també n'eren castlans els Goscons, sota el domini dels Cabrera. Es troba situada a l’inici del camí de Vallalta, al veïnat de Goscons, al tram mig de la vall de Goscons i comprenia els actuals llocs de Goscons, Sacreu i Vallalta.

 Els Gascons es troben documentats a l’indret des del s.XI. El primogènit  de la nissaga, era tradicionalment anomenat Tomàs. El darrer Tomàs de Goscons va morir al darrer quart del s.XIII, i juntament amb la seva muller Ferrara van ser pares de Brunissenda l'última hereva que va portar el cognom. Aquesta, l’any 1266,  es va casar amb Pere d'Arquer que va portar un nou cognom a la jurisdicció. Els Arquer, Arquier o Arque sembla que provenien d’una família occitana que va emigrar fugint de la represàlia de la croada albigesa i buscant protecció dels comtes de Barcelona.

A la masia s’hi conserva un hipogeu amb una sala rodona amb set urnes i una creu càtara esculpida al centre, a vint metres de profunditat sota el celler. Una antiga llegenda popular diu que en aquesta força al segle XIII s’hi va amargar un important tresor càtar consistent en uns reliquiaris de gran valor i un suposat Sant Calze.

Per la cronologia aquest calze gòtic no podria pertànyer a un hipotètic tresor càtar del s.XIII.
.

" De romà a Romànic. L'art de l'antiguitat tardana al Maresme " al programa El Racó de Mataró Ràdio (89.3 fm)

El passat dijous 9 de juliolde 2015 vaig ser convidat al programa 315 de "El Racó" de Mataró Ràdio (89.3 fm) per parlar de « De romà a Romànic. L'art de l'antiguitat tardana al Maresme». El programa, organitzat pel Grup d'Història del Casal, va estar dirigit per la Sandra Cabrespina i la Núria Gómez, a la part tècnica hi va participar en Carles Capella.

Durant l'antiguitat tardana, va viure's una completa transformació de les bases polítiques i socials de l'Imperi romà i es comenen a establir-se les bases del que serà l'etapa medieval. En aquesta etapa es segur que el topònim d’Iluro va evolucionar en Ilurona/Alarona. Aquesta evolució es detecta en altres llocs a partir del s.VI.A mitjans del s.V es detecten també una sèrie de remodelacions en el perímetre urbà d’Iluro, que ens permet parlar de dues trames urbanístiques diferents. Durant la segona meitat del s.VI encara podem parlar d’una ciutat plenament activa amb evidències que demostren que el nucli habitat encara no havia desaparegut del tot i encara hi ha una activitat comercial important envers altres centres productors de la mediterrània.

Pel que fa a l’àrea rural d’Iluro, l’evolució d’aquesta etapa és menys coneguda. A partir de la segona meitat del s. IV i principis del s. V es produeix una ruralització de moltes vil·les i s’entreveu l’inici d’una situació prefeudal, amb vincles de dependència dels propietaris i els pagesos. A partir del s.VI al VII hi ha una generalització de la fundació de capelles cristianes a les explotacions rurals. Sembla ser que les vil·les, a finals del període visigot, pateixen la crisi econòmica i s’inicia un procés de decadència. Aquesta evolució rural també comportarà com a conseqüència la decadència d’aquestes capelles rurals i es legisla sobre l’obligatorietat dels propietaris a destinar un terç de les almoines a refer els desperfectes de les capelles i estipula que si una capella no hi ha sacerdot propi que s’encomani a un sacerdot veí perquè no es perdi el culte. 

No sabrem mai l’evolució que prendria l’art durant el període visigot, ja que la invasió musulmana va provocar una ruptura dins l’evolució d’aquestes formes, una dispersió de la població i una acceleració d’aquesta inèrcia, durant el període visigot, d’autarquia rural de la societat.

Cap el 713-714, els musulmans trepitgen Catalunya i fins i tot arriben a l’alçada de Narbona. Sembla ser que les reaccions als musulmans per part dels hispanoromans i visigots van ser diferents. Per una banda, uns fugiren vers el territori franc (hispani), altres es van refugiar a les zones de muntanya, produint un acceleració de la tendència de l’antiguitat tardana del despoblament de les zones planes de les depressions litorals, prelitorals i la plana central de Catalunya. La comarca del Maresme va esdevenir frontera amb els musulmans entre la capitulació de Girona, el 785 i l’ocupació de Barcelona del 801 per part dels francs. 

Segurament durant aquest curt període la població rural en les vil·les tardoromanes devia continuar i el nucli urbà d’Alarona, devia quedar abandonat. Possiblement, a nivell toponímic aquest abandonament ha quedat reflectit en la manca de continuïtat del topònim Alarona per designar aquest nucli de població concentrada i l’aparició del mot Civitas Fracta i Mataró com a nova forma per a designar-lo.

Les tropes carolíngies segurament van pactar amb aquests nobles rurals desprès de la caiguda de Girona per tal que acceptessin el poder franc.Durant el període comprès entre la conquesta de Barcelona pels francs, l’any 801, i la independència formal dels comtats de la Catalunya Vella respecte el poder franc, al voltant de l’any 1000, es produeix a la Catalunya Vella i també en el Maresme, una repoblació i reorganització del territori, en base a les parròquies i monestirs, per tal de fer efectiva l’ocupació franca, que portarà indirectament a un augment de l’activitat constructiva en l’estil que anomenem preromànic.

Per escolta-ho en MP3:  Descarrega’l / Durada de la gravació: 59,26 minuts (27 Mb).

Ca l’Arquer i la quadra de Goscons a Arenys de Munt.

La força de Goscons era una jurisdicció senyorial d’Arenys de Munt, vinculada al castell de Montpalau, del qual també n'eren castlans els Goscons, sota el domini dels Cabrera. Es troba situada a l’inici del camí de Vallalta, al veïnat de Goscons, al tram mig de la vall de Goscons i comprenia els actuals llocs de Goscons, Sacreu i Vallalta.

A les obres de restauració de mitjans del s.XX s’hi va trobar evidències arqueològiques de què sota la masia hi ha restes d’una la vil.la romana del Baix Imperi, que dominava el pas que unia la Via Augusta amb l'interior. 

Els Goscons es troben documentats a l’indret des del s.XI. El primogènit de la nissaga, era tradicionalment anomenat Tomàs. El darrer Tomàs de Goscons va morir al darrer quart del s.XIII, i juntament amb la seva muller Ferrara van ser pares de Brunissenda l'última hereva que va portar el cognom. Aquesta, l’any 1266, es va casar amb Pere d'Arquer que va portar un nou cognom a la jurisdicció. Els Arquer, Arquier o Arque sembla que provenien d’una família occitana que va emigrar fugint de la represàlia de la croada albigesa i buscant la protecció dels comtes de Barcelona.

El centre de la quadra de Goscons hi ha la masia de ca l’Arquer. Aquesta casa forta fins a la guerra del francès es composava d’un edifici central protegit per espitlleres i matacans i flanquejat per dues torres rodones de les quals, degut a la seva destrucció al s.XVIII, únicament en resten els fonaments. La casa presenta, actualment, una planta quadrada amb teulada a quatre aigües i consta de baixos, dos pisos i golfes. El portal és adovellat i al damunt hi ha una important finestra coronella obrada amb capitells seriats de pedra de Girona. La resta de finestres, moltes amb espitllera, són tardo gòtiques d’arc conopial amb carasses i blasons a les mènsules. Al recinte jussà de la casa s’aplegaven la capella d’estil romànic sota l’advocació de la Mare de Déu de Goscons també desapareguda i altres edificacions annexes al voltant del pati central, encerclat per una muralla a dos nivells tancada per un gran portaló blasonat i protegit per un gran matacà emmerletat.

Després d’un llarg període de deteriorament, a mitjans segle XX, la casa va ser restaurada i en el decurs de les obres va ser quan van aparèixer les restes arqueològiques d’època romana, que hem esmenat. Actualment fa funcions de casa de colònies. El seu aspecte anterior es pot observar en un exvot conservat a l'Arxiu Diocesà.

A la masia s’hi conserva un hipogeu amb una sala rodona amb set urnes i una creu càtara esculpida al centre, a vint metres de profunditat sota el celler. Una antiga llegenda popular diu que en aquesta força al segle XIII s’hi va amargar un important tresor càtar consistent en uns reliquiaris de gran valor i un suposat Sant Calze.

Sembla que els Arquer van poder reunir una col·lecció àmplia d’objectes litúrgics d’orfebreria (calzes, reliquiaris, etc). Aquest tresor es va anar dispersant també al llarg dels segles, especialment després de la Guerra del Francès, menys una petita part que romangué en mans dels descendents a la capella del mas. Algunes peces disperses s’han conservat en col·leccions particulars i museus, com El Museu d’Art de Girona i el Museu Marès de Barcelona. 

Des de finals del segle XVII, els Arquer tenien també casal al carrer Lledó de Barcelona vora l'església de Sant Just i Pastor.

[Procedència fotografies:  http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=3032 i http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0519664.xml i https://www.facebook.com/pages/Mas-Arquer/1423998717848285?fref=ts  ]

Bibliografia

• ARMENGOL, Josep Maria (1988). Fulls informatiu del romànic. Arenys de Munt: Ed,Mun
• ARTIGAS, Buron, Vicenç (1981). Esglésies Romàniques Catalanes. Barcelona: Artestudi Edicions.
• BONET i GARí, L. (1983). Les masies del Maresme. Barcelona: Montblanc; CEC
• PONS GURI J.M. (1983). Inventari dels pergamins del arxiu històric Fidel Fita d’Arenys de Mar. Barcelona: Generalitat de Catalunya
• PONS GURI J.M. (1944). Un siglo de arte religioso en San Martín de Arenys. Arenys de Mar: Tip. J. Tatjé