L'estada del rei Jaume II a Caldes d'Estrac (1318-1319)

Entre l’octubre de 1318 i el març de 1319, el rei de la confederació catalano-aragonesa va contraure la malaltia del paludisme. Aquesta li sobrevingué a Figueres mentre es traslladava a Perpinyà, fet que el va portar a donar mitja volta i tornar a Barcelona. Segons s’expressa en una carta al seu cosí Sanç de Mallorca es queixava de febres altes que el tenien retingut al llit amb tal gravetat que li van fer témer per la seva vida. Tot indica que la malaltia no va ser l’única causa de l’agreujament de l’estat de salut del rei. També va influir l’estat de depressió que estava patint, causat per diverses raons. Per una banda, la desavinença conjugal amb la seva dona Maria de Lussignan, fet agreujat per un escàndol palatí causat per motius del servei i que portaren a reformar tota la cort palatina de la reina amb depuració dels càrrecs principals. Per altra banda, l’actitud de l’infant Jaume, príncep hereu de la corona, que refusava el matrimoni de convinença amb Leonor, filla del rei Ferran IV de Castella. El 18 d'octubre de 1319 es va celebrar a Gandesa l'estrany casament de l'Infant, conegut com “la farsa de Gandesa” ja que el casament es va celebrar i tot seguit l'Infant Reial va abandonar Gandesa i va demanar poc temps després l’anul·lació del matrimoni, i la renuncia dels seus drets successoris, ingressant a l’orde de Sant Joan de Jerusalem (22 de desembre de 1319) i a l’any següent (19 de maig de 1320) a la de Montesa residint com a monjo en el monestir de Santes Creus. Aquestes desavinences van distanciar-lo del seu pare provocant que ni tan sols el visités durant la malaltia. En tercer lloc, també va influir negativament en l’estat anímic del monarca, el deteriorament de les relacions diplomàtiques amb el regne de Granada arran de la mort de Pere de Castella, marit de la seva filla la infanta Maria.

Tal com hem dit, la malaltia li comportà la idea de la fi propera de la seva vida, i això el va portar al mes de novembre de 1318 a subscriure les últimes disposicions, on especificava la forma de satisfer els deutes contrets preveient la venda de joies i béns mobles per manca de diners. Malgrat la gravetat de la malaltia, el rei Jaume II no va morir i en arribar la primavera va observar una substancial millora, tot i que que en una carta al seu segon fill i successor Alfons, datada a Tarragona el 2 de març del 1320, admetia que encara no estava curat del tot. Jaume viuria i regnaria encara uns 10 anys més. 

La reina també va sofrir d’un delicat estat de salut, ja que consta que, el 17 de setembre de 1318, ella també patia fortes febres. El febrer de 1319 la reina estava encara convalescent a Tortosa i els metges li van aconsellar de prendre els banys a Caldes. Segons una carta datada a Barcelona el 29 de març del 1319, el rei la va autoritzar a traslladar-se a Caldes d’Estrac seguint el consell dels doctors. També coneixem que Jaume II ja havia estat anteriorment a Caldes, gràcies a una carta signada per ell des de Caldes d’Estrac el 22 d’agost de 1312 i dirigida al tresorer reial Pere March donant ordres de separar el personal que va venir de Castella amb la infanta Leonor dels restants servidors de la casa d’ella.

En agraïment als serveis prestats per l’hospital de Caldes d’Estrac, el 18 d’agost de 1319, es va fer donació d’una capa de cor a aquest temple-hospital segons consta en la relació d’entrades i sortides d’objectes artístics de la cambra reial: “...ecclesie sancte Marie Balneorum Calidarum d’Estarach, prope mare, unam capam de coro de purpra, cum signis aquilarum et avium, forrtam de panno croceo”. 

Segurament, la durada de la malaltia i la incomoditat de perllongar l’estada a Caldes van portar que es prenguessin mesures per condicionar algunes estances del Palau Reial de Barcelona per tal que la reina en pogués passar els símptomes amb més lleugeresa. Es va encarregar al mestre de cases Pere Muntanyol aquestes reformes que van consistir en la construcció d’uns banys en el palau. Aquestes obres devien presentar certes dificultats ja que hi ha partides pressupostàries posteriors que indiquen que l’espai va patir forces reformes més endavant. A indicacions dels metges, l’aigua utilitzada pels banys era portada de Caldes d’Estrac. Pere Muntanyol també va tapar les goteres “en lo terrat sobre la cambra de la senyora, ja que’s plovia“ i va intervenir en algunes reformes a la cuina i en un safareig. Sembla que la cura no tingué un efecte guaridor total ja que sabem que la malaltia es va agreujar fins la mort de la reina el setembre de 1322.

L’estada dels reis a Caldes es realitzava en una casa pròpia anomenada la “Casa del Rei”. Ens testa la seva existència un decret a favor de Caldes d’Estrac signat l’11 de juliol de 1394 en temps del regnat de Joan II. Aquest document descriu que els monarques de la corona catalanoaragonesa tenien una residència pròpia a Caldes per tal de residir-hi en les seves estades al balneari. Joan II ens ho descriu d’aquest manera “...per lo qual rao nostres predecessors de gloriosa memoria havents gran afeccio al be que a la cosa publica pervenia per virtut de la dita aygua-faherent construir vora de la dita font o aljup on ix la dita aygua, una casa apellada vuy Cambra del Rey on ells e lurs successors en cas de necessitat e en altra manera poguessen estar o habitar, la qual vuy per concessio nostra te e posseeix lo feel scriva nostre Berenguer Carrera...”. No hi ha certesa d’on estava situada la Casa del Rei de Caldes, però una tradició popular la situa en la casa núm.5 del carrer Baixada de l’església. En aquesta casa, solament es pot observar en l’actualitat, una sèrie de portals i finestrals gòtics en la façana.

Bibliografia i referències:

• GRAUPERA, Joaquim (2012). L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona. Tesi doctoral dirigida per Francesca Español i Bertran. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Història de l'Art. p.161-164. Per a consultes en pdf: Tesis en xarxa

Façana de l’anomenada Casa del Rei, actualment carrer de l’església número 5. Encara conserva un portal i un finestral gòtics. [Fot. Joaquim Graupera 2005]

Façana de l’anomenada Casa del Rei, actualment carrer de l’església número 5. Detall del finestral gòtic. [Fot. Joaquim Graupera 2005]

Sant Iscle de Vallalta en època medieval

L'origen del poble de Sant Iscle de Vallalta es remunta al s.XI i apareix citat des del 1396 com a “Sant Asciscli de Valle Alta de Canet” i pertanyia a la jurisdicció del castell de Montpalau dins el vescomtat gironí dels Cabrera. Originalment el terme municipal s'estenia fins al mar per les valls de Canet i Romaguera fins l’any 1579 que es van independitzar.
En un document del 1455 de l'ACA consta com a Santa Hiscla de Valalta de la val de Canet. [1]

 Igual que el poble veí de Sant Cebrià es troba definit per una sèrie de masos dispersos en la topografia abrupta del Montnegre. Algunes masies han conservat finestres gòtiques com el cas de Can Vila, Cal Bataller i Can Vives de la Cortada, aquesta última enderrocada el 1975. El 1553, uns 21 focs pertanyien a Sant Iscle (uns 95 habitants) i 79 a Canet (357 persones). 

La parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria apareix documentada per primer cop l’any 1032 i va ser renovada en estil romànic i consagrada l’any 1090 pel bisbe Berenguer de Girona Berenguer. La independència eclesiàstica de Canet s’inicià el 1579, quan els canetencs volgueren bastir un temple parroquial més gran, i demanaren permís al bisbe de Girona, Benet de Tocco. La construcció de l’església finalitzà l’any 1591, i la independència municipal arribà el 1599, amb la creació del primer Consell Municipal. L’edifici actual va ser edificat de nou en el s. XVIII en estil barroc i solament conserva uns murs reaprofitats de l’església anterior medieval. També té capelles dedicades a les advocacions de Sant Pere i Sant Feliu. 

Al nord del terme es conservava fins el s.XVIII, la capella de Santa Creu del Pont, que apareix documentada des del 1314 i estava regida per donats o ermitans fins el s.XV.
Notes
[1].- Agraeixo la informació a Enric Subiñà

Cal Bataller -[Font: Pobles de Catalunya]

Can Vives de la Cortada [Font: Centre Excursionista de Catalunya- Estudi de la Masia catalana Fotògraf J.A.Bertran (1932)]

S’inauguren els actes del Centenari de l’Esteve Albert i Corp (1914-2014) a Dosrius.

El passat dissabte dia 8 de febrer de 2014, a les 6 de la tarda, a la sala de plens de l’Ajuntament de Dosrius es van inaugurar els actes del Centenari de l’Esteve Albert i Corp (1914-2014). La presentació dels actes que es faran al llarg de l’any i el sentit de la celebració van anar a càrrec de l’Il.lm. Sr. Josep Maria Sagristà, 1er Tinent d'Alcalde i regidor d’Ensenyament, Esports i Medi Ambient de l’Ajuntament de Dosrius; el Sr. Jordi Pasques i Canut, comissari del Centenari i el Sr. Lluís Puig i Gordi, director general de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals de la Generalitat de Catalunya.
Acabada la presentació va tenir lloc una taula rodona amb el títol «Esteve Albert i el teatre, la literatura, la política, el folklore i la natura» en la que hi van intervenir Carles Maicas i Vallès, director de teatre amb «Esteve Albert home de teatre». Tot seguit Josep M. Sagristà i Vilà, filòleg amb «Una aproximació a la poesia d’Esteve Albert». En tercer lloc, Josep Puig i Pla, escriptor va fer una petita crònica sobre «Esteve Albert en el món de la política». A continuació Rafel Mitjans i Berga, flabiolaire ens mostrà una altre faceta sobre «L’Esteve Albert folklorista». Per acabar, la última exposició va anar a càrrec de Joan Manel Riera i Vidal, biòleg que parlar sobre «Rocams, terra, aigua, natura i druïdisme». L’acte va estar moderat per Neus Alzina i Antoni Martínez de l’Arxiu Municipal de Dosrius (AMD).
Esteve Albert i Corp va col·laborar amb l’equip de la Secció d’Història i Arqueologia del Museu de Mataró des de que va reemprendre la seva activitat el 1942 a la casa renaixentista de Can Serra al Carreró, sota la direcció de Rafael Estrany. La Secció d’Història i Arqueologia es va crear amb l’Albert com a impulsor, dins aquest marc, el 1947 i van anar tirant endavant el butlletí MVSEV que es va publicar durant tres anys i es va dissoldre per ordre governativa per ser escrit en català. Aquesta secció va estar formada entre altres per Jaume Lladó, Marià Ribas, Santiago Martínez Saurí, Esteve Albert i Lluís Ferrer i Clariana.
Esteve Albert en va esdevenir un dels més constants col·laboradors amb els seus treballs relatius a la vinguda dels romans i a la toponímia de la nostra comarca, malgrat això va ser amb els seus treballs sobre la temàtica medieval que va obtenir l’accèssit del Premi Iluro l’any 1970 amb el treball D’Iluro a Mataró. El Maresme del s.V al s.XIII. publicat l’any 1973 amb el número 20 de la col·lecció.

Part del públic assistent a l'acte que ompli tota la sala de Plens

Antoni Martínez i Neus Alzina de l’Arxiu Municipal de Dosrius (AMD) coordinadors de l'acte.

D'esquerra a dreta: Sr. Lluís Puig i Gordi, Sr. Josep Maria Sagristà i Sr. Jordi Pasques i Canut.

Els ponents que van intervenir en el debat: Carles Maicas; Josep Ma Sagristà, Josep Puig, Rafael Mitjans i Manuel Riera

El sepulcre comtal de Ramon Borrell que es conservava a Alella

Dins les peces que s’havien aplegat a ca l’Ardiaca, els sarcòfags romans reaprofitats com a sepulcres comtals són les que han mogut més l’interès i han protagonitzat més l’atenció historiogràfica. Sembla que l’any 1422 es va produir l’enderroc de la galilea romànica de la catedral de Barcelona com a conseqüència de la construcció de la nau gòtica. Segons ha estudiat Francesca Español, aquests espais van ser utilitzats com a recinte funerari per ubicar-hi sarcòfags monumentals, que en el cas de la seu de Barcelona contindria les restes del comte Ramon Borrell (mort el 1017) i les despulles de la comtessa Sança de Castella, primera esposa de Ramon Berenguer I, morta entre el 1026 i el 1027. Un cop buits de del seu contingut i retirats per les obres van restar abandonats. Un d’ells, el de Sança és el que va anar a parar al pati de Ca l’Ardiaca i l’altra, el de Ramon Borrell és el que va anar a parar a la parròquia d’Alella. 

El primer dels sarcòfags, l’anomenat de La cacera dels Lleons per la seva iconografia, és el que es va quedar al pati de Ca l’Ardiaca i es trobava encastat a la paret en el pati del palau de l’ardiaca i feia la funció de font i d’abeurador. La primera descripció coneguda del mateix correspon a l’any 1786 quan Isidro Bosarte, en va deixar constància del seu pas pel palau de l’Ardiaca.  L’any 1788 un altre viatger, en torna a fer una descripció. No serà fins el 1847 que Antoni de Bofarull,  a part de descriure més restes antigues al pati a part dels sarcòfag, descriu la hipòtesi de Jeroni Pujades que l’esmentat sepulcre havia estat la tomba de Cneo Pompeyo. Aquest mateix autor ja havia discrepat anteriorment d’aquesta hipòtesi i proposava que hostatjava les restes de Ramon Berenguer I el vell. Actualment aquest sarcòfag es troba el fons del Museu d’Arqueologia de Catalunya. 

El sarcòfag amida 2,4 m de llarg, 0,76 m d’alt i 0,81 d’ample i va ser descrit per primera vegada en un catàleg l’any 1888 per Elies de Molins. És de marbre blanc i en la seva part frontal hi ha un relleu amb el tema de la cacera dels lleons. S’hi pot observar una sèrie de personatges que es poden identificar com esclaus i altres com a caçadors invoquen a la deessa Diana. Tothom apunta a una cronologia del s.III. 

Sarcòfag dels lleons Museu d’arqueologia de Catalunya  [Fot- Garriga, 1986,p.27]

El segon sarcòfag dels comtes, el que corresponia al comte Ramon Borrell, va ser portar per Lluis Desplà a la casa rectoral d’Alella. A l’igual que l’altre sepulcre va ser utilitzat com a pica d’un safareig o abeurador en el pati de la casa rectoral que aleshores comunicava amb un carrer entre les dues rieres i no tenia el pas tancat com ara. L’aigua hi queia per la boca d’un lleó de pedra que tenia gravada a l’esquena les armes de la família Desplà. Possiblement les obres de canalització d’aigües que hi ha documentades de la Torre dels Desplà fins la casa rectoral d’Alella del 3 de desembre de l’any 1502 deurien ser per aquesta finalitat. Les capitulacions van ser firmades per l’ardiaca Desplà i Vidal de Magench, mestre d’aigües del regne de França per les referides obres i conduccions d’aigua.

La primera crònica que hi ha del sepulcre a Alella no la trobem fins la crònica de Pujades: “Muerto el príncipe preclarísimo Ramón Berenguer, fue enterrado con grande majestad y pompa y puesto en un famoso mausoleo o sepulcro de finísimo mármol en la capilla mayor de la catedral de Barcelona (murió el 27 de mayo de 1076) (...) más tarde (...) para dejar el presbiterio o capilla más desembarazada y espaciosa, debieron sacar el sepulcro (...) sacaron los huesos del conde de aquel grande sepulcro de mármol... quedó la sepultura o sepulcro de mármol fuera de su lugar, y rodando como suele suceder a veces las coses de poca estima y precio de acá por allá, vino a ser lanzado y echado de la iglesia y algún curioso que la debió estimar por ser de mármol fino la llevó al lugar de Alella del Obispado de Barcelona por la costa de Levante en su marina. Los que quieran verla, con caminar dos leguas desde Barcelona hacia Levante, lo hallaréis delante la casa del cura o rector sirviendo hoy de pila donde cahe continuamente el chorro de agua de una Fuente que allí salta enseñando y sirviendo hoy para lo que no fué hecha y mostrando verdaderamente lo que antes con estos versos latinos: 

“Marchio Raymundus Nulli Probitate Secundus 

Quem Lapis Iste Tegit Agarenos Marte Subjecit

At cuius Natum Semper Solvere Tributum

Huic Requies Detur, Moriturus Quisque Precetur.

Tengo por infalible y cierto que debió de llevar allí aquel sepulcro el arcediano mayor de la catedral de Barcelona Luis Desplá el cual juntamente con ser Arcediano fue cura o Rector de aquella Iglesia de San Félix de Alella, como antes del Concilio de Trento se `permitía, pues fue dicho Rector muy curioso y amigo de recoger lapidas y sepulcros en la casa de su dignidad de Barcelona” .

Còpia de la epigrafia de la làpida d’Alella  Per Miquel Carbonell- ACG: ms. 1492, fol.145.[Español, 2001a, p.174 ]

Còpia de la epigrafia de la làpida d’Alella

 Per Miquel Carbonell- ACG: ms. 1492, fol.145.[Español, 2001a, p.174 ]

La següent referència al sepulcre d’Alella va ser escrita durant el rectorat del Dr. Francesc Riu d’Alella (1694-1740) en una nota marginal comenta que el safareig que hi havia davant de la rectoria i que servia d’abeurador havia estat portat pel rector Lluís Desplà i atribueix el sarcòfag a la tomba de Ramon Berenguer IV.

Un altre document interessant en quan a la descripció del sepulcre d’Alella apareix en un plet que va tenir lloc en el rectorat de Josep Ignasi Llexis (1765-1772) a causa dels problemes que generava el subministrament d’aigua de les canalitzacions entre la rectoria i les veïnes casa Pujades i casa de les Quatre Torres efectuades el 1502. En la descripció es menta que “.. al tercer caño de agua ( que viene de las Cuatro Torres) lo está vomitando de día y de noche un león de piedra que se halla sentado más de doscientos y cincuenta años hace en la baranda de una grande balza o estanque de agua que allí ay de espaldas al huerto y de cara al frente de la rectoría, tan antiguo y viejo que ha perdido los ojos y los carrillos y de puro estarse al sol y al sereno y con los porrazos que le han dado unos y otros después de haber satisfecho la sed a muchos millares de persones y de bestias pero conserva todavía la melena, las garres y sus unes para defenderse de los que han pretendido y pretenden sacar-lo después de aver sido mas de dos centurias y media manantial público, perenne de agua. Y cuando la que tiene no le cabe en el cañón de Hierro que está mordiendo, la derrama por una obertura redonda artificial que tiene debajo del pescuezo. (...) 

11.- Otro sí : Que el león de que habla en el núm. antecedente tiene gravadas en las espaldas las armes de la casa Desplá, familia que fueron dueños de la casa y de toda el agua que afluye en las Cuatro Torres. En el año 1511 Lluís Desplá era rector de Alella, Canónigo y Arcediano mayor de la S(an)ta yglesia Catedral de Barcelona cuyo obispado renunció. A este atribuyen en las notes del archivo las obres del conducto de agua. (...) 

12.- Otro sí , (...) el león de piedra que hablamos en el núm. Antecedente descarga el agua que despide por la boca en una pila de mármol blanco que hay en la baranda del estanque de agua del huerto de la misma Rectoría de Alella, la cual pila es tan vieja y remendada como el mismo león que de día y de noche lo está llenando y a mas de ser tradición en Alella lo refiere el Dr. Riu citando a Pujades que la mencionada pila de mármol és la misma que fue enterrado Ramón Berenguer Conde IV de Barcelona y que la trasladó a dicho lugar de Alella el mencionado Luís Desplá anyo 1511. Es verdad. (…)

14.- otro sí: Que desta parte (…) el agua que mana el león de piedra que ay y se alla en el huerto de la Rto. De Alella ha servido y sirve de fuente pública y perenne donde satisfacen su sed a todas horas todo género de personas grandes y pequeñas los del pueblo y fuera de el levándosela los del vecindario a cántaros con jarras possales y sirviendo la pila de agua mencionada en el núm. 12 de abrevadero público donde muy a menudo se ven juntas para beber en él muchas reguas de machos, muchas vacas y bueyes aguardando su vez para beber por no aber juntos en el sin los demás animales que pasando por el camino real de Alella visitan la referida fuente de Alella tan conocida y celebrada. Se justificará y es verdad”.

No hi ha cap més notícia de la font i del safareig a partir de les hores. L’any 1880 en una excursió a Alella, a la Roca i a Santa Quiteria efectuada entre el 19 i 30 de març, la crònica ens comenta que van preguntar al Sr. Olivo de la parròquia sobre la font i la que els hi van ensenyar no era la que comentava la crònica de Pujades: “li fou mostrada una molt Antigua por lo rector en un safareig de l’hort dient que era l’única que ell coneixia des d’un nombre molt respectable d’anys, mes no podia ésser la que servi de sepulcre, puix és de pedra i no de marbre i no té cap senyal de la inscripció que ens diu Pujades”.

Salvador Artés especula que possiblement el sepulcre va ser enretirat del lloc durant el rectorat de Salustio Romero Palacios (1773-1780) ja que durant aquest període Alella va patir unes fortes riuades que van afectar negativament a la confluència de les rieres de Coma Clara i Coma Fosca provocant moltes destrosses i danys materials. Ja hem esmentat que aquest rector va fer moltes modificacions a la rectoria i deuria també renovar la font que com han descrit els cronistes estava en mal estat. Salvador Artés i Lluís Galera van realitzar alguns sondejos arqueològics en el pati l’any 1957 però van resultar negatius.

Per a més referències

• GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (2012) La família Desplà-Gralla com a promotors d'art (s.XIV-XVI). Treball premiat per la  Beca de Recerca Local d’Alella 2012. Alella: Biblioteca d'Alella, p.137-140

Can Ballot (Argentona), una altra masia en mal estat !!!

El mas Ballot d’Argentona (El Maresme), popularment conegut com a can Ballot Gallifa, es troba situat en el nucli urbà, al Passatge Gallifa Ballot núm. 2. Es tracta d’una gran masia que té cinc cóssos en l’edificació principal, amb pis i golfes. En la planta baixa hi ha dos cóssos més a cada un dels laterals (el de la dreta havia estat una capella), i un edifici al darrera on hi ha els cups del celler. Això la converteix en la masia més gran d’Argentona, i una de les més grans de Catalunya, amb uns 1750 metres construïts, conservant la configuració que tenia al segle XVIII, sense cap afegitó posterior. Està catalogada com del grup VI de la classificació de Camps i Arboix. L’arquitecte Lluís Bonet i Garí en la seva obra “Les masies del Maresme”, diu d’ella que «després d’admirar l’aspecte arquitectònic de les façanes de la casa pairal dels Ballot amb els cóssos de mides extraordinaris i el teulat a quatre vessants, creguí necessari de conèixer qui eren els pagesos que la construïren». La descriu com «una casa molt important, de teulada a quatre vessants, amb l’additiment de les dues terrasses laterals del celler, i el dels cups a la part posterior. La part principal de l’edifici té tres cóssos de major amplada que els de les cases normals, amb gran sala d’entrada als baixos, i la del primer pis, que tenen 15 m de llargada per 5,43 m d’amplada, cosa que ens diu com és la categoria de l’obra». El mas es troba documentat des del segle XIII, concretament del 1256, i pensem que fou edificat inicialment per la família Feliu, passant als Ametller el 1402, i d’aquests a Francesc Coll el 1619. Jaume Ballot, que procedia del veïnat del Cros, la va comprar el 1637, essent propietat dels seus descendents fins a inicis del segle XXI.

Aquesta masia està declarada BCIL, inclosa en el PGOUM d’Argentona del 1987. En l’actual Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic d’Argentona, del qual es va aprovar el Text Refòs en el Ple Ordinari del passat 13 de gener i està pendent de l’aprovació definitiva, la cataloga amb nivell integral, atenent a què la masia encara conserva la majoria de la seva configuració des del segle XVIII, amb portals i finestres de pedra en el seu interior i exterior. L’entrada, mitjançant un portal de pedra rectangular, és una gran estança amb 4 portals de pedra que dóna a les diferents habitacions, coberta amb arcs rebaixats, i un gran portal de pedra al fons, on hi ha inscrita la data 1759, que dóna al celler. Aquest és cobert d’arcs rebaixats d’obra. Destaca la primera cambra de l’esquerra de l’entrada que conserva un gran rentamans de granit, i la segona cambra, amb funcions actualment de cuina, té els sostre amb arcs rebaixats. Pel què fa al pis, hi ha una gran sala, de gran amplària i alçada, amb sis portals de pedra als laterals i un al fons, tot cobert amb bigues de fusta. De les golfes tan sols destaca el seu bigam amb gran encavalcades. En l’exterior es conserva un gran safareig i l’entrada de la mina que abastia d’aigua a la masia.

Recordem que la Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català insta la propietat, en el seu article 25.1, al deure de preservació i manteniment, en els següents termes: “Els propietaris, titulars d’altres drets reals i posseïdors de béns culturals d’interès nacional o béns catalogats els han de preservar i mantenir per assegurar la integritat de llur valor cultural. L’ús a què es destinin aquests béns ha de garantir-ne sempre la conservació“.

Aquesta masia, després de ser venuda per els descendents de la família Ballot fa uns 10 anys, porta temps a la venda, tancada i “abandonada”. A finals del 2009 fou embargada i s’adjudicà en subhasta a Caixa Catalunya, la principal creditora de l’aleshores propietari. Actualment pertany a la Sociedad de Gestión de Activos Procedentes de la Reestructuración Bancaria (Sareb), que té molts dels immobles que eren de Catalunya Banc, successor de Caixa Catalunya. Actualment té les portes de la planta baixa “tapiades”, excepte la principal, que té tot el terra de rajola aixecat. L’alarma ha saltat quan darrerament l’Entita Natura ha tingut coneixement de què ha caigut una part important de la teulada de la part sud (veure foto), d’una superfície aproximada d’uns 100 m2, fet que provoca que l’aigua de pluja entri dins la casa, impregnant unes parets que són de tàpia, provocant un procés de deteriorament que si no s’atura pot provocar el col·lapse de la resta de la teulada i de les parets mestres amb la possibilitat d’enfonsament d’una part de la masia.

El Centre d’Estudis Argentonins va presentar una instància el passat divendres 17 de gener de 2014 on es denuncia la situació i es demana al consistori que examini la masia in situ per part de l’arquitecte municipal i que s’obligui, amb caràcter d’urgència, al propietari a restituir la teulada caiguda, assegurar la resta de la coberta, i solucionar possibles danys que es puguin observar i que poguessin perjudicar l’estabilitat de la masia, en virtut d’ordre d’execució que permet l’article 197 del Decret Legislatiu 1/2010 del Text Refós de la Llei d’Urbanisme de Catalunya (TRLUC). També que es recordi al propietari l’obligació que en té del seu manteniment i conservació tal i com obliga l’article 25.1 de la llei 9/93 i el mencionat article 197 de la TRLUC. En cas que en un termini no superior al que hagi determinat l’Ajuntament a l’ordre d’execució el propietari no hagués començat o, en el seu cas, realitzat aquestes obres, demanem que sigui l’Ajuntament d’Argentona qui les efectuï amb caràcter subsidiari o bé imposi multes coercitives al propietari en virtut de l’article 197.4 del TRLUC.

Un cop apareguda la notícia en la premsa l’alcalde d’Argentona ha manifestat a la radio, textualment, que “des que vam començar a veure que es comencava a deteriorar, inclús abans de què comencés lo de la teulada, ja vam requerir quan encara era propietat de Caixa Catalunya directament, hem fet varis requeriments i amencaces de multa per què l’arreglin”. Malgrat aquestes paraules de l’alcalde, el Centre d’Estudis Argentonins, com a membre del Consell del Patrimoni, no té coneixement que s’hagi fet cap requeriment formal a la propietat, entenent per formal un requeriment escrit on se’ls hi demani que s’arregli la teulada, amb un termini clar per presentar el projecte corresponent, tal i com la llei obliga a fer quan es té coneixement d’un fet com aquest en un bé protegit. A tal efecte hem demanat que se’ns informi de la data en què es va fer el requeriment a la propietat.

Per a saber-ne més:

• http://www.lavanguardia.com/local/maresme/20140119/54399278514/argentona-lucha-degradacion-masia-ballot-protegido-s-xiv.HTML
• http://cea.cat/blog/2014/01/21/can-ballot-una-altra-masia-en-mal-estat/ 

NOTA

Voldria agrair al amics del Centre d'Estudis Argentonins "Jaume Clavell" (CEA) en particular a la persona del seu president Enric Subiñà per tal de permetrem reproduir aquest text i les imatges.

El castell de Dosrius a la Baixa Edat Mitjana

El castell de Dosrius es troba situat en un puig de la serra del Corredor de 295 mts. d'altitud sobre el nivell del mar al nord del nucli de la població i on desemboquen les rieres de Rials i Canyamars. El terme del castell de Dosrius es crea a partir d’una divisió del terme jurisdiccional del castell de Montalt. El lloc on es situa el castell de Dosrius és un promontori des d’on es domina a nivell visual les vies de comunicació naturals entre el Maresme i el Vallès per la zona de Cardedeu i Llinars. Aquest punt estratègic ja era utilitzat pels ibers i romans segons demostren diverses troballes arqueològiques.

Originalment el castell depenia del Priorat de Sant Pere de Casserres, però en el s.XIV, el refús per part de Guilleuma de Montcada a prestar homenatge al bisbat de Vic pel senyoriu de Torelló, va encetar una lluita feudal que va afectar al Maresme, concretament entre els cadells de Mataró i Burriac, sota el poder de Guilleuma i els nyerros de Dosrius dependent de Casserres i del Bisbat de Vic. Durant aquest període, la castlania del castell de Dosrius estaria en mans de la família Cartellà. 

El 1361 es produeix l’amollonament dels castells de Dosrius i Burriac possiblement per aclarir les disputes territorials d’ambdós. Per una part va signar Pere Desbosch, senyor dels castells de Vilassar i Burriac i per altre banda “venerabilem Berengarium de dorrius, docmicellum, dominum Castri de dorrius, et venerabilem et religiosum fratem Petrum de matarone, priorem monasterii de Casserras, dominum superiorem alodiarum et directum eiusdem Castri de dorrius”. 

Els límits entre els dos castells expressats en el document van des del terreny de Spinalbs (Espinal) dalt de la carena on començava també el terme de la Roca, es dirigia cap una gran pedra a la riera d'Argentona, continuant pel camí carrerer fins el torrent de Luertet. Per altre torrent anava al puig ça fernera i a les planes del seu cim dirigint-se pel de Luertet fins un tercer cim dit Campa del Moyó fins trobar la carretera de Cardedeu a Argentona. A frec del peu del seu marge, passava la divisòria, baixant per dessota el puig ça farnera a l’anomenat Cap Ferrer o d’en Fonollet d’on descendia el torrent de la Romeguera i riera de Dosrius. Travessada aquesta, entrava al camp dit Apart, envers el puig ces Moyols i al de la Cugulera, passant per una planura vulgarment anomenada la Travesera i s’adreçava cap el cim del turó d’en Martí i travessant altre pla, arribava on fineix el terme de Dosrius per a continuar el del Castell de Mataró. 

El 1381 Guillem de Cartellà, senyor de Dosrius i feudetari del prior de Casserres va emparar certs homes que qüestionaven amb el senyor Desbosch. Aquest va decidir de perseguir-los i el senyor de Dosrius va arribar a enviar una carta de desafiament. Els Cartellà van detentar el càrrec de senyors útils del castell fins l’any 1437, en que la pubilla Elisabet de Cartellà es va casar amb Galceran de Montserrat de Sentmenat, senyor del castell de Santa Fe, iniciant la dinastia Sentmenat a Dosrius. Aquests van continuar exercint el càrrec de castlans però el 1453 van comprar al Prior del monestir de Casserres el domini directe i alodial del castell i la baronia de Dosrius.

Malgrat que el castell ha estat estudiat a nivell històric, manca un estudi a fons de l’estructura del mateix i una excavació arqueològica acurada per tal de poder establir la seva planta, estructura i dimensions. Sobre el castell no tenim documentades ni a nivell documental ni arqueològic, reformes ni modificacions en el mateix. Les restes presenten un estat de runa notable i resten mig amagades per la vegetació, fet que fa difícil l'observació de la planta en la seva totalitat. 

Es poc probable que el castell tingués únicament una torre forta, ja que la part més definida és una torre quadrada, en el cim del turó, orientada d’est a oest (16,5 x 10,7 mts) amb paret d’un mts. d’ample. Les parets resten visibles a nivell de fonamentació a excepció de la paret nord que s’aixeca uns metres. En aquesta són visibles dues fileres d’espitlleres, les de la filada superior centrades al mig de l’espai de la filada inferior. L’aparell està fet amb carreus de mida variada intentant fer fileres força irregulars unides amb morter de calç. La torre devia tenir dues plantes més a banda de la baixa, fet que ve indicat per l’existència d’espitlleres a la part superior i forats on anaven recolzades les bigues de fusta divisòries dels pisos. A la paret oest, es conserven dues espitlleres més, una de les qual resta sencera d’uns 39 cms. Potser disposava en la part baixa d’aquest cim fortificat d’un recinte Jussà i les estructures visibles entre els matolls, serien possiblement dependències del castell que van anar essent reutilitzades com a habitatge dels masovers que administraven i conreaven les terres properes al castell fins a finals del s. XIX. Malgrat tot, seria del tot necessària una prospecció a fons i una neteja de la vegetació per tal de poder veure les estructures d’una forma més clara.

Per a més informació:

• GRAUPERA, Joaquim (2012). L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona. Tesi doctoral dirigida per Francesca Español i Bertran. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Història de l'Art.p. 57-59. Per a consultes en pdf: Tesis en xarxa

Castell de Dosrius. Aspecte del castell a partir d’una pintura del s. XIX, propietat de F. Fàbregas i Rigola (Dosrius)  [Font: ALSINA - JUVANY, 1995, pàg.20] 

Castell de Dosrius. Restes del castell a principis del s.XX .[AHCB: Pobles de Catalunya. Fons Mas, format petit, Capsa 2] 

Planta de la torre del Castell de Dosrius [DIbuix: E. Juhé, Catalunya Romànica, vol.XX, p.489]

Restes del castell [Fotografies: J.Graupera]

Restes del castell [Fotografies: J.Graupera]

Bon any 2014

Commemoració del 90è aniversari de la mort de Lluís Domènech i Montaner a Canet de Mar

Amb el títol de “90 anys sense Domènech” la població de Canet de Mar ha commemorat la figura més emblemàtica de la vila. Els actes van començar el dissabte 21 de desembre de 2013 amb la presentació del llibre “Epistolari Lluís Domènech i Montaner (1880-1923)” de l'historiador Carles Sàiz; una recopilació de més de tres-centes cartes de l'arquitecte. També es va projectar, davant la façana de la Masia Rocosa de la Casa-Museu Lluís Domènech i Montaner, l'audiovisual produït pel Centre d'Estudis Lluís Domènech i Montaner, "Visions, pensaments i imatges" que pretén resseguir tots els camps que treballà Domènech.

El llibre de Carles Sáiz  ha estat editat per Edicions Els 2 Pins amb el suport del Centre d'Estudis Lluís Domènech i Montaner i l'Ajuntament de Canet de Mar. Presenta una compilació de  350 cartes de l'arquitecte, polític i intel·lectual català a partir d'una exhaustiva recerca per diferents arxius del país i de l'Estat espanyol. La gran extensió del treball (600 pàgines) ha comportat la divisió de l'epistolari en dos volums. El primer conté un estudi introductori, a cura de Carles Sàiz, i el gruix de cartes compreses entre 1878-1903. D'altra banda, el segon volum agafa les cartes de 1904 a 1923. Les cartes es poden agrupar bàsicament en quatre blocs de continguts: Correspondència relacionada amb els negocis editorials; activitat política; encàrrecs arquitectònics i estudis històrics i artístics. Tot plegat permet comprovar l'activitat polièdrica de Lluís Domènech i Montaner. Al treball s'hi poden llegir cartes de novel·listes com José M. de Pereda, Marcelino Menéndez Pelayo, Benito Pérez Galdós, Armando Palacio Valdés i d'altres. També d'escriptors de la Renaixença com Josep Yxart, Manel Milà i Fontanals, Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra, Víctor Balaguer, Pin i Soler, Narcís Oller, Jaume Collell... Igualment s'ha localitzat correspondència de polítics com Ramon d'Abadal, Carles de Camps, Joan Sallarés, Jaume Carner, Joan Ventosa, Marià Serra, Narcís Verdaguer, Francesc Cambó, Francesc Macià, Puig i Cadafalch, Dr. Bartomeu Robert, i de polítics madrilenys com el Conde de Romanones, Antonio Maura, Mateo Sagasta o Camilo Polavieja, entre d'altres. La localització de les cartes ha portat a Carles Sàiz per tot el país. Així doncs, hi ha correspondència de l'Arxiu Històric de l'Ateneu Barcelonès, de l'Arxiu Històric del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya, del Archivo Historico de la Universidad Pontifica de Comillas, de l'Arxiu Històric de l'Hospital de Sant Pau, de l'Arxiu Nacional de Catalunya, del Centre de Documentació de l'Orfeó Català i de l'Arxiu Municipal de Canet de Mar.

Un segon acte de la commemoració va tenir lloc el dissabte 28 de desembre de 2013 amb el títol de “Recordant Domènch”. Aquesta sessió es va iniciar amb una missa al Santuari de Ntra. Sra. De la Misericòrdia i tot seguit es va organitzar una “xerrada-vermout” a la Casa museu amb l’ex alcalde Josep Rovira i Fors. Aquest va recordar una sèrie d’anècdotes que es guarden en el record de la memòria col·lectiva de Canet de Mar sobre l'empremta dels Domènech a Canet. La mort de Lluís Demènech l’any 1923 fa que no hi hagi gent viva que el recordi, per tant aquestes anècdotes pertanyen a la generació que va precedir a Josep Rovira. Aquest indicà que la vinculació de Domènech amb Canet de Mar arrenca per les influències de la seva mare i la seva dona que eren de la vila i que sens dubte influenciaren, segons Rovira, perquè les estades a Canet fossin més llargues (des de Setmana Santa a la Puríssima). Lluís Domènech no es mostrava com a membre d’una colònia d'estiuejants sinó que es va integrar a la idiosincràsia del poble. Rovira, després de desgranar tot un seguit de detalls i anècdotes sobre la personalitat i el geni de Lluís Domènech, testà que les portes de la seva casa sempre eren obertes a tothom que hi anés, ja que era molt hospitalari.

Per a més informació: http://www.carlessaiz.com/

Presentació del llibre "Epistolari de Lluís Domènech i Muntaner" [Foto:http://www.carlessaiz.com/]

Conferència de l'exalcalde Josep Rovira i Fors "Recordant Domènech" [Foto: Quim Graupera]

Nadala 2013

Actes en record del 57è aniversari de la mort de Josep Puig i Cadafalch a Mataró

En motiu del 57è aniversari de la mort de Josep Puig i Cadafalch (Barcelona, 23 de desembre de 1956), l’associació Amics de Josep Puig i Cadafalch, juntament l’Ajuntament de Mataró i altres entitats culturals de la ciutat, han volgut commemorar aquesta efemèride amb l’organització de dues activitats adreçades als socis i a totes les persones interessades. Per una banda, el dissabte 21 de desembre de 2013, a les 11h va tenir lloc una visita comentada a la Casa Amatller (Barcelona) i en segon lloc, el diumenge 22 de desembre de 2013 a les 12h. ha tingut lloc una ofrena floral amb un recital poètic amb música al Parc Central de Mataró davant del monument commemoratiu a ell dedicat.

La visita comentada a la Casa Amatller (Passeig de Gràcia, 41 – Barcelona) s’ha fet aprofitant que han acabat les obres de restauració i rehabilitació de l’immoble. Actualment s’està  duent a terme el projecte museogràfic per tal de col·locar el mobiliari original a les diverses estances de la casa i preparar la seva obertura al públic cap a principis de l’any vinent. La casa, obra de l’arquitecte mataroní Josep Puig i Cadafalch, fou la residència de l’industrial xocolater Antoni Amatller, representant de la burgesia il·lustrada de la  Barcelona de finals del S.XIX i principis del S.XX. La visita va consistir en la presentació de la figura d’Antoni Amatller (1851-1910) com a industrial xocolater i promotor cultural i artístic i per altra banda, es va explicar la  remodelació que l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch va fer a la casa del Passeig de Gràcia l’any 1898.  Amb aquesta visita es va permetre de primera ma copsar el projecte de rehabilitació i restauració exemplar que s'està duent a terme a l’Institut Amatller d’Art Hispànic, i la seva complexitat en l’adequació dels seus espais per la visita pública en un futur no llunyà. Els comentaris van anar a càrrec de l'empresa Cases Singulars.

L’ofrena floral davant el monument dedicat a Puig i Cadafalch va consistir en un parlament a càrrec del president de l’entitat Amics de Puig i Cadafalch, Sr. Esteve Mach i en una ofrena floral efectuada per les entitats mataronines que han donat suport a l’acte, el qual va finalitzar amb una lectura de poemes i la interpretació de l’Emigrant i el Cant dels Ocells amb acordió. 

El Sr. Esteve March va destacar en el seu parlament, que malgrat que la figura de Puig és recordada, prestigiada i reconeguda arreu com a historiador de l’art i arquitecte, la seva faceta de polític no ho és tant. El moment que li va tocar viure com a President de la Mancomunitat, desprès de la mort de Prat de la Riba i durant la crisi i descomposició del sistema de la Restauració, va ocasionar-li molts problemes i enemics. Llegint fragments de discursos i parlaments de Puig, Esteve Mach va entreveure que els problemes de la Mancomunitat abans del cop d’estat de Primo de Rivera eren semblants als d'ara en quant a les demandes i reivindicacions que toparen amb la incomprensió dels governs de Madrid. Molts dels fragments llegits, es podrien trobar amb significats semblants, en els rotatius d’avui dia. Al final del seu parlament, va exposar els objectius de l’entitat que ell presideix i va demanar la col·laboració i suport per aquesta jove associació que tot just té uns mesos de funcionament.
Per a més informació sobre Amics de Puig i Cadafalch i per fer-se’n soci podeu consultar la seva web.

Públic assistent a l'acte

El Sr. Esteve Mach, President d'Amics de Puig i Cadafalch, durant el seu parlament.

Ofrena floral de les entitats.

Membres de les entitats organitzadores.

Inauguració de l’exposició “Les Creus de terme al Vilassar històric” al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt

El passat divendres 13 de desembre de 2013 a les 20.00 h a la sala d’actes del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt (Can Banús) es va Inaugurar la mostra "Les Creus de terme al Vilassar històric". La mostra es va oferir per primer cop el passat 22 de setembre de 2013 a la festa del Crist del Pla del Molí (Vilassar de Dalt). L’exposició restarà oberta al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt (Can Banús) des del dia 13 de desembre de 2013 fins el dia 26 de gener de 2014 i a partir d’aquí començarà una itinerància que l’haurà de dur durant el 2014 a Vilassar de Mar, Cabrils, Mataró i Barcelona.

L’acte va començar amb una presentació de les activitats del Centre d’Estudis Vilassarencs a càrrec de Ramon Iglesias (vicepresident del CEV), el qual va destacar la voluntat de col·laborar amb els centres de recerca que treballen en el Vilassar històric (Vilassar de Dalt, Vilassar de Mar i Cabrils) per tal de fer activitats conjuntes. L’exposició del Centre d’Estudis Vilassarencs que es va inaugurar, s’ha fet en col·laboració amb el Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, com a fruït de l’acord signat darrerament entre les dues entitats i consta de sis cartells de gran format on s'explica amb textos i imatges la història de les Creus del terme. 

La prestació de la mostra “Les Creus de terme al Vilassar històric” va anar càrrec de Marc Pons (Museu Arxiu de Vilassar de Dalt). Aquesta exposició de petit format vol donar a conèixer i aprofundir en la història de les creus de l’antic terme de Vilassar tant les desaparegudes com les que encara es conserven al nostre entorn, la Creu de Can Boquet, la del cim de Montcabrer, la de Cabrils, la del Crist del Pla del Molí i la del Mujal. Aquestes dues darreres per la seva situació, a frec del Camí del Mig, esdevingueren fites importants per als viatgers que s’encomenaven a la imatge del Crist durant els segles XVIII, XIX i XX i s’han fet molt populars darrerament gràcies a les festes que s’hi celebren anualment.

L’acte va concloure amb la conferència “Del pessebre a la Creu, el Jesús històric” a càrrec d’Alexis Serrano (Arxiver i historiador, President del CEV i Professor de la FTC). En la xerrada va centrar les discussions dins l’àmbit eclesiàstic sobre l’interès d’estudiar la figura de Jesús de Natzaret com a figura històrica. El modernisme és el terme amb el qual l'Església católica va denominar un conjunt de corrents filosòfics i epistemològics que es donen a finals del segle XIX i principis del segle XX que criticaven els dogmes de l'Església católica, els quals creien que s’havien de considerar com meres expressions simbòliques i que no s'han de considerar com a veritats absolutes. El moviment va ser condemnat vigorosament pel Vaticà en el decret Lamentabili i en l'encíclica Pascendi Dominici Gregis (1907). Alexis Serrano va anar desgranant les fons històriques que ens apropen al Jesús històric i va intentar descriure, a partir d’aquestes, com deuria ser el moment de l’infantament de Jesús. Les restes materials conservades a Israel i Palestina, com l'església de la nativitat, o bé cases populars conservades avui dia, ens apropen als veritables significats dels espais citats per les fonts i reproduïts a nivell iconogràfic en els pessebres, com l'establia, l'hostal, la cova, la menjadora... Al final de l'acte Benet Oliva com a president del  Museu Arxiu de Vilassar de Dalt va lliurar a Ramon Iglesias i a Alexis Serrano un record pel seu pas per la sala d'acte es del Museu.

Trobareu més informació al web: www.cevilassarencs.org/lescreus i al bloc

http://parroquiadesantgenisdevilassar.blogspot.com.es/

Ramon Iglesias (vicepresident del CEV) durant la presentació de l’acord de col·laboració signat darrerament entre les dues entitats.

Marc Pons presentant l'exposició i la conferència d'Alexis Serrano.

Imatge de l'exposició